¿Mirar cap a una altra banda?

 Mirar cap a una altra banda no sempre és senzill i menys quan el que deixes de mirar és el que pot ser el teu futur laboral.

Fa uns dies que el meu cap rep bombardejos d'informació pràcticament a diari i, malauradament, cap notícia és de les bones. Totes les informacions que arriben parlen de baixades de sou, disminució dels recursos i ara, fins i tot, ha arribat la paraula "atur" i aquesta és de les que colpegen fort. Els mestres interins tenim la soga ben posada al coll i estem esperant a que la Rigau arribi i decideixi si ens treu el tamboret que ens sosté o no.

I la veritat és que ja no sé si continuar obrint les orelles disposada a rebre informacions per si he d'estar preparada o simplement mirar cap a una altra banda. I per què? Doncs perquè estic una mica cansada d'escoltar males notícies!

Sóc molt conscient que mirar cap a un altre cantó no ajuda a solucionar absolutament res però haver de veure com la professió a la que estimes perd i perd deprimeix molt. No saber si el proper any podràs fer la feina de la que estàs enamorada posa molt trista. Veure com has fet una carrera amb tota la il·lusió i venen quatre lladres i et treuen les possibilitats d'exercir-la de manera plena acaba minant l'esperança.

No sé com estaré l'any vinent a nivell laboral. La meva destinació sempre és una gran incògnita però aquest any la destinació ja és el de menys, ara el que importa és saber si podré treballar o no i això no és plat de bon gust per ningú i ho és encara menys quan veus que la teva feina perd injustament mentre que les butxaques d'altres guanyen.

Tot plegat fa por, molta por i jo ja no sé si continuar informant-me o mirar cap a un altre cantó i que sigui el que hagi de ser. 

Les colles donen caliu

Fa un parell de mesos llegia un post de la Mirashka que em donava una enveja tremenda i alhora em deixava una mica trista.

Ja porto uns quants anys a Granollers i la veritat és que durant tot aquest temps sempre he tingut la sensació de ser com una convidada (no sé si aquesta és la paraula exacta però ja m'entendreu).

Al principi no tenia amics aquí però tampoc els necessitava. Jo vaig venir amb les meves amistats ja fetes i no era cap problema el fet de no tenir amics a la vora. Quan un no té fills és fàcil quedar sovint i anar a fer un cafè o un gelat amb algú que no viu al mateix indret.

El cert però és que la cosa es va començar a complicar quan vaig decidir ser mare. Les meves amigues de sempre no tenien criatures i ni ganes (això m'ha costat perdre algunes) així que em sentia una mica sola. Durant el meu embaràs vaig tenir l'enorme sort de descobrir un "foro" on vaig trobar unes noies amb les que compartir tot el meu embaràs i allò em va ajudar molt a no sentir-me sola. Tant em va servir que fins avui encara tinc relació amb algunes d'elles uns cinc anys després.

En tenir l'Andreu aquestes amistats ja m'eren suficients. Entre aquestes i les anteriors que anava conservant anava omplint la meva necessitat d'amistat però des de fa un temps aquí que no en tenia bastant.

No és que no siguin bones amigues, tot el contrari! Tinc amigues a les que considero molt importants però no hi són en el meu dia a dia i carai, això ha estat tota una manca per a mi. Trobava a faltar sortir al parc i xerrar amb mares, anar a fer un recadet i que una altra mare li faci un ull als teus nens, no sé... el que es diu una colla, no?

Doncs bé, he de dir que des de fa unes setmanes a aquí i no sé com, formo part d'una colleta i estic encantada. Les tardes són molt divertides perquè quan no treballo ens juntem i mentre els nens juguen nosaltres petem la xerradeta, fem plans per l'estiu i ara ja estem organitzant un sopar.

Fins i tot una de les mamis ha agafat la vocalia de la comissió de decoració de l'escola de l'Andreu per fer-me costat (sí, estic en tots els merders) i ens ho passem molt bé.

I potser serà una tonteria però des que tinc la colleta estic més contenta aquí on visc, no em sento tan sola i m'agrada molt més tot plegat. Vaja, que sóc més feliç!

Ja el tinc...

I ara uf, uf! M'està costant trobar temps per llegir-lo... Ains!

Els meus petits es fan grans i els meus grans petits...

 Tant en Jordi com jo tenim la sort de tenir els nostres avis encara amb nosaltres. Sabem que aquest fet és tot un privilegi i per això estem feliços i intentem que els nostres fills comparteixin hores amb ells. És meravellós veure com són els nostres avis amb els nostres fills i com són els nostres fills amb els nostres avis.

Aquest fet però a mi em porta a pensar molt i quan veig els meus avis amb els meus fills em ve al cap que la vida no deixa de ser un cercle. Miro els meus avis i ara sí que veig uns iaios de debò, grans, persones que carreguen el pas del temps...Tot sovint penso en com veig que els meus fills es fan grans mentre els meus avis es fan "petits".

I és que mentre els meus fills cada vegada xerren més veig com el meu avi que sempre havia estat ben xerraire cada vegada ho fa menys perquè moltes vegades pensa que ja no té res a dir. Mentre els meus fills cada vegada tenen més ganes de sortir i explorar el món que els envolta, els meus avis (en concret la meva iaia que sempre havia estat pura vitalitat) tenen menys ganes de sortir ja que fer-ho els hi suposa un veritable esforç.

Mentre els meus fills deixen de tenir els seus pares com a centre de l'univers, sento com la meva àvia parla cada vegada més i més dels seus. Mentre els meus nens comencen a tenir una memòria increïble per recordar tot allò que els hi agrada, els meus avis comencen a oblidar moltes (masses) coses.Els meus fills estan creixent mentre l'alçada dels meus avis va minvant... Fins i tot els ulls que en els meus fills semblen cada cop més grans per mirar més el seu voltant, els dels meus avis cada cop són més petits.

Hi ha tantes coses que em demostren que els meus avis s'estan empetitint que em fa por que arribi el moment en que hagin de tornar al no res. I intento no pensar-hi, intento simplement gaudir-los però fa por, molta por.

De maduixa!

 Ho sé, semblo la boja dels iogurts però és que no hi ha qui em pari!

I avui toca deixar la recepta del iogurt de maduixa sense trocets i per què sense trocets? Doncs perquè a casa meva això dels iogurts amb trossos de fruita no agrada massa.

Què necessitem?

- 1l de llet sencera.
- 2 cullerades de llet en pols.
- 4 cullerades soperes de sucre morè.
- 1 iogurt natural de vidre.
- Xarop de maduixa.

I res més! Es tracta de posar tant xarop de maduixa com nosaltres considerem oportú i barrejar-ho tot. Boníssim.

Ah i avui estic experimentant amb la xocolata. Buf, qualsevol aprima així!

Revisió dels 18 mesos

Avui ha tocat la revisió dels 18 mesos d'en Biel (tot i que ja en té 19). He de dir que les revisions d'en Biel són molt diferents a les de l'Andreu. Bé, no són diferents les revis sinó la manera en que les visc.

Recordo que les revisions de l'Andreu eren tot un aconteixement! Anava allà desitjant que em donessin mides per veure si el petit havia crescut molt, poc... També anava amb ganes dels canvis alimentaris. Passar de biberó a farineta era tota una aventura i anar introduint aliments tota una experiència per a mi.

Ara les revisions les prenc amb molta més tranquil·litat. Els canvis alimentaris m'han fet il·lusió (sempre fa gràcia viure la primera cullerada) però ja els esperava així que els he pres amb molta més calma. Les mides... Les mides em continuen agradant però quan ja tens experiència vius les coses d'una altra manera (almenys a mi m'ha passat). T'agrada que et diguin quant pesa, quant mesura... però tampoc és una cosa que t'amoïni especialment si ja veus que la criatura creix sana.

Així que la revisió d'avui ha estat una revisió tranquil·la i serena per la meva part. En Biel està creixent de meravella i tot i que m'ha fet gràcia saber mides (84,5 cm) i pes (12,220) (reconec que m'encanta comparar-les amb les de l'Andreu quan era peque) no era una cosa que m'amoïnés.

En Biel als 19 mesos és un nen molt espabilat! Diu moltes paraules i es fa entendre de meravella. Ens crida a tots quan vol: "mama", "papa", "tete" (Andreu és massa complexe) i, fins i tot, es refereix a ell mateix: "el Bieeeee". Ens fa saber quan té gana: "a sopar" i ens demana moltes cosetes: "aigua", "pipa", "nene" (no sabem per què però li diu així a la manteta que l'acompanya a l'hora de dormir des que va néixer). I això només són unes quantes paraules de les que diu perquè el cert és que és força xerraire.

A més, el petit està fet una bona peça que no para, juga i s'enfila per tot arreu. A més té molt caràcter i es visceral així que tant et pot estar fent petonets i abraçades com que et pot venir a "renyar" perquè vol alguna cosa. Sempre se'l veu feliç i això per a mi és fonamental.

Pel que fa a l'alimentació doncs ja pot menjar de tot i segur que ho agraeix perquè té una boca moooolt bona. Ah! I pel que estic més contenta és perquè ja pot prendre llet com la nostra així que s'ha acabat anar amb el pot de llet en pols a munt i avall. Això sí que em fa il·lusió!

Que grans els meus nens!