Fa un parell de mesos llegia un post de la Mirashka que em donava una enveja tremenda i alhora em deixava una mica trista.
Ja porto uns quants anys a Granollers i la veritat és que durant tot aquest temps sempre he tingut la sensació de ser com una convidada (no sé si aquesta és la paraula exacta però ja m'entendreu).
Al principi no tenia amics aquí però tampoc els necessitava. Jo vaig venir amb les meves amistats ja fetes i no era cap problema el fet de no tenir amics a la vora. Quan un no té fills és fàcil quedar sovint i anar a fer un cafè o un gelat amb algú que no viu al mateix indret.
El cert però és que la cosa es va començar a complicar quan vaig decidir ser mare. Les meves amigues de sempre no tenien criatures i ni ganes (això m'ha costat perdre algunes) així que em sentia una mica sola. Durant el meu embaràs vaig tenir l'enorme sort de descobrir un "foro" on vaig trobar unes noies amb les que compartir tot el meu embaràs i allò em va ajudar molt a no sentir-me sola. Tant em va servir que fins avui encara tinc relació amb algunes d'elles uns cinc anys després.
En tenir l'Andreu aquestes amistats ja m'eren suficients. Entre aquestes i les anteriors que anava conservant anava omplint la meva necessitat d'amistat però des de fa un temps aquí que no en tenia bastant.
No és que no siguin bones amigues, tot el contrari! Tinc amigues a les que considero molt importants però no hi són en el meu dia a dia i carai, això ha estat tota una manca per a mi. Trobava a faltar sortir al parc i xerrar amb mares, anar a fer un recadet i que una altra mare li faci un ull als teus nens, no sé... el que es diu una colla, no?
Doncs bé, he de dir que des de fa unes setmanes a aquí i no sé com, formo part d'una colleta i estic encantada. Les tardes són molt divertides perquè quan no treballo ens juntem i mentre els nens juguen nosaltres petem la xerradeta, fem plans per l'estiu i ara ja estem organitzant un sopar.
Fins i tot una de les mamis ha agafat la vocalia de la comissió de decoració de l'escola de l'Andreu per fer-me costat (sí, estic en tots els merders) i ens ho passem molt bé.
I potser serà una tonteria però des que tinc la colleta estic més contenta aquí on visc, no em sento tan sola i m'agrada molt més tot plegat. Vaja, que sóc més feliç!
6 comentaris:
Me'n alegro molt Esther. És cert que si no tens a ningú amb qui compartir el teu dia a dia sembla que et falti alguna cosa.
Una abraçada!!!
Tota la raó.
A mi al principi em va passar el mateix que expliques, ja que visc al poble del meu home i les meves amigues de sempre em queden una mica lluny.
Però ara també som un grup de mares, les del carrer, que sortim per que els nens juguin cada vespre i es molt xulo aquest caliu.
I tant!
Jo també estic lluny de casa i a vegades he trobat a faltar els meus amics...sobretot quan em vaig quedar embarassada. De tota manera, és veritat que jo no he estat mai de colles (coses de ser d'una gran ciutat, suposo...) i crec que ja m'agrada anar una mica per lliure i trobar-me amb gent concreta de tant en tant.
Potser quan l'Ariadna comenci l'escola ja m'hi posaré a fer amigues mares (i no tindré gaire remei..jeje)
Ester sí, jo em sentia molt sola...
Onavis que guai sortir al carrer al vespre per poder jugar. Ains, aquestes coses només passen als pobles.
Anna jo també he estat sempre molt solitària però mira, vaig ser mare i mica a mica em va canviar el xip. Ja en faràs de colla ja... Jeje!
Està demostrat que per ser feliç has d'estar socialment "connectat". Per això fer de voluntari enganxa!! Petonets!
I tant que van bé les colles! la meva colla parquera és estupenda!!! suposo que el fet d'estar passant pel mateix moment vital, compartir una part tan important de la nostra vida, etc, uneix si o si.
Un petó!
Publica un comentari a l'entrada