Adéu 2011...

Sempre intento fer balanç de tot plegat quan acaba l'any. No és que no faci de tant en tant una pensadeta a com va tot durant la resta de dies però és cert que mai miro les coses d'una manera tan global com ho faig aquest dia que acaba l'any.

Continuo pensant que tinc una família meravellosa. Sempre he volgut tenir un bon company amb qui fer la passejada per la vida i dos fills. Sempre m'ha marcat el ser filla única i és una cosa que tenia ben clara, fill únic mai! Bé, ara tinc ja dos i estic contenta però us he de confessar que així com l'any passat tenia molt clar que ja tenia la família que sempre havia desitjat ara sento que em falta la nena. Mai m'havia passat fins ara... Bé, jo sempre havia volgut una nena però quan em vaig quedar embarassada de l'Andreu em va donar igual el que fos, només m'importava la seva salut i ja està així que quan em van dir que era nen vaig ser feliç. Amb el Biel potser ja em feia més il·lusió la nena però tenia la intuïció que seria un altre petit i tampoc em va fer res. Volia un nen sa i si era del mateix sexe que l'Andreu doncs potser millor per ell així que quan em van confirmar que era nen vaig plorar de l'alegria en saber que l'Andreu ja tenia el seu company de jocs.

Ara però han passat ja mesos i des de fa uns quants que sento que em quedaré amb ganes d'una petita i de vegades parlo amb la gent i em diu que vagi pel tercer però no, no és això el que vull. No vull tornar a passar per un embaràs per tornar a tenir un nen. No vull un altre fill sense pensar en el sexe que tindrà, vull una nena! Així que jo he començat a valorar la possibilitat de fer una acollida però de moment en Jordi no està pel cas així que continuaré amb la idea rondant pel cap (o no, mai se sap) i ja en tornarem a parlar.

Els nens continuen meravellosos. L'Andreu té èpoques de gelets però les supera... Ara mateix està encantador i tenim una relació molt estreta. Cada dia em fa mimos, em toca el cabell amb la seva maneta i em fa mil petons i jo me'l menjaria! És el meu nen gran i independent, el meu nen de caràcter, divertit i entremaliat. Que continuï així!

En Biel també està "tremendo". Acaba l'any dient parauletes com "hola", "aigua", "mama", "papa"... Sempre té un somriure a la boca i ha resultat ser ben trempat també. El noiet ja ha decidit abandonar les papilles i menja tot solet amb la cullera i la forquilla. Durant el proper any continuarà sorprenent-nos de ben segur. Ara és el que li toca.

La família continua on sempre. La meva mare amb les seves coses, la meva iaia en el seu lloc principal a la meva vida... Potser és el iaio el que acaba pitjor l'any però no hi podem fer res. És massa complicat intentar cuidar una persona que no es deixa. La família política sembla que va millor, aquest any ens han cuidat molt els nens i estic agraïda. Durant aquest 2011 he recuperat la relació amb el meu pare després de no veure'ns en 20 anys. Hi ha coses que no puc oblidar però vaig decidir que volia que formés part de la meva vida i així ha estat.

Els amics... Cada vegada tinc més clar que les amistats van i venen. Allò de les amistats per sempre comença a semblar-me un conte que sempre he cregut i que en realitat no és real. Hi ha gent que està més i gent que està menys però de sobte un dia els que estan menys passen a estar més i al revés. Conservo gent des de fa molts anys però hi ha dies que me les miro amb uns ulls diferents. Això sí, em proposo que aquest any el meu telèfon deixi de ser unidireccional.

De la feina no sé que dir la veritat. Aquest 2011 per a mi ha estat prou bé tot i que les coses van empitjorant així que em conformo amb que les coses a nivell personal continuïn igual. L'escola on treballo ara mateix és genial així que pel 2012 demano poder continuar allà (almenys fins que acabi el curs).

I ara tocaria fer propòsits, oi? I l'any passat ja vaig comentar que havíem vist un programa del Punset en el que deia que és millor fer petits propòsits cada dia i no un de gros a principi o final d'any però és complicat perquè arriba finals d'anys i mires i penses què t'agradaria... I miro i crec que em conformaré amb que l'any vinent sigui igual que aquest (o tan sols una miqueta millor) i això sí, que el 2012 em porti el carnet que tant estic barallant.

Bon any per tothom!

De pares frikis...

L'Andreu està acostumadíssim a sentir en Michael Jackson per casa (a mi m'encanta) i ara ja li ha agafat el gust a les coreos i tot.

I que voleu que us digui? A mi em cau la baba!

Ens han robat!

Bueno, volia deixar passar el Nadal i Sant Esteve per explicar com estan les coses pels que treballem per la Generalitat. Potser sóc pesada amb el tema però m'agrada que quedi constància de totes les barbaritats que ens fan els senyorets de "dalt" perquè penso que mai se sap i els escrits poden arribar a molts llocs.

Aquest mes de desembre als que treballem per la Generalitat ens han robat i ho dic amb totes les lletres. Ens han ROBAT!

El passat dia 21 cobràvem el sou i tots quedàvem parats quan vèiem que havíem cobrat menys del que havíem de cobrar. Per què? Ningú no tenia ni idea! Era impossible accedir al programa informàtic que ens permet veure les nòmines i trucàvem demanant explicacions i els serveis Territorials estaven col·lapsats. Finalment algú ho va aconseguir i l'explicació del sou de menys ens va deixar sense sang!

A la nòmina apareixia el sou mensual junt amb la paga extra i, evidentment, ens havien tret l'IRPF de les dues coses. Fins aquí tot normal si no fos perquè no havíem cobrat la paga. La paga la cobrarem en dues parts deien... Un 80% d'aquí uns dies i l'altre 20% al gener. És a dir, he pagat un IRPF d'una cosa que no he cobrat i que potser no cobro (això del 20% ja ho estan començant a posar en dubte). Jo no conec massa les lleis però conec gent que sí i resulta que és totalment il·legal treure un IRPF d'una cosa que no has cobrat.

L'explicació del senyor Mas? "Era molt més fàcil així que no pas fer dues nòmines". Ah sí, no oblidem pas el seu "perdó per les molèsties".

Bé, tot i aquest robatori els mestres vam sortir a cantar el dia 22, vam celebrar el Nadal amb els nostres alumnes i vam complir amb les nostres obligacions. Cal dir-ho? Sí! Per molt menys els controladors aeris ja foren parat el país.

I jo estic fins els nassos que ens prenguin per tontos. El proper any ens reduiran el sou i ens trauran la paga i tinc la sensació que al final pagaré jo per anar a treballar. Els calers no es que em sobrin, us ben asseguro que ningú es farà milionari treballant de mestre així que si comencen a retallar i retallar no sé com acabarem. És un abús!

I molta gent em diu que he d'estar contenta perquè tinc una feina i perquè avui dia hi ha gent que està molt pitjor i no ho dubto pas però coi, que alguns estiguin pitjor no vol dir que jo hagi de ser una màrtir i voler que em donin per tot arreu. Jo vaig cada dia a la meva feina i intento complir amb tot el que se'm demana. Que menys que cobrar el que em pertoca. Ni més ni menys!

Això sí, passes per la plaça Sant Jaume i és difícil contar tots els goril·les que hi ha esperant els "mandamás", els xofers i els cotxes de luxe aparcadets a la porta. Pobrets! No sigui que hagin d'anar en metro i encara els hi toqui seure al costat d'un pobre desgraciat com nosaltres.

Quina barra!

Aquest Nadal a ca la iaia!

Ja puc olorar el caldet... Mmmmm... Aquest any toca anar a casa la iaia a celebrar el Nadal i estic molt contenta.

Des que em vaig casar que repartim el Nadal i toca un any a casa dels avis d'en Jordi i un altre a casa la meva àvia i no és que no m'agradi celebrar el Nadal amb la família paterna del meu marit però és que la iaia és la iaia!

I jo sé que a ella li encanta veure'ns a taula i prepara els galets gegants amb molt amor (potser això fa que el seu caldo de Nadal sigui el millor del món), li agrada veure que la seva família i ha crescut i el que més li agrada (m'ho ha xivat) és veure'm a mi amb els meus fills. Aiiii la iaia que pensava que això no ho veuria. "Nena que em moriré sense veure't casada i amb fills" em deia sempre... I ara que ho veu i ara que els pot gaudir sé que està feliç.

El Nadal amb la iaia és especial així que aquest any toca disfrutar! Ara a veure si aconsegueixo que l'Andreu reciti el poema que de ben segur li encantarà.

Petons a totes i Bon Nadal!

Reunió amb la mestra

Dilluns en Jordi i jo vam tenir reunió amb la mestra de l'Andreu. La veritat és que no anava massa amoïnada després de llegir l'informe però sí que anava amb la idea de comentar-li com està l'Andreu a casa i que ens donés algunes pautes per a ajudar-nos. Crec que la cosa va anar prou bé.

El que ella ens va explicar va ser tot allò que l'informe ja reflectia. Està encantada amb l'Andreu perquè és un nen actiu i molt alegre. Diu que troba genial la manera d'expressar-se el petit i que això serà sempre un gran aliat de cara a la seva educació. El fet que entengui tan bé les coses i que també sigui capaç d'expressar-les és positiu. Vaja que a la classe és un noi 10 excepte en aquells moments en els que es dedica a intentar ser el prota de la peli però suposo que això amb els anys ho anirà polint (o això espero perquè tinc alumnes que amb 11 anys continuen igual i són un martiri).

Per la nostra part li vam manifestar les nostres inquietuds. L'Andreu a casa és molt molt tossut, costa molt que entri en raó i últimament es comporta com si tingués l'edat d'en Biel. No vol menjar sol, no es vol canviar sol, es tira a terra a patalejar si s'enfada, vol que el dugui a dormir en braços... "porta'm com un bebito" em diu. Estem en una fase força dura la veritat i jo creia que això ja havia passat perquè ja en vam passar una d'aquestes però no, hem tornat a caure i clar, estem força espantats.

Jo vaig reconèixer a més que hi ha dies que em sento desbordada. Arribo a casa cansada, tinc mil coses a fer abans de marxar a pràctiques, en Biel no para i l'Andreu que més o menys podria comportar-se es posa així. És horrible!

La mestra ens va comentar que no hem d'estar tan amoïnats. Hi ha nens que no fan mai aquestes mostres de gelosia però això no significa que no la pateixin i que entre aquest cas i el de l'Andreu és millor el de l'Andreu. Ens va dir que és molt normal que es senti malament perquè ell encara no entèn la part positiva de tenir un germà. Només veu que hi ha un petit marrec que fa gràcia a tothom, li toca les seves coses i a més li ha tret part de protagonisme.

Per altra banda li vaig comentar que, de vegades, em sento malament perquè tinc la sensació que sempre l'estic renyant. Aleshores em va dir que potser era hora de rebaixar el nivell d'exigència i pensar que per molt que l'Andreu sigui un nen trempat, només té tres anys i té tota la raó del món. De vegades el veig tan espabilat que oblido que és petitó i que hi ha coses que ell no pot comprendre.

Ara hem d'aprendre a centrar-nos només en millorar una cosa (ens hem posat com a objectiu que mengi sol de nou), hem de centrar els nostres esforços en això i les altres coses deixar-les una mica de banda. No es tracta de deixar-lo fer el que vulgui però potser sí que podem intentar donar-li una mica de màniga ampla.

I això estem intentant des de dilluns i no sé si és casualitat o perquè el tió ja és a casa i això sempre anima que sembla que l'Andreu està millor. La mama el porta en braços com un bebito a dormir, li posa el pijama... però ahir es va menjar ell sol tot el peix.

Crec que de vegades és bo que els pares també fem una mica d'autoavaluació i he de dir que després de fer-la jo em sento una mica més relaxada.

La nadala dels mestres

Aquest migdia tots els mestres de l'escola hem estat assajant la nadala que cantarem al concert de nadal i la veritat és que de reconèixer que cada any m'ho passo millor amb aquestes coses que potser són absurdes però fan que els ànims es destensin durant almenys una estoneta.

Generalment a les escoles es fa un concert de nadal on els alumnes llueixen les seves veus angelicals i els mestres rematem la feina destrossant alguna cançó nadalenca. Aquest any li ha tocat el torn a una nadala força original que va ser composada ja fa almenys un parell d'anyets per l'Albert Pla i que és cantada per ell mateix, pel Quimi Portet, els Manel... Vaja, que canten força cantants coneguts.

Aquest migdia ens han dit quina part cantem cada cicle i entre tots hem aconseguit fer una coreografia i tot. Us imagineu un claustre d'unes 30 persones cantant i ballant a les ordres d'una mestra de música que reconeixia que som pitjors que els nens? Pinta divertit oi que sí? I tant que ho és!

La voleu sentir? A mi m'ha tocat la part dels Manel... Shalalalala shalalalala...

Primeres "notes" del cole de grans!

Ahir ens van donar el primer informe de P3 de l'Andreu. Caram, quina emoció! A l'escola bressol ja havia tingut informes però no sé, P3 sona molt més gros. Ja és a l'escola dels nens grans i aquestes "notes" son les primeres de moltes que vindran i que ens ajudaran a saber com és l'Andreu com a alumne.

A l'informe de l'Andreu la seva mestra ha fet un retrat de com és el nostre petit a casa també en gairebé tots els aspectes. L'ha descrit com un nen inquiet, extravertit i independent. Un nen força trempat per la seva edat que a l'escola es mostra totalment independent (dic a l'escola perquè aquí a casa amb el tema gelos últimament sembla que tinguem dos bebès). Ens diu la senyoreta que demana ajuda quan la necessita però això no sol ser sovint ja que realitza les tasques de manera molt autònoma.

La relació amb els companys és bona però no juga amb tots els nens, Té preferència pels belluguets com ell (ja podria buscar companyies que el relaxessin una mica...). La mestra diu que té pocs conflictes i si els té és capaç de solucionar-nos a través del diàleg (el que pagaria per veure'l per un foradet solucionant un conflicte).

És un nen dinàmic al que li agrada molt l'escola. Ara m'ompliré la boca dient que la mestra creu que a l'estiu vam fer molt bona feina perquè la seva adaptació ha estat molt bona i de seguida es va mostrar molt conscienciat del que anava a fer.

Li encanta la música i a les estones lliures demana a la mestra que posi cançons del Tonietti per poder ballar i cantar (crec que vam encertar de ple apuntant-lo a música).

És alegre i manté bona relació amb els companys i els adults.

Vaja, que tinc un encant de nen, oi? Doncs no! També hi ha part negativa i és que l'Andreu en moltes ocasions busca cridar l'atenció fent coses que estan fora de lloc. Li agrada ser el centre d'atenció i a vegades per aconseguir-ho utilitza recursos que no són prou apropiats i només entra en raó després de parlar varies vegades amb ell. El nen a la primera res de res!

I aquest és el resum de les primeres notes del meu petit. Estic contenta perquè veig que l'Andreu és feliç a l'escola, s'ha adaptat molt bé i segueix sent un nen ben trempat com sempre. El tema de la tossudesa ja és "harina de otro costal". Aquesta és la guerra que tenim declarada amb ell des que era un marrec que gairebé ni caminava.

Dilluns anem a parlar amb la mestra. A veure si ens explica més cosetes sobre com és el nostre nen a l'escola i a veure si ens dona un cop de mà amb la mala època que té a casa.

De moment però sembla que té un notable alt, oi? (deformació professional).

L'altra cara de la prehistòria

Amb el permís de l'Anna i la Mirashka que són expertes en aquests temes passo a donar-vos unes classes magistrals sobre el que realment passava a la prehistòria.

En primer lloc és important que entenguem que el tipus de vida que duien els prehistòrics era molt dur.. Tant que els pobres homes del paleolític dormien en tendes de campanya (potser Quechua?).

Per sort, va arribar el neolític i aquí els homes es van tornar més intel·ligents. Crec que no ho he comentat abans però al paleolític no tenien cervell i clar, eren curtets pobres. Bé, com deia al neolític ja eren més llestos i per tant on vivien? Doncs en un lloc (qui ho hagués dit, eh?). Això sí, no en qualsevol lloc no, vivien al costat dels rius i per què? Molt senzill! Necessitaven l'aigua per beure ja que eren sedentaris i tothom sap que els sedentaris tenen molta sed (d'aquí el nom, clar).

Una mica més tard va arribar l'epoca dels metalls i aquí les fonts d'alimentació van canviar i van començar a menjar metalls (imagino que si els haguessin fet una analítica els haguessin trobat "estupendos" de ferro). Aquí un dels descobriments més importants van ser les espases (clar està, com viuríem sense elles!).

Però el que és més important de tot és saber que hem evolucionat molt els homes i que hi ha grans diferències entre les eines d'abans i les d'ara i és que ara tenim la PSP (es pot demanar més?).

No, no m'he tornat boja. És que aquesta tarda he corregit uns quants exàmens sobre el tema de la prehistòria i realment hi ha vegades que no cal anar al teatre ni al cinema per riure una estona.

Dia 5

Bé, ja ha arribat el dia en que tinc data per l'examen de conduir. El proper 5 de gener m'examino!

Després d'acabar la meva pràctica número 37 (la d'avui) el profe m'ha dit que ja he de pujar a examen i he de confessar que m'ha entrat un canguelis indescriptible. No sé, fa un parell de setmanes ja em va comentar que volia que pugés o bé a finals d'aquest mes o a principis de gener però com que no hi havia data la cosa era com més llunyana. Sí, ja sé que queda molt pel dia 5 de gener però jo no puc evitar veure-m'ho aquí ja!

De fet la data és aquesta i no abans perquè el proper examen és el dia 22 de desembre i aquest és un dia massa complicat per faltar a l'escola. He de repartir informes, acompanyar els nens a cantar nadales, cantar una jo (com m'he de veure), acomiadar-me d'ells, recordar-los que han d'estudiar i, com no, he de dinar amb els meus compis que això no m'ho puc perdre! Vaja, que el 22 impossible així que ja passem al fantàstic dia en que els reis deixaran regalets i jo o bé tindré de regalet el meu flamant carnet o m'hauré de consolar amb els regals que em portin perquè no ha sortit massa bé la cosa.

Si he de ser sincera crec que no aprovaré. No és que vagi a fer-ho malament ni molt menys, jo penso fer tot el que pugui i més però a mi és que l'examen de conduir em provoca una angoixa força gran. No sé, no hi he anat mai, eh? Però penso que tenir el profe al costat sense dir res quan ara no parem de xerrar i dues persones al meu darrera, una d'elles mirant tot el que faig i dient coses com: "cuando pueda gire a la derecha", "cuando pueda estacione"... deu ser una situació força violenta.

Avui el profe m'ha dit que ho faig molt bé però pel meu gust encara em fa masses correccions. Sempre penso que si fes les pràctiques a una hora més decent estaria molt més concentrada i seria capaç de fer-ho millor però això no és possible així que toca pujar amb el que hi ha i toca fer cas al pobre home al que porto fent patir ja uns tres mesos.

He de dir que tinc nervis però alhora estic contenta i satisfeta amb mi mateixa per haver arribat on sóc ara. Aprovi o suspengui el fet d'anar a un examen de conduir tenint en compte el pànic que li tenia a seure'm davant d'un volant per a mi ja és un gran què i ara si aprovo ja serà la creme de la creme.

Per cert, el meu profe em va confesar que el primer dia que em va veure conduir pensava que no baixaria de les 200 pràctiques. Serà que he millorat, oi?

Canvi de classe!

La setmana abans del pont la directora i l'educadora de l'escola bressol d'en Biel em van citar per xerrar. El tema de la xerrada en qüestió era el canvi de classe del petit que sembla que ja no és tan petit com per estar a la classe dels bebès.

El cert és que al Biel no li corresponia ja d'entrada la classe dels bebès però en començar l'escola bressol no caminava amb la "soltura" que ho fa ara i en comparació amb els nens de P1 se'l veia petit. Vaja que es notava que és d'últims el noi.

Ara però la cosa ha canviat i en Biel ha passat de bebè tranquil a nen mogudet. Camina molt bé i no para en tot el dia! Ho toca tot, juga amb tot i interactua amb tothom. Riu, fa palmetes, juga, es fa entendre... se'ns ha tornat un trapella. A l'escola bressol també han notat aquest canvi i van considerar que seria bo per a ell deixar la classe dels més petits per començar a formar part de la classe dels "bichejus" de P1 i jo trobo que el canvi és encertat.

Les poques vegades que he anat a dur-lo o a buscar-lo era gairebé l'únic de la seva classe que campava alegrement per allà. Era gairebé l'únic que no estava assegut en alguna troneta o dins del parc jugant a menjar-se els ninos així que crec que el canvi li anirà bé. Pel que vaig poder veure a l'altre classe ja tindrà companys de "malifetes" i crec que això és bo per a ell.

A més estic contenta perquè la noia que porta la classe de P1 m'agrada més que la que tenia a l'altra classe.

A veure com va el canvi perquè entre ponts i refredats només va estar un dia a la seva nova aula.

Pont a Rialp

Aquests dies de pont els hem passat a Rialp i he de dir que ens ho hem passat d'allò més bé. De tant en tant ja agrada això d'estar en plena natura i respirar aire pur encara que estigui glaçat!

El pla inicial era anar a un alberg però en arribar ens van dir que estava tancat (quin susto em vaig endur) i que les reserves havien estat traspassades a un hotel prop d'allà. El canvi la veritat és que no sé si ha estat a millor o pitjor perquè l'hotel no era per llençar coets però hem estat còmodes i quan vas amb nens amb això de vegades ja n'hi ha prou. L'habitació senzilleta però amb tot el necessari i la gent del menjador la veritat que molt amable així que l'estada ha estat bé.

Durant aquests dies hem fet excursions. Vam anar a passar fred a Vielha on un Pare Noel molt amable va oferir caramels a l'Andreu tot i que li va dir que s'havia portat malament aquest any (sincer que és el noiet). També vam creuar la frontera per visitar Bagnères de Luchon, un petit poblet francès preciós on vam menjar uns creps la mar de bons. Hem passejat per Sort on NO hem comprat loteria perquè no ens venia massa de gust fer hores de cua per temptar una sort que mai se sap on caurà i hem anat a comprar formatge a la peça d'Altron, una petita botigueta que regenten dos mestres que van deixar de ser-ho per dedicar-se a l'art de fer bon formatge. A més hem fet la parada obligatòria a la Seu d'Urgell que m'encanta... Vaja, no hem parat!

Els nens s'ho han passat la mar de bé i jo he estat molt feliç veient que ja comencen a ser una mica "compinches". Els dos es ficaven a jugar dins d'un armari o s'amorraven al vidre de la dutxa tot fent ganyotes. Ells s'ho passen molt bé jugant junts i jo gaudeixo molt veient-los.

La part negativa és que l'Andreu té una altra temporadeta de gelos i és que en Biel ja s'ha tornat "massa" protagonista i no sempre ho porta bé. Aquests gelets ens han costat alguna que altra rabieta però en general ha anat tot rodat!

Punts de vista

Fa dies que mentre llegeixo el diari no puc evitar sentir por. Tinc molta por a la tissora d'en Mas i les seves solucions contra la crisi que només ens afecten als de sempre, als treballadors.

Fa uns dies va sortir publicada la notícia que el govern del senyor Mas ha decidit treure interins. Els vol despatxar perquè es veu que en som masses. La veritat és que no sé si té pensat tocar educació però si ho fa això fa molt mala pinta. A dia d'avui som més interins que funcionaris. A més, durant el proper any es jubilen més de mil mestres i no es convoquen oposicions així que si ens fan fora... Qui cobrirà aquestes places buides?

La veritat és que no sé si arribaran a fer una estupidesa tan gran però si n'han fet d'altres... I quan sento coses com aquestes és quan al cap em ve la paraula "MARXAR".

En Jordi fa temps que m'ho diu. Ell té sortida a altres països i segurament podríem viure bé però sempre hi ha hagut alguna cosa que no em deixa marxar, que em té lligada a la terra i no es tracta de relacions familiars o amics perquè ja tinc clar que la meva família de veritat és aquella que ara formem els quatre que som a casa. No sé, és com un sentiment patriota cap a Catalunya que em faria sentir totalment estranya. Tonteries? Potser sí però ho sento així.

Últimament però tot i aquest sentiment crec que si em veig sense feina farem les maletes. Tinc molt respecte cap a totes les professions però si he estudiat una carrera (lo mío me costó) és per poder treballar exercint-la. La veritat és que m'imagino poques coses (per no dir cap) que podria fer realment a gust si no fos mestra. També penso en els nens i en que si jo no tinc feina i la cosa es posa lletja hauré de mirar per ells i les seva qualitat de vida i això últim encara m'empeny més a pensar en la sortida del país com una sortida positiva a una crisi que sembla que té per temps.

Avui però parlava amb una amiga i quan li he comentat que jo marxaria si la cosa es posés lletja m'ha dit que és una postura molt atrevida tenint fills. Que ells potser no s'adapten, que s'ha de pensar en ells i en la seva estabilitat emocional... M'he quedat ben parada la veritat. Jo pensant en els meus fills he pensat en tot el contrari. Vaja que en cap moment he vist l'emigració com a una cosa negativa per a ells sinó com a una cosa enriquidora i positiva.

Aquesta conversa m'ha servit com a tema del dia "en mode mental" i en com són de curiosos els punts de vista. Per a mi marxar és donar una oportunitat als meus fills i per ella marxar és provocar-lis una angoixa que és totalment innecessària podent buscar altres feines i pensant que la crisi acabarà algun dia.

Què en penseu vosaltres? Tinc curiositat...