Quan tens dos fills és molt difícil evitar les comparacions. És curiós com et poden arribar a molestar si venen de fora i segons què et diuen i com defens la idea de que cadascun d'ells és un ésser individual i no tenen per què semblar-se. Et poses com una fera pensant en com la gent pot ser tan barruda de comparar-los però després a casa teva el primer que fas és comparar-los tu mateixa.
A mi em sembla mentida que tenint dos fills que han tingut la mateixa mare i el mateix pare poden arribar a ser tan diferents.
Per començar l'Andreu ja va néixer més gran. Vaja, més llarg... Podríem dir que l'Andreu és l'alt i prim i el Biel és el més "rechonchete". De fet en pes van a la par si comparem les cartilles (sí, és el primer que faig quan surto de les revisions) però l'Andreu cada mes media dos centímetres o inclús dos i mig més que en Biel.
L'Andreu té els ulls foscos. En realitat té un més fosc que l'altre, és tot un David Bowie! I en Biel els té clarets; de moment blaus...
Però el que més em sobta no són les diferències físiques sinó les de caràcter. Als dos encara els queda molt per formar-se una personalitat i poder dir que són diferents però pel que puc veure fins ara no tenen res a veure un amb l'altre.
L'Andreu sempre ha estat molt avançat... Amb tres o quatre mesos manejava les joguines amb una destresa que ens deixava parats. Als cinc mesos o com a molt sis ja seia sol, als set i poc gatejava, als nou caminava agafat i als onze es va deixar anar. Va xerrar molt d'hora per ser nen (això pot sonar sexista però és un fet que les nenes parlen abans). Vaja que sempre ha estat un bon tabalot.
El Biel en canvi es veu molt més bebè. Ara té quatre mesos i mig i comença a jugar una micona amb les joguines, se les acosta a la cara, les mossega però encara no hi ha una destresa agafant objectes. Està clar que al Biel li queda encara molt temps per aprendre a fer cosetes però em dóna la sensació que va més poquet a poquet.
L'Andreu des de ben petit que ha estat un dormilega! Recordo que el tenia per casa i només dormia. Menjava el seu biberó i després dormia i així toooot el dia. De fet quan tenia un mes vaig preguntar a la infermera tota espantada si l'havia de despertar per les nits perquè dormia ja unes onze hores i a mi em deixava alucinada.
En Biel no és massa de dormir... Durant el dia dorm uns quinze minuts i ja té prou corda per aguantar un parell d'horetes xisclant i rient. Durant la nit també es sol despertar almenys una vegada per menjar i són poques les nits que hem aconseguit dormir d'una tacada.
A l'Andreu mai li han agradat massa les moixaines. Li agradava que li féssim "sustos" (sembla que el senti riure amb aquelles riallades que feia tan exagerades), que li diguéssim cosetes però sense agobiar massa. No li agradava que el dormíssim en braços perquè sempre s'ha adormit sol en la seva cuneta. Li han agradat els mimitos però en la dosi justa, si li feies massa ja rondinava.
El Biel és com un "oso amoroso". Li encanta dormir sobre meu, que l'acaroni, que me'l mengi a petons. Que faci la pesada amb tot el meu amor de mare, que li posi la cara contra la seva...
Són tan i tan diferents que jo mateixa em sorprenc.
Això sí, en una cosa són iguals, són tan macos que cadascú a la seva manera es fa estimar.
El meu fill petit té els ulls blaus (almenys de moment) i he de dir que és un fet que causa sensació.
