Divendres musical: Todo se transforma

Avui acabo el curs escolar 2012-2013 i començo les vacances. El treball d'aquests mesos es transforma en descans, els nervis en energia... hi ha tantes i tantes transformacions... Espero que els que han estat els meus alumnes també sàpiguen transformar tot el que hem fet junts aquest any i ho converteixin en allò que més els serveixi.

Ara sí, bon estiu!

Acabant P4

Doncs sí, l'Andreu ha acabat P4 així que el tenim ben cofoi perquè l'any vinent serà de P5 i això vol dir que serà del curs dels més grans de la comunitat de petits.

No fa ni dos dies que entrava a P3 i ja el tenim acabant P4. El cert és que aquest curs m'ha passat volant (suposo que també es deu a que he treballat a jornada completa) i l'hem viscut d'una manera més tranquil·la. No és que P3 fos un estrès però quan entres nou en un lloc no acabes de dominar i ara doncs mira, ja som una mica "veterans" i això és un grau.

Continuem molt contents amb la nostra elecció i l'Andreu va a escola molt feliç. El més destacable per mi de P4 ha estat que el petit es troba immers en l'aprenentatge de la correspondència so-grafia i ara tot sovint seu amb una llibreta i un bolígraf per poder escriure. L'altre dia fins i tot volia fer un conte!

Aquest matí ha tocat fer la reunió de rigor amb la mestra i el cert és que continuem tenint de tots els colors. L'Andreu és un nen dels que se'n diu "que tira". A nivell d'aprenentatges és molt bo però la mestra continua insistint en que seria encara millor si no es dediqués a fer de policia amb els seus companys. Vaja, que continua massa pendent del que fan els altres i això el fa despistar...

Per altra banda tenim un altre problema i és que necessita controlar-ho tot. És un nen que sap perfectament en quin dia es troba i què toca fer així que si els plans canvien s'enfada i costa que entengui per què no es fa. Aquest problema el tenim també a casa però ja ens hem posat mans a l'obra i esperem que amb una mica d'improvisació les coses canviïn perquè és una cosa que el fa patir.

A banda d'això, l'Andreu continua sent un nen sociable i amb moltes inquietuds. Li agrada molt participar i és molt feliç fent activitats a classe amb els seus companys i amb els diferents mestres. És una petita espongeta i tot i que el seu traç no sempre és del tot proporcionat penso que ho està fent molt i molt bé. Que voleu que us digui... Jo estic molt orgullosa!

Addicta a les hamburgueses vegetals

Ho confesso, va costar que entressin a la meva vida però ara són bàsiques a la meva dieta. Des que vaig dir "hola tofu" que se m'han obert un munt de possibilitats alimentàries i el descobriment per excel·lència pel moment són les burguers vegetals.

Hi ha de tota classe! De carbassó, d'albergínia, jardineres, escalivades, amb bolets, d'espinacs i formatge... N'hi ha tantes per provar que gairebé cada setmana en faig un descobriment.

Ara ja tinc fins i tot la meva botiga de confiança per anar a buscar-les i em sorprèn la quantitat de gent que entra a comprar-hi. Sincerament, tot aquest tipus d'alimentació la relacionava molt amb gent vegetariana i amb altres costums però d'això res, cada vegada hi ha més gent que s'apunta al menjar d'aquest tipus i suposo que això es deu a la preocupació per una dieta sana.

També confesso que estic bastant més "toca nassos" des que em cuido i ara moltes vegades fins i tot m'enfado quan veig que gent propera menja d'una manera molt poc saludable. Si us dic jo que aquesta dieta m'està canviant la vida!

PD: Porto ja perduts cinc quilos i sis-cents grams. Visca!

Divendres musical: Try

Aquesta és la cançó que últimament tinc ficada al cap i no puc deixar de cantar mentalment. La vaig escoltar fa temps i no en vaig fer massa cas però els meus alumnes la demanen tot sovint quan a plàstica els deixo posar música de fons i mira, li he agafat el "gustillo".

La Pink té d'altres cançons que m'agraden però crec que aquesta és una de les millors que té. A banda d'això, trobo que el vídeo està molt ben aconseguit perquè no et deixa pas indiferent... A mi em provoca una sensació estranya que està entre el patiment i l'emoció.

Si us animeu a veure'l ja em direu que us provoca. Bon cap de setmana!

 

La recompensa...

Avui em permeto ser una mica... vanidosa? Però és que aquesta és la recompensa més gran que té la meva feina!

I el cert és que jo també me l'estimo.

Divendres estresat!

Avui tocava divendres musical i el post sempre el deixo preparat la nit anterior perquè es publiqui cap a les 8h però ahir no vaig tenir ni temps ni ganes.

Estic a la recta final del curs així que nedo entre informes, juntes d'avaluació, reculls de feines, programacions, àlbums i per sobretot... per mig d'uns nens que ja oloren l'estiu i estan moooolt nerviosos.

Avui canvio el divendres musical pel divendres estresat. Sort que ja ve el cap de setmana!

Quan la paciència diu prou!

Avui he passat una d'aquelles tardes en que se m'ha esgotat tota la paciència que intento tenir dia rere dia amb els meus fills. Sóc molt conscient que als cinc i dos anys hi ha moltes coses que no s'entenen i que les baralles són molt normals entre germans però és que hi ha dies que faria les maletes i marxaria a la Xina per no tornar.

Aquesta tarda hem anat a la perruqueria a que tallessin el cabell als dos senyorets i ha estat HORRIBLE! Mentre eren ells els que eren atesos cap problema però innocent de mi he pensat que podia aprofitar per escalar-me el cabell i aquí ja ha començat la gresca.

Tinc un fill gran que ha après a deixar anar el "no" amb una facilitat increïble. A més tot és culpa del seu germà i de que sempre el renyem a ell, no l'estimem, volem més el petit... Vaja, el "niño drama". A tot això se li ha de sumar el que els nostres "no" li rellisquin i continua fent el que li rota.

I tinc un fill petit que no para en tot el dia i que a la mínima aprofita per fer la punyeta al seu germà i que, a més, imita tot el que pot al gran així que si aquest té una idea d'aquelles de bombers, ell va i la fa més grossa.

Així que aquest còctel tan perfecte havia d'esclatar en algun lloc i on havia de ser? En una perruqueria on em coneixen molt i on em puc morir de la vergonya directament per veure com els meus dos fills es tiren a terra a pegar-se davant de tothom.

Sí, són nens i és normal que s'avorreixin allà i comencin a fer coses que no toquen però prometo que he vist una classe de nen que no fa tot això. He vist nens que s'entretenen amb els cotxets que han portat les mares perquè juguin, que seuen a la falda de la mare pacients mentre somriuen i xerren, nens que no toquen tot allò que no es pot tocar... Jo vull uns nens com aquests! I tinc la sensació que si no els tinc és perquè estic fent les coses malament i això, això és el que porto pitjor!

Posdata: A sobre m'han fet una merda (amb perdó) de tall!

Operació basquet fallida...

Doncs sí, sembla que l'Andreu ha meditat i això "d'on es fan més punts?" li dóna igual. Ell ha fet el seu tastet unes setmanes i ha decidit que el bàsquet no és el seu esport. Així que per molt greu que em sàpiga començo a tenir molt assimilat que el nostre petit tirarà cap al futbol.

L'altre dia ens van donar el paper per poder fer la pre-inscripció per la temporada de l'any vinent i ens va dir que nanai de la xina. Que ell vol fer futbol i que no volia que l'apuntéssim a bàsquet. Així que res, ja no aspirem a un Gassol...

Ara tocarà triar les activitats esportives a fer l'any vinent i em sembla que de moment anirem al més senzill. Tant ell com el seu germà faran niu els mateixos dies i després faran els dos junts multiesports (s'ha de gaudir això de que els dos vagin a la mateixa escola i facin infantil encara que només sigui aquest any). I quan siguin els dos més grandets doncs ja buscarem equip.

Ara falta que als dos els agradi el mateix esport!

Divendres musical: Mika y los ciudadanos de un lugar llamado mundo.

Des que vaig assabentar-me que en Mika faria la cançó de l'anunci de San Miguel que vaig estar pendent i el cert és que no m'ha decebut gens. M'encanta el bon rotllet que transmet la cançó, m'agrada en Mika i m'agrada començar a respirar l'estiu!

El parc... ese extraño zoo!

Doncs sí, jo cada vegada estic més convençuda que els parcs infantils i els zoos tenen moltes coses en comú; sobretot la classe d'espècies estranyes que et pots trobar allà mateix assegudetes en un banc ben a prop teu. I començada la temporada estiuenca te'n fas un fart de veure criatures d'aquestes rares que no s'assemblen (per sort) gens a tu. Avui mateix he tingut l'ocasió de compartir banc amb una d'elles i he quedat alucinada.

Situació: jo sóc a un banc que hi ha just davant del sorral dels petits i arriba una mare amb la seva filla petita (uns dos anys). La nena es passa una bona estona jugant amb un mòbil fins que decideix anar al sorral amb les SEVES pales i el SEU cubell.

Just arriba i se li acosta una nena que li intenta prendre una de les pales. La mare d'aquesta nena s'acosta immediatament i molt tranquil·lament diu:

- Això no ho pots fer, les coses no es prenen. Has de demanar permís per jugar amb les pales de la nena.

La nena es mira la mare, mira l'altra nena i diu:

- Que em deixes una pala?

La nena que té les SEVES pales i el SEU cubell se la mira i diu:

- No.

S'aixeca i marxa amb la seva mare i què fa la mare? Es posa a riure i li diu a l'altre mare:

- Lo siento ¿eh? pero no se la deja. Es que aún no sabe compartir.

I apa, es queda més ample que llarga amb la nena asseguda al seu costat que ha passat de les pales i s'ha posat a jugar novament amb el mòbil.

Buf! I jo en aquests moments em pregunto què faig baixant al parc si sempre acabo emprenyada per una cosa o una altra. Em mossego la llengua i penso "no t'hi fiquis on no et demanen" però m'aixeco, canvio de banc i ofereixo a la nena que s'ha quedat sense pala un dels cotxets que portem sempre a sobre.

Que no sap compartir? Clar que no en sap i mai no pot aprendre si tu no l'ensenyes. Si és que de vegades com podem exigir segons què a alguns nens amb aquests pares al darrera! 

Colònies familiars (II)

Sí, aquest cap de setmana hem repetit les colònies familiars i els peques ho han passat genial.

Aquest any però l'Andreu no ha tingut la companyia de cap nen de la seva classe i crec que ho ha notat, a mida que es va fent gran les seves amistats ja van prenent forma i tot i que juga amb qui sigui es nota quan hi són "els seus". Bé, a mi em passa igual i imagino que a tothom, no? Pots ser de xerrar amb un pal (com és el meu cas) però sempre agraeixes la teva colleta.

Ara, la diferència més notable amb l'any passat l'hem observat en el Biel. L'any anterior era pràcticament un bebè i aquest ja és tot un noiet que ha participat en totes les activitats sense perdre's cap moment. Fins i tot va ballar a la discoteca fins quedar-se dormit en braços del pare.

I bé, ara toca endreçar maletes, fer rentadores i continuar amb el de sempre... Hogar dulce hogar.








Fem un circuit d'aventura!

Hem anat a la platja a buscar animalons per les roques.