Hi ha vegades que puc restar importància a segons quins fets perquè venen de persones que no m'han importat massa mai o que en un moment donat m'han importat i ara no però mentre hi ha el pas aquest de "m'importes" a "em deixes d'importar i et tracto com un més" doncs passo un llarg i trist "dol".
Hi ha persones que no tenen la mateixa vida que jo. De fet, de les meves amigues de les que s'en diuen de tota la vida sóc l'única que té fills i això moltes vegades és un handicap. Fins no fa massa he viscut pensant que el problema el tenia jo, és normal que hi hagi gent que s'atabali amb dues criatures, potser no els hi agrada haver de seguir uns horaris o que hi hagi un nen tocant-li les coses per casa seva. Potser el fet que en Jordi i jo no ens puguem escapar gaire és un pal per alguna persona i carregar amb dues criatures que no són teves pot donar mandra...
Però potser el problema no el tinc jo. A mi m'agrada anar als restaurants i petar-me de riure perquè l'Andreu li deixa anar una sortida de les seves a un cambrer. M'agrada recollir-me aviat perquè he de banyar els meus fills, m'agrada anar amb ells a la muntanya, a la platja, a dinar, a sopar... Estic encantada de tenir els meus fills!
Crec que si una persona m'estima i és amiga però AMIGA, eh? Ha de saber valorar això, ha d'aprendre a estimar els meus fills i no els ha de considerar un destorb sinó una part més de mi. Una petita part juganera i entremaliada però una part més del que sóc jo i del que visc dia a dia.
Estic cansada d'haver d'anar jo al darrera, d'haver d'enviar jo sempre els missatges, de preguntar una i una altra vegada com es troba. Jo també necessito que em preguntin. Potser està molt cansada i estressada però jo també i això també em fa tenir necessitat d'afecte i d'atenció i sobretot necessito que em preguntin com estan els meus fills si pel facebook "anuncio" que els tinc a 39 de febre o que em felicitin si poso que és el seu sant. Que els tinguin en compte!
No sé, crec que tinc dret a rebre almenys una part del que dono i com n'estic convençuda crec que comença el meu dol i em costarà molt però finalment el superaré com ja l'he superat altres vegades. Simplement crec que em mereixo molt més.
12 comentaris:
Tens tota la raó del món.
Amb el temps te n'adones que d'amics de debò n'hi ha ben pocs, que molts només eren "coleguis" per anar al cinema o a sopar de tant en tant. Si no entenen que amb nens les coses canvien potser no són tan amics. Jo també m'he cansat de trucar a algunes persones que sembla que tinguin una línea telefònica només en una direcció, de casa meva a la seva i ja fa temps que vaig dir prou.
Els meus millors amics, en els que sé que puc confiar si tinc un problema són ben pocs, entre ells, dues parelles que no han pogut tenir fills i n'estan molt del meu, sempre han entès qui s'ha d'amotllar a qui.
I els que no ho entenen, són ells els que tenen el problema, no nosaltres.
Aquest tema també m'emprenya força.
Petons i a curar ferides.
M'ha agradat com ho has explicat. Jo també acabo superant aquestes coses però el tram de dol no te'l treu ningú. Després cadascú es posa al lloc que li pertoca dins la teva vida. El lloc que tu has decidit oferir-los, després de tot.
Per cert,a mi sempre m'han agradat i m'agradava la gent que en tenia i estar amb ells, abans de tenir jo fills. Sempre he desconfiat de la gent que diu que no li agraden els nens.
Euphorbia ja tens raó ja que hi ha molt poca gent amb la que contar i per això passa que quan et falla una d'aquestes persones doncs ja és per perdre la fe del tot. Bueno, per sort les persones van i venen i sempre marxen unes per entrar unes altres. Imagino que és qüestió de "recolocar" tot i que ara mateix estic força tristona.
Anna és que jo crec que quan els teus amics tenen fills els has de tenir sempre presents i preocupar-te, estimar-los... No sé, entenc que si no entens pot costar una mica però crec que és cosa de sensibilitat.
El dol és fotut, però si s'ha de passar és passa i continuem, quin remei, no? Però en aquest cas, em veig obligada a fer d'advocat del diable, o més aviat a confessar que entenc l'altra banda. Fins fa molt poc, jo era dels que deien que no li agradaven els nens, evidentment les coses han canviat, però encara entenc que a alguns amics els pot "molestar" estar amb el meu fill. És evident que no es pot fer el mateix que fèiem abans i que cal seguir uns horaris. Entenc que els faci pal, si ells no han tingut fills és per alguna cosa, perquè no en volen o perquè no estan disposats a fer el sacrifici. Crec que hi tenen tot el dret. En aquests casos s'acaba la relació o es distancia molt i no passa res. Cadascú escull el seu camí. I ja farem altres amics que tinguin fills o que estiguin disposats a fer, o més aviat, a no fer certes coses.
Ara, et dono tota la raó en que tampoc costa tant preocupar-se una mica pels altres i si tens els nens a 39 no costa res preguntar. Però quan això no passa doncs hem d'entendre que la relació que teníem amb aquestes persones s'ha trencat. No tothom porta el mateix ritme que nosaltres, potser ells tindran fills més endavant i aleshores t'entendran. Mentrestant cal seguir la vida que hem escollit encara que es perdin coses pel camí.
Molt ben explicat tot plegat Esther. Fa poc també m'he trobat amb una situació així i vaig decidir que la línea telefònica unidireccional s'havia acabat definitivament tot i que em dolgui molt, a més moltes vegades penso "quien se va sin que lo hechen vuelve sin que lo llamen" així que temps el temps i si de veritat són amics tornaràn i si no doncs senyal que val més que estiguin allunyats, ara el dol i la rabia interior no t'ho treu ningú!
Pel que veig ha totes ens ha passat aixo de sentir-nos que les amistats es trenquen. Jo crec que és natural que passi amb el temps, i s'aguditza molt més quan som pares i els altres no.
Jo m'he sentit descartada molt sovint pel simple fet que tenint fills presupossen que ja no faràs certes coses. I fa molta ràbia.
I també he viscut amb molt de dol la indiferència d'algunes "amigues" meves cap a la meva filla, que ha arribat a extrems molt grans. Es molt trist.
Ara bé, el temps posa les coses al seu lloc i potser aleshores se n'adonaran.
Ànims i molts petons!
És normal que estiguis una mica tristona ESther, les decepcions amb la gent sempre fan mal i es necessari que passi una mica de temps per anar veient i sentint les coses amb perspectiva.
Jo abans pensava que els amics que van anar a la meva boda eren els que perdurarien per sempre i ara penso que els que mostrin interès pel baby són els que realment perduraran.
Ànims guapa
Sílvia jo puc entendre que la relació no sigui la mateixa però una cosa és això i l'altre demostrar sensibilitat zero. Com bé has dit no costa res preguntar per la salut d'una criatura si saps que ha estat malalta o preocupar-te de si la teva amiga està bé o no. El problema és que ja no és només que els meus nens molestin o no és que com diuen les compis, el telèfon s'ha tornat unidireccional i jo puc ser molt detallista i estar molt pendent de la gent però ostres, això et fa sentir malament i penses que no val la pena continuar així.
Sol Solet gràcies pel teu comentari! M'ha encantat la frase i m'he sentit molt entesa. Gràcies!
Onavis crec que els que es posen límits són ells mateixos ja que jo amb els meus fills faig mil coses i no em sento pas tan limitada. Veig que tu també has viscut una experiència d'aquestes... No és plat de bon gust, eh? :-(
MamaM sí, sé que ara estic trista però tot passarà. Jo sempre he pensat que una relació d'amistat és com una de parella (tret del sexe) i ara és com si ho hagués deixat amb el "novio" però bueno, de pitjors hem sortit!
Gràcies a totes pel vostre suport!
Aiii els amics... Pel que veig totes ens hem sentit decepcionades amb les amistats en un moment o altre.
Estic molt d'acord en que els que encara no tenen fills probablement algun dia en tinguin, i és llavors quan s'adonaran del que els han fet als altres, quan aquests també mostrin indiferència pels seus fills. Jo en aquest sentit ja he tornat alguna vegada la moneda, i escolta!! llavors els ofesos són ells!!
Ànims guapa, segur que (per desgràcia) no serà la última desil.lusió que t'emportaràs, el Jordi té molta raó amb el que et diu.
Una abraçada
Si noia, es pot dir més alt, però no més clar. És dur, però és així. I passat el període de dol encara et queda una punxadeta de dolor de tant en tant quan veus que passen de tu o que només et tenen en compte en circumstàncies que els són afins, que deixen de banda els nens.
Petons bonica i ja saps, quedat amb allò que val realment la pena!
Tens molta raó.
Jo ho he sentit exactament igual. La maternitat et dóna molt però et treu també molt. Per començar retalla l'agenda a la meitat o més. Comença a caure gent que no t'esperaves i la decepció és un acompanyant dolorós... que costa de convertir en insensibilitat.
Però per altra banda la maternitat també t'apropa a nova gent, que t'acompanya en aquesta aventura que és tenir fills. Noves amistats amb les que compartir el nostre nou dia a dia. Hem d'apendre a gaudir d'aquells que ens estimen ara, de debò, a nosaltres i als nostres. I acceptar que hi ha gent que ha estat molt important en un espai concret de la nostra vida però que s'ha quedat allà...
Ester, Irene i Mireia gràcies pels vostres comentaris. És cert que després del dol queda sempre una punxadeta perquè hi ha moltes coses que costen d'entendre i et semblen impossibles quan venen de persones que t'estimes. També és cert però que s'ha de mirar endavant i valorar tota l'altre gent que encara t'acompanya... De moment continuo el meu dol però ja em començo a notar més lleugera.
Una vegada més, GRÀCIES a totes!
Publica un comentari a l'entrada