L'entrada "nyonya" del mes.

Avui escriuré un post força "nyonyo" però és que diumenge passat vaig viure un dels moments més macos que recordo últimament.

L'Andreu va marxar amb els avis a passar el cap de setmana al càmping i en Biel es va quedar aquí amb nosaltres. Jo penso que aquestes separacions de tant en tant els hi van bé als dos. A l'Andreu perquè es sent protagonista i no té el petit marrec tota l'estona darrera traient-li les joguines i al Biel perquè ell mai ha tingut l'exclusiva pobret i també la necessita. Bé, ja me'n vaig del tema...

La qüestió és que l'Andreu va tornar diumenge al vespre i què és el primer que va fer? Preguntar pel seu germà? "I en Biel mama?". En Biel que jugava a una altra habitació en quant va sentir el seu germà va sortir disparat tot cridant: "tete, tete".

Es van retrobar i es van fer una abraçada d'aquelles que surten de l'ànima. Els dos reien, s'abraçaven i van acabar pel terra rodolant un a sobre de l'altre.

La mama veia l'escena i intentava contenir les llàgrimes i és que aquests moments no els vivim cada dia ja que les seves baralles moltes vegades no ens deixen veure més enllà. I veure els dos petits allà feliços per retrobar-se i contents per estar junts de nou em fa ser feliç i pensar que això funciona, que ho estem fent bé!

Mama, tinc gana!

Aquesta és la meravellosa frase que més sento pronunciar a l'Andreu des de setmana santa i és que sembla que la gana ha vingut a envaïr el meu nen gran que no para de demanar que li donem menjar. A més devora tot allò que hi ha al plat i ho fa amb un gust que entren ganes de menjar només de veure'l.

I la mama que ja és una MAMA amb totes les lletres i compren el patiment pel menjar, pel dormir i per tot de les mares envers els fills doncs està feliç perquè després de l'època llarga que hem passat patint amb aquest tema doncs no hi ha per menys!

Re-apadrinar!

Sí noies, us he fet cas. Que carai! No hem signat cap contracte de per vida amb ningú en quant a l'apadrinament del petit, oi? Així que després de llegir el primer comentari al meu post (gràcies Marina per la idea inicial i a la resta pels ànims) vaig parlar amb el meu marit i vam decidir que triàvem uns nous padrins pel Biel.

No pot ser que el petit de la casa hagi de veure com el seu germà gran té mona i ell no. Que la poden compartir? Clar que sí però a qui volem enganyar? No és el mateix compartir que tenir una exclusivitat.

La veritat és que la decisió va ser molt ràpida. Necessitàvem persones que sabéssim del cert que no ens fallarien així que l'opció amics estava descartada. No es que no cregui ja en les amistats però cada vegada tinc més clar que la majoria van i venen i per què arriscar-nos. Així doncs només quedava família...

I bé, hi ha una persona en aquest món que sé que no fallarà mai al seu "càrrec". La meva mare!
I és que no tenim una relació massa afectuosa (no sóc gens madrera), tenim els nostres més i menys i som la nit i el dia però sé que no em fallarà i que pels petits sempre estarà allà.

Ara només faltava el padrí i per fer les coses fàcils vam triar la seva parella. Durant molt temps no ha estat sant de la meva devoció però estima molt els nens, te molta il·lusió per ells i amb això n'hi ha prou.

Una vegada pressa la decisió només tocava confirmar així que aixeco el telèfon i li dic a la meva mare: "mama, t'ha tocat la loteria". Li explico el tema i està encantada amb la idea. De fet el dia abans hi ha estat pensant en el pobre Biel sense mona i sense padrins però no gossa dir-me que s'ofereix perquè li fa "cosa". Ara que li proposo jo doncs tot rodó.

Així que en Biel té nous padrins que són la iaia E i en M. Segur que els gaudirà molt i ells Sí mereixen ser-ho. Llàstima em fan els que no han sabut aprofitar l'oportunitat.

Padrins

Confesso que porto un parell de dies una mica trista amb tema mona i padrins. Em fa molta llàstima haver-me equivocat tant a l'hora de triar els padrins d'en Biel i encara que sé que no és culpa meva (que m'anava jo a imaginar), que el nen no es quedarà pas sense mona i un llarg etcètera de coses que m'haurien de servir per no estar trista, m'hi sento igualment.

Ara en Biel no se n'adona de les coses però arribarà un moment en que sí ho farà i per mi no serà plat de bon gust explicar que aquells padrins que un dia els pares van triar no hi són perquè no han volgut. Per altra banda, l'Andreu sí que entén ja les coses i comença a preguntar. Per sort, és un nen i no té pas problema a l'hora de dir-li al seu germà que compartirà els seus padrins amb ell. Que maco és!

A banda d'això que em deixa l'espina clavada he de dir que la tria del padrí de l'Andreu va ser totalment encertada. Podríem dir que es tracta d'una tradició familiar... El padrí del nen és el meu fillol i el pare del meu fillol és el meu padrí.

El meu padrí és el germà petit de la meva mare. Un tiet amb un caràcter força peculiar i amb el que sempre he tingut moltes discussions a l'hora d'enfrontar punts de vista. Som els dos de caràcter! però és un tiet que sempre s'ha preocupat per mi, sempre ha estat allà quan ha estat necessari i que avui dia continua igual al peu del canó amb mi i els nens si fa falta.

El seu fill és el meu fillol i és un noi (anava a dir nen però ja no ho és) encantador. Va a la seva perquè li toca per edat però no s'oblida mai de les dates importants, de fer-te saber de tant en tant que és allà. Ara fa molt bé el seu paper de padrí i tot i que l'Andreu el veu poc sap perfectament qui és i quan el veu es mostra feliç i encantat. I a mi m'agrada veure'ls junts i veure que el meu fillol s'ha fet tan gran i que ara cuida i mima el meu nen com jo he intentat fer sempre amb ell.

La setmana vinent anirem a buscar la mona (aquest any anirem una mica tard) i sé que l'Andreu ho agrairà. L'any passat va ser genial veure com se li il·luminava la carona al veure aquell pastís de xocolata que per a ell és gegant.

I per en Biel doncs el papis la compraran...

Adéu llet

L'altre dia parlava al parc amb una mare infermera sobre els problemes que tenim perquè l'Andreu prengui llet pel matí. Us asseguro que no hi ha pitjor manera de començar el dia que donar un got de llet al petit perquè la prengui. Comencem el dia enfadats, plorant, barallant-nos... Però clar, la llet és molt important! O almenys Això he pensat jo tota la vida.

La mare amb la que xerrava em va comentar que a ella també li passava amb la seva filla fins que va decidir que la llet s'acabava i la va substituir per formatge, actimels, iogurts...

La idea em va quedar al cap i aprofitant una visita d'en Biel amb la pediatra li vaig parlar sobre el tema Andreu i llet. La pediatra em va dir que si el nen va cobert de calci al llarg del dia no cal que el martiritzi amb la llet matinera. Que el més important és començar el dia amb bon peu i no barallats. "Fes la prova" va dir.

Així que a casa la llet dels matins fa uns dies que ha marxat i carai, comencem el dia molt millor. El petit tria entre tot l'assortit de làctics que hi ha a la nevera (semblem la Danone directament) i jo m'encarrego d'anar "colant-los" al llarg del dia com puc.

La veritat és que és genial començar el dia bé i sense baralles (aquestes ja venen després per altres coses).

Intentant recuperar la normalitat

Fa un parell de dies que he fet exercici de consciència i penso que he d'intentar recuperar la normalitat amb en Biel. M'explico:

Aquest any d'escola bressol del petit ha estat horrible. A la que trepitja la classe ja tenim alguna -itis rondant... conjuntivitis, laringitis, amigdalitis... I el pitjor sens dubte ha estat la que no té -itis però et deixa molt tocat, la famosa pneumònia (dues en dos mesos).

De tant veure'l malalt m'he tornat una mare obsessiva i en quant el veig moquejar una mica ja estic tocant-li el front amb una freqüència exagerada (me n'adono però no ho puc evitar), li poso el termòmetre tot sovint i no dormo igual que quan sé que està bé. Tot això m'ha portat a patir en excés i a dur a sobre una angoixa que comença a ser força insana.

Si el veig amb un moc ja no el vull dur a l'escola bressol i si el duc miro constantment el mòbil per si em truquen per dir-me que està malament. Vaja, estic realment obsessionada amb el nen i les seves malalties.

Ahir però vaig començar a fer teràpia. Té mocs però tot i així el vaig dur a l'escola bressol perquè m'estic adonant que així no es pot viure.

El nen necessita una normalitat i no una mare que li miri la temperatura deu vegades al dia i jo necessito treure'm aquest patiment que m'oprimeix de sobre. No podem estar cap dels dos així perquè no és bo. Vaja, estic convençuda que almenys per a mi no ho és.

Així que seguirem amb les mil visites a la pediatra (avui toca de nou), amb els controls, els seguiments... però la mama intentarà prendre-ho d'una altra manera. Ara a veure si ho puc aconseguir perquè fàcil no és.