Avui he pres la decisió de no anar a treballar i m'està costant horrors no sentir-me culpable per haver-me quedat a casa.
En Biel va començar dimarts a fer caques lletges. En un principi vam pensar que es tractava de la boca però quan van començar els vòmits ja vam veure clarament que es tractava d'una meravellosa gastroenteritis. Ahir va passar el dia molt moix, fent caques líquides cada dos per tres i per la nit va fer una vomitada d'aquelles que fan por (vam acabar els dos a la dutxa...).
En un principi vaig pensar en deixar-lo avui amb la meva cunyada però no m'hi sentia bé del tot pensant que el deixaria aquí amb ella. No és que els cuidi malament però la gastroenteritis és delicada. Cal anar donant-li sovint el suero al nen, vigilar amb el que se li dona, s'han d'anar fent rentadores constantment amb tot el que taca i ell està tan tovet que només vol "mimus". A més en Biel va estar ingressat quan va tenir un mes i poc per una gastroenteritis i què voleu que us digui? Tinc por! Ja sé que no és el mateix passar aquest virus amb un mes que amb un any però igualment pateixo.
Ahir a la nit doncs vaig decidir que avui em quedava i el duia a urgències i aquí estic. Aquest matí he despertat a la meva coordinadora per dir-li que no anava i seré tonta però no deixo de pensar en l'escola, en tot el que no faré avui, en què pensaran per haver faltat, en si tinc dret a faltar per aquest motiu o no...
La veritat és que en aquests moments és quan penso en tota aquesta gent que falta per xorrades i em pregunto com s'ho fan per no sentir-se malament. No sé com poden posar excuses i no anar quedant-se tan panxos.
No sé si jo sóc molt tonta o els altres massa llestos però el cas és que cada vegada que no vaig a treballar sigui pel motiu que sigui sento que estic fallant.
10 comentaris:
Esther, t'havies de quedar a casa, està clar. No podem sentir-nos culpables per tot el que fem, les dones tenim massa tendència! Com t'haguessis quedat si haguessis anat a la feina? fatal! Has pres una bona decisió i el teu fill ho agraeix moltíssim. El millor d'estar malalt era quan la mama es quedava amb nosaltres a fer-nos companyia i cuidar-nos. A l'escola ho entendran perfectament perquè segur que molts d'ells són pares i podran organitzar-se perfectament. Espero que en Biel es millori.
Gràcies Anna. Ja tens raó ja que tenim tendència a sentir-nos culpables per tot... Bé, en el meu cas és així. Si em quedo a casa perquè no vaig a la feina, si vaig a la feina perquè no m'he quedat. La qüestió és tenir sempre aquella coseta que fa que no estiguis tranquil·la del tot amb cap decisió.
Com t'entenc!! A mi també em passa, voldria ser a tot arreu però això és impossible. Trobo que has pres la decisió correcta: avui et necessitava més en Biel que els nens de l'escola.
Una abraça!! Espero que el Biel millori aviat.
Res nena, no li donis més voltes, el Biel et necessitava i crec que has pres la decisió correcta. Que es recuperi el petit ben aviat i vigila no acabis tu també vomitant que aquestes coses s'encomanen molt ràpid.
Estic amb les companyes. Has fet el que habies de fer.
T'entenc perquè a mi em passa el mateix, em sento culpable i com si estigués enganyant a algú fins i tot quan sóc jo la malalta i no puc ni aixecar-me del llit. Són formes de ser, què hi farem.
Espero que el Biel es recuperi ben aviat i amb la mama al costat segur que ho passa molt millor.
Petons
I tant que has fet bé!
Imagina't com hauries estat de nerviosa i patint si haguessis anat a l'escola!
Avui el teu lloc era amb el teu petit!
Espero que estigui millor.
Ostres, Esther has de canviar el xip!!! Per molt que ens agradi la feina només és una feina que ens dóna diners per VIURE. I la VIDA la tens amb la teva família, per tant si s'ha de faltar a la feina es falta i ja està, sense remordiments! Només faltaria. Jo abans també em sentia culpable i mai faltava a treballar, encara que no em trobés massa bé. Però des d'alguns disgustos i decepcions que vaig tenir a l'escola, cada cop em sento menys culpable, i si és pel nen no hi ha ni rastre de culpabilitat. De fet dilluns faltaré les dues primeres hores perquè el meu marit no hi és i hauré de ser jo qui porti el nen a l'escola; he deixat les classes preparades amb feina i ja està. Em quedo tan tranquil·la i tan panxa. Has fet moooolt bé, que el primer és la nostra família i sobretot els nostres fills.
Estamos condenados a trabajar para poder vivir, al menos alguien invente algo y no tengamos que trabajar mas.
feliz semana.
Res noia, ni hi pensis en la culpabilitat! quan s'ha de faltar es falta, així que fora culpes!
Sílvia si tot això ja ho penso ja... De fet crec que tens tota la raó del món però quan falto no puc evitar sentir-me malament. Mira, sóc molt pava.
Ricardo yo trabajando menos ya me conformaba.
Mireia si fos tan fàcil... Ains...
Publica un comentari a l'entrada