Aquest fet però a mi em porta a pensar molt i quan veig els meus avis amb els meus fills em ve al cap que la vida no deixa de ser un cercle. Miro els meus avis i ara sí que veig uns iaios de debò, grans, persones que carreguen el pas del temps...Tot sovint penso en com veig que els meus fills es fan grans mentre els meus avis es fan "petits".
I és que mentre els meus fills cada vegada xerren més veig com el meu avi que sempre havia estat ben xerraire cada vegada ho fa menys perquè moltes vegades pensa que ja no té res a dir. Mentre els meus fills cada vegada tenen més ganes de sortir i explorar el món que els envolta, els meus avis (en concret la meva iaia que sempre havia estat pura vitalitat) tenen menys ganes de sortir ja que fer-ho els hi suposa un veritable esforç.
Mentre els meus fills deixen de tenir els seus pares com a centre de l'univers, sento com la meva àvia parla cada vegada més i més dels seus. Mentre els meus nens comencen a tenir una memòria increïble per recordar tot allò que els hi agrada, els meus avis comencen a oblidar moltes (masses) coses.Els meus fills estan creixent mentre l'alçada dels meus avis va minvant... Fins i tot els ulls que en els meus fills semblen cada cop més grans per mirar més el seu voltant, els dels meus avis cada cop són més petits.
Hi ha tantes coses que em demostren que els meus avis s'estan empetitint que em fa por que arribi el moment en que hagin de tornar al no res. I intento no pensar-hi, intento simplement gaudir-los però fa por, molta por.
7 comentaris:
Llei de vida, Esther. Tristement és així.
Gaudeix molt d'ells, tant tu com els teus petits, ja que com dius, ets una privilegiada de poder disfrutar amb ells. I no pensis en el que ha d'arribar perquè el dolent ja ve sol ;) CARPE DIEM!!
Una abraçada!!
Realment és així i és trist adonar-se'n.
Però pensa que l'oportunitat de veure'ls fer tan grans (o petits) és també una sort. Vol dir que els tens amb tu!
Jo només tinc una padrina, i com dius, intento disfrutar-la al màxim!!
Em sento molt indentificada amb els teus pensaments. Nosaltres estem vivint ara "l'empetitiment" a marxes forçades d'una iaia del meu home.
És molt trist veure-ho però intento pensar que amb 84 anys ha tingut una vida llarga i plena, que molta gent no hi arriba i que c'est la vie.
Però no deixa de ser trist...
Sí noies, gaudir-los és el que ens queda però fa cosa veure que ja no són com eren. Ains...
Conxi amb la meva àvia em queda la pena que potser tindrà una vida llarga però no tan plena com ella hagués volgut :-( Això també posa trist!
Ahir em vas en encertar el post. Al migdia havia anat a dinar a casa els meus pares i tot observant la meva iaia mentre menjàvem, la vaig veure gran, molt gran, Acaba de fer 86 anys i sempre ha estat un nervi. Ahir, no sé, em va semblar com si els anys li haguessin passat factura de cop. Per cert, felicitats pel bloc i pels fills tan macos que tens!!!
Hola Mamaaaaine, gràcies per la visita i pels "piropos" :-P
A mi és just el que em passa amb els meus avis. Els veia grans però de la nit al dia els veig vells... La vida és dura, oi?
Jo estic igual amb els meus pares, i això que estan bé, però ma mare aquest any en fa 78, que es diu ràpid i estic espantada, se que un dia els perdré, que és inevitable, però costa fer-se a la idea.
Publica un comentari a l'entrada