Un nen gran

Ahir a l'hora del sopar de l'Andreu vaig decidir fer servir un dels sobres de mostra de papilles de cereals que tinc a l'armari. En veure que la barreja sortia tan espesa vaig decidir que li donava amb cullera. Quina emoció! La primera vegada que el meu homenet anava a menjar amb cullera!

La veritat és que tot plegat va ser molt emocionant perquè a mi aquests canvis i aquestes evolucions em fan molta molta gracia. Bé, per una altra banda em fan llàstima perquè demostren que el meu nen es fa gran i algun dia deixarà de ser el bebé de la mama per ser una persona totalment independent però mmmm...això és llei de vida i a més un altre tema.

L'estil del meu fill per menjar amb cullera deixa molt a dessitjar i només quan veus aquestes coses te n'adones de la fragilitat de la raça humana. Molts animalons són força independents quan neixen. De fet hi ha molts que s'espavilen tot sols només sortir dels ous (semblo en Félix Rodríguez de la Fuente). En canvi els nostres nens són tan indefensos! Ens necessiten per alimentar-se, per anar nets, perquè els donem amor...què farien sense els pares només nèixer?

Aquesta manera d'infensió crec que és la que fa que les mares tinguem aquest instint de protecció, d'amor, aquesta infinita paciència perquè si no fos així com hagués suportat ahir amb tanta alegria i amor el fet que em fes pedorretes mentre tenia la boca plena de papilla o que trigués més de mitja hora en menjar-la?

PD: crec que aquest instint és el mateix que no em fa parar boja quan porto quatre dies en els que no deixo de donar la volta al meu fill que sap posar-se boca abaix però no girarse!

Losing my religion

L'altre dia al cotxe va sonar "Losing my religion" i em va sonar familiar. Vaig fer una ullada al meu arxiu memorístic i de sobte vaig trobar una foto meva. Era asseguda en un karaoke i cantava aquesta cançó (o almenys ho intentava) amb algunes amigues (algunes d'aquestes amigues encara hi són i d'altres no).

Vaig dir a en Jordi: qui no ha cantat aquesta cançó en algun karaoke? I bé, ell no l'havia cantat però jo crec que és una d'aquelles cançons que la majoria de gent que conec ha tararejat en alguna ocasió o si més no la coneix. Ell mateix no l'havia cantat al karaoke però la coneixia perfectament.

És una cançó que em fa pensar que, de vegades, estem compartint aquest món amb gent que ni coneixem ni coneixerem mai però que en un moment donat de les nostres vides segur que hem coincidit per uns segons tararejant exterior o interiorment "Losing my religion" i és que el món és tan petit...

Bikini o banyador?

Per fi ha arribat l'estiu! Ara toca "achicharranos" pel sol i dur les marques dels tirants de les samarretes, de les ulleres de sol i fins i tot de les xancles...

Arriba l'estiu i, per mi, arriba l'alegria. En Jordi farà jornada intensiva i això significa més hores junts i més estona per poder gaudir del nostre fill i, com no, l'un de l'altre que també ens fa falta. També tinc més dies per poder anar a veure a la meva iaiona i és que ja no la veig com abans i la trobo a faltar. Podré quedar més amb les super mamis i suposo que amb la Núria i la Sílvia (aquesta última li hauré de picar el crostó perquè em deu una paella) Buf! Vull fer tantes i tantes coses...

Aquest estiu és especial perquè a més de disfrutar de la caloreta i la gent que m'envolta també disfrutaré del meu nen. Quina passada! L'any passat vaig muntar la piscineta a la terrassa per mullar-me el cul (no és gaire més gran) de tan en quant i pensava: l'any que ve la disfrutaré amb el meu fill/a (encara no sabia què era) i ara ja ha arribat i ja em podré banyar amb el meu nen :-)

Tot això és meravellós però també ha arribat el malait moment en que, apart de que has d'anar depilada sempre per no semblar una catifa, t'has de fer la gran pregunta: bikini o banyador? Buf! El cert és que he pensat en posar-me banyador aquest any perquè després de tenir l'Andreu el meu cos és com un flam tamany familiar però després he pensat: que coi! Mai no he tingut un cos d'anunci ni massa "tipazo" com per anar ane bikini però i què?

Què passa? M'ha de quedar la panxa blanca tot perquè no sóc com la Crawford? Doncs no! Em penso posar bikini perquè no vull marques, perquè el meu marit diu que en bikini estic preciosa i perquè si em pengen una mica les carns és perquè aquest any he passat per l'experiència més maca que pot viure una dona que és dur el seu fill al ventre.

Bé, ara dic tot això i segurament quan el posi pensaré que estic força espatllada però prometo fer l'esforç de recordar tot això que he dit perquè les que no som models ni noies 10 també tenim dret a anar a la piscina o a la platja en bikini i posar-nos morenes!

Amén :-P

Revisió i vista enrere

Avui ha tocat la revisió dels quatre mesos de l'Andreu i cada vegada que hi vaig faig una recopilació mental de totes les vegades que he anat. No ho faig a propòsit però sense voler faig vista enrere.

Avui he recordat, com sempre, la primera vegada que el vaig dur. No arribava a les dues setmanes i era tan menut! El final de la cinta de medir quedava molt lluny dels seus peuets i la báscula l'agafava sencer. Avui el final de la cinta ja no era tan lluny i la bàscula necessitava uns quants centímetres per abaraçar-lo com abans i es que ja han passat quatre mesos.

Quatre mesos en els que ha canviat tant...Ara em mira i riu, diu cosetes en el seu idioma, agafa les joguines, em segueix amb la mirada, comença a ensenyar el seu caràcter tan dolç i tan fort alhora però el que més m'impressiona és com em mira ara...No puc descriure la seva mirada, és tan tendre, tan sensible, tan adorable que penso que mai no havia mirat així ningú fins ara. De vegades, mentre em mira li agafo la maneta i mentre em somriu penso: Ai Esther, ja cal que aprofitis aquesta mirada perquè d'aqui a uns anys ja no serà tan dolça com ara.

De tota manera em queden molts anys per disfrutar aquesta mirada, em queden molts anys de veure com creix i es fa un home, de moltes i moltes revisions i de fer la vista enrere una vegada i una altra.

Si tú no vuelves...

Aquesta és una d'aquelles cançons que emocionen, que et fan posar la pell de gallina tot i no relacionar-la amb cap experiència propia. Parla d'una pèrdua i suposo que aquest tema sempre toca la fibra. Espero que us agradi.

Per cert, que maco surt aqui el Bosé i quina diferencia a com està ara. Buf! el temps no perdona...

Qui ha dit sequera?

Fa uns mesos ens barallavem per l'aigua. Els telenoticies ens deien una i altra vegada que la sequera era una realitat, que aquest estiu ens quedàvem sense piscines, sense dutxes perllongades...ja!

Fa un mes que plou i ja n'estic farta! Plou al carrer, plou a la meva terrassa i ja, fins i tot, plou al meu estat d'ànim. No puc sortir gairebé cap dia a passejar! L'Andreu i jo ens hem de quedar aqui tancats, jo posant un xumet que cau de vegades molt més del conte i ell mirant series que m'agraden a mi i que no tenen cap tipus d'interés per un bebé de la seva edat.

Plou i plou i plou...Sap algú quan aquesta pluja acabarà? perquè jo ja n'estic farta i aquesta pluja ja em mina la moral.

Propers estranys i estranys molt propers

El mes passat va fer un any que em vaig quedar embarassada i en aquest temps han passat moltes i moltes coses. Una d'elles ha estat la d'adonar-me de que hi ha propers que són força estranys i estranys que et són molt i molt propers.

Quan en Jordi i jo vam decidir anar a buscar el petit vaig començar a buscar informació per internet i, per casualitat, vaig anar a petar a un foro de dones que o estàven embarassades o buscàven estar-ho. La curiositat i les ganes de compartir la meva situació em van dur a formar part d'aquell submón de dones que volen o esperen fills. Mica a mica vaig anar entrant més i més i vaig començar a intimar amb noies que, poc a poc, han passat a formar part de la meva vida.

Gràcies a aquestes noies el meu embaràs no ha estat tan dur com podria haver estat de no tenir-les a elles, he comentat dubtes, he plorat amb les seves penes, rigut amb les seves alegríes...Ara ja no només comparteixo històries sobre l'Andreu tb comparteixo el meu dia a dia. Cosa que no sempre puc fer amb persones que eren més properes i que el temps o circumstàncies s'han encarregat d'anar allunyant.

Estic molt contenta d'haver-les conegut a totes i a algunes en especial perquè m'aporten moltes coses que em fan sentir que tot i ser persones fins fa poc estranyes ara són properes i especials mentre que moltes de les que abans eren tan i tan properes ara per mi no són més que uns estranys.

Petites decepcions...

Cada dia hi ha petites alegries i petites decepcions. Avui he parlat amb una molt recent però bona amiga sobre aquest tema i això ja m'ha fet rumiar tot el dia...

Per què tinc tantes decepcions sempre i no puc evitar-ho? En Jordi sempre em diu que sóc massa bona persona. Que jo dóno molt pels altres i espero que els altres donin molt per mi i bé, la vida no és així. Tothom va a la seva i tot sovint no tenen temps per pensar en com estás i fer-te un truc o simplement enviar un missatge. Doncs jo sí que el tinc!

Sóc d'aquelles persones que pensa que les relacions siguin de parella, familiars, d'amistad o, simplement, entre coneguts s'han de cuidar dia a dia. És com tenir un jardí ple de flors que si no es rega poc a poc es va pancint i arriba el dia en que surts a mirar-lo i allà on hi havia llum i color només queda una trista branca o una mala herba. Sóc d'aquelles persones que pensa en els altres, de les que li agrada fer favors, de les que es preocupa per una veina o per un gos del carrer...No sóc cap santa perquè defectes en tinc mil però si intento cuidar al màxim la gent del meu voltant tot i que no sempre em cuidin ells a mi.

A mi m'agrada ser així! M'agrada tenir cura dels altres, m'agrada pensar en la resta del món! Potser sí que és culpa meva tenir tant sovint decepcions...En Jordi té una filosofia i és no esperar mai res de ningú per això quan alguna persona té un detall es sorpren molt gratament. Podré ser així algun dia? Jo no ho crec pas però m'agrada aquesta filosofia...clar que, per una altra banda, a mi ja m'agrada ser com sóc tot i que de vegades el món que m'envolta m'ompli de decepcions.

Com jo vaig passar a ser ell

Jo vaig decidir deixar de ser jo un dia al tren...anava a treballar i, de sobte, com una revelació vaig saber que ho volia fer. Vaig parlar amb el Jordi i a ell li va semblar bé. També ho volia però si no li arribo a dir jo en aquell moment no sé quan m'ho hagués proposat ell.

La transformació va ser lenta i en alguns moments dolorosa però meravellosa. El meu cos anava canviant de forma i la meva conciència també. En molts moments volia que el procés acabés però en d'altres em sentia tan bé en aquesta etapa que no volia que allò s'aturés.

I el dia 14 de febrer de 2008 a les 16:35 de la tarda per fi va arribar el gran moment. En sentir com el treien de dins meu i plorava vaig saber que, definitivament, jo ja havia passat a ser ell.

D'això ara en farà quatre mesos i crec que mai deixaré de ser ell. Els seus plors són els meus, les seves rialles són la meva energia, les seves necessitats la meva raó de ser...me l'estimo tant que no m'imagino sent jo sense ell.

Hi ha dies que estic esgotada, nerviosa en molts moments però el cert és que és tan petit, tan maco, tan meu que no el canviaria per rés!

Sóc mare i vull treballar!

Sóc mare i vull treballar! Per què m'ho posen tan dificil? Per què he triar entre la feina i veure el meu fill? Per què he de demanar una mitja jornada si vull veure com creix i cobrar menys?...

Tinc tantes preguntes! Des que vaig veure que no em deixen canviar de destinació per al proper any em pregunto una i una altra vegada perquè jo tinc menys dret que les altres persones a les quals sí deixen canviar de lloc?

Realment és cert que no es té en compte tot el que suposa compaginar la vida laboral amb la professional? realment és tan cert que les dones i mares ho tenim tot més difícil? Tan dura és la realitat?

Doncs penso lluitar fins al final pels meus drets. Sóc mare, sí! Però també dona i m'agrada treballar. Vull treballar!

Nada se pierde, todo se transforma...

Una manera bonica d'entendre la vida és pensar que rés no es perd, que tot es transforma i que, per tant, tot el que donem ho acabem rebent de mil maneres diferents.

Gràcies amore per recordar-me aquesta cançoneta que tant m'agrada!

Daisy

Encara recordo quan et vaig dur a casa... Plovia i jo et duia dins la mateixa motxilla que utilitzava per anar a l'institut. Eres petita i molt maca, semblaves un peluix.

Et va costar una mica adaptar-te però quan ho vas fer et vas convertir en la meva millor amiga. Sempre estaves al meu costat, buscaves la meva companyia, fins i tot, per les nits. Quantes vegades ens hem barallat pel coixí!

Quantes vegades he estat malalta i tu has estat al meu costat sense moure't ni tan sols per anar a menjar, quantes vegades he plorat amb les meves tonteries d'adol·lescent mentre tu et posaves serenament sobre les meves cames i em miraves com volent dir: jo t'entenc...

Ai Daisy, hem estat juntes onze anys i ahir la teva hora va arribar. Jo ja sabia que t'estimava i ara me n'adono encara més de quant...per això no et puc dir àdeu perquè en el meu cor t'has quedat. Has estat la meva companya durant molt de temps i això mai ningú ho podrà esborrar.

T'estimo molt Daisy.

M'estic fent gran

M'estic fent gran...

Fa unes setmanes passejava l'Andreu quan, de sobte, li va entrar gana. Jo, com a bona mare, vaig còrrer a seure en una terrassa per donar-li el biberó. Estava allà asseguda i vaig pensar que a mi mai m'ahavia agradat seure en una terrassa i molt menys sola i ara tampoc no estava malament i es que m'estic fent gran...

Als pocs dies en Jordi, l'Andreu i jo passejavem pel centre de Granollers i, de cop i volta, em vaig trobar asseguda en una altra terrassa, escoltant havaneres i somrient perquè allò em feia feliç i es que m'estic fent gran...

EL meu moneder està ple de targetes per acumular punts si compro al Carrefour, al Toys o al Caprabo i es que m'estic fent gran...

Ara, de vegades, compro loteria perquè penso que potser em toca i em puc comprar un pis. Ja no vull aquells diners per anar de farra o per anar de viatge amb les meves amigues, ara el vull per compartir-lo amb el meu marit i el meu fill i es que m'estic fent gran...

Una vegada a la setmana surto a comprar al mercat per comprar carn fresca, ous de pagés i verdura de camp i es que m'estic fent gran...

Podria explicar tants i tants detalls que ara trobo durant el meu dia a dia i que em mostren que m'estic fent gran però bé, de molts no puc recordar-me i es que la meva memòria no era la que era però clar, és normal perquè en això també m'estic fent gran...

Vull ser una iaiona

Fa dies que ho penso i crec que ja ho tinc decidit: vull ser una iaiona!

Com he arribat a aquesta conclusió? doncs gràcies a l'àvia Teresa (la iaia d'en Jordi) que fa uns dies que em deixa anar unes perles q dèu n'hi do!

L'altre dia em vaig tenyir el cabell i només veure'm diu: goita, què s'ha fet! s'ha posat el cabell negre, no m'agrada gens! Ahir també la vaig veure i mentre em queixava del meu cul em diu: si et possessis una bona faixa no et penjaria tot. Quina d'unes en deixa anar, eh? però lluny de sentir-me ofesa el que em provoca és tendresa per què és una iaia i ha arribat a una edat ( 81 anys) en que les arrugues són un grau i se li permet que digui tot el que vulgui.

Quan un arriba a certa edat es pot permetre el luxe de dir tot allò que li passa pel cap sense que l'importi que alguna persona s'ofengui. Suposo que és per aquest mateix motiu que la meva iaia també li diu al Jordi que sembla un pollastre perquè duu cresta o que la juventud d'avui dia mai va arreglada "no com en els meus temps".

Per això he decidit que vull ser una iaiona perquè vull dir les coses i quedar-me tan ample! no com ara que del que penso només en puc dir la meitat perquè hi ha massa gent que només vol escoltar allò que li agrada sentir o que, simplement, no accepta que cadascú és molt lliure de pensar el que vulgui.

Els meus steps

Ja farta de que les meves cuixes semblin un flam he decidit fer una mica d'esport a casa (a fora no tinc temps) així que m'he comprat uns steps.

La idea inicial era una bicicleta però en Jordi i jo la vam comprar al Alcampo i va resultar que estava feta un nyap així q ens van tornar els diners. Vam pensar aleshores de comprar una al Decathlon però quan vaig veure el preu i la practicitat de la meva nova joguina no em vaig poder resistir. A més, aquests steps tenen un color tan monoooo...

Ara estic fent 10 minuts d'steps al dia, la propera setmana en vull fer 15 i així aniré augmentant fins arribar a...no sé, ja veurem jeje!!

La veritat és que necessito fer coses per sentir-me bé perquè ara ja fa tres mesos i mig que va nèixer l'Andreu i encara sembla que porti el cos d'una altra persona. Ja sé que el cos necessita temps per tornar tot al seu lloc però a mi ja em comencen a entrar presses i es que abans de quedar-me prenyada m'havia quedat força bé i ara no sóc capaç ni de fer una mica de dieta perquè em dóna per plorar.

Ais, això de ser mare quantes coses canvia!! Sort que el somriure de l'Andreu tot ho compensa perquè és per parar dels nervis!