Les colles donen caliu

Fa un parell de mesos llegia un post de la Mirashka que em donava una enveja tremenda i alhora em deixava una mica trista.

Ja porto uns quants anys a Granollers i la veritat és que durant tot aquest temps sempre he tingut la sensació de ser com una convidada (no sé si aquesta és la paraula exacta però ja m'entendreu).

Al principi no tenia amics aquí però tampoc els necessitava. Jo vaig venir amb les meves amistats ja fetes i no era cap problema el fet de no tenir amics a la vora. Quan un no té fills és fàcil quedar sovint i anar a fer un cafè o un gelat amb algú que no viu al mateix indret.

El cert però és que la cosa es va començar a complicar quan vaig decidir ser mare. Les meves amigues de sempre no tenien criatures i ni ganes (això m'ha costat perdre algunes) així que em sentia una mica sola. Durant el meu embaràs vaig tenir l'enorme sort de descobrir un "foro" on vaig trobar unes noies amb les que compartir tot el meu embaràs i allò em va ajudar molt a no sentir-me sola. Tant em va servir que fins avui encara tinc relació amb algunes d'elles uns cinc anys després.

En tenir l'Andreu aquestes amistats ja m'eren suficients. Entre aquestes i les anteriors que anava conservant anava omplint la meva necessitat d'amistat però des de fa un temps aquí que no en tenia bastant.

No és que no siguin bones amigues, tot el contrari! Tinc amigues a les que considero molt importants però no hi són en el meu dia a dia i carai, això ha estat tota una manca per a mi. Trobava a faltar sortir al parc i xerrar amb mares, anar a fer un recadet i que una altra mare li faci un ull als teus nens, no sé... el que es diu una colla, no?

Doncs bé, he de dir que des de fa unes setmanes a aquí i no sé com, formo part d'una colleta i estic encantada. Les tardes són molt divertides perquè quan no treballo ens juntem i mentre els nens juguen nosaltres petem la xerradeta, fem plans per l'estiu i ara ja estem organitzant un sopar.

Fins i tot una de les mamis ha agafat la vocalia de la comissió de decoració de l'escola de l'Andreu per fer-me costat (sí, estic en tots els merders) i ens ho passem molt bé.

I potser serà una tonteria però des que tinc la colleta estic més contenta aquí on visc, no em sento tan sola i m'agrada molt més tot plegat. Vaja, que sóc més feliç!

Ja el tinc...

I ara uf, uf! M'està costant trobar temps per llegir-lo... Ains!

Els meus petits es fan grans i els meus grans petits...

 Tant en Jordi com jo tenim la sort de tenir els nostres avis encara amb nosaltres. Sabem que aquest fet és tot un privilegi i per això estem feliços i intentem que els nostres fills comparteixin hores amb ells. És meravellós veure com són els nostres avis amb els nostres fills i com són els nostres fills amb els nostres avis.

Aquest fet però a mi em porta a pensar molt i quan veig els meus avis amb els meus fills em ve al cap que la vida no deixa de ser un cercle. Miro els meus avis i ara sí que veig uns iaios de debò, grans, persones que carreguen el pas del temps...Tot sovint penso en com veig que els meus fills es fan grans mentre els meus avis es fan "petits".

I és que mentre els meus fills cada vegada xerren més veig com el meu avi que sempre havia estat ben xerraire cada vegada ho fa menys perquè moltes vegades pensa que ja no té res a dir. Mentre els meus fills cada vegada tenen més ganes de sortir i explorar el món que els envolta, els meus avis (en concret la meva iaia que sempre havia estat pura vitalitat) tenen menys ganes de sortir ja que fer-ho els hi suposa un veritable esforç.

Mentre els meus fills deixen de tenir els seus pares com a centre de l'univers, sento com la meva àvia parla cada vegada més i més dels seus. Mentre els meus nens comencen a tenir una memòria increïble per recordar tot allò que els hi agrada, els meus avis comencen a oblidar moltes (masses) coses.Els meus fills estan creixent mentre l'alçada dels meus avis va minvant... Fins i tot els ulls que en els meus fills semblen cada cop més grans per mirar més el seu voltant, els dels meus avis cada cop són més petits.

Hi ha tantes coses que em demostren que els meus avis s'estan empetitint que em fa por que arribi el moment en que hagin de tornar al no res. I intento no pensar-hi, intento simplement gaudir-los però fa por, molta por.

De maduixa!

 Ho sé, semblo la boja dels iogurts però és que no hi ha qui em pari!

I avui toca deixar la recepta del iogurt de maduixa sense trocets i per què sense trocets? Doncs perquè a casa meva això dels iogurts amb trossos de fruita no agrada massa.

Què necessitem?

- 1l de llet sencera.
- 2 cullerades de llet en pols.
- 4 cullerades soperes de sucre morè.
- 1 iogurt natural de vidre.
- Xarop de maduixa.

I res més! Es tracta de posar tant xarop de maduixa com nosaltres considerem oportú i barrejar-ho tot. Boníssim.

Ah i avui estic experimentant amb la xocolata. Buf, qualsevol aprima així!

Revisió dels 18 mesos

Avui ha tocat la revisió dels 18 mesos d'en Biel (tot i que ja en té 19). He de dir que les revisions d'en Biel són molt diferents a les de l'Andreu. Bé, no són diferents les revis sinó la manera en que les visc.

Recordo que les revisions de l'Andreu eren tot un aconteixement! Anava allà desitjant que em donessin mides per veure si el petit havia crescut molt, poc... També anava amb ganes dels canvis alimentaris. Passar de biberó a farineta era tota una aventura i anar introduint aliments tota una experiència per a mi.

Ara les revisions les prenc amb molta més tranquil·litat. Els canvis alimentaris m'han fet il·lusió (sempre fa gràcia viure la primera cullerada) però ja els esperava així que els he pres amb molta més calma. Les mides... Les mides em continuen agradant però quan ja tens experiència vius les coses d'una altra manera (almenys a mi m'ha passat). T'agrada que et diguin quant pesa, quant mesura... però tampoc és una cosa que t'amoïni especialment si ja veus que la criatura creix sana.

Així que la revisió d'avui ha estat una revisió tranquil·la i serena per la meva part. En Biel està creixent de meravella i tot i que m'ha fet gràcia saber mides (84,5 cm) i pes (12,220) (reconec que m'encanta comparar-les amb les de l'Andreu quan era peque) no era una cosa que m'amoïnés.

En Biel als 19 mesos és un nen molt espabilat! Diu moltes paraules i es fa entendre de meravella. Ens crida a tots quan vol: "mama", "papa", "tete" (Andreu és massa complexe) i, fins i tot, es refereix a ell mateix: "el Bieeeee". Ens fa saber quan té gana: "a sopar" i ens demana moltes cosetes: "aigua", "pipa", "nene" (no sabem per què però li diu així a la manteta que l'acompanya a l'hora de dormir des que va néixer). I això només són unes quantes paraules de les que diu perquè el cert és que és força xerraire.

A més, el petit està fet una bona peça que no para, juga i s'enfila per tot arreu. A més té molt caràcter i es visceral així que tant et pot estar fent petonets i abraçades com que et pot venir a "renyar" perquè vol alguna cosa. Sempre se'l veu feliç i això per a mi és fonamental.

Pel que fa a l'alimentació doncs ja pot menjar de tot i segur que ho agraeix perquè té una boca moooolt bona. Ah! I pel que estic més contenta és perquè ja pot prendre llet com la nostra així que s'ha acabat anar amb el pot de llet en pols a munt i avall. Això sí que em fa il·lusió!

Que grans els meus nens!

Aconseguit!

He aconseguit tornar a recuperar un dels meus hobbies més estimats, la lectura! I ho he aconseguit gràcies a L'Asa Larsson i el llibre "Cuando pase tu ira".

Per Sant Jordi vaig pensar que volia recuperar l'hàbit de llegir encara que fos una estoneta abans d'anar a dormir i tot i que no era gens fàcil perquè tot sovint arribo al llit amb molta son, he pogut acabar el llibre en menys d'un mes.

La veritat és que és un veritable plaer agafar un llibre que t'agrada i que fa que puguis aparcar la son encara que sigui només mitja hora.

"Cuando pase tu ira" m'ha agradat molt. No és pas un llibre d'aquells que et deixen sense respiració, ni dels que et sorprenen constantment, però sí és dels que et va "enganxant" mica a mica i tot i que intueixes des del primer moment què pot estar passant t'agrada confirmar-ho a través de les paraules de l'escriptora.

Se'ns dubte el recomano!

L'encarregat del temps

 Ahir vaig anar a parlar amb la tutora de l'Andreu. Va ser una entrevista "d'urgència" ja que a casa estem força amoïnats pel petit. Tornem a tenir una temporadeta d'aquelles en que el "no" és el convidat estrella a casa.

NO em vull vestir, NO em vull dutxar, NO vull menjar, NO m'ho estic passant bé, NO vull això per esmorzar, NO vull anar a aquest parc... Vaja, una dosi d'optimisme diaria que fa por.

I com no, aquest "NO" va agafat de la mà amb els gelos que de tant en tant ataquen el noiet...

En Biel cada vegada és més protagonista perquè fa un munt de moneries, ja diu moltes paraulets i clar, ja toca massa coses del seu germà. Vaja, s'està tornant un invasor de l'espai que fins ara més o mens era d'ell.

Ahir la mestra em confirmava tot això ja que a l'escola diu que estima molt el seu germà però que el que més li agrada és fer coses sense ell. Per no parlar del dibuix de Sant Jordi on la mama, el papa i l'Andreu estan en una cantonada mentre el drac i un pobre Biel a punt de ser devorat són a l'altra.

Com gestionar tot això? Buf! Molt complicada la cosa perquè el que està clar és que l'Andreu ha d'acceptar que el seu germà té també un lloc i no li treu pas el seu però imagino que no deu ser fàcil als quatre anys acceptar un nen que et pega, t'estira dels cabells, et treu les joguines i a sobre quan va pel carrer la gent diu: "Que monoooooooooooooooooooooooo!". Imagino que l'Andreu deu pensar que el petit fa molta ràbia!

Com això és un procés que ha de fer ell solet nosaltres només podem fer cosetes que l'ajudin com fer-li entendre que ser gran és molt més "guai" que ser petit, dedicar-li estones en exclusiva... I bé, hi ha dues idees que em van semblar força interessants tot i que només durem a terme una que sembla que és la que pot funcionar.

La primera era que l'Andreu deixés de compartir habitació de dormir amb en Biel. La mestra deia que potser era bo que ell tingués el seu propi espai per dormir ja que durant el dia no el té. Aquesta idea és la que hem descartat i no pas perquè tinguem cap inconvenient sinó perquè li hem preguntat a l'Andreu si volia una habitació per ell sol i contra tot pronòstic ens ha dit que no, que a ell li agrada dormir amb el seu germà (amor-odi total, oi?).

La segona sí que sembla que funciona i és que l'Andreu és a casa l'encarregat del temps! Així doncs li hem comprat un rellotge de sorra i quan haguem de fer alguna cosa com anar a la dutxa, sopar, anar a dormir... Li haurà de donar la volta i avisar-nos quan ja no quedi sorra. I per què això? Perquè l'ajuda a anticipar el què vindrà, li dóna temps per a fer-se a la idea i a més se li dona el càrrec a ell i carai, això és una responsabilitat molt grossa que només poden fer els nens ben grans.

Ahir al vespre doncs l'Andreu va començar amb la seva nova tasca a casa i la veritat és que va anar prou bé. Aquest matí s'ha aixecat de més bon humor i, fins i tot, no m'ha posat pegues a l'hora de vestir-se.

Ains, a veure si aquest efecte positiu dura perquè és molt dur conviure amb el "NO" constant.

Experimentant

La relació entre la meva iogurtera i jo cada vegada és més especial, ens estem fent molt amigues jeje! I ara que la fase "iogurt natural" ja està superada, he començat a experimentar i a intentar millorar la recepta "base".

L'última tanda de iogurts ha estat formada per dos iogurts amb mel i nous, tres amb melmelada de préssec i dos naturals amb recepta millorada pel meu gust.

Us explico per si esteu interessades!

Pel iogurt natural he substituït el sucre normal per sucre morè i en comptes de ficar set cullerades doncs en fico 5 però de les soperes. També he afegit llet en pols (dues cullerades) perquè he llegit ja en diversos llocs que ajuda a que es lliguin més els iogurts.

Així doncs els ingredients ara són:

- 1 litre de llet sencera.
- 1 iogurt natural de vidre.
- 5 cullerades soperes de sucre morè.
- 2 cullerades soperes de llet en pols.

Surten molt i molt bons!

I el tema de la mel i les nous i la melmelada és ben fàcil! Només cal posar-los en el potet de vidre abans d'afegir la barreja per fer el iogurt i ja està.  Boníssims!

Gràcies Pep!

Ahir vaig tenir la gran sort de poder viure en el Camp Nou l'acomiadament d'en Guardiola i la veritat és que encara em dura l'emoció.

Pel matí en Jordi va rebre la trucada sorpresa. Li havien tocat dues entrades per anar a veure el Barça-Espanyol el dia de l'acomiadament d'en Pep així que tot i tenir el dia força complicat (obligacions familiars) vam decidir que aniríem.

Cap al vespre vaig preparar els entrepans i apa, cap al Camp.

Va ser la primera vegada que veia un partit i he de dir que m''ho vaig passar molt bé. Jo sóc de les "folloneres"... M'agrada animar, cantar, saltar i patir amb el meu equip. I no és que el futbol em tregui la son, eh? Però carai, si ens posem ens posem.

També era el primer partit per l'Andreu que s'ho va passar d'allò més bé celebrant els gols i animant el "cotarro" cantant l'himne a la seva manera i provocant somriures a tots els que seien al seu voltant (bé, l'home que va acabar fins el monyo de la banderola del petit potser no reia). 

I el moment que va culminar la nit va ser quan l'afició ens vam posar en peus per acomiadar el més gran per nosaltres, en Pep. Em vaig emocionar en veure tanta gent allà de peu donant les gràcies a una persona que ha proporcionat moltes alegries als culés. Em vaig emocionar perquè veure una multitud cridant un sol nom emociona... Em vaig emocionar perquè va ser una gran nit!

Iogurt natural

Ho he aconseguit! Els primers iogurts que he fet han sortit molt bons així que ara sí que ja estic llançada.

Aquests primers són naturals i com veig que moltes potser us animeu us passo la recepta tot i que no és res de l'altre món.

Necessitareu:

- 1 l de llet sencera (m'han dit que si es fa amb semi o desnatada no surten).
- 1 iogurt natural (si és de vidre millor perquè són més compactes).
- 7 cullerades colmades de sucre.

Es barreja tot, es reparteix en els potets de la iogurtera i a esperar. Quan estan fets es tapen els pots (els vaig ficar destapats perquè em van dir que es feia com una mena de suc i no volia) i es fiquen a la nevera.

Llestos!

Ah! A les instruccions de la iogurtera posava que s'havien de deixar 8 hores però els vaig deixar unes 11 perquè collessin bé.  Han sortit amb la mateixa textura que els típics iogurts de vidre.

Joguina per la mama!

Avui ha arribat la nova joguina de la mama... Una iogurtera!

Arrel de la vaga de llet matutina de l'Andreu vaig començar a valorar la possibilitat de comprar-ne una iogurtera. Vaig pensar que els iogurts seran molt més sans si els faig jo a casa així que vaig començar a tafanejar per internet receptes i demés.

Carai, la de coses que he trobat. Hi ha gent que fa autèntiques meravelles (iogurt de nutella, amb fruits secs, mel, confitura, galetes Maria, torró...) i amb el que ens agraden a casa els làctics segur que traiem bon partit a totes aquestes receptes.

La nova "joguineta" ha arribat avui així que he decidit començar pel més senzill, uns iogurts naturals ensucrats. Estic desitjant veure si han sortit bé i tastar-los! Quan hi tingui la mà posada començarem a experimentar de debò i el millor de tot és que l'Andreu em podrà fer d'ajudant.