Passa el temps

L'altre dia mentre sopàvem vaig mirar l'Andreu i vaig tenir la sensació que havia crescut de cop. No és la primera vegada que em passa, és com si durant el dia a dia no m'adonés de com s'està fent de gran però de sobte un dia me'l miro i zas! Li veig la carona més gran, el veig més alt i és com si de cop i volta me n'adonés de tot el temps que ha passat des que va néixer.

La mateixa sensació la tinc amb el Biel tot i que la cosa no és tan evident perquè ell encara és petit i, per tant, els canvis no són tan notables o almenys a mi no m'ho semblen a dia d'avui.

L'altre dia vaig tenir aquesta sensació en una quedada amb les mamis. Recordo que quan ens vam conèixer només una d'elles havia tingut ja la seva nena. Totes les altres anàvem amb les panxes i parlàvem de com seria el part, els noms dels nens, les coses que ja els hi havíem comprat, el que ens deia la gent sobre l'embaràs... I ara com per art de màgia els nens ja són aquí, juguen junts, tenen les seves pròpies converses, es fan petons, es barallen, veuen pelis junts i és en aquests moments quan una se n'adona que el temps passa molt ràpid i que quan tens fills encara te n'adones més perquè és com tenir un petit rellotge que et va marcant els dies, els mesos, els anys...

El temps passa volant però s'ha de reconèixer que també és impagable veure'ls créixer, fer-se grans i, per sobretot, veure que hi ha amistats que perduren en el temps i tant de bo que els nostres fills es facin grans compartint tot el que comparteixen ara i més.

Cotxet de "nen gran"

Dimecres (crec que va ser dimecres) vaig fer el canvi de cotxet pel Biel així que vaig aparcar el Carrera que pesa 20 mil quilos (o almenys a mi m'ho sembla) i vaig agafar ja el Maclaren.

Recordo que a l'Andreu li vam fer el canvi abans dels 6 mesos perquè a l'altre cotxet gairebé no hi cabia! Sempre ha estat un nen molt llarg i allà anava incòmode així que abans dels 6 mesos vam comprar el Maclaren i ostres! Que bé ens va anar.

Ara amb el Biel he trigat una mica més perquè tot i ser un nen grandot és més menut que l'Andreu i no anava malament a l'altre passa que jo sí que pateixo dur un cotxet tan gran ja que la pujada per anar a l'escola bressol de l'Andreu cada vegada em costava més.

Bé, doncs fet el canvi i per pura curiositat vaig decidir buscar per internet opinions sobre quan fer el canvi d'un cotxet a una cadira de passeig i com sempre vaig trobar opinions per tots els gustos. Hi ha des de qui posa que va passar el nen als 3 mesos perquè estava fins el monyo de dur un cotxet tan pesat fins a la que diu que és una barbaritat dur el nen en una cadira de passeig abans dels 18 mesos.

Després de llegir els comentaris, vaig tancar l'ordinador i me'n vaig anar tan contenta amb el meu nen de 5 mesos llargs dins la cadireta de passeig.

Això em fa pensar en com he canviat des de l'Andreu fins ara. Amb l'Andreu tot m'amoïnava, tot el que llegia em feia dubtar, sempre insegura, sempre buscant altres opinions... Ara no és que vagi de sobrada perquè sóc de les que pensa que sempre es pot aprendre molt llegint o, sobretot, escoltant altres mares però és cert que les coses me les prenc d'una altra manera. No pateixo tant, estic més segura i les segones o terceres opinions em donen bastant més igual. Ja no m'afecten tant les opinions que pugui llegir per internet i em sento millor la veritat.

Voler ser mare

Fa unes quantes setmanes una amiga em va trucar i em va dir que començava un tractament de fertilitat. Ja feia temps que li rondava la idea de ser mare però per una cosa o una altra encara no s'havia posat. Imagino que li feia mandra començar amb el procés aquest tan dur en el que està ara mateix immersa.

Des d'aleshores ja van dues vegades que m'escriu o em truca per dir-me que la inseminació no ha sortit bé. Que li ha tornat a baixar la regla i que ha de començar de nou amb les hormones. En les seves paraules encara no he vist desànim i això em fa que admiri el que està fent. Jo sé que és una persona forta i lluitadora i ho està fent molt bé. Tot i així sé que pateix... I quan parlo amb ella o li escric intento animar-la però no sé ben bé què dir o què fer.

Jo intento posar-me una i una altra vegada en el seu lloc però no puc. En Jordi i jo (perquè això és cosa de dos) vam tenir la immensa sort de tenir un positiu tan aviat com ens vam proposar aconseguir-lo i, de vegades, dono per fet l'embaràs. No sé, és com si per a mi el quedar-se embarassada només fos una cosa de proposar-s'ho.

No sé si m'explico perquè em venen moltes coses al cap i ara mateix tinc la sensació que les "vomito" tal qual venen.

Segueixo... Per a mi l'embaràs és com una cosa natural. Vull un fill? Em quedo embarassada i ja està i és quan visc coses així de prop quan toco de peus a terra i penso que no tothom ho té tan fàcil, que per a tothom no és igual de senzill. Hi ha moltes dones que han de lluitar molt per aconseguir veure la línia rosa en la prova. Hi ha dones que després d'un procés llarg i difícil ho aconsegueixen i aquestes dones demostren lo molt valentes que podem arribar a ser quan volem ser mares.

També penso que potser hi ha dones que mai ho aconsegueixen...

Penso moltes coses però per sobre de tots aquests pensaments hi ha un que destaca i és que espero que ben aviat rebi una trucada a la que pugui respondre sense buscar paraules d'alè.

Premi

L'onavis de "Aprenent a ser mare" m'ha donat un premi (cosa que agraeixo i m'ha fet molta gràcia) que consisteix a dir set coses sobre mi així que allà vaig:

1- No m'agrada gens ser filla única. No hi ha dia que no pensi en com seria tenir un germà o una germana i poder compartir coses amb ell/a. Quan veig la gent amb els seus germans o parlant d'ells tinc molta enveja (de la sana, eh?) i aquest és el principal motiu pel que he tingut dos fills per què no vull que ningú senti el que sento jo com a filla única.

2- M'agrada molt la meva feina. No és que ser mestre sigui la feina més ben considerada del món i la veritat és que cada vegada la cosa es fa més difícil però m'encanta i la gaudeixo molt.

3- Sóc summament cabuda i impacient amb les coses (crec que és un dels meus pitjors defectes). Si vull una cosa la vull ja i quan m'he d'esperar puc arribar a ser mooooolt insuportable.

4- Necessito molt a la gent. No m'agrada enviar missatges i que no me'ls responguin o estar sense saber res d'una amiga molt de temps. M'agrada que em preguntin com estic, que m'enviïn mails, que em posin comentaris al face... Vaja, que estiguin a sobre meu.

5- M'encanta el Bosé (jaja! Aquesta l'havia de colar per algun lloc).

6- Tinc adoració per la meva àvia. A la resta de la família també me l'estimo (bé, uns més que uns altres) però a la meva àvia és que l'estimo amb bogeria però no hi ha per menys perquè és la millor àvia i persona del món!

7- M'agrada veure sèries, pelis, llegir, anar a sopar amb el meu marit... Ups, ja m'estic passant!

I revi dels 5 mesos

Ahir vam fer la revisió dels 5 mesos i tot està perfecte. En Biel pesa ja 7950 i medeix 69 així que podem dir que és tot un "chicarrón". Clar que no m'estranya amb el que arriba a jalar...

A la revisió doncs res destacable perquè sembla que tot està genial (cosa que m'encanta). L'únic que en quant faci els sis mesos ens posem ja amb les farinetes de verdures i veurem què tal van i, sobretot, a veure si ens ajuden a que el senyoret quedi beeeeeen tip, acumuli força jalar i ens deixi dormir una nit sencera que ho estem desitjant!

Revisió dels 3 anys

Ja fa dies que vaig dur l'Andreu a la revisió dels 3 anys i ho volia reflectir però últimament tinc molta (potser massa) cosa per deixar anar cap a fora i encara no havia pogut explicar res.

La pediatra el va trobar perfecte! Ha agafat un quilet més i pesa 15,500. La veritat és que estic contenta perquè sempre el veig prim i tot i que em diuen que està bé i tampoc desitjo que sigui una bola sí que, de vegades, penso que potser està massa prim o que hauria de pesar més. Vaja, coses de mares...

D'alçada també va molt bé. De fet surt una mica de la mitjana perquè ja fa 98,5 però això sí que no em ve massa de nou perquè sempre ha estat força alt.

El que ha estat més destacable però d'aquesta revisió és adonar-me de com han canviat les coses. Fa "dos dies" el posaven allà a la "camilla", mesuraven el seu cap i li feien algunes proves com seguir una llumeta amb els ulls, acostar-li algun objecte per si l'agafava... Ara hem canviat tot això per unes carreres de la pediatra cap a la mama, algunes preguntes per veure com xerra (en aquest cas pels descosits) i algunes altres coses que em fan veure que tinc ja tot un nen gran.

I per si no tenia prou clar que les revisions ja no són les que eren ell m'ho va deixar ben clar quan en despullar-lo va dir: "eh mama que la doctora em veurà el pito!".