Porto gairebé un mes de vacances i ha arribat el meravellós dia en que em toca dir que això que estic patint no són unes vacances sinó una autèntica tortura!
Pel juny vaig decidir que si jo estava per casa l'Andreu no tenia perquè anar a cap casal i en Biel no tenia perquè continuar amb l'escola bressol. Només prendre aquesta decisió sabia que un dia o un altre em penediria però mira, les mares ja ho fem això de carregar-nos de remordiments en els moments més inoportuns i a mi em semblava tot un càrrec de consciència dur-los mentre jo era aquí de vacances. Bé, el dia de penedir-me per la meva decisió ha arribat i pongo a Dios por testigo que l'any que ve els encolomo on faci falta!
Les meves vacances s'estan convertint en un autèntic esforç per no perdre els nervis de manera constant i ara ja no me'n surto.
Els dos nans no paren de barallar-se en toooooooooooot el dia. Que si en Biel s'està posant davant de la tele, que si m'agafa les joguines, que si mira que fa, no que això és meu, no que allò altra també i la frase més odiada: "li dic a la mama". El petit per la seva banda no us penseu pas que es queda tranquil no. Ara ha agafat el meravellós costum de cridar però no és que cridi una mica no, és que és capaç de trencar una copa amb aquells xisclets. A més la mà li va sola i clar, l'Andreu fins ara aguantava estoicament les empentes perquè és petit però ara ja s'ha cansat i tant l'un com l'altre passen més temps a terra que de peu (amb els conseqüents plors clar).
Jo ja ho he intentat tot... cuinem (tinc el cul que no m'entra en dues cadires), pintem, juguem a basquet, a futbol, fem pintura de dits, construccions, pàrquings... Fins i tot ja fem manualitats com les que surten a Arts Attack però és que ni així aconseguim pau perquè el petit fica cullerada a tot arreu i l'altre s'empipa com un mico.
Per no parlar de les exigències d'aquí els senyorets! L'Andreu es lleva i ja pregunta on anirem, on el duré, què farem? Mentre rondina perquè no li agrada l'esmorzar, no es vol vestir sol, etc. Mentrestant l'altre demana tot a cop de crit: "bibiiiiiiiiiiii", "ja estiiiiiiiiiiiiiiiic", "aiguaaaaaaaaaaaaa", "galetaaaaaaaaaaaa".
Només tinc una mica de treva al migdia quan fan els dos la "siesta" i aleshores jo em pregunto: com puc tenir ganes de tenir un altre? I en què s'ha convertit les meves vacances? Les meves vacances eren aixecar-se tard, anar a dinar amb en Jordi o alguna amiga, poder llegir, prendre el sol, anar a la piscina o simplement no fer res de res. On han quedat aquells temps?
Ara que per sobretot em juro i em perjuro que mai més deixo en Jordi agafar una feina abans de l'estiu perquè això sola és una tortura!
11 comentaris:
Je je... que bona la foto!!
T'entenc perfectament!!
Jo aquest any porto a la nena a la guarde fins al 15 d'agost. Necessito molt els matins per estar tranquil.la (abans amb l'embaràs i ara amb el nen).
Tinc remordiments, clar (com som les mares!), pero la petita s'ho passa de conya allí tots els matins i així tan son pare com jo tenim més eneregia a la tarda per jugar amb ella!
L'any que ve, ja ho saps! I ara doncs...paciència i imaginació per entretenir-los com puguis!!
Sí, sí jo començo a veure clar que ells també estarien millor en un casal i a l'escola bressol que no pas aquí amb una mare ja desquiciada. Necessiten marxa, sortir, fer coses i jo hi ha moments que no puc més!
Ara aquest post l'he d'imprimir i penjar-lo en un lloc ben visible per fer memòria l'estiu que ve perquè sinó tornaré a caure en el mateix error!
Jo estic segura, tot i llegir el post o precisament per això que els nens estan disfrutant molt i que has tingut moments boníssims. Ànims! ;)
Hola guapa, què tal? Ho dic en general perquè pel tema del post ja veig que no gaire bé... :)
Aquest any el meu marit s'ha quedat amb el nen tot el juliol i pel seu caràcter creia que aniria pitjor però veig que estem acabant el mes sense gaires problemes, clar que un és molt diferent a dos i entenc que amb dos ha der ser tota una altra història... ai l'Art Atack, quan mal que està fent al món, jeje.
Ai com t'entenc! El passat cap de setmana vaig deixar la nena a dormir una nit a casa els meus pares. La vaig trobar molt a faltar. El dia següent es va portar tant malament que l'hauria tornat.
anna sempre hi ha moments bons però aquests no et desquicien :-P
Euphorbia si estic bé tot i el post, eh¿? jaja! Uns dies millors, altres pitjors... Vaja, como la vida misma :-P Passa que aquests bitxos m'ho posen complicat. Els hi agrada ser nens i emprenyar jeje!
Mamaine jo per fi (després de 4 anys) deixo l'Andreu a dormir a casa dels avis la mar de contenta. De fet pensava en que se'l podrien quedar una setmana! Si cal els hi embolico jeje!
... és que lo del teu marit no té perdó! ja ja ja ja noia, és dur! paciència i ja saps, la piscina de Papiol està a un cop de cotxe!
Mirashka jo li tinc apuntat a la llista negraaaa!
Ostres, m'atabalo només de llegir-te! :)
Jo ahir li deia al meu home que estava més esgotada ara que durant el curs... i això que només en tinc un! :)
Una abraçada!
De tot s'apren guapa. Ja fas tard per apuntar-los a cap lloc? Ànims i intenta buscar temps per a tu mateixa com siguiiii
Mireia sí, jo ara vaig més cansada tb...
MamaM ara ja no es pot fer res. Només pensar en l'any vinent :-P
Publica un comentari a l'entrada