El germà gran

L'Andreu és el germà gran i per tant li ha tocat la part més dura. Ell ja hi era quan va néixer en Biel i era el primer per tothom! El primer fill, primer net, primer nebot, primer, primer i primer de tot... És normal doncs que quan va veure que un petit ploraner arribava sentís que li treia una mica el lloc.

A dia d'avui encara estem amb els gelets que van a dies. Hi ha setmanes que l'Andreu es porta molt bé i dies en que sembla que hagi tornat a dos anys enrere.

Tot i així he de reconèixer que és un germà gran meravellós. Hi ha dies que petits detalls em fan veure com és la relació entre ells i puc dir que em sento molt orgullosa. L'Andreu gairebé sempre està allà quan al Biel li cau la pipa, sempre hi és per venir a donar-nos-la perquè li rentem per ell mateix tornar-li a posar. Sempre hi és per avisar-nos que plora o que creu que vol aigua.

Tots aquests detalls em fan estar molt satisfeta d'haver pres la decisió de donar-li un germanet. Reconec que hi ha dies en que la feina em sobrepassa o que veig que pateix i no és que me'n penedeixi d'haver tingut en Biel (això mai de la vida) però sí que penso que no calia córrer tant.

Però si hi ha alguna cosa que em fa saber que hem encertat és veure com s'estimen un a l'altre.

Ahir per desgràcia vam haver de tornar a l'hospital a urgències (en Biel continua amb la neumonia) i mentre jo era dins en Jordi va dur l'Andreu a dinar i al parc. Ell de cap manera va voler quedar-se amb els avis però ja que va voler venir vam pensar que el millor era que no veiés res. Tot i així en Jordi estava amoïnat i va entrar un moment a la sala on érem per veure com anava la cosa, l'Andreu anava amb ell. Quan van arribar jo tenia en braços en Biel, dormit i amb una mascareta posada i quan l'Andreu el va veure li va canviar la cara. Una vegada van marxar m'explicava el Jordi que li va dir que li havien entrat ganes de plorar.

Ja sé que no és res per alegrar-se. Per anar bé ni en Biel hauria d'haver dut la mascareta aquella posada ni l'Andreu ho hauria d'haver vist però que voleu que us digui? A mal fet he de dir que em vaig emocionar. Em va arribar al cor que l'Andreu patís en veure el seu germà així i m'agrada veure i comprovar una vegada i una altra com s'estimen.

Neumonia

Hi ha paraules que només sentir-les ja et fan por i una d'elles és precisament la que ha sortit com a diagnòstic del petit, neumonia.

En Biel va començar amb febre diumenge passat. Una febre força escandalosa que no baixava de 39ºC. Al principi no vam donar massa importància ja que els meus dos fills són força propensos a fer febres ben altes així que vam començar amb els antitèrmics i vam demanar hora per la seva pediatra.

Dimarts la pediatra se'l va mirar i va decidir donar-li antibiòtic ja que tenia el pit ben carregat. L'antibiòtic en qüestió se li havia de donar tres dies i si després d'aquests tres dies la cosa no millorava se l'havia de tornar a dur a que se'l mirés. Ahir a la tarda va fer l'última toma d'antibiòtic i continuava amb una febre molt alta així que vam tornar i aleshores ja em va dir que si dissabte (demà) al matí continuava amb febre el portéssim a l'hospital.

Aquesta nit però ha estat força horrible. El pobre tremolava, cridava... però li ha passat. A les 8h quan jo marxava li he fet una ullada i dormia com un angelet així que he pensat que potser la cosa anava de baixada però en arribar a l'escola m'ha trucat en Jordi per dir-me que estava a 40ºC i que millor el duia a l'hospital.

I jo que hauria d'estar ja acostumada a les malalties dels meus fills (n'hem passat ja unes quantes) m'he posat a plorar com una idiota i és que m'he espantat. He parlat amb el director i la cap d'estudis i els he dit que havia de marxar així que he tornat a agafar el cotxe i he anat cap a casa.

Hem anat a la Corachan, li han fet una analítica (és una altra cosa que no sé si podré mai veure de prop), una radiografia i finalment li han diagnosticat neumonia. Ara estem per casa, en observació, prenent un altre antibiòtic i esperant que millori. Demà al matí haurem d'anar a que li tornin a fer una ullada i a veure què tal.

La veritat és que estic amoïnada perquè quan et diuen que és un refredat o un virus dons no li dones massa importància. Penses "més del de sempre" però això de neumonia sona gros, sona lleig... I és que jo mai m'acostumo a veure els meus fills patir i en quant els veig malalts el primer que penso és que pagaria el que fos per canviar-me per ells.

Això no es diu!

L'Andreu està en aquella edat en que tot el que li passa pel cap surt per la seva boca i això provoca que moltes vegades al seu pare i a mi ens surtin els colors.

Ahir mateix anàvem a comprar quan va deixar anar una de les seves perles... Teníem davant una noia força grassa i el petit "ni corto ni perezoso" va deixar anar:

-Mama, mira quina noia més grossa i quin cul més gros.

Evidentment l'Andreu no fa servir un to precisament baixet així que ja us podeu imaginar que el sentiment de "tierra trágame" em va envair del tot. Aleshores, com qualsevol mare vaig pronunciar la famosa frase de "això no es diu". L'Andreu em va mirar tot seriós i em va preguntar:

- I per què no es diu?

Després de la pregunta va venir tota una explicació de perquè hi ha coses que no s'han de dir perquè poden sentar malament als altres, perquè poden ferir-los, etc. I l'Andreu m'anava fent que sí amb el cap però jo crec que encara té el dubte a sobre.

Hi ha coses que per als grans són molt obvies però pels petits no deuen tenir ni caps ni peus. Ell amb la seva innocència deixa anar tot el que pensa i d'aquesta manera tant et pot dir que el cel és blau com preguntar-te si un senyor negre està pintat (aquí també em va deixar ben parada).

Aquesta innocència és la que fa que els nens ens facin passar vergonya però alhora la que ens proporciona els moments més tendres i m'encanta aquesta "irresponsabilitat" a l'hora de dir les coses però caram, que malament es passa i que difícil ensenyar el que està bé i el que no.

Canvi de cotxe

Tan de bo al sortir de l'autoescola et regalessin el cotxe amb el que has fet les pràctiques i tan de bo amb el cotxe vingués el profe en mode "t'ajudo si em necessites" però no és així.

Surts de l'autescola tota contenta amb el teu carnet i toca enfrontar-se a anar sola i al cotxe propi i és horrible (almenys per a mi).

En el meu cas a l'autoescola duia un Smart de cinc places diesel i a casa que m'esperava? Un Qashqai benzina! Ale, per xula jo. La veritat és que tenim un altre cotxe, un Micra (també diesel) però està molt atrotinat. El meu marit acaba de reparar-lo però tot i així li han dit no sé que de la corretja (jo de mecànica cero patatero). Vaja que no és massa segur que l'agafi així que només em queda l'opció del Qashqai i no és que no m'agradi el cotxe. La veritat és que està molt bé! Et posa les llums sol, els neteja parabrises també... (sí, a mi aquestes coses m'alucinen com si fos una nena petita) i apart és que és un bon cotxe.

On és el problema? En l'aparcament i les pujades. A l'autoescola jo aparcava la mar de bé i ara no ho aconsegueixo! I les pujades... Buf! les pujades són un malson! A mi no m'han ensenyat a sortir amb el fre de mà i no tinc ni idea. Jo intento anar cap amunt i res, el cotxe cap enrere. Això últim em fa patir molt perquè penso que li puc donar a un cotxe i em poso molt nerviosa. Per no parlar de les calades que estic patint...

Vaja que porto dos dies amb el cotxe i potser m'exigeixo molt però ahir li deia al meu marit que no l'agafava mai més i que això no és per mi. No ho faré, no deixaré una cosa que m'ha costat tant esforç però realment se m'està fent molt difícil. Em sento com quan vaig començar a l'autoescola, completament inútil.

Com us vau sentir vosaltres? Igual? O sóc jo que no he nascut per conduir? (Ja sabeu, mal de muchos...)

Ala mama, quants!

Ahir per fi vaig començar la reducció i finalment he aconseguit un canvi d'horari que m'anirà genial. Aquest canvi suposa que aniré a treballar només tres dies a la setmana així que estic molt contenta.

Ahir mateix també vaig parlar amb l'Andreu i li vaig explicar que ara la mama treballaria menys i que tindria molta estona per jugar amb ell, que el podria dur a escola, anar a buscar-lo...

L'Andreu em va mirar amb cara d'alegria i em va dir:

- I quants dies vindràs? Un o dos?

I quan li vaig dir que ni un ni dos, sinó quatre va posar una cara de satisfacció que no puc descriure i amb aquella cara de bitxo que posa ell quan ha de dir alguna cosa important va deixar anar un:

- Ala mama, quants!

I té raó. Són molts i bé que els aprofitarem!

Reducció (por fin?)

Bueno, doncs sembla que tot apunta a que aquest divendres començo la reducció (todos a una: Aleluia!) i la veritat és que ara que la tinc tan a prop tinc una barreja de sentiments força estranya. No sé, estic contenta però alhora com amoïnada, una mica trista i fins i tot una mica emprenyada.

Por partes:

Estic amoïnada perquè deixo de guanyar calerons i ja sé que els diners no són el més important però tampoc ens enganyem, avui dia tot és pagar, pagar i pagar. Deixar de tenir uns ingressos durant un temps doncs preocupa. Que sortirem endavant? Segur! però no puc deixar de tenir aquesta sensació de nerviosisme per saber com aniran els comptes d'ara en endavant. No puc evitar pensar en quines coses seran les que acabarem traient i tinc ganes de veure que la cosa rutlla completament tot i la diferència de sou.

Estic una mica trista perquè els meus nens són els meus nens (parlo dels meus alumnes) i tot i que els veuré pràcticament cada dia doncs em sento com si els abandonés. Ja sé que el que estic dient és una tonteria molt tonta però són sentiments i no els puc deixar de sentir. No sé, fins ara eren meus al cent per cent i ara ja els perdo una miqueta, els he de compartir i sé que això al principi em costarà.

Estic una mica emprenyada perquè no trobo que l'horari que m'ha quedat sigui massa just. Treballo només un terç de jornada però tot i així he d'anar a treballar de dimarts a divendres. Penso que la cosa s'hauria d'haver compactat una mica més però clar, això no està a les meves mans i la titular que porta molts anys allà ha tingut dret a triar. El que trobo més injust però és que ella només estarà amb alguns nens a mates i català i amb altres només a català perquè per les mates es fa triplicació de grup. Això vol dir que alguns nens només els veurà tres hores a la setmana i aquí és on jo em pregunto: Una tutora pot conèixer uns nens veient-los només tres hores a la setmana? A mi em sembla que la resposta és evident.No sé, no veig aigua clara en aquest horari en el que jo surto perdent i crec que els nens també.

I per últim (m'ho he deixat pel final perquè és el plat més dolç) estic contenta perquè podré tenir una mica més de temps pels meus nens i per a mi! Crec que serà molt positiu poder dur els nens a l'escola, poder-los recollir més d'un dia i poder fer encàrrecs pel matí per poder dedicar-los més estona a la tarda. No aniré tan cansada i crec que això serà bo per a tots. Fins i tot per al Jordi! I per què no dir-ho? Tinc en ment algunes coses que m'ajudaran a mimar-me i a sentir-me una mica més realitzada o com a mínim no tan ofegada.

Ara només toca creuar els dits ben fort, ben fort perquè tot rutlli i aquesta vegada arribi la reducció de veritat.