Ja fa temps que la crisi ronda pel país. Al principi pensava que la cosa no podia ser massa greu, després va començar a caure gent del nostre voltant i ara ja ens ha colpejat a la cara directament.
La setmana passada no vaig obtenir cap destinació i avui han fet fora de la feina en Jordi. Això no ens ha agafat massa de sorpresa, ja veiem moviments estranys des de fa algunes setmanes però divendres vam tenir una notícia que ens alarmava del tot. Havien fet fora un parell de nois que treballen colze amb colze amb i ell i ja se sap allò de que "cuando las barbas de tu vecino veas cortar...".
La qüestió és que ara mateix estem els dos a l'atur. Bé, jo intentant aconseguir el certificat i ell que no sap pas si cobrarà res per merders d'autònoms i demès.
I com em sento? Doncs sincerament estic molt amoïnada però molt molt amoïnada. En Jordi sempre ha trobat feina de seguida però ostres, no sé, la cosa pinta ben magra.
Tot i així avui, com cada dia, intento treure el millor dels meus somriures. Fa uns anys segurament estaria plorant i fent un drama. No sóc una persona gens optimista i les coses se'm fan una muntanya de seguida però no sé, ara és diferent. Tinc dos nens fantàstics que cada dia em fan riure amb les seves coses i només per això ja val la pena intentar ser positiva i veure les coses des d'una altra perspectiva.
Ahir una amiga em deia que quan es tanca una porta s'obre una finestra i altra em deia que, de vegades, no es necessita massa per ser feliç. Això últim m'ho deia després que els petits ho passessin genial després d'anar a veure els focs artificials de Granollers a dalt d'una muntanya. Ves, té raó, molta raó!
I ara és quan traiem el plan B i aquest comença perquè el Jordi busqui feina una mica més a prop de casa. Ens dóna igual si cobra menys però ens agradaria que estigués més per aquí i que gaudeixi més dels nens. Aquest últim any ha estat molt esclau dels horaris i això ha fet que els veiés poc (de retruc a mi també clar).
No sé, potser és el moment de tenir una cosa que ens aporti menys a nivell econòmic i més a nivell familiar. Potser tot això de l'acomiadament té un final bo o simplement m'enganyo pensant que tot té un per què i no pot durar massa la turmenta.
Sigui com sigui penso intentar treure cada dia el millor dels meus somriures.
13 comentaris:
Ànims, ànims i ànims Esther. Aquesta amiga teve té raó, una porta es tanca, però una finestra s'obre.
S'ha de tirar endevant, tens dos tresors que s'ho mereixen, a més, el Jordi acabarà trobant feina, ni ho dubtis!! I tu a l'espera del teu destí;)
Una abraçada bonica!!
Moltes gràcies Ester!
Vinga Esther, amunt!!!Pensa que d'aquí 8 dies tindràs feina i us en sortireu. Somriu i respira fondo! Tot anirà bé!
Gràcies pels ànims Conxi. A veure divendres... Se'm farà la setmana ben llarga!
Jo també soc de les que penso que quan una portà es tanca segur que aviat s'obre una de millor. El mes important es tenir una bona actitud i això ja ho teniu guapa, així que endavant!
T'he llegit al migdia i fins ara no puc escriure't.
Estem en un moment on cada cop sento més gent que es troba sense feina i, els que la tenim, cada cop de forma més precària! No sé com acabarà tot!!!
Sort que, com dius, les coses passen també per a bé i espero que això el porti a trobar una feina millor.
I molts ànims, que divendres segur que ens dones bones notícies!
MamaM sí, sempre és millor ser positiu. Ho estic intentant de tot cor :-)
Onavis la cosa està molt negra passa que no sé, fins que no et toca així de front no te n'adones del que realment hi ha. Fa esgarrifança!
Mil gràcies pels ànims.
Molts ànims! De segur que a tu (i espero que a mi) et donaran destí aviat, diuen que s'han esperat a fer-ne més el dia 7 per no pagar tants dies de setembre! Pensa que a molts coles els falta la tira de gent encara! :)
Una abraçada!
Ànims bonica! a nosaltres gairebé ens va suposar una sort que l'any passat en Víctor es quedés sense feina, va poder trobar-ne una amb un millor horari i va poder estar molta estona amb les nenes, que ja li tocava.
Una abraçada!!!
Mireia jo tinc companyes que em diuen que a les seves escoles falten encara 3 i 4 mestres. És tot una estratègia per no pagar tant. La Gripau aquesta ens està portant a la ruina!
Gràcies Mirashka. Tan de no pugui acabar treballant ben a prop de casa. Ens aniria genial :-)
Volia dir tant de bo no tan de no :-P
Ostres! Quin ensurt, no? Quina merda de país, no paro de rebre notícies d'aquestes...Ara, però, el millor que podeu fer és aprofitar aquests dies que sou tots quatre, que ja vindràn temps d'anar de vòlit..a, i recodra, busca un curs intensiu de conreu d'hortets, per si de cas! nosaltres estem mirant preus de gallines i ovelles..jaja!!...(super abraçada cibernètica!!)
anna no sé jo si podria passar massa amb un hort fet per mi. Tenia unes maduixeres al balcó i han durat mig telediario! Sóc un desastre...
Publica un comentari a l'entrada