Sóc mare i vull treballar!

Sóc mare i vull treballar! Per què m'ho posen tan dificil? Per què he triar entre la feina i veure el meu fill? Per què he de demanar una mitja jornada si vull veure com creix i cobrar menys?...

Tinc tantes preguntes! Des que vaig veure que no em deixen canviar de destinació per al proper any em pregunto una i una altra vegada perquè jo tinc menys dret que les altres persones a les quals sí deixen canviar de lloc?

Realment és cert que no es té en compte tot el que suposa compaginar la vida laboral amb la professional? realment és tan cert que les dones i mares ho tenim tot més difícil? Tan dura és la realitat?

Doncs penso lluitar fins al final pels meus drets. Sóc mare, sí! Però també dona i m'agrada treballar. Vull treballar!

Nada se pierde, todo se transforma...

Una manera bonica d'entendre la vida és pensar que rés no es perd, que tot es transforma i que, per tant, tot el que donem ho acabem rebent de mil maneres diferents.

Gràcies amore per recordar-me aquesta cançoneta que tant m'agrada!

Daisy

Encara recordo quan et vaig dur a casa... Plovia i jo et duia dins la mateixa motxilla que utilitzava per anar a l'institut. Eres petita i molt maca, semblaves un peluix.

Et va costar una mica adaptar-te però quan ho vas fer et vas convertir en la meva millor amiga. Sempre estaves al meu costat, buscaves la meva companyia, fins i tot, per les nits. Quantes vegades ens hem barallat pel coixí!

Quantes vegades he estat malalta i tu has estat al meu costat sense moure't ni tan sols per anar a menjar, quantes vegades he plorat amb les meves tonteries d'adol·lescent mentre tu et posaves serenament sobre les meves cames i em miraves com volent dir: jo t'entenc...

Ai Daisy, hem estat juntes onze anys i ahir la teva hora va arribar. Jo ja sabia que t'estimava i ara me n'adono encara més de quant...per això no et puc dir àdeu perquè en el meu cor t'has quedat. Has estat la meva companya durant molt de temps i això mai ningú ho podrà esborrar.

T'estimo molt Daisy.

M'estic fent gran

M'estic fent gran...

Fa unes setmanes passejava l'Andreu quan, de sobte, li va entrar gana. Jo, com a bona mare, vaig còrrer a seure en una terrassa per donar-li el biberó. Estava allà asseguda i vaig pensar que a mi mai m'ahavia agradat seure en una terrassa i molt menys sola i ara tampoc no estava malament i es que m'estic fent gran...

Als pocs dies en Jordi, l'Andreu i jo passejavem pel centre de Granollers i, de cop i volta, em vaig trobar asseguda en una altra terrassa, escoltant havaneres i somrient perquè allò em feia feliç i es que m'estic fent gran...

EL meu moneder està ple de targetes per acumular punts si compro al Carrefour, al Toys o al Caprabo i es que m'estic fent gran...

Ara, de vegades, compro loteria perquè penso que potser em toca i em puc comprar un pis. Ja no vull aquells diners per anar de farra o per anar de viatge amb les meves amigues, ara el vull per compartir-lo amb el meu marit i el meu fill i es que m'estic fent gran...

Una vegada a la setmana surto a comprar al mercat per comprar carn fresca, ous de pagés i verdura de camp i es que m'estic fent gran...

Podria explicar tants i tants detalls que ara trobo durant el meu dia a dia i que em mostren que m'estic fent gran però bé, de molts no puc recordar-me i es que la meva memòria no era la que era però clar, és normal perquè en això també m'estic fent gran...

Vull ser una iaiona

Fa dies que ho penso i crec que ja ho tinc decidit: vull ser una iaiona!

Com he arribat a aquesta conclusió? doncs gràcies a l'àvia Teresa (la iaia d'en Jordi) que fa uns dies que em deixa anar unes perles q dèu n'hi do!

L'altre dia em vaig tenyir el cabell i només veure'm diu: goita, què s'ha fet! s'ha posat el cabell negre, no m'agrada gens! Ahir també la vaig veure i mentre em queixava del meu cul em diu: si et possessis una bona faixa no et penjaria tot. Quina d'unes en deixa anar, eh? però lluny de sentir-me ofesa el que em provoca és tendresa per què és una iaia i ha arribat a una edat ( 81 anys) en que les arrugues són un grau i se li permet que digui tot el que vulgui.

Quan un arriba a certa edat es pot permetre el luxe de dir tot allò que li passa pel cap sense que l'importi que alguna persona s'ofengui. Suposo que és per aquest mateix motiu que la meva iaia també li diu al Jordi que sembla un pollastre perquè duu cresta o que la juventud d'avui dia mai va arreglada "no com en els meus temps".

Per això he decidit que vull ser una iaiona perquè vull dir les coses i quedar-me tan ample! no com ara que del que penso només en puc dir la meitat perquè hi ha massa gent que només vol escoltar allò que li agrada sentir o que, simplement, no accepta que cadascú és molt lliure de pensar el que vulgui.

Els meus steps

Ja farta de que les meves cuixes semblin un flam he decidit fer una mica d'esport a casa (a fora no tinc temps) així que m'he comprat uns steps.

La idea inicial era una bicicleta però en Jordi i jo la vam comprar al Alcampo i va resultar que estava feta un nyap així q ens van tornar els diners. Vam pensar aleshores de comprar una al Decathlon però quan vaig veure el preu i la practicitat de la meva nova joguina no em vaig poder resistir. A més, aquests steps tenen un color tan monoooo...

Ara estic fent 10 minuts d'steps al dia, la propera setmana en vull fer 15 i així aniré augmentant fins arribar a...no sé, ja veurem jeje!!

La veritat és que necessito fer coses per sentir-me bé perquè ara ja fa tres mesos i mig que va nèixer l'Andreu i encara sembla que porti el cos d'una altra persona. Ja sé que el cos necessita temps per tornar tot al seu lloc però a mi ja em comencen a entrar presses i es que abans de quedar-me prenyada m'havia quedat força bé i ara no sóc capaç ni de fer una mica de dieta perquè em dóna per plorar.

Ais, això de ser mare quantes coses canvia!! Sort que el somriure de l'Andreu tot ho compensa perquè és per parar dels nervis!