Gelosia

El moment gelosia ha arribat a casa i ha atacat directament l'Andreu. En Jordi i jo sabíem que aquest moment arribaria però no podíem imaginar que seria tan dur veure l'Andreu passar-ho malament.

Cal dir que tot i els gelos l'Andreu continua tenint molta il·lusió pel seu germanet. Li agrada molt que li posem als braços, s'encarrega de llençar els bolquers bruts, li agrada seure al seu costat al sofà... Vaja, que l'objectiu de les seves "pataletes" no és el petit sinó nosaltres.

Fa uns dies que torna fer-se pipi a sobre de tant en tant, li costa menjar sol perquè vol que li doni la mama, intenta cridar l'atenció fent tot allò que sap que no li podem permetre però el pitjor de tot és que pega gairebé a tothom (menys a la mama que és amb la que vol estar enganxat).

Sé que és qüestió de dies o setmanes i que ell necessita el seu temps per pair que ja no és l'únic nen de la família però reconec que hi ha estones que se m'acaba la paciència i em costa respirar fons i no renyar-lo per segons què. Em costa trobar l'equilibri entre deixar passar algunes coses i posar-hi mà en segons quins comportaments i per sobretot se'm fa molt dur veure que ho està passant tan malament perquè ara mateix és incapaç d'entendre que ell continua sent el meu nen i que per molt que ara tinguem en Biel ell mai deixarà de tenir el seu lloc.

Tornant a ser mami...

En Biel va néixer el passat dimarts dia 5 d'octubre i no podia deixar d'explicar aquí en el meu blog com ha estat el seu naixement...

Fa dues setmanes que el Dr. Ros em va dir que em provocaria el part el dimarts i la veritat és que des que m'ho va dir fins que va arribar el dia pel meu cap van passar milers de coses. Quins nervis! El dia va arribar per fi i a les 13h en Jordi i jo entràvem la Corachan i després d'una hora d'espera (que va ser eterna) ens feien passar a la sala de pre-part.

Després d'una estona de monitors va tocar el tacte de rigor i no sabeu el "bajón" que vaig tenir quan em van dir que estava molt verda (tot i anar dilatada ja de més de dos centímetres). Tot i així la inducció va continuar i la Zaida (la comadrona que m'ha ajudat més en aquest part i amb la que estic molt agraïda) em va dir que si jo em deixava fer ella intentaria fer tot el possible perquè el nen sortís ben de pressa. Evidentment vaig dir que sí, jo ja només tenia ganes de conèixer el meu petit quan abans millor així que si m'arriben a dir que havia de pujar a un arbre a recollir cocos ho hagués fet!

El primer que van fer va ser posar-me l'oxitocina (aquesta hormona que fa tantes pessigolles) i després de trencar-me les aigües van començar els dolors. La veritat és que no va passar massa estona fins que va entrar el meu ginecòleg per saludar-me i per dir-me que ja era allà per quan arribés el moment. Quin descans!

Quan els dolors ja començaven a ser més forts la Zaida em va dir que entràvem a la sala de parts per així poder posar-me la peridural. Una vegada posada la peridural la cosa va ser molt més fàcil de dur. L'únic problema era que el nen estava força amunt així que quan vaig estar dilatada de 7cm la matrona em va dir que si volia ajudar a que es posés bé havia de començar a empènyer.

Jo amb l'Andreu no vaig empènyer gens (me'l van treure amb fòrceps) així que no tenia ni idea però la mateixa matrona em va ensenyar a fer-ho. I allà estava, empenyent amb totes les meves forces amb el Jordi al costat vestit de verd com un enciam i mirant-me amb cara de "no tinc ni idea de què fer". Després d'un parell de "pujos" van començar les ganes d'empènyer però de debò així que van anar a buscar el Dr. Ros i va començar el part "de veritat".

I després d'empènyer amb totes les meves forces durant una estona vaig sentir que li deien a en Jordi si volia veure com sortia el seu fill així que em vaig començar a emocionar perquè el moment de conèixer el meu nen estava arribant i així va ser, després d'una estoneta més va sortir en Biel. Tot blanquet i brut però plenet i força tranquil. Me'l van posar sobre el meu pit i allà mateix vaig tenir la resposta a la pregunta que m'havia estat fent durant tot l'embaràs "me l'estimaré igual que a l'Andreu?".

Tal i com ens toca a les mames em vaig posar a plorar com una bleda per la felicitat de veure'l i pel descans de saber que tinc un bebè sa i preciós que va pesar en nèixer 3520 gr i 50 cm.

I aquí estem ja a casa gaudint del que és ser pares de dues criatures. De moment l'Andreu és un germà gran admirable i el petit és un angelet així que som molt i molt feliços.

Cal dir que jo em vaig "desgarrar" una micona i porto tres puntets però em trobo molt bé! Cansada per l'esforç, la manca de son... però molt bé. Estic molt feliç, contenta i agraïda tant amb el meu metge que és un sol com amb el personal que va estar allà amb mi i he de reconèixer que tot i la mala estona que es passa m'ha agradat molt poder viure tant el naixement del meu segon bebè.

Verda com un meló

Dilluns vaig anar al Dr.Ros i després de mirar-me i "trastejar-me" els baixos una estona em va dir que estic encara molt verda. Estar verda significa que no hi ha cap indici que indiqui que pariré en breu.

L'Andreu va néixer gairebé dues setmanes després de la data probable de part i la veritat és que tenia fe en que això no es repetís. Tenia l'esperança que en Biel decidís sortir a saludar-nos abans però segons el metge això no serà així.De tota manera ja tinc una data límit i és que el Dr. Ros diu que ell no espera més enllà de la setmana 41 així que em queden unes tres setmanes com a molt per conèixer el meu segon fill i reconec que estic nerviosa.

Ara que m'ha dit que si no surt abans de la setmana 41 me'l provoca començo a donar-li voltes al tema i tot i que penso que el part provocat m'asseguraria deixar l'Andreu amb molta més tranquil·litat i també m'asseguraria la presència del meu metge (no sabeu el pànic que tinc a posar-me de part un dia qualsevol i que ell no arribi) em fa por. He llegit sobre com es provoca un part i buf! No puc evitar que se'm posi la pell de gallina. Evidentment si busques per internet pots llegir de tot, des de la dona que està encantada amb el seu part provocat fins la que diu que és la pitjor experiència de la seva vida. A mi no em fa massa gràcia que em "trastegin" tant però em refio totalment del que m'aconselli el gine que m'està portant.

Jo no sé com m'aniria un part provocat (el de l'Andreu no va ser provocat i Dèu n'hi do quin patiment) però quasi que preferiria anar un dia al metge i que em digués: "nena estàs dilatada de 8cm i ni t'has adonat". Això sí que seria una bona manera de posar-me de part però vaja, això seria ja tenir molta sort, no?

Sigui com sigui espero tenir una molt bona recuperació que al cap i a la fi és el que més em va "traumatitzar" perquè el part sigui com sigui totes el passem i una vegada tens el nen en braços ja comences a oblidar la mala estona que passes.

Lady gaga

A mi aquesta dona m'agrada que voleu que us digui...

El tiet Manelet

Al llarg d'aquesta nit el tiet Manelet (germà de la meva àvia) ens ha deixat. Tenia 82 anys i la veritat és que ha viscut una vida força plena... Quan era jove va haver d'emigrar a França però va tornar a Catalunya amb un bon nivell econòmic cosa que el va permetre tenir un bon nivell de vida i viatjar molt (cosa que li encantava).

Quan jo era petita el tiet Manelet i la tieta Tere (la seva dona) m'havien dut algunes vacances amb ells. La germana de la tieta tenia una casa a Segur de Calafell i em portaven amb ells. Recordo com el tiet em muntava el columpi, em gronxava o em preparava les escopinyes que tant m'han agradat sempre.

Una vegada vaig créixer ja no vam tenir tant contacte. Ens veiem en ocasions puntuals com bodes, comunions... però sempre ha quedat el record d'aquelles vacances quan era petita i li tenia un carinyo especial. La tieta Tere ens va deixar ja fa uns anys i ara li ha tocat a ell.

Als que ens quedem ens queda el consol que no ha patit. Tot ha estat ràpid i els metges han procurat que ell no s'adonés que marxava. També ens queda el pensar que ja era gran i que la seva vida molts la voldrien. Imagino q també ha viscut moments durs perquè la vida no és fàcil per a ningú però des de fora l'hem vist riure i gaudir i això a hores d'ara reconforta.

A banda de la llàstima que pugui sentir per la pèrdua ho sento molt també per la meva àvia perquè està molt tocada. Fa anys va morir una de les seves germanes i ara mor el seu germà gran. Té la sensació que mica a mica va perdent tot de gent que s'estima i imagino que també fa càlculs amb les edats i li entra la inevitable sensació que el temps també va corrent per a ella.

Jo ara mateix he de dir que també he pensat això... El tiet Manelet tenia 82 anys... El meu avi en té 80 i la meva àvia 77. Són grans i quan vius una cosa així no pots evitar el pensar en que mai saps el temps que et queda per gaudir de les persones que t'estimes. Suposo que ara només toca pensar en que el temps que quedi s'ha d'aprofitar al màxim ja que mai saps quan et tocarà.

Si hi ha alguna cosa després allà on siguis tiet Manelet que descansis en pau i, si pots, continua viatjant!

35 setmanes

A les 35 setmanes la ciàtica m'està matant, els ardors em desperten moltes nits, a l'esquena li costa aguantar sense patir, m'he hagut de treure l'anell de casada, si em tombo cap a la dreta em costa respirar, em canso sense fer gairebé res...

A les 35 setmanes tinc molta por al part però alhora tinc unes ganes boges de parir! Tinc ganes de veure el meu petit, tinc ganes de saber com és, vull saber si realment està bé, si s'assembla al seu germà, tinc ganes ja de tocar-lo, abraçar-lo, sentir-lo plorar, tinc ganes de veure com l'agafa l'Andreu...

A les 35 setmanes sóc un cóctel de sentiments, emocions, pensaments i sensacions!