Final de curs 2011-2012

Porto uns dies rumiant en com escriure el balanç d'aquest curs. Any rere any intento fer una mica de vista enrere per tractar de veure com ha anat el curs, quines sensacions em queden... Aquest any però el post se m'està resistint. Per què? Doncs perquè he viscut un final de curs molt intens i això de les emocions no sempre ho domino tan bé com a mi m'agradaria.

Recordo que quan em va tocar anar a Sant Andreu de Llavaneres va ser tot un disgust. L'escola era lluny amb una combinació horrorosa per anar i venir (aleshores no tenia carnet) i això em va disgustar molt. He de dir que aquest disgust em va durar ben poc i és que ja des del primer dia em vaig sentir molt bé. En aquella escola alguna cosa em donava caliu, em feia sentir bé i així ha estat.

Durant tot el curs passen moltes coses. No tot són flors i violes! És força difícil que no hi hagi moments de tensió a la pròpia classe amb els alumnes, amb pares o amb companys. Es viuen moltes èpoques de nervis a flor de pell, moltes hores de reunions difícils amb decisions a prendre que no sempre agraden a tothom i per sobretot, la mala maror que hi ha a l'ambient des que tenim la soga al coll amb tot el tema de les retallades.

Tot i així, tot i passar moments "crítics" (sobretot un de molt desagradable a dos dies d'acabar l'escola) he de dir que el balanç final és positiu.

Aquesta destinació m'ha servit per donar-me una empenta amb el carnet. Mare meva, qui m'anava a dir a mi que duria el cotxe amunt i avall. Potser era l'empenta que necessitava...

Els companys en general han estat molt macos. Com sempre hi ha de tot i hi ha amb qui et fas més i amb qui et fas menys però no oblidaré mai les estones que he viscut al menjador. Els riures amb la C i la S amb les que espero seguir tenint contacte. Els grups del whatsapp on explicàvem tonteries fins les tantes de la nit i on ens hem desfogat més d'una vegada. Realment s'agraeix el suport de les persones que tens al voltant en una feina com aquesta.

Els nens... Els nens tenen una capacitat enorme d'adaptació. Això vol dir que l'any vinent estaran encantats amb el nou mestre, segur que li mostren tot l'afecte que m'han mostrat a mi però jo em quedo amb el que m'han donat. Amb els moments que m'han fet riure i que hem viscut junts... Les estones al pati on les nenes m'explicaven les seves "coses de novios", les sortides esbojarrades que m'han fet escapar un riure en moments on no tocava, les preguntes divertides que no sempre saps com respondre. Ha estat un grup genial!

I si parlo d'emocions no puc deixar de pensar en l'O. Un nen tímid al que li costa relacionar-se i amb el que he creat un vincle molt especial. Una relació en la que una mirada sempre ho ha dit tot, un somriure tímid que explicava moltes coses en segons quins moments. Com em va fer plorar l'O l'últim dia! Jo que aguantava el tipus no em vaig poder reprimir més quan se'm va abraçar i com si fos un bebè va esclatar a plorar.

Les abraçades, els petons d'acomiadament, els dibuixos, els regals de les mares, les llàgrimes d'algunes d'elles...

Un any més faig balanç i continuo presumint de tenir una feina que estimo i que any rere any em sembla molt gratificant.