La transformació va ser lenta i en alguns moments dolorosa però meravellosa. El meu cos anava canviant de forma i la meva conciència també. En molts moments volia que el procés acabés però en d'altres em sentia tan bé en aquesta etapa que no volia que allò s'aturés.
I el dia 14 de febrer de 2008 a les 16:35 de la tarda per fi va arribar el gran moment. En sentir com el treien de dins meu i plorava vaig saber que, definitivament, jo ja havia passat a ser ell.
D'això ara en farà quatre mesos i crec que mai deixaré de ser ell. Els seus plors són els meus, les seves rialles són la meva energia, les seves necessitats la meva raó de ser...me l'estimo tant que no m'imagino sent jo sense ell.
Hi ha dies que estic esgotada, nerviosa en molts moments però el cert és que és tan petit, tan maco, tan meu que no el canviaria per rés!
4 comentaris:
i ell es tu i en Jordi! m'has emocionat!
Que maco... espere'm que mai s'esborri el blog, ja veuràs que content que es ficarà l'Andreu quan sigui gran i llegeixi tot això :)
Ai no ho sé pas...Fins q no sigui pare no ho entendrà :-P
Ostres Esther, m'has fet plorar com una bleda. Si ja ho faig ara no sé que faré quan tingui al Nil.
Publica un comentari a l'entrada