Quan una imatge val més que mil paraules...

Temps per a nosaltres

Aquest cap de setmana he tingut uns moments per gaudir en exclusiva de l'Andreu i la veritat és que m'ho he passat molt bé.

Divendres vam fer pizza plegats i ens ho vam passar d'allò més bé posant tots els ingredients al so de "sóc un cuiner que remena les cassoles...". Ens vam fer un tip de riure mentre ell agafava la mozzarella i menjava més de la que posava sobre la massa i a mi se'm queia la baba veient com es divertia i com em preguntava una i altra vegada "I ara que faig mama?".

Aquesta tarda també ens ho hem passat pipa i és que hem marxat junts al centre. L'Andreu s'ha muntat als caballets, ha saltat a les colxonetes i després ens hem anat a sopar al Viena i tot ell i jo solets. De camí a casa hem cantat cançonetes i he rigut molt amb els acudits que té aquest bitxo que cada dia es fa més gran.

El millor de la tarda? "Mama estàs contenta? Jo estic content".

Amb ganes de xerrar

Avui és un d'aquells dies en els que no tinc res especial a dir i alhora moltes coses per explicar.

Avui he passat un dia molt i molt dur. En Biel no ha deixat de plorar en tot el dia i estic una mica desquiciada ja... S'ha passat el dia dormint 5 minuts per despertar-se per plorar o simplement es quedava despert per queixar-se i ja està. Li he mirat la temperatura i està bé, no deixa de menjar i té el seu color rosat de sempre així que no crec que li passi res però quin dia m'ha donat! Per rematar en Jordi no hi és i no hi serà fins les 23h més o menys així que no puc esclatar a plorar mentre li explico que estic dels nervis i ho trobo a faltar.

L'Andreu m'ha pegat :-( Els gelos continuen i tot i que presenta tot el quadre típic de nen gelós (o almenys això sembla per tots els articles que he llegit) a mi ja se'm fa pesat. No sé si faig bé o no quan el renyo i em sento una mica insegura. El que pitjor porto és que ell potser pensi que ja no l'estimo o que el seu germà li ha tret una mica el seu espai perquè això no és així i intento demostrar-li però no sé si ho estic fent bé.

Ahir vaig començar la dieta i estic força motivada. He de perdre uns 12 quilets per tornar a veure'm bé (si és que el pellejo que tinc per panxa decideix esfumar-se algun dia) i sé que serà dur però per a mi és més dur mirar-me al mirall i que no m'agradi el que veig. He d'aconseguir el meu objectiu així que anirem sense pausa però sense pressa.

Avui ha vingut a dinar la S i hem estat força agustet.

Demà ve una altra S a conèixer (per fi) en Biel. La veritat és que esperava que vingués abans però bueno, ja ens coneixem i a aquestes alçades sé molt bé que és absurd recriminar-li res perquè ella és així i no en treure'm res. Ara però ja fa més d'un any que no ens veiem. Buf, com passa el temps...

Ahir pensava que com ha canviat tot des que ella ha tornat amb la seva anterior parella. Era una cosa que no acabava de veure jo massa clara tenint en compte els antecedents però per ser fidels a la realitat he de dir que la veig més estable, més serena i amb ganes de fer-ho tot bé. Dona més i per tant rep més i aquest canvi em fa molt feliç perquè en el fons és el que sempre he esperat d'ella.

I moltes coses em passen pel cap però potser que ho deixi ja. Vaig a posar-me l'esterilla a l'esquena que aquest fill meu me l'ha destrossat!!!

I ja fa un mes

Ja fa un mes que va néixer en Biel i tot i que les ulleres em toquen el terra i visc moments de molt estrès em sento molt feliç.

Estic feliç perquè el nen és preciós (que he de dir jo) i està sa. Estic feliç perquè l'Andreu, tal i com jo desitjava, ja no està sol. Estic feliç perquè ara es tenen un a l'altre i això mai ningú no ho podrà canviar. Estic feliç perquè tinc la família que sempre he desitjat.

Estic feliç per molts i molts motius que no puc enumerar perquè podria estar hores i hores escrivint...

Feliç cumplemes petitó meu!

M'encanta!

I ja és estrany que trobi una versió que consideri que no insulta al geni...

Gelosia

El moment gelosia ha arribat a casa i ha atacat directament l'Andreu. En Jordi i jo sabíem que aquest moment arribaria però no podíem imaginar que seria tan dur veure l'Andreu passar-ho malament.

Cal dir que tot i els gelos l'Andreu continua tenint molta il·lusió pel seu germanet. Li agrada molt que li posem als braços, s'encarrega de llençar els bolquers bruts, li agrada seure al seu costat al sofà... Vaja, que l'objectiu de les seves "pataletes" no és el petit sinó nosaltres.

Fa uns dies que torna fer-se pipi a sobre de tant en tant, li costa menjar sol perquè vol que li doni la mama, intenta cridar l'atenció fent tot allò que sap que no li podem permetre però el pitjor de tot és que pega gairebé a tothom (menys a la mama que és amb la que vol estar enganxat).

Sé que és qüestió de dies o setmanes i que ell necessita el seu temps per pair que ja no és l'únic nen de la família però reconec que hi ha estones que se m'acaba la paciència i em costa respirar fons i no renyar-lo per segons què. Em costa trobar l'equilibri entre deixar passar algunes coses i posar-hi mà en segons quins comportaments i per sobretot se'm fa molt dur veure que ho està passant tan malament perquè ara mateix és incapaç d'entendre que ell continua sent el meu nen i que per molt que ara tinguem en Biel ell mai deixarà de tenir el seu lloc.