I ja fa un anyet!

Demà és el primer aniversari d'en Biel i per no perdre el costum diré que aquest primer any m'ha passat volant!

Sembla que va ser ahir quan el ginecòleg em deia que el dia 5 d'octubre havia d'anar a la Corachan per provocar el part ja que creia que es podia endarrerir com el de l'Andreu i no era massa convenient. Recordo els nervis i la por del dia anterior. Vaig pensar una i mil vegades que no sabia com havia pogut anar a buscar una altra criatura amb el post-part tan horrible que vaig tenir després de tenir l'Andreu.

El meu cap donava voltes i voltes i ja imaginava el part, com seria el nen (des que vaig quedar embarassada que tenia la mania que s'assemblaria a en Jordi), com seria la tornada a casa amb ell i com ho portaria l'Andreu...

Recordo una entrada a l'hospital feta un sac de nervis i un part meravellós. Vaig estar força tranquil·la, les llevadores van ser encantadores, el metge va ser més que professional i jo (perquè no dir-ho) vaig estar com una campiona allà empenyent amb totes les meves forces per a que el petit pogués sortir.

Recordo la primera vegada que vaig veure la seva carona (això mai s'oblida), com me'l van posar al pit, les meves llàgrimes d'alegria, el seu plor en veure el món per primera vegada, els seus ditets petitons i blanquets, la cara d'en Jordi al veure'l. A mi em sembla ahir...

L'embaràs d'en Biel no va ser fàcil. No em vaig trobar massa bé ni física ni psicològicament. He de reconèixer que en algun moment havia pensat que allò potser no era el que més desitjava (tot i haver-lo anat a buscar), no sé... va ser tan diferent a l'embaràs de l'Andreu... tenia moments d'alegria, moments de dubtes, moments d'eufòria, moments de por però tot això va quedar ben enrere aquell 5 d'octubre a les 18:30h de la tarda quan va néixer el meu petit Biel.

En una ocasió vaig dir que abans de tenir-lo em preguntava si l'estimaria igual que estimava l'Andreu i que la resposta la vaig tenir en quant el vaig veure sobre el meu pit. I tant que l'estimo igual que a ell!

I aquell bebè que em va demostrar per segona vegada l'important que és ser mare ara ja no és tan bebè. Ara ja comença a deixar anar la meva mà per fer ell sol els seus primers passets, em crida amb un "ma-ma" tímid quan vol alguna cosa de mi. El meu petit Biel és el nen que sempre té un somriure a la boca inclús quan veu que marxem, el nen que torna boig a tothom que el veu pel carrer o el coneix...

Està clar que si d'alguna cosa puc estar orgullosa en aquesta vida és de tenir tant a l'Andreu com a ell.

Felicitats Biel!