Fa uns dies va sortir publicada la notícia que el govern del senyor Mas ha decidit treure interins. Els vol despatxar perquè es veu que en som masses. La veritat és que no sé si té pensat tocar educació però si ho fa això fa molt mala pinta. A dia d'avui som més interins que funcionaris. A més, durant el proper any es jubilen més de mil mestres i no es convoquen oposicions així que si ens fan fora... Qui cobrirà aquestes places buides?
La veritat és que no sé si arribaran a fer una estupidesa tan gran però si n'han fet d'altres... I quan sento coses com aquestes és quan al cap em ve la paraula "MARXAR".
En Jordi fa temps que m'ho diu. Ell té sortida a altres països i segurament podríem viure bé però sempre hi ha hagut alguna cosa que no em deixa marxar, que em té lligada a la terra i no es tracta de relacions familiars o amics perquè ja tinc clar que la meva família de veritat és aquella que ara formem els quatre que som a casa. No sé, és com un sentiment patriota cap a Catalunya que em faria sentir totalment estranya. Tonteries? Potser sí però ho sento així.
Últimament però tot i aquest sentiment crec que si em veig sense feina farem les maletes. Tinc molt respecte cap a totes les professions però si he estudiat una carrera (lo mío me costó) és per poder treballar exercint-la. La veritat és que m'imagino poques coses (per no dir cap) que podria fer realment a gust si no fos mestra. També penso en els nens i en que si jo no tinc feina i la cosa es posa lletja hauré de mirar per ells i les seva qualitat de vida i això últim encara m'empeny més a pensar en la sortida del país com una sortida positiva a una crisi que sembla que té per temps.
Avui però parlava amb una amiga i quan li he comentat que jo marxaria si la cosa es posés lletja m'ha dit que és una postura molt atrevida tenint fills. Que ells potser no s'adapten, que s'ha de pensar en ells i en la seva estabilitat emocional... M'he quedat ben parada la veritat. Jo pensant en els meus fills he pensat en tot el contrari. Vaja que en cap moment he vist l'emigració com a una cosa negativa per a ells sinó com a una cosa enriquidora i positiva.
Aquesta conversa m'ha servit com a tema del dia "en mode mental" i en com són de curiosos els punts de vista. Per a mi marxar és donar una oportunitat als meus fills i per ella marxar és provocar-lis una angoixa que és totalment innecessària podent buscar altres feines i pensant que la crisi acabarà algun dia.
Què en penseu vosaltres? Tinc curiositat...
12 comentaris:
Jo visc fora de Catalunya i no m'ha costat gaire, però és veritat que anar al país basc no és viure a un altre país del tot. Això fa que encara em senti força propera.
Abans de tenir família he viscut temporades fora, a França i a Itàlia. Em sembla una experiència super enriquidora i fantàstica pels nens. A vegades també hem parlat amb el meu home de marxar i sempre ho enfoquem com una aventura. Com dius tu, casa nostre és allà on hi ha la gent que estimem, així que no crec que em costés gaire en aquest sentit. I parens tantes coses!
A més, sembla una tonteria, però amb internet ara estas sempre connectada! Jo miro les notícies de TV3 i tot..jeje...
Ara, ningú treu que és una opció valenta, que t'has d'adaptar a noves maneres de fer, a noves llengües i els principis sempre són una mica durs...quan ho superes, uau, et sens una superdona! ...En resum, em sembla super positiu marxar! Per altra banda, és trist que ens ho plantegem per la situació del país i no per una qüestió simplement personal.
Ale, ja hi he dit la meva.
Mua.
i aprens tantes coses, volia dir.
Amb lo de les retallades em sento exactament igual que tu Esther, jo treballo a sanitat i tal i com està el panorama ho veig negre, negre. Potser no es acomidaràn però ens baixaràn tant els sous que no podrem ni pagar-nos la betzina per anar a treballar.
Nosaltres estem enamorats del EEUU i hem dit moltes vegades de marxar, però com tot, és un parlar. Realment una de les coses positives que trobo de marxar són els fills, penso que és una manera d'ensenyar als fills que el món és gran i tot i ser gran és accesible, la oportunitat d'aprendre un altre idioma amb profunditat, una altre cultura...penso que marxa et dóna prespectiva i t'ajuda a entendre la vida de manera més globa, que al cap i a la fi és al món en el que estem.
A mi em costaria marxar però crec que estic més en la teva postura que en la de la teva amiga, crec que l'emigració ha de ser molt més dura per als adults que per als nens que són molt adaptables.
La cosa està negra per a tots i cada matí quan poso les notícies de la ràdio se m'indigesta l'esmorzar.
Tot depèn del lloc on decidíssiu marxar Esther. Marxar fora per mi ha sigut molt enriquidor e inclús alliberador i crec que pel baby serà molt positiu que creixi envoltat d'una cultura tan diferent a la nostra. També t'he de dir que com a casa enlloc, jo si pogués tornar ho faria, de fet ens agradaria molt tornar quan el baby fos una mica gran i que fes la secundaria a Catalunya, ja que pensem que Londres és una ciutat massa dura per criar criatures.
A mi em costaria marxar perquè primer (amb lo quadriculada que sóc) hauria de tenir moltes coses lligades i clares. Però superat això m'ho prendria com una aventura per aprendre. I com diuen totes, crec que els peques s'adaptarien molt millor que els adults!
A casa no ens ho hem plantejat mai: el meu home no volia sentir a parlar d'anar-se'n d'Erasmus!
Jo penso que s'ha de ser molt atrevit per fer-ho!
Però que sens dubte ha de ser molt enriquidor i també pels nens, mentre son petits. Després crec que canviar-los d'àmbit un cop tenen amics, ja deu costar més...
Els meus pares van viure a llocs diferents d'Espanya mentre el meu germà i jo erem petits, per la feina del meu pare, i a casa sempre n'han parlat com una bona experiència.
Anna imagino que si no surts d'Espanya la sensació és diferent... Sempre pots agafar el cotxe en unes horetes... no¿? M'han dit que pel país basc es viu molt bé. I sí, tens tota la raó que és molt trist que hàgim de veure el marxar com un recurs a la desesperada però això està molt malament i pinta pitjor!
Sol Solet ja ho has dit prou bé. Potser no ens quedem al carrer però sí cobrant una misèria. Al final haurem de pagar nosaltres per anar a treballar i tot. És d'escàndol!
Euphorbia jo també penso que pels nens la cosa és més senzilla. Fan amics a tot arreu, oi? No sé, potser ho veig tot molt fàcil en quant a nens i adaptacions varies.
MamaM jo també penso que com a casa enlloc però tal i com està la cosa penso que "casa" és allà on puguis viure d'una manera digna. No sé, de moment no tinc pensaments immediats de marxar però estic començant a valorar-ho cosa que abans no feia...
Conxi en el meu cas sóc jo la que tira cap a casa. Pel meu marit jo crec que ja haguéssim viscut a cent llocs diferents. No li té por a res en aquest sentit.
Onavis sí, jo també penso que quan els nens són petits és més fàcil que no pas quan ja tenen un cercle prou definit.
No sé noies, mai se sap on acabarà una... Però veig que en general no veieu cap bogeria això de marxar.
No ho veig cap bogeria, no. Reconec que sóc de les que no marxarien tant fàcilment, em costaria molt fer-ho, però davant de poder donar un millor futur als teus fiils o donar-los un més negre, està clar el que més pesa!
Per ells no patiria gaire. Seria un canvi en el que tots quatre us hauríeu d'adaptar, però crec que amb l'edat que tenen ells dos serien els que ho farien més ràpid i millor.
Jo tampoc ho veig cap bogeria, al contrari, i tampoc hi veig cap problema per als nens, també, al contrari. Seria una experiència molt enriquidora per a tots. Potser prendre una decisió així costa al principi, però cal mirar pros i contres i avaluar la situació. I un cop coneguis l'idioma, qui et diu que no podries seguir fent de mestra?
Jo també estic més en la teva postura que en la seva. Com ja t'ha dit crec que els nens són més adaptables del que pensem i en res es farien a un altre país i a una altra cultura. Apart, conèixer altres maneres de viure és sempre enriquidor.
Ara, estic amb l'Anna en que és trist que ens haguem de plantejar aquests temes per la mala situació del país.
Un petonàs!
Ester a mi també em costaria molt marxar però si la cosa escanya...
Sília tant de bo pugui fer la meva feina molts i molts anys sigui aquí o allà :-)
Mireia sí, és una llàstima plantejar-se marxar per necessitat i no per plaer. De tota manera m'ho plantejo per això, perquè veig les coses malament sinó crec que no m'ho plantejaria mai. M'agrada massa Catalunya :-)
Publica un comentari a l'entrada