Cactus

Un dels comentaris de l'anna al post d'ahir m'ha fet pensar en un escrit que tenia en ment ara fa uns mesets i és que a principis d'estiu em vaig emocionar molt amb la idea de tenir unes maduixeres. Tan contenta estava jo que pensava escriure i tot sobre la meva aventura amb elles!

Les maduixeres havien de servir perquè l'Andreu les "visqués". Així també teníem una activitat per fer junts i totalment relacionada amb el respecte per la natura. Que maco sona, oi? Em vaig oblidar però un petit detall i és que la meva relació amb les plantes és... Com ho diria... Nefasta?

Així doncs, les maduixeres van durar el que poden durar amb una cuidadora com jo. Res i menys! Això sí, durant les escasses setmanes que van estar a casa va ser divertit. Admeto que això de les plantes no és "lo mío". Sempre se'm moren i és que sóc incapaç de ser constant i donar-lis les atencions que necessiten i per tant, sempre acaben mortes.

Les úniques plantes que resisteixen al pas del temps a casa meva són els cactus. Clar, si ja se'm morissin unes plantes que pràcticament no necessiten res seria per matar-me. Així que he decidit que el lloc que ocupaven les maduixeres serà ocupat per uns cactus.

Fa temps vaig tenir una aloe vera que va durar molt i molt (de fet no la tinc perquè durant la mudança la vaig deixar a l'altra pis) i ara estic disposada a tenir-ne una altra. El cert és que és una planta que va molt bé. Quan alguna vegada ha sortit algun granet poc desitjat, alguna vermellor a la pell o cosetes per l'estil, l'aloe ens ha fet servei.

Què més vull? Una planta que cura i a més no s'ha de regar. No és perfecte per a mi?