dimecres, 19 de juny de 2013

La recompensa...

Avui em permeto ser una mica... vanidosa? Però és que aquesta és la recompensa més gran que té la meva feina!


I el cert és que jo també me l'estimo.

7 comentaris:

Laura Muñoz ha dit...

Que macos que son els nens...! Tens la professió que si jo no hagues fet el boig d'adolescent ara tindria...aiiiiiiix

Esther ha dit...

Sí, la veritat és que són molt macos. Volies ser mestra?

MamaModerna ha dit...

Jo volia ser mestre de petita, pero una mestre suplent va venir un dia i em va dir amb cara d'amargada que mai tindria feina fixa i sempre estaria fent suplències, t'ho pots creure, jo devia tenir uns 8 anys! Mai mes vaig pensar en ser mestre i ara et veig a tu i penso, aiiiiings jo tambe vull :-)

Anònim ha dit...

Ooooohhhh!!! qué bonic Esther :)))

Carai! quina mestra més simpàtica MamaModerna.... desencantant a les nenes de 8 anys...

conxi ha dit...

Quina satisfacció!!! I parlem d'un sentiment veritable!!
A mi avui un dels meus pitjors alumnes també m'ha dit que m'estimava i m'ha fet dos petons i tot. M'he sentit una mica incómoda (és més llarg que jo!!)
En el meu cas la pega és que el sentiment no és recíproc i no sé si gaire sincer per part d'ell!!!!

Sol Solet ha dit...

Que xulo, aquests detalls compensen els dies de mala llet!

Esther ha dit...

MamaM la dona va ser tota una delícia, eh¿? Però tampoc et va enganyar jaja! Jo no tinc les opos i juliol i agost vaig a l'atur a l'espera que em surti nomenament per setembre... Ara, quan les meves alumnes em diuen que volen ser mestre no els hi dic pas això :-)

Ester sí, molt maco! Ara aquests dies ja m'estan fent emocionar amb els dibuixets i amb algunes paraules...

Conxi tu pensa que sí! Segur que en el fons ens estimen una miqueta encara que facin veure que no durant el curs jeje!

Molt Sol Solet :-)