Primeres "notes" del cole de grans!

Ahir ens van donar el primer informe de P3 de l'Andreu. Caram, quina emoció! A l'escola bressol ja havia tingut informes però no sé, P3 sona molt més gros. Ja és a l'escola dels nens grans i aquestes "notes" son les primeres de moltes que vindran i que ens ajudaran a saber com és l'Andreu com a alumne.

A l'informe de l'Andreu la seva mestra ha fet un retrat de com és el nostre petit a casa també en gairebé tots els aspectes. L'ha descrit com un nen inquiet, extravertit i independent. Un nen força trempat per la seva edat que a l'escola es mostra totalment independent (dic a l'escola perquè aquí a casa amb el tema gelos últimament sembla que tinguem dos bebès). Ens diu la senyoreta que demana ajuda quan la necessita però això no sol ser sovint ja que realitza les tasques de manera molt autònoma.

La relació amb els companys és bona però no juga amb tots els nens, Té preferència pels belluguets com ell (ja podria buscar companyies que el relaxessin una mica...). La mestra diu que té pocs conflictes i si els té és capaç de solucionar-nos a través del diàleg (el que pagaria per veure'l per un foradet solucionant un conflicte).

És un nen dinàmic al que li agrada molt l'escola. Ara m'ompliré la boca dient que la mestra creu que a l'estiu vam fer molt bona feina perquè la seva adaptació ha estat molt bona i de seguida es va mostrar molt conscienciat del que anava a fer.

Li encanta la música i a les estones lliures demana a la mestra que posi cançons del Tonietti per poder ballar i cantar (crec que vam encertar de ple apuntant-lo a música).

És alegre i manté bona relació amb els companys i els adults.

Vaja, que tinc un encant de nen, oi? Doncs no! També hi ha part negativa i és que l'Andreu en moltes ocasions busca cridar l'atenció fent coses que estan fora de lloc. Li agrada ser el centre d'atenció i a vegades per aconseguir-ho utilitza recursos que no són prou apropiats i només entra en raó després de parlar varies vegades amb ell. El nen a la primera res de res!

I aquest és el resum de les primeres notes del meu petit. Estic contenta perquè veig que l'Andreu és feliç a l'escola, s'ha adaptat molt bé i segueix sent un nen ben trempat com sempre. El tema de la tossudesa ja és "harina de otro costal". Aquesta és la guerra que tenim declarada amb ell des que era un marrec que gairebé ni caminava.

Dilluns anem a parlar amb la mestra. A veure si ens explica més cosetes sobre com és el nostre nen a l'escola i a veure si ens dona un cop de mà amb la mala època que té a casa.

De moment però sembla que té un notable alt, oi? (deformació professional).

L'altra cara de la prehistòria

Amb el permís de l'Anna i la Mirashka que són expertes en aquests temes passo a donar-vos unes classes magistrals sobre el que realment passava a la prehistòria.

En primer lloc és important que entenguem que el tipus de vida que duien els prehistòrics era molt dur.. Tant que els pobres homes del paleolític dormien en tendes de campanya (potser Quechua?).

Per sort, va arribar el neolític i aquí els homes es van tornar més intel·ligents. Crec que no ho he comentat abans però al paleolític no tenien cervell i clar, eren curtets pobres. Bé, com deia al neolític ja eren més llestos i per tant on vivien? Doncs en un lloc (qui ho hagués dit, eh?). Això sí, no en qualsevol lloc no, vivien al costat dels rius i per què? Molt senzill! Necessitaven l'aigua per beure ja que eren sedentaris i tothom sap que els sedentaris tenen molta sed (d'aquí el nom, clar).

Una mica més tard va arribar l'epoca dels metalls i aquí les fonts d'alimentació van canviar i van començar a menjar metalls (imagino que si els haguessin fet una analítica els haguessin trobat "estupendos" de ferro). Aquí un dels descobriments més importants van ser les espases (clar està, com viuríem sense elles!).

Però el que és més important de tot és saber que hem evolucionat molt els homes i que hi ha grans diferències entre les eines d'abans i les d'ara i és que ara tenim la PSP (es pot demanar més?).

No, no m'he tornat boja. És que aquesta tarda he corregit uns quants exàmens sobre el tema de la prehistòria i realment hi ha vegades que no cal anar al teatre ni al cinema per riure una estona.

Dia 5

Bé, ja ha arribat el dia en que tinc data per l'examen de conduir. El proper 5 de gener m'examino!

Després d'acabar la meva pràctica número 37 (la d'avui) el profe m'ha dit que ja he de pujar a examen i he de confessar que m'ha entrat un canguelis indescriptible. No sé, fa un parell de setmanes ja em va comentar que volia que pugés o bé a finals d'aquest mes o a principis de gener però com que no hi havia data la cosa era com més llunyana. Sí, ja sé que queda molt pel dia 5 de gener però jo no puc evitar veure-m'ho aquí ja!

De fet la data és aquesta i no abans perquè el proper examen és el dia 22 de desembre i aquest és un dia massa complicat per faltar a l'escola. He de repartir informes, acompanyar els nens a cantar nadales, cantar una jo (com m'he de veure), acomiadar-me d'ells, recordar-los que han d'estudiar i, com no, he de dinar amb els meus compis que això no m'ho puc perdre! Vaja, que el 22 impossible així que ja passem al fantàstic dia en que els reis deixaran regalets i jo o bé tindré de regalet el meu flamant carnet o m'hauré de consolar amb els regals que em portin perquè no ha sortit massa bé la cosa.

Si he de ser sincera crec que no aprovaré. No és que vagi a fer-ho malament ni molt menys, jo penso fer tot el que pugui i més però a mi és que l'examen de conduir em provoca una angoixa força gran. No sé, no hi he anat mai, eh? Però penso que tenir el profe al costat sense dir res quan ara no parem de xerrar i dues persones al meu darrera, una d'elles mirant tot el que faig i dient coses com: "cuando pueda gire a la derecha", "cuando pueda estacione"... deu ser una situació força violenta.

Avui el profe m'ha dit que ho faig molt bé però pel meu gust encara em fa masses correccions. Sempre penso que si fes les pràctiques a una hora més decent estaria molt més concentrada i seria capaç de fer-ho millor però això no és possible així que toca pujar amb el que hi ha i toca fer cas al pobre home al que porto fent patir ja uns tres mesos.

He de dir que tinc nervis però alhora estic contenta i satisfeta amb mi mateixa per haver arribat on sóc ara. Aprovi o suspengui el fet d'anar a un examen de conduir tenint en compte el pànic que li tenia a seure'm davant d'un volant per a mi ja és un gran què i ara si aprovo ja serà la creme de la creme.

Per cert, el meu profe em va confesar que el primer dia que em va veure conduir pensava que no baixaria de les 200 pràctiques. Serà que he millorat, oi?

Canvi de classe!

La setmana abans del pont la directora i l'educadora de l'escola bressol d'en Biel em van citar per xerrar. El tema de la xerrada en qüestió era el canvi de classe del petit que sembla que ja no és tan petit com per estar a la classe dels bebès.

El cert és que al Biel no li corresponia ja d'entrada la classe dels bebès però en començar l'escola bressol no caminava amb la "soltura" que ho fa ara i en comparació amb els nens de P1 se'l veia petit. Vaja que es notava que és d'últims el noi.

Ara però la cosa ha canviat i en Biel ha passat de bebè tranquil a nen mogudet. Camina molt bé i no para en tot el dia! Ho toca tot, juga amb tot i interactua amb tothom. Riu, fa palmetes, juga, es fa entendre... se'ns ha tornat un trapella. A l'escola bressol també han notat aquest canvi i van considerar que seria bo per a ell deixar la classe dels més petits per començar a formar part de la classe dels "bichejus" de P1 i jo trobo que el canvi és encertat.

Les poques vegades que he anat a dur-lo o a buscar-lo era gairebé l'únic de la seva classe que campava alegrement per allà. Era gairebé l'únic que no estava assegut en alguna troneta o dins del parc jugant a menjar-se els ninos així que crec que el canvi li anirà bé. Pel que vaig poder veure a l'altre classe ja tindrà companys de "malifetes" i crec que això és bo per a ell.

A més estic contenta perquè la noia que porta la classe de P1 m'agrada més que la que tenia a l'altra classe.

A veure com va el canvi perquè entre ponts i refredats només va estar un dia a la seva nova aula.

Pont a Rialp

Aquests dies de pont els hem passat a Rialp i he de dir que ens ho hem passat d'allò més bé. De tant en tant ja agrada això d'estar en plena natura i respirar aire pur encara que estigui glaçat!

El pla inicial era anar a un alberg però en arribar ens van dir que estava tancat (quin susto em vaig endur) i que les reserves havien estat traspassades a un hotel prop d'allà. El canvi la veritat és que no sé si ha estat a millor o pitjor perquè l'hotel no era per llençar coets però hem estat còmodes i quan vas amb nens amb això de vegades ja n'hi ha prou. L'habitació senzilleta però amb tot el necessari i la gent del menjador la veritat que molt amable així que l'estada ha estat bé.

Durant aquests dies hem fet excursions. Vam anar a passar fred a Vielha on un Pare Noel molt amable va oferir caramels a l'Andreu tot i que li va dir que s'havia portat malament aquest any (sincer que és el noiet). També vam creuar la frontera per visitar Bagnères de Luchon, un petit poblet francès preciós on vam menjar uns creps la mar de bons. Hem passejat per Sort on NO hem comprat loteria perquè no ens venia massa de gust fer hores de cua per temptar una sort que mai se sap on caurà i hem anat a comprar formatge a la peça d'Altron, una petita botigueta que regenten dos mestres que van deixar de ser-ho per dedicar-se a l'art de fer bon formatge. A més hem fet la parada obligatòria a la Seu d'Urgell que m'encanta... Vaja, no hem parat!

Els nens s'ho han passat la mar de bé i jo he estat molt feliç veient que ja comencen a ser una mica "compinches". Els dos es ficaven a jugar dins d'un armari o s'amorraven al vidre de la dutxa tot fent ganyotes. Ells s'ho passen molt bé jugant junts i jo gaudeixo molt veient-los.

La part negativa és que l'Andreu té una altra temporadeta de gelos i és que en Biel ja s'ha tornat "massa" protagonista i no sempre ho porta bé. Aquests gelets ens han costat alguna que altra rabieta però en general ha anat tot rodat!

Punts de vista

Fa dies que mentre llegeixo el diari no puc evitar sentir por. Tinc molta por a la tissora d'en Mas i les seves solucions contra la crisi que només ens afecten als de sempre, als treballadors.

Fa uns dies va sortir publicada la notícia que el govern del senyor Mas ha decidit treure interins. Els vol despatxar perquè es veu que en som masses. La veritat és que no sé si té pensat tocar educació però si ho fa això fa molt mala pinta. A dia d'avui som més interins que funcionaris. A més, durant el proper any es jubilen més de mil mestres i no es convoquen oposicions així que si ens fan fora... Qui cobrirà aquestes places buides?

La veritat és que no sé si arribaran a fer una estupidesa tan gran però si n'han fet d'altres... I quan sento coses com aquestes és quan al cap em ve la paraula "MARXAR".

En Jordi fa temps que m'ho diu. Ell té sortida a altres països i segurament podríem viure bé però sempre hi ha hagut alguna cosa que no em deixa marxar, que em té lligada a la terra i no es tracta de relacions familiars o amics perquè ja tinc clar que la meva família de veritat és aquella que ara formem els quatre que som a casa. No sé, és com un sentiment patriota cap a Catalunya que em faria sentir totalment estranya. Tonteries? Potser sí però ho sento així.

Últimament però tot i aquest sentiment crec que si em veig sense feina farem les maletes. Tinc molt respecte cap a totes les professions però si he estudiat una carrera (lo mío me costó) és per poder treballar exercint-la. La veritat és que m'imagino poques coses (per no dir cap) que podria fer realment a gust si no fos mestra. També penso en els nens i en que si jo no tinc feina i la cosa es posa lletja hauré de mirar per ells i les seva qualitat de vida i això últim encara m'empeny més a pensar en la sortida del país com una sortida positiva a una crisi que sembla que té per temps.

Avui però parlava amb una amiga i quan li he comentat que jo marxaria si la cosa es posés lletja m'ha dit que és una postura molt atrevida tenint fills. Que ells potser no s'adapten, que s'ha de pensar en ells i en la seva estabilitat emocional... M'he quedat ben parada la veritat. Jo pensant en els meus fills he pensat en tot el contrari. Vaja que en cap moment he vist l'emigració com a una cosa negativa per a ells sinó com a una cosa enriquidora i positiva.

Aquesta conversa m'ha servit com a tema del dia "en mode mental" i en com són de curiosos els punts de vista. Per a mi marxar és donar una oportunitat als meus fills i per ella marxar és provocar-lis una angoixa que és totalment innecessària podent buscar altres feines i pensant que la crisi acabarà algun dia.

Què en penseu vosaltres? Tinc curiositat...