Jo no sé si és que no tinc prou paciència amb els nens o és que els meus son tremendos però el cert és que quan em toca fer de mare sola em poso nerviosa com una mala cosa. El simple fet de pensar que no comptaré amb cap tipus d'ajuda ja em provoca mal cos i després aguantar "el tirón" ja és el remate.
Ahir en Jordi va marxar a Valladolid i no us penseu pas que s'hi estarà dues setmanes o un mes no, avui ja torna però puedo prometer i prometo (a lo político) que a mi se m'ha fet una eternitat.
Ahir el vespre es va fer llarg molt llarg i és que els nens estan tot el dia barallant-se i això és realment esgotador. Quan no es queixa un es queixa l'altre i d'aquesta manera podem passar hores així que tot costa com el doble. Posar pau entre dos nens que no sou prou grans com per entendre la majoria de coses o simplement no les volen entendre és esgotador.
També cal dir que noto molt l'absència d'en Jordi. Sempre que marxa el trobo molt a faltar i és que no m'acostumo mai a no tenir-lo per aquí encara que sigui a l'hora de dormir. Ains, segueixo molt enamorada...
Aquesta tarda tampoc ha estat massa fàcil. Hem anat a comprar a la carnisseria i jo crec que quan hem sortit per la porta la noia que em despatxava ha fet "la ola". Un demanant fuet, formatge, pernil (es deu pensar que és un buffet lliure) i l'altre passant tota la cara plena de mocs pel mostrador. A tot això jo renyant com una histèrica (cosa que no serveix de res perquè just en el moment que t'han de fer cas és quan més passen de tu). Estava desitjant marxar!
I quan hem arribat els meus dos preciosos fills s'han proposat treure'm de polleguera ja del tot perquè han agafat absolutament totes (i no exagero, és literal) però totes les joguines de l'habitació de jugar i les han llençat per terra. Jo els mato!
Ara són la sofà donant-me una mica de treva i jo estic escrivint per tal de treure'm una mica els nervis d'una tarda horrible en la que Murphy no podia deixar d'aparèixer i és que també cal dir que estic molt refredada.
Quina ganes tinc de sentir les claus al pany!
8 comentaris:
No és fàcil quedar-se sola amb els nens...i dos ja n'hi ho sé. Jo a vegades he estat alguns dies sola i tinc moments molt xulos, però d'altres no tant...em costa a les nits no tenir ningú per comentar la jugada o desfogar-me si no he tingut un bon dia. El que més trobo a faltar és una conversa entre adults.
Sempre que em passa penso en les mares que sempre estàn soles, algunes des de que les criatures van nèixer. Quin mèrit, oi?
Bon Cap de Setmana!
T'entenc perquè també em passa, suposo que a totes!
Hi ha moments molt bons però quan tot es descontrola i no hi ha ningú que et doni un cop de mà.... s'ha de respirar fons moltes vegades!!
!
jajaja el meu home ahir tb va marxar a la nit per feina, i va arribar a les 3 del mati... estava tan be al llit, que quan s'hi va posar ell no he dormit tant be jajaja (no fa ni 2 mesos que ens em casat eh) xD
Als llocs publics sempre intenten que no molestin es comportin, i si a vegades es impossible... per dins de casa, almenys jo, q me la destrossi, si no em passo tot el dia recollint i netejant perquè després me la lii ...
Tu tens dos, no t'estressis, si es barallen que ho fagin, si creus que les seves disputes son tonteries i no cal ser-hi a sobre... pero se que el que volem es pau, sense crits... pero a vegades el millor es la ignorancia.
un petonet bonica
Ostres sí anna, de veritat que les dones que crien soles als seus fills són autèntiques heroïnes. Jo estic dos dies sola i ja ho pateixo, ni m'imagino com deu ser això dia rere dia.
onavis és just això, que hi ha moments puntuals en que tot sembla que no es pugui arreglar i no hi ha ningú a qui demanar ajuda. Buf!
Laura a casa meva la tranquil·litat ha quedat descartada des de fa gairebé cinc anys quan va néixer l'Andreu. A mi no m'agrada que hi hagi massa silenci ni massa pau perquè això indica que els tinc malalts. Si estan bé no paren!
Per altra banda jo a casa els deixo que juguin tot el que vulguin. No em fa res que tinguin tot el menjador ple de cotxets si juguen. El que no m'agrada és que es dediquin a abocar joguines sense cap objectiu. Vaja que ahir ho feien per fer merder i per aquí sí que no passo.
Per altra banda el tema de les baralles... Ells encara no són prou grans com per arribar a un acord i les seves baralles acaben en mossegades, bofetades i crits amenaçadors. A mi em sembla molt natural que dos germans es barallin però fins que sàpiguen arribar a certs acords intervendré sempre.
En aquest sentit tenim maneres de fer diferents :-)
jajaja no dona, jo en Leo quan està amb el seu cosí q es porten 3 mesos, fins q no arriben a les mans no actuo. Ara quan comensen a lluitar per alguna juguina nomes foto un : EHHHH !!! pq sino m'he d'estar aixecant cada moment a posar ordre...
suposo que quan neixi en Max i sigui grandet i juguin junts ja actuaré més com tu o d'una altre manera... ara com q si es baralla és amb el cosí, estem ma germana i jo per posar ordre... jo m'encarrego del meu jajaja
muak
Tenir ajuda sempre ve bé.
El meu marit no marxa de viatge, no passa nits fora de casa, però treballa 15 hores diaries fora de casa (dissabtes i diumenges 8) i la ajuda és nul·la.
Ja m'he acostumat així. Aprofito les tardes del cap de setmana, que sí que hi és, per pendre-m'ho tot amb més calma, perquè hi ha dies que són més caòtics que d'altres...
Al menys al vespre tinc amb qui desfogar-me si he tingut una tarda d'aquelles dures ;)
Ànims!! segur que a dia d'avui ja estàs més tranquil·la :)
Laura és que si un dels nens no és teu sempre pots apel·lar al seny de la mare. Tot i que hi ha mares que ja poden tenir un assassí en sèrie que no diuen ni mu. D'aquestes mares trobes molts exemples al parc... Jo em poso malalta! Jaja!
Ester és que tu ets una valenta! Amb tres i sola... Se'm posen els pèls de punta només de pensar-ho!
Ai pobreta! Aixo es el meu dia a dia i puc dir per experiencia que jo no m'he acostumat ( ni ganes) de l'estres, el cansanci, que tot costi mooolt...etc.
Per aquest tema, ultimament ja no penso en tenir un altre fill.
Publica un comentari a l'entrada