Més culé que mai!

Des de ben petita que sóc culé. Està clar que no per decisió pròpia sinó per condicionament dels meus pares (sobretot del meu pare). Això podria haver canviat amb els anys com han canviat altres coses però no ha estat així.

Tot i ser culé no havia fet mai massa cas al futbol. Bueno, per ser fidel a la realitat he de dir que he tingut temporades de tot però just abans de casar-me ni me'l mirava. Ara això ha canviat i cada vegada veig més partits i m'interessa més el tema però ja no perquè el Jordi els miri sinó perquè quan més ataquen al meu equip més "radical" em poso jo (em passa el mateix amb l'etern debat Catalunya-Espanya) i últimament el Reial Madrid m'ho ha posat a "huevo".

No entenc com hi ha gent que es dedica a l'esport (disciplina que comprèn un munt de valors) i arriba a ser tan bruta (bruta de sucia, eh?). No entenc com hi ha equips que surten a fer mal a altres equips, que en comptes de demostrar el que valen jugant demostren el que no valen fent faltes a tort i a dret i a sobre es queixen si els hi piten! Ni tampoc entenc com després són capaces de dir que els que juguen de manera antiesportiva són els altres.

Encara entenc menys que qui hauria de posar una mica de seny (l'entrenador) es dediqui a fer discursos plens d'idees absurdes de conspiracions i confabulacions en contra del seu equip i a favor del Barça.

Aquest mes ha estat un mes ple de joc brut i paraules ofensives contra el Barça, contra el seu entrenador i contra els seus jugadors que sembla ser que només són bons i saben jugar quan fan que la selecció Espanyola guanyi el Mundial.

Doncs he de dir que és just aquest mes que m'he sentit més orgullosa que mai del meu equip. Estic orgullosa de que el meu equip demostri que és el millor jugant de manera sana i esportiva i de que tingui un entrenador que és un SENYOR que cada vegada que surt a parlar demostra que té una humilitat i una educació que molts altres haurien d'envejar. Estic orgullosa de ser del Barça i a dia d'avui sóc més culé que mai!

Habemus escola!

I és la que volíem!!! Degut a l'enorme demanda que ha rebut l'escola han decidit obrir una nova línia així que l'Andreu anirà a l'escola que havíem posat com a primera opció.

Només puc dir que estic molt feliç!

Les ulleres fins el cul!

Portem ja unes setmanes en que les nits són horribles! En Biel arrossega un refredat que se m'està fent etern. Aquest refredat evidentment ve acompanyat dels típics símptomes com tos, mocs i la falta de son per part dels pares.

Tant en Jordi com jo passem la nit amunt i avall perquè a la que es nota un moquet ja plora. A més no ens ho podem prendre amb calma perquè com l'Andreu i ell dormen junts hem d'arribar abans que el desperti. Les passejades cap a l'habitació doncs es converteixen en carreres (de vegades d'obstacles si hi ha el gos per allà) i jo estic esgotada.

Moltes nits acaba dormint amb nosaltres però aleshores tampoc dormo massa bé perquè o dona patades o m'estira dels cabells o tinc por d'aixafar-lo i acabo dormint qual contorsionista. Vaja que tampoc és una bona solució.

La veritat és que ara que hi penso portem sis mesos (gairebé set) en que haurem dormit... dues o tres nits com a molt seguides? En Biel pel dia és un angelet però per la nit es transforma en el monstre de l'anti-son i quin és el resultat? Que estic cansada i que m'arriben les ulleres fins el cul!

Nervis...

Dilluns sabrem a quina escola anirà l'Andreu i jo ja començo a estar molt nerviosa! Fins ara m'ho estava prenent amb filosofia però quan queda tan poquet ja començo a sentir com els nervis em mengen l'estomac.

Ja conec tres famílies que es troben en la mateixa situació d'incertesa que nosaltres i vulguis o no això et fa estar com una mica més acompanyada en aquests moments de nervis però tot i així no puc evitar que pel cap em rondin moltes coses. A més confesso que tinc por i és que per molt exagerat que sembli anar a petar a una escola o una altra pot alterar d'una manera brutal la nostra rutina (encara no entenc com Granollers és zona única).

Només espero que aquests dies passin ràpid i saber alguna cosa ja perquè el no saber em mata!

Diego y Tadeo

Aquests són els noms dels fills d'en Miguel Bosé!

Ahir va saltar la notícia en un programa de cotilleos i a les poques hores ell mateix ho confirmava. És pare de dos bessons que ha aconseguit tenir gràcies a una mare de lloguer (nota mental: escriure sobre les mares de lloguer en un altre post, avui no toca).

Me n'alegra molt llegir notícies com aquestes. Primer perquè en Bosé m'encanta (per si algú no ho sabia encara) i si ell és feliç doncs mira, estic una mica més contenta i segon perquè ja era hora que els homes puguin tenir les mateixes possibilitats que una dona quan aquesta és soltera i vol tenir fills sense tenir parella ja sigui per voluntat pròpia o perquè les coses li han anat així.

Hi ha qui es posarà les mans al cap perquè per molt que anem de moderns encara vivim en una societat molt "carca" i que un home o una dona decideixin enfrontar una maternitat o una paternitat a soles es mira com una cosa d'un altre planeta i si aquesta dona o aquest home són gays aleshores ja no és d'un altre planeta, aleshores ja és pecat i Déu ens agafi confessats perquè on anirem a parar?

Doncs a mi em sembla bé. Aquests nens tindran un pare que els podrà donar moltes coses que altres nens mai tindran i no parlo només d'atencions i un nivell econòmic alt sinó de l'amor que els hi pot donar una persona que els ha desitjat i ha lluitat per a tenir-los.

De vegades per a tenir fills només es necessita ganes de tenir-los, ganes de saber què és ser pare o mare, ganes de donar tot l'amor que tens guardat en aquell calaix que saps que només obriràs quan tinguis fills, ganes d'entregar-te a una persona que ha sortit de tu i que has desitjat amb totes les teves forces, ganes i més ganes! I què més dona si ho vols fer sol, acompanyat, si ets gay, lesbiana, heterosexual o asexual?

Felicitats Miguel!

Els meus ninos!

Cada dia estic més contenta d'haver tingut dos preciosos fills.