Cada dos per tres em proposo fer dieta. Pel setembre després de les vacances, per octubre després dels panellets, per novembre després del meu aniversari, per desembre quan passi Nadal... I així van passant els mesos mentre la meva força de voluntat no es mou ni a la de tres. Qui m'ha vist i qui em veu!Fa uns mesos em vaig proposar sortir a caminar tres cops a la setmana junt amb unes mares de l'escola de l'Andreu. Aquest propòsit també s'ha anat en orris... Quan no falla una falla l'altra o plou o en Jordi no hi és i no puc deixar els nens amb ningú o simplement, fa mandra.
Un dels últims dies que vam sortir a caminar parlàvem de la poca constància que tenim i de la boca que no hi ha manera de tancar i vam arribar a una conclusió. Hem de canviar l'exercici físic per un de mental. Sí, sí! Hem de practicar un exercici molt i molt dur, l'autoacceptació.
Arriba un punt en que o bé et proposes fer la dieta ben feta amb tot el que comporta o t'acceptes tal i com ets.
Jo sempre he tingut problemes d'autoacceptació perquè mai he estat contenta amb el meu cos. Des de ben petita he tingut problemes de pes i he hagut d'anar saltant de dieta a dieta. Mai no he estat capaç d'aconseguir fer dieta de manera permanent perquè per poder conservar-me prima he d'alimentar-me a base d'enciam. No sóc de les que diu: "ui no sé com m'engreixo si no menjo". No, jo menjo però també és cert que no ho faig amb excés i moltes de les meves amigues que són més primes que jo mengen potser el doble. Vaja que m'agrada menjar però la genètica tampoc no ha estat generosa.
Estic per sobre del meu pes sí però tampoc sóc una persona amb un problema greu d'obesitat. Es tractaria de treure una mica de força de voluntat, treure'm uns set quilets i mantenir-me. Sona tan fàcil...
La cosa està en que he perdut la força de voluntat del tot i crec que hauria de començar a fer-me a la idea que ja no la tinc. Això sona molt derrotista, oi? però no ho és. Crec que el que realment m'aniria bé és pensar que sóc una persona sana (quan em fan analítiques estic com una rosa), no em canso al caminar ni el meu pes em dona cap problema almenys de moment.
Crec que hauria d'aprendre doncs a veure'm maca davant del mirall. Veure les meves corves (perquè tipus sí que tinc, modestia apart) com a part de la meva feminitat. Hauria d'aprendre a viure amb l'estria que em va deixar l'embaràs d'en Biel a la panxa. Acceptar que els pits ara més caiguts formen part del pas del temps.
Hauria d'aprendre a veure'm amb els ulls que em veu el meu marit que sempre em troba estupenda estigui com estigui (és genial semblar-li tan maca sempre). No sé, aprendre a acceptar-me tal i com sóc, que a punt de fer els 33 anys ja tocaria, no?
6 comentaris:
És clar que ens costa acceptar com som i les dietes ón un mal de cap!
Pensa que moltes ja voldriem poder ensenyar amb orgull estries de la maternitat o uns pits que arroseguen el terra per que han ajudat a créixer el nostre fill! Jo firmaria ara mateix!!
Jo estic ara amb el repte de treure'm 4kgs abans de nadal, a veure que tal hem va!!
Com diu l'Ester el nostre cos està ple de les petjades que ha deixat donar la vida a altres persones. No és cap tonteria això! de fet, és una cosa preciosa, mira.
A mi els meus pits de dona adulta m'agradem molt més que no els que tenia abans, com d'adolescent.
Les estries i altres conseqüències que es veuen al meu cosa m'agraden i fins i tot diria que em donen certa seguretat. Ja no sóc cap nena, jo sóc una dona que ha estat mare!
Molt maca l'entrada Esther! Aquest és el camí que crec que hem de recorre totes, l'autoacceptació.
Doncs sí, és important acceptar-nos tal com som. És impossible tenir el cos que teníem amb 15 o 20 anys perquè ara l'hem fet servir, que és del que es tracta. Disfrutar-lo al màxim perquè se'ns acabarà pudrint (sóna tètric, però és així) I crec que li hem donat, fins ara, un molt bon ús :)
Les estries, els pits caiguts, algun kilet de més que no marxa ni volent,... són cicatrius d'amor.
Estic d'acord amb tot el que t'han dit! La vida deixa marques al cos, i això, també és bonic.
Segur que estàs estupenda!
ESTER a veure si tota la força de voluntat que em falta a mi la tens tu! :-)
Gràcies anna. Jo reconec que em costa... No m'agrada veure'm el michelin típic de després de ser mare, ni l'estria ni moltes més coses que han canviat però és cert que mica a mica estic aprenent a mirar-me amb uns altres ulls. I quan penso que tots aquests canvis són fruit del que són doncs mira ja relativitzo més.
Ester sí que sona tètric sí jaja! però vaja, que tens raó :-)
onavis gràcies! Estupenda, estupenda... estic "pleneta" que diu la iaia :-P I sí, la vida passa i cada marca del nostre cos és sinònim d'experiència, oi?
M'agrada la teva iniciativa perquè tal i com diu la cançó: "per Tots Sants Castanyes, per Nadal torrons, per la Pascua mones i tot l'any bombons ..."
Publica un comentari a l'entrada