Dilluns en Jordi i jo vam tenir reunió amb la mestra de l'Andreu. La veritat és que no anava massa amoïnada després de llegir l'informe però sí que anava amb la idea de comentar-li com està l'Andreu a casa i que ens donés algunes pautes per a ajudar-nos. Crec que la cosa va anar prou bé.
El que ella ens va explicar va ser tot allò que l'informe ja reflectia. Està encantada amb l'Andreu perquè és un nen actiu i molt alegre. Diu que troba genial la manera d'expressar-se el petit i que això serà sempre un gran aliat de cara a la seva educació. El fet que entengui tan bé les coses i que també sigui capaç d'expressar-les és positiu. Vaja que a la classe és un noi 10 excepte en aquells moments en els que es dedica a intentar ser el prota de la peli però suposo que això amb els anys ho anirà polint (o això espero perquè tinc alumnes que amb 11 anys continuen igual i són un martiri).
Per la nostra part li vam manifestar les nostres inquietuds. L'Andreu a casa és molt molt tossut, costa molt que entri en raó i últimament es comporta com si tingués l'edat d'en Biel. No vol menjar sol, no es vol canviar sol, es tira a terra a patalejar si s'enfada, vol que el dugui a dormir en braços... "porta'm com un bebito" em diu. Estem en una fase força dura la veritat i jo creia que això ja havia passat perquè ja en vam passar una d'aquestes però no, hem tornat a caure i clar, estem força espantats.
Jo vaig reconèixer a més que hi ha dies que em sento desbordada. Arribo a casa cansada, tinc mil coses a fer abans de marxar a pràctiques, en Biel no para i l'Andreu que més o menys podria comportar-se es posa així. És horrible!
La mestra ens va comentar que no hem d'estar tan amoïnats. Hi ha nens que no fan mai aquestes mostres de gelosia però això no significa que no la pateixin i que entre aquest cas i el de l'Andreu és millor el de l'Andreu. Ens va dir que és molt normal que es senti malament perquè ell encara no entèn la part positiva de tenir un germà. Només veu que hi ha un petit marrec que fa gràcia a tothom, li toca les seves coses i a més li ha tret part de protagonisme.
Per altra banda li vaig comentar que, de vegades, em sento malament perquè tinc la sensació que sempre l'estic renyant. Aleshores em va dir que potser era hora de rebaixar el nivell d'exigència i pensar que per molt que l'Andreu sigui un nen trempat, només té tres anys i té tota la raó del món. De vegades el veig tan espabilat que oblido que és petitó i que hi ha coses que ell no pot comprendre.
Ara hem d'aprendre a centrar-nos només en millorar una cosa (ens hem posat com a objectiu que mengi sol de nou), hem de centrar els nostres esforços en això i les altres coses deixar-les una mica de banda. No es tracta de deixar-lo fer el que vulgui però potser sí que podem intentar donar-li una mica de màniga ampla.
I això estem intentant des de dilluns i no sé si és casualitat o perquè el tió ja és a casa i això sempre anima que sembla que l'Andreu està millor. La mama el porta en braços com un bebito a dormir, li posa el pijama... però ahir es va menjar ell sol tot el peix.
Crec que de vegades és bo que els pares també fem una mica d'autoavaluació i he de dir que després de fer-la jo em sento una mica més relaxada.
6 comentaris:
Tens raó. Als germans grans els fem més grans, més depressa, penso.
Et llegeixo i em veig a mi mateixa exigint a la Maria que es vesteixi sola, que ho fa de sobres però liencanta que l'ajudi, mengi sola, que ho fa perfectament però li encanta que l'ajudi com amb el David, reculli totes les joguines mentre que el seu germà amb la meitat ja em poso a ajudar-lo,... I així podria seguir enumerant.
També haig d'afegir que torno a pecar del mateix, ara començo ja a exigir més al David perquè sé que d'aquí a uns dies serem un més, i em ve més feina. Ara ja es comença a despullar sol, el deixo que menji sol (encara que s'embruta com una mala cosa....),... I ell també ha fet un canvi: comenca a queixar-se per tot....
Hauré de pendre exemple del que dius, i pendre'm-ho amb més calma, anar assolint reptes poc a poc i d'un en un. Em sembla molt bona iniciativa, ja ens aniràs explicant l'evolució de l'Andreu.
Uix, els gelos deu ser difícil de portar pq és com fer passos enrere.
Jo tinc una amiga que la seva gran va tornar a fer-se pipi i caca a sobre i volia bolquers. Va ser una etapa.
Això que dius de l'autoavaluació està bé, i crec que ens ho podem aplicar de tant en tant tots, jo també ho hauria de fer més i només en tinc un de molt petit. Tb és bo que des de fora ens donin altres visions.
Genial que el portis com un bebito algun dia, amb lo bé que et parla la mestraque s'ho mereix (i encara que allí fés més rebequeries, segur que tb s'ho mereix!)!!! :-)
Ester a mi m'ha passat sempre que he vist l'Andreu més gran però ara amb en Biel doncs encara em passa més. Veus un tan petit i l'altre tan gran que aquesta diferència et fa pujar un nivell al gran, oi?
A nosaltres la xerrada amb la mestra ens va anar molt bé perquè és cert que jo sóc molt exigent i això imagino que no és gens fàcil per ell. Ains, no sé, ara intento corregir-ho una mica, a veure si me'n surto.
Cas quan va néixer en Biel l'Andreu es va tornar a fer pipi a sobre i algun dia també s'havia fet alguna caca. És molt dur la veritat perquè et trobes amb la feinada del nou membre i els gelets del gran però bueno, suposo que és temps al temps. No li durarà pas per sempre, no? (me da un ataque!).
Si, de vegades tendim a fer-los més grans del que són. Els veiem molt espavilats, tenen respostes per tot, però en el fons són nens, no tenen ni 4 anys! i els hem de respectar aquesta component encara de "bebé" que crec que els costa deixar. Les meves de tant en tant em demanen que els doni el menjar o s'acurruquen als meus braços i mira, elles felices i perque negar-ho, jo tambe! ja ja ja
Ens hem de relaxar!
Sí, ha de ser durillo això de deixar de ser el rei de la casa i cada nen ho reflecteix a la seva manera. M'agrada això d'anar solucionant les coses d'una en una, és un consell intel·ligent.
Petons i que el Tió cagui moltes cosetes.
Mireia sí, hem d'aprendre a veure'ls més com el que són i no exigir tant com de vegades ho fem.
Euphorbia imagino que sí que ha de ser dur. Jo no tinc germans i no ho he patit però de vegades penso que si algun marrec mocós m'hagués tret part del meu protagonisme m'hagués enfadat molt i molt! :-)
Publica un comentari a l'entrada