Aquesta és la frase que m'hauria de gravar al cap per recordar-la just en aquells moments en que ho esperes gairebé tot i no reps res.Ja fa anys i panys que sóc molt conscient que la gent no ho fa això d'entregar-se. És més, hi ha molts que mantenen una relació amb tu just el temps que et necessiten o els hi va bé i després "si te he visto no me acuerdo" i tot i que en sóc molt conscient la majoria de dies no m'arribo a fer a la idea o, simplement, aquesta idea em toca la moral (per no dir altres coses).
Ahir va haver un fet concret que va fer despertar aquest sentiment de "per què sóc tan summament pava?" Hi ha gent que no em demostra res de res i tot i així jo segueixo allà. Truco o envio un missatge o deixo anar una frase al facebook... Si és que semblo tonta!
El pitjor de tot no és que em costi deixar aquesta gent enrere perquè sigui més toia que ningú. Segons la psicòloga a la que vaig anar ja fa uns quants anys (em faig vella) hi ha una bona explicació. De tota manera és una part de mi que em fa molta ràbia. M'agradaria canviar-la i en els moments en els que em sento menyspreada m'agradaria engegar el botonet del "que te den" i quedar-me tan ample. Quan algú no em respon algun missatge m'agradaria apartar-ho del meu cap i quan algú no sap res de mi si jo no hi poso interès m'agradaria ni adonar-me però no és així i les coses em fan mal, molt mal i ara que sóc a casa amb més temps per pensar (és horrible) encara em dolen més.
Només espero algun dia ser capaç de trobar el botonet del "que te den", tocar-lo i quedar-me tan ample sense remordiments ni històries.
7 comentaris:
Tots ens sentim així en alguns moments.
Jo penso que, tot i que ens sentim fatal, sempre és bo tenir la sensació de que has fet més del que hauries d'haver fet. Segurament molta gent no ho valorarà ara, però posar-se al seu nivell tampoc ha de ser la solució.
Clar que, si el passotisme d'algunes persones és reiteratiu, doncs arriba un moment que no cal fer més cas! No cal perdre temps!
Ànims!
Bueno, paciencia i pràctica!
Gràcies pels ànims onavis.
Jordi com bon home ja m'has donat la solució, eh¿? Jaja! Quina tela...
Hola Esther!
Fa temps que et llegeixo a través de la Mirashka, tot i que mai havia gosat a dir-te res.
Molts cops em veig reflexada en el que escrius, tot i que ni l'edat ni la situació familiar és la mateixa... però a vegades sí en l'essència de com podem ser.
I precisament estic vivint això que escrius... Jo no sé si és millor viure amb el passotisme dels altres o amb el nostre bon cor, tot i que hi ha èpoques en que ens passa factura...
Jo porto unes setmanes de baixa (no res serios) a casa i també descobreixo l'excés de temps per "pensar" és el meu gran enemic.
Bé, si trobes el botonet, ja ens expliques. Si jo el trobo, t'ho passo!
Molts ànims i felicitats per lluitar pels teus somnis i per tenir una preciosa família a casa teva!
Petons a tots!!!
Hola Uki
Gràcies per seguir-me! I dona, comenta quan vulguis :-) A mi m'encanta que la gent opini sobre el q escric perquè aprenc i perquè no em sento tan "sola" al blog.
La veritat és que encara no he trobat el botonet però porto un parell de dies relativitzant... A veure quant dura!
Difícil, jo sempre em repeteixo: no pots esperar dels altres el que tu dones! però clar és difícil posar-ho a la pràctica.
Cuando encuentres el botón de Que te den avísame, que yo me pido uno también!!!
Un beso guapa, te sigo aunque ahora no me prodigo mucho por el blog :(
Publica un comentari a l'entrada