Els nens són de les mames

Això sempre m'han dit una vegada i una altra com intentant consolar-me pel fet que no tinc cap filla (consolació que no necessito perquè no negaré que m'hagués fet gràcia una nena però amb els meus dos nens estic més que encantada!) i fins fa unes setmanes no m'ho acabava de creure.

L'Andreu sempre ha sigut del papa. El papa aquí, el papa allà, vull que vingui el papa... I no és que em molestés la cosa però sí que tenia com una miqueta d'enveja perquè coi! Jo també vull que em demani, que estigui per mi... Així que ¿no querías caldo? Toma tres tazas!

Des de fa unes setmanes aquí que l'Andreu no em deixa ni un moment. Tot és la mama! La mama és guapa, trobo a faltar la mama (tot i estar asseguda al seu costat), la mama és meva, jo sóc el nen de la mama, la mama és la meva novia, vull que em faci la llet la mama, la mama em vesteix, la mama em desvesteix, la mama m'explica el conte, la mama i la mama i la mama TOT!

No sé ben bé si és que el meu petit que ja no és tan petit ha entrat en el famós "complejo de Edipo" o que està gelós pel germanet (això últim em costa més de creure perquè ara ho porta genial) però la qüestió és que m'he convertit en l'eix central del nen.

A mi al principi m'agradava la situació. Ja tocava que el meu fill estigués per mi també però reconec que ara estic una mica esgotada. Jo ja miro de dedicar-li moltes estones. La de vegades que em llenço al terra a jugar a cotxets! Però ara ell mai en té prou perquè la mama "és meva" i això implica estar per ell quan, com i on ell vol.

I ara la meva missió (qui m'ho anava a dir) és que estigui més pel papa que també se l'estima molt i a veure si així la mama pot respirar una mica entre abraçada i abraçada.