De bofetada i mitja!

Hi ha dies en que em menjaria els meus fills i d'altres, com avui, en que he de guardar la mà a la butxaca per no plantar-los una bofetada i mitja i quedar-me ben a gust. M'explico:

Demà és Sant Andreu i per tant el sant del gran de la casa. Nosaltres no som pas creients però mira, això dels sants sempre ho mig celebrem. Clar que dient-me jo com la meva mare i tenint un marit que es diu Jordi, qualsevol salta els sants, no?

Bé, doncs pels petits sempre fem algun detallet. Aquest any vam pensar que si els avis per una banda i per una altra ja fan joguines i estan a punt de passar els reis, era millor que nosaltres comprèssim una altra cosa. Ens vam posar mans a l'obra i vam trobar un pijama-disfressa de Spiderman (eh, que té caputxa i tot!). En quant ho vam veure vam pensar que l'Andreu quedaria al·lucinat amb el regal així que el vam comprar i perquè no quedés sola la cosa també vam comprar un barret de llana amb uns guants a conjunt també de Spiderman (com no).

Com ja me'l conec, vaig parlar amb ell i li vaig explicar que aquest sant els papes no farien joguines perquè d'aquí res venen els reis i a més els avis ja compren joguines. L'Andreu ho va acceptar de bon grat i ja està, aquí va acabar el tema.

Aquest vespre ens ha demanat ja el regal i tot contents hem sortit amb el primer paquet, li hem donat i què ha fet? L'ha llençat a terra mentre ens deia:

- Això no és una joguina, sou uns lletjos.

Mira, mira i mira! No me l'he menjat perquè no he pogut. En aquell moment li hagués plantat una bufa i m'hagués quedat tan ample però no, una mama sempe té paciència. Això sí, emprenyada ho estic i molt! Així que l'Andreu s'ha anat a dormir sense regal de sant perquè fins que no reflexioni no el tindrà. Serà possible...

I ara és quan em pregunto si no l'estem malacostumant o si és que és cosa de  nens que es mostrin així de desagraïts i capriciosos de tant en tant. O simplement és que ha tingut un mal dia... Bé, esperarem a demà... Quina paciència!

Una de cine

Avui l'Andreu i jo hem fet tarda solets al cine. De tant en tant val la pena estar per ell sol i així donar-li una mica d'espai i de dedicació en exclusiva i com ara feia temps que no trepitjàvem un cine doncs mira, allà que hem anat.

He de confessar que la peli l'he triat jo perquè tenia moltes ganes de veure-la així que hem vist "Hotel Transylvania" (a mi és que el tema vampirs em va fins i tot en pelis infantils).

Abans d'anar havia llegit crítiques i no sé, la cosa estava una mica a mitges. Des de gent que la posava la mar de bé fins a gent que deia que era un avorriment. A mi personalment m'ha agradat. A veure, jo quan vaig a veure una pel·lícula amb el meu fill de quatre anys tampoc espero el "peliculon" del segle. Que hi ha pel·lícules d'animació millors? Moltes! Però a nosaltres ens ha entretingut i crec que això és el fonamental.

El cert és que la pel·lícula és molt típica, la història és molt previsible però mira, a mi m'ha fet gràcia. Té alguns cops que són més pels pares que pels nens i això també s'agraeix. El que no m'ha agradat és el tema del doblatge però ja és una cosa que em sol passar. Mai no entenc perquè a Espanya per donar un toc graciós a un personatge sempre se li ha de posar un accent andalús per exemple... Crec que aquests recursos són una mica absurds. No sé, jo els acudits els agafo igual sense cap accent.

A banda d'aquests detalls penso que hem passat una bona estona ell i jo sols entre crispetes i riures i això sempre s'agraeix.

L'edat de Crist

Doncs apa, ja he arribat a l'edat de Crist. Sí, senyor! Avui en faig 33 i jo que voleu que us digui? Continuo pensant que cumplir anys és una sort així que el dia del meu aniversari m'encanta.

A més, trobo que no està gens malament això de passar a ser una dona feta i dreta. No sé si recuperaria ara coses dels 20, estic molt bé amb els meus trenta i pico. Crec que això de fer anys dóna molta seguretat i en una persona insegura com jo de mena doncs és tot un què.

Avui l'Andreu m'ha fet un petonarro enorme, en Jordi també després de recordar-li que era avui el dia (a primera hora del matí no és persona jaja), els nens de dues classes m'han cantat, amics i amigues ja m'han alegrat el facebook i el whatsapp, companys m'han felicitat... Es pot demanar més? Jo diria que no!

La rebaixa (III i última part)

Avui ha acabat l'últim capítol de "la rebaixa" i no hem tingut el final esperat.

Ahir ens va trucar el propietari del pis per quedar avui. Ha vingut i ens ha mostrat molts papers en els que apareixien dades sobre IPC, percentatges de preus... No sé, a mi aquestes coses em costa entendre-les.

Ens ha dit que ell pot contemplar la possibilitat de no pujar-nos l'IPC com hauria de fer però que qualsevol altra cosa no la veu clara. Vaja que si no estem passant per un mal moment econòmic sent que l'estem duent fins l'extrem per veure fins on arriba i això no li ha agradat.

Bé, jo no ho visc així. Penso que no paguem una quantitat desproporcionada, això és cert, però també ho és que el preu de la zona ha baixat i que si comparem amb altres pisos doncs paguem més del compte. Clar, sempre pots comparar per sobre i per sota, no? Això és com més convingui a cadascú.

La veritat és que ara mateix estic una mica de "bajón" perquè tenia certes esperances.

Bé, demà serà un altre dia... 

Diumenge

Aquest matí no sabíem què fer ja que amb la pluja i els nens hi ha poques opcions. Últimament sembla Londres això tu!

Després de pensar una mica el nostre destí hem decidit anar cap al Forum i visitar el Museu blau (m'han parlant meravelles sobre ell) però  hem caigut en les urpes de la publicitat i finalment hem visitat una exposició de dinosaures que pel meu gust deixa molt que desitjar.

En arribar al Forum hi havia tot de cartells anunciant la gran exposició i clar, els dinosaures criden molt si tens un fill de 4 anys així que hem pensat que el Museu blau sempre hi és i els dinosaures no.

Cal dir que a mi personalment m'ha semblat una pressa de pèl. Les entrades molt cares i l'exposició molt molt petita.Hi havia algunes reproduccions de dinosaures complets i altres de només l'esquelet acompanyades per uns cartells pels que no estàvem preparats. La gent que munta l'exposició no és espanyola i han fet la traducció literal de cadascuna de les explicacions així que la majoria de frases no tenien ni sentit. Vaja que li hem hagut de posar imaginació a la cosa.

Per no parlar dels cartells grans on a mitja pàgina posava "consultar página 65 de la enciclopedia". Ostres tu, s'ha de ser molt cutre per utilitzar pàgines ampliades d'una enciclopèdia a mode d'explicació, eh?

Bé, tot això anava acompanyat per una super projecció en una pantalla immensa i no us penseu que era cap reportatge inèdit ni fet per ells, eh? No, no! Era un reportatge del National Geographic que ens podem baixar qualsevol de nosaltres en un moment pel youtube.

Vaja que hem sortit convençuts que per la propera de totes totes anem al Museu blau encara que s'anuncii la troballa d'un dinosaure de veritat! Això sí, els nens força bocabadats de veure aquelles figures enormes. Bé, més que bocabadat l'Andreu anava amb una mica de canguelis i no s'ha deixat anar en cap moment.

En sortir hem anat al centre comercial "arenas". El cert és que he trobat que és un centre comercial com qualsevol altre, l'únic és que té unes vistes precioses (la foto de sota l'he fet amb el mòbil des de dalt de tot) i és l'única plaça de toros que per a mi té alguna utilitat.

Això sí, Barcelona ja és només una pressa de calers per turistes i és que l'ascensor que té exterior el fan pagar a un euro el viatge. En fi... Barcelona qui t'ha vist i qui et veu!

Mare sola

Jo no sé si és que no tinc prou paciència amb els nens o és que els meus son tremendos però el cert és que quan em toca fer de mare sola em poso nerviosa com una mala cosa. El simple fet de pensar que no comptaré amb cap tipus d'ajuda ja em provoca mal cos i després aguantar "el tirón" ja és el remate.

Ahir en Jordi va marxar a Valladolid i no us penseu pas que s'hi estarà dues setmanes o un mes no, avui ja torna però puedo prometer i prometo (a lo político) que a mi se m'ha fet una eternitat.

Ahir el vespre es va fer llarg molt llarg i és que els nens estan tot el dia barallant-se i això és realment esgotador. Quan no es queixa un es queixa l'altre i d'aquesta manera podem passar hores així que tot costa com el doble. Posar pau entre dos nens que no sou prou grans com per entendre la majoria de coses o simplement no les volen entendre és esgotador.

També cal dir que noto molt l'absència d'en Jordi. Sempre que marxa el trobo molt a faltar i és que no m'acostumo mai a no tenir-lo per aquí encara que sigui a l'hora de dormir. Ains, segueixo molt enamorada...

Aquesta tarda tampoc ha estat massa fàcil. Hem anat a comprar a la carnisseria i jo crec que quan hem sortit per la porta la noia que em despatxava ha fet "la ola". Un demanant fuet, formatge, pernil (es deu pensar que és un buffet lliure) i l'altre passant tota la cara plena de mocs pel mostrador. A tot això jo renyant com una histèrica (cosa que no serveix de res perquè just en el moment que t'han de fer cas és quan més passen de tu). Estava desitjant marxar!

I quan hem arribat els meus dos preciosos fills s'han proposat treure'm de polleguera ja del tot perquè han agafat absolutament totes (i no exagero, és literal) però totes les joguines de l'habitació de jugar i les han llençat per terra. Jo els mato!

Ara són la sofà donant-me una mica de treva i jo estic escrivint per tal de treure'm una mica els nervis d'una tarda horrible en la que Murphy no podia deixar d'aparèixer i és que també cal dir que estic molt refredada.

Quina ganes tinc de sentir les claus al pany!

14N Vaga general

Avui a casa tots fem vaga. En Jordi no treballarà des de casa com ho fa sempre, els nens no aniran a escola i jo tampoc. Aquesta decisió ens suposa perdre diners però tot i així hem pensat que és la correcta.

Hi ha molta gent que ha perdut les esperances, això ho puc veure cada dia més i més clar durant els claustres en els que es fa un debat sobre la vaga. Hi ha molts companys que creuen que les vagues han perdut força, que els polítics ja fa massa que no escolten i no els hi ve d'aquí o que una vaga només significa que el Departament encara s'embutxaqui més calers dels que ja s'embutxaca.

El cert és que totes aquestes idees a mi també m'han rondat pel cap més d'una vegada però per una cosa o per una altra les acabo allunyant. No sé, a casa encara tenim esperances i volem pensar que tard o d'hora ens han d'escoltar.

A mi personalment em fa molta vergonya la situació en la que estem. Veure com hi ha nens que no tenen res per dur-se a la boca i els polítics que només s'ocupen dels bancs és una cosa que em remou per dins. Veure com es juga amb les famílies, amb les persones treballadores, amb els grans, amb tothom! em dispara totes les meves ganes de queixa i protesta.

Potser aquesta vaga no servirà de res però jo vull pensar que sí. Jo vull creure que la meva lluita servirà perquè els meus fills tinguin un país molt més digne del que estan tenint ara i si no ens volen escoltar doncs ja farem prou soroll perquè no puguin evitar fer-ho.

La rebaixa (II)

Anem a per la segona part de "La rebaixa" i és que al final em vaig decidir i vaig enviar el mail.

Vaig al·legar que el preu dels pisos de lloguer ha minvat considerablement des que vam llogar el nostre. Aquest fet és més que constatable perquè si entrem a qualsevol portal immobiliari trobem preus més baixos. No sé, vam pensar que el tema de que paguem cada mes i som bons inquilins doncs no ens pertoca. Que som bons pagadors és un fet i que som bons inquilins ho han de jutjar ells, no? Així que la nostra demanda es basa en un fet objectiu.

Ara queden els nervis perquè la llogatera ens ha respòs que el seu marit és de viatge i que quan torni ho parlaran.

Tic tac tic tac...

Com ho veiem les mares...

Avui he vist una foto al facebook que m'ha fet molta gràcia, tanta que he decidit penjar-la al meu blog i tot. Cada dia en trobo unes quantes d'imatges que comparteixo perquè per una cosa o una altra em fan el pes però aquesta m'ha arrencat un somriure i això ho agraeixo molt ja que últimament gairebé totes són reivindicatives (gràcies al meravellós moment que vivim clar).

Bé, al que anava... Aquesta m'ha fet pensar en totes les vegades que en Jordi juga "a lo bruto" amb els nens i jo estic allà dient: "prou", "para", "us fareu mal" i és que crec que les mares tenim un sentiment de sobreprotecció tan i tan gran que de vegades patim per coses força simplones.

Què us sembla?

La rebaixa

Fa dies que a casa hi ha un debat intens entre el meu marit i jo i tot ve donat pel preu del lloguer.

No és que paguem un preu excessiu pel pis en el que vivim però tenint en compte que el preu del lloguer ha baixat considerablement durant l'últim any doncs tots dos creiem que potser paguem més del que tocaria.

Fins aquí estem d'acord però la cosa varia en quant a què fer. Jo penso que potser podríem parlar amb els propietaris perquè consideressin la possibilitat de fer una rebaixa en el preu. No sé, els veig força amables i mai no hem tingut cap problema amb ells. A més, imagino que poden estar contents amb nosaltres perquè no donem problemes i a més paguem quan toca sempre puntualment. Aquests dies he pensat que un mail (sempre ens comuniquem via mail) demanant una baixada potser seria suficient perquè ens fessin cas.

En Jordi però considera que això no funciona així. Creu que hem de tenir un as a la màniga si volem marxar. És a dir, un altre pis per poder "amenaçar" i dir: "o ens baixeu o marxem". Diu que si no tens res per fer pressió no aconseguirem res.

I així estem, amb el debat obert a casa i jo amb el mail a mitges sense acabar-lo i sense atrevir-me ni molt menys a donar-li a l'enter.

Per què les coses més senzilles sempre ens les fem tan complicades? S'accepten opinions!

Canviant d'exercici...

Cada dos per tres em proposo fer dieta. Pel setembre després de les vacances, per octubre després dels panellets, per novembre després del meu aniversari, per desembre quan passi Nadal... I així van passant els mesos mentre la meva força de voluntat no es mou ni a la de tres. Qui m'ha vist i qui em veu!

Fa uns mesos em vaig proposar sortir a caminar tres cops a la setmana junt amb unes mares de l'escola de l'Andreu. Aquest propòsit també s'ha anat en orris... Quan no falla una falla l'altra o plou o en Jordi no hi és i no puc deixar els nens amb ningú o simplement, fa mandra.

Un dels últims dies que vam sortir a caminar parlàvem de la poca constància que tenim i de la boca que no hi ha manera de tancar i vam arribar a una conclusió. Hem de canviar l'exercici físic per un de mental. Sí, sí! Hem de practicar un exercici molt i molt dur, l'autoacceptació.

Arriba un punt en que o bé et proposes fer la dieta ben feta amb tot el que comporta o t'acceptes tal i com ets.

Jo sempre he tingut problemes d'autoacceptació perquè mai he estat contenta amb el meu cos. Des de ben petita he tingut problemes de pes i he hagut d'anar saltant de dieta a dieta. Mai no he estat capaç d'aconseguir fer dieta de manera permanent perquè per poder conservar-me prima he d'alimentar-me a base d'enciam. No sóc de les que diu: "ui no sé com m'engreixo si no menjo". No, jo menjo però també és cert que no ho faig amb excés i moltes de les meves amigues que són més primes que jo mengen potser el doble. Vaja que m'agrada menjar però la genètica tampoc no ha estat generosa.

Estic per sobre del meu pes sí però tampoc sóc una persona amb un problema greu d'obesitat. Es tractaria de treure una mica de força de voluntat, treure'm uns set quilets i mantenir-me. Sona tan fàcil...

La cosa està en que he perdut la força de voluntat del tot i crec que hauria de començar a fer-me a la idea que ja no la tinc. Això sona molt derrotista, oi? però no ho és. Crec que el que realment m'aniria bé és pensar que sóc una persona sana (quan em fan analítiques estic com una rosa), no em canso al caminar ni el meu pes em dona cap problema almenys de moment.

Crec que hauria d'aprendre doncs a veure'm maca davant del mirall. Veure les meves corves (perquè tipus sí que tinc, modestia apart) com a part de la meva feminitat. Hauria d'aprendre a viure amb l'estria que em va deixar l'embaràs d'en Biel a la panxa. Acceptar que els pits ara més caiguts formen part del pas del temps.

Hauria d'aprendre a veure'm amb els ulls que em veu el meu marit que sempre em troba estupenda estigui com estigui (és genial semblar-li tan maca sempre). No sé, aprendre a acceptar-me tal i com sóc, que a punt de fer els 33 anys ja tocaria, no?