El castillo de las tinieblas

Ahir en Jordi em va preparar una bona sorpresa per anar a celebrar els sis anys de casats i set junts. Jo no tenia ni idea d'on anàvem i vaig quedar de pasta de moniato quan vaig veure que anàvem a "El castillo de las tinieblas".

A mi m'encanta tot el que sigui terror i allà m'ho vaig passar d'allò més bé. Només entrar ja t'emportes uns quants sustos i això ja motiva. Els actors ho van fer genial i he de reconèixer que hi va haver moments en que vaig passar por. Sobretot quan vaig anar al lavabo, es va apagar el llum i es va començar a sentir una veu que em deia que no trigués més del compte. Crec que no havia fet un pipi tan de pressa en tota la meva vida!

L'ambientació és genial i tots els actors fan molt i molt bé el seu paper. Vam sopar entre morts vivents, vampirs i personatges de pelis de terror com en Fredy o en Jason.

El menjar en sí no va ser res fora del normal però estava tan estusiasmada amb l'espectacle que em va donar ben igual. De fet en un lloc així busques un bon espectacle i no pas un alt nivell a cuina.

Estic tan contenta que ja em moro de ganes de repetir. Això sí, tocarà fer una bona guardiola!

La reducció haurà d'esperar.

Semblava que la cosa ja estava clara. El dia 2 tornava la noia a la que li faig la substitució i jo començava la reducció (beneïda reducció). Doncs bé, les coses no estan tan clares...

Ara resulta que li han donat la baixa dues setmanes més perquè va tenir un atac d'ansietat. No sé, les "males llengües" ja em deien des de principi de curs que estaria tot un trimestre perquè a aquesta dona es veu que se li donen bé les baixes llargues.

Primer tenia mal en els genolls i per això li anaven a fer no sé què (m'ho va explicar però no em vaig quedat massa amb la cosa i total, no li van fer). Per aquest motiu la baixa no s'anava a allargar molt més enllà del 30 de setembre. Després havia d'estar molt malament per no tornar després del 15 d'octubre perquè ella té unes ganes boges de tornar (es nota, oi?). Després del 15 d'octubre va arribar la següent data que de totes totes era el 2 de novembre però carai, fa res i menys que li han trobat reuma (sense importància, eh?) i sense saber per què ara li donen els mateixos atacs d'ansietat que li donaven fa anys.

I jo ja he desistit de parlar amb ella perquè no serveix per a res. És la típica persona que parla molt però no diu res, no aconsegueixo mai treure-li l'aigua clara i està clar que no li ve massa de gust això de treballar.

Per una banda estic contenta perquè són més calerons a la butxaca i el lloc segur però carai! Ja m'havia fet jo la pel·lícula de la reducció.

De veritat que cada dia trobo més i més injust que gent així tingui una plaça fixa pel simple fet d'haver aprovat unes opos. Cal gent que tingui ganes de treballar i amb menys "cuento".

Una mica més d'autoestima.

Si una cosa té bona el no tenir temps per a res és que tampoc tens massa temps per menjar. Si a això li sumes el meu propòsit de fer bondat dins del possible doncs dona com a resultat que des de principi de curs a aquí he perdut tres quilets.

Potser no són masses però caram! A mi em fan sentir la mar de bé.

L'altre dia vaig anar a comprar-me algunes cosetes per omplir l'armari i em veia molt millor amb tot. No és que estigui estupenda (pel meu gust em falten uns cinc o sis per perdre) però vaig fent.

Si miro el pes del dia que vaig entrar a l'hospital per tenir en Biel puc veure que he perdut quinze quilets que no està gens malament. Sí, en el part perds uns quants però vaja, jo no sóc d'aquestes que perd deu quilos amb el nen. Crec que amb el Biel van ser quatre i mig o cinc els que van quedar a la sala de parts. Tots els altres han vingut després.

He baixat ja dues vegades la desena així que estic molt contenta. Ara em falten aquests quilets més "peleones" però amb calma i anar fent. Ara mateix estic contenta perquè he tingut una mica de pujada d'autoestima i ja ho necessitava perquè veure't malament és del pitjor que hi ha!

"Has sigut una bona profe"

Aquesta tarda un alumne m'ha dedicat aquesta preciosa frase i he de dir que encara estic que em costa passar per les portes de l'ample que m'he quedat.

Els dimarts els mestres de cicle superior portem a terme uns tallers on hi ha barrejats alumnes de cinquè i de sisè. A mi m'ha tocat el taller de dibuix tècnic i la veritat és que no m'agrada gens. A mi el dibuix sempre se m'ha donat molt malament i per tant no m'agrada i com no m'agrada doncs encara se'm dona pitjor perquè no he intentat mai millorar. Vaja que és una mena d'espiral de la que no surto...

Bé, tot i no agradar-me el taller que m'ha tocat he intentat fer-lo força distret. He buscat dibuixos que creia divertits i he intentat presentar-los d'una manera agradable. He de dir que posar musiqueta de fons també ajuda, eh?

Avui ha acabat la quarta sessió de tallers i per tant el grup que he tingut aquestes quatre setmanes ja passarà a un altre taller la setmana vinent.

Cap nen s'ha acomiadat. De fet no cal perquè són alumnes que veig pràcticament a totes hores sigui a la classe, al pati... Però un se m'ha acostat (un dels més belluguets) i m'ha plantat un: "adèu Esther, has sigut una bona profe".

En aquell moment no he pogut evitar fer-li un somriure d'orella a orella i dir-li que ell quan s'esforça també és un gran alumne.

Potser és un gest de pedanteria per la meva part però crec que moments així són els que han de quedar gravats en la ment per treure'ls de tant i recordar que estàs fent una feina important.

Reducció?

Quan em va tocar anar a treballar a Llavaneres el món em va caure a sobre. La combinació per arribar a l'escola és d'allò més complicada i per tornar massa estona... Vaig entrar a l'escola desitjant que aquella substitució fos curta. Ara les coses han canviat molt!

Em trobo molt bé a l'escola, els nens són molt macos, els companys i les companyes també (si més no la majoria) i em trobo molt molt a gust. Bé, hi ha cosetes com a tot arreu però són cosetes molt puntuals que no interfereixen massa en el meu dia a dia i que no arriben massa enllà.

Al final pels matins em porta en Jordi (és un sant) i per les tardes faig volta i tot i que és una pallissa ho porto força bé. Vaja, estic contenta. És molt pitjor treballar al costat de casa i estar a disgust.

Ara fa unes setmanes em van plantejar la possibilitat de quedar-me amb la part de reducció que té la mestra que substitueixo i arrel d'aquesta proposta vaig començar a rumiar i rumiar...

Agafar la reducció implica cobrar poc (treballaria només un terç) però hi ha tantes coses positives al voltant d'aquest terç que crec que compensa. És allò de "la pasta o la vida" (frase macarra donde las haya).

Fent el terç tindria festa els dilluns així que podria dur i recollir els nens. A més tindria tot el dia per fer coses que ara faig a corre cuita. Els altres dies treballaria només unes hores també així que portaria els nens cada dia i alguns dies fins i tot tindria temps per fer les pràctiques del cotxe pel matí. Temps! Tindria temps!

M'he informat i m'han assegurat (de fet hi ha molta gent que ho té així) que tinc dret a una convalidació amb l'atur així que això faria que pugés una mica el sou. No cobraria com fins ara però bé, sempre ens podem estar d'algunes coses... Perdo atur però no vull ser pesimista i pensar que després el necessitaré de manera urgent.

No sé, en Jordi m'anima molt, veu que és una cosa molt positiva. Un dia em va dir que el temps que pugui passar amb els meus fills no té preu i té raó.

Si tot va bé (està el tema pendent d'algunes cosetes) el 2 de novembre començo a treballar amb reducció!

Progreso adecuadamente...

O això diu el meu profe de l'autoescola. Segons ell aquesta setmana he fet una millora i el volant ja no se'm resisteix tant i els pedals comencen a fer-me cas.

Jo penso que encara queda molt camí a recórrer però quan et diuen que avances i que millores no pots evitar inflar-te i sentir que ho aconseguiràs.

Avui estic contenta. Segur que ho aconseguiré!