Papers entregats

Avui ha anat en Jordi a dur els papers amb els que sol·licito la meva reincorporació i tinc una barreja de sentiments tremenda.

Quan va néixer en Biel jo ja no era interina sinó substituta. Després de quatre anys sent interina va ser un pal perdre aquest tipus de contracte perquè la veritat és que l'embaràs del nen el vam calcular en funció dels permisos i les llicències dels que podria gaudir i quan vam saber que no tindria contracte per tot l'any va ser un pal. Tal i com tocava però vam refer els plans i al final la cosa no pintava tan malament. Vam decidir que tiraríem d'alguns estalvis que teníem i jo em quedaria amb el petit fins setembre i ja està.

Ha arribat maig i les coses han canviat. Les coses a educació no pinten gens bé i la por que tinc a no tenir feina per setembre i a sobre no tenir atur m'han dut a prendre la decisió de tornar. Amb la tornada com a mínim m'asseguro cobrar un atur que he acumulat durant anys i si pel setembre no hi ha feina doncs anirem tirant fins que en surti o fins que prengui la decisió de deixar les llistes i buscar per altres cantons.

Avui ja estan entregats els papers i si tot va bé divendres entraré a nomenaments. Això significa que potser dilluns ja treballo i buf! Tinc molts nervis.

Em fa por que m'enviïn molt lluny (els serveis territorials no els han pogut repartir pitjor!) perquè no tinc carnet i em fa por estar una mica rovellada (no sé perquè sempre penso que no ho sabré tornar a fer bé si estic una temporada llargueta sense treballar). També em fa por anar excessivament cansada... Buf! Si ara em falten hores al dia i no treballo quan ho faci com aniré?

Però el que més em preocupa és en Biel. Bé, no és preocupació perquè el deixo a l'escola bressol on va l'Andreu i sé que està en bones mans però no sé, em fa cosa. En Biel és un bebè molt bebè i no li agrada separar-se de mi. A casa sempre em busca amb la mirada i canvia el somriure per un plor si no em veu. Des que ha nascut ha estat amb mi, no ens hem separat per a res i segur que em troba a faltar. Jo vull pensar que les coses de vegades no són com ens semblen, potser ens dona la sorpresa i ho porta la mar de bé però no sé, dins meu es trenca una coseta i no puc deixar de sentir-me culpable per deixar-lo amb algú que no sóc jo.

Per altra banda i tot i que em sàpiga greu he de reconèixer que crec que la tornada a la feina m'anirà bé. No sé, hi ha dones que a casa s'estan bé. Es dediquen als seus fills, a fer coses per casa i això ja les omple però a mi això no m'agrada. M'agrada anar a treballar, entrar, sortir, queixar-me perquè he tingut un dia pèssim o tornar contenta perquè els nens han estat genial... Vaja que per a mi serà recuperar una mica el "jo".

A veure que tal...