Temps per a nosaltres

Aquest cap de setmana he tingut uns moments per gaudir en exclusiva de l'Andreu i la veritat és que m'ho he passat molt bé.

Divendres vam fer pizza plegats i ens ho vam passar d'allò més bé posant tots els ingredients al so de "sóc un cuiner que remena les cassoles...". Ens vam fer un tip de riure mentre ell agafava la mozzarella i menjava més de la que posava sobre la massa i a mi se'm queia la baba veient com es divertia i com em preguntava una i altra vegada "I ara que faig mama?".

Aquesta tarda també ens ho hem passat pipa i és que hem marxat junts al centre. L'Andreu s'ha muntat als caballets, ha saltat a les colxonetes i després ens hem anat a sopar al Viena i tot ell i jo solets. De camí a casa hem cantat cançonetes i he rigut molt amb els acudits que té aquest bitxo que cada dia es fa més gran.

El millor de la tarda? "Mama estàs contenta? Jo estic content".

Amb ganes de xerrar

Avui és un d'aquells dies en els que no tinc res especial a dir i alhora moltes coses per explicar.

Avui he passat un dia molt i molt dur. En Biel no ha deixat de plorar en tot el dia i estic una mica desquiciada ja... S'ha passat el dia dormint 5 minuts per despertar-se per plorar o simplement es quedava despert per queixar-se i ja està. Li he mirat la temperatura i està bé, no deixa de menjar i té el seu color rosat de sempre així que no crec que li passi res però quin dia m'ha donat! Per rematar en Jordi no hi és i no hi serà fins les 23h més o menys així que no puc esclatar a plorar mentre li explico que estic dels nervis i ho trobo a faltar.

L'Andreu m'ha pegat :-( Els gelos continuen i tot i que presenta tot el quadre típic de nen gelós (o almenys això sembla per tots els articles que he llegit) a mi ja se'm fa pesat. No sé si faig bé o no quan el renyo i em sento una mica insegura. El que pitjor porto és que ell potser pensi que ja no l'estimo o que el seu germà li ha tret una mica el seu espai perquè això no és així i intento demostrar-li però no sé si ho estic fent bé.

Ahir vaig començar la dieta i estic força motivada. He de perdre uns 12 quilets per tornar a veure'm bé (si és que el pellejo que tinc per panxa decideix esfumar-se algun dia) i sé que serà dur però per a mi és més dur mirar-me al mirall i que no m'agradi el que veig. He d'aconseguir el meu objectiu així que anirem sense pausa però sense pressa.

Avui ha vingut a dinar la S i hem estat força agustet.

Demà ve una altra S a conèixer (per fi) en Biel. La veritat és que esperava que vingués abans però bueno, ja ens coneixem i a aquestes alçades sé molt bé que és absurd recriminar-li res perquè ella és així i no en treure'm res. Ara però ja fa més d'un any que no ens veiem. Buf, com passa el temps...

Ahir pensava que com ha canviat tot des que ella ha tornat amb la seva anterior parella. Era una cosa que no acabava de veure jo massa clara tenint en compte els antecedents però per ser fidels a la realitat he de dir que la veig més estable, més serena i amb ganes de fer-ho tot bé. Dona més i per tant rep més i aquest canvi em fa molt feliç perquè en el fons és el que sempre he esperat d'ella.

I moltes coses em passen pel cap però potser que ho deixi ja. Vaig a posar-me l'esterilla a l'esquena que aquest fill meu me l'ha destrossat!!!

I ja fa un mes

Ja fa un mes que va néixer en Biel i tot i que les ulleres em toquen el terra i visc moments de molt estrès em sento molt feliç.

Estic feliç perquè el nen és preciós (que he de dir jo) i està sa. Estic feliç perquè l'Andreu, tal i com jo desitjava, ja no està sol. Estic feliç perquè ara es tenen un a l'altre i això mai ningú no ho podrà canviar. Estic feliç perquè tinc la família que sempre he desitjat.

Estic feliç per molts i molts motius que no puc enumerar perquè podria estar hores i hores escrivint...

Feliç cumplemes petitó meu!

M'encanta!

I ja és estrany que trobi una versió que consideri que no insulta al geni...

Gelosia

El moment gelosia ha arribat a casa i ha atacat directament l'Andreu. En Jordi i jo sabíem que aquest moment arribaria però no podíem imaginar que seria tan dur veure l'Andreu passar-ho malament.

Cal dir que tot i els gelos l'Andreu continua tenint molta il·lusió pel seu germanet. Li agrada molt que li posem als braços, s'encarrega de llençar els bolquers bruts, li agrada seure al seu costat al sofà... Vaja, que l'objectiu de les seves "pataletes" no és el petit sinó nosaltres.

Fa uns dies que torna fer-se pipi a sobre de tant en tant, li costa menjar sol perquè vol que li doni la mama, intenta cridar l'atenció fent tot allò que sap que no li podem permetre però el pitjor de tot és que pega gairebé a tothom (menys a la mama que és amb la que vol estar enganxat).

Sé que és qüestió de dies o setmanes i que ell necessita el seu temps per pair que ja no és l'únic nen de la família però reconec que hi ha estones que se m'acaba la paciència i em costa respirar fons i no renyar-lo per segons què. Em costa trobar l'equilibri entre deixar passar algunes coses i posar-hi mà en segons quins comportaments i per sobretot se'm fa molt dur veure que ho està passant tan malament perquè ara mateix és incapaç d'entendre que ell continua sent el meu nen i que per molt que ara tinguem en Biel ell mai deixarà de tenir el seu lloc.

Tornant a ser mami...

En Biel va néixer el passat dimarts dia 5 d'octubre i no podia deixar d'explicar aquí en el meu blog com ha estat el seu naixement...

Fa dues setmanes que el Dr. Ros em va dir que em provocaria el part el dimarts i la veritat és que des que m'ho va dir fins que va arribar el dia pel meu cap van passar milers de coses. Quins nervis! El dia va arribar per fi i a les 13h en Jordi i jo entràvem la Corachan i després d'una hora d'espera (que va ser eterna) ens feien passar a la sala de pre-part.

Després d'una estona de monitors va tocar el tacte de rigor i no sabeu el "bajón" que vaig tenir quan em van dir que estava molt verda (tot i anar dilatada ja de més de dos centímetres). Tot i així la inducció va continuar i la Zaida (la comadrona que m'ha ajudat més en aquest part i amb la que estic molt agraïda) em va dir que si jo em deixava fer ella intentaria fer tot el possible perquè el nen sortís ben de pressa. Evidentment vaig dir que sí, jo ja només tenia ganes de conèixer el meu petit quan abans millor així que si m'arriben a dir que havia de pujar a un arbre a recollir cocos ho hagués fet!

El primer que van fer va ser posar-me l'oxitocina (aquesta hormona que fa tantes pessigolles) i després de trencar-me les aigües van començar els dolors. La veritat és que no va passar massa estona fins que va entrar el meu ginecòleg per saludar-me i per dir-me que ja era allà per quan arribés el moment. Quin descans!

Quan els dolors ja començaven a ser més forts la Zaida em va dir que entràvem a la sala de parts per així poder posar-me la peridural. Una vegada posada la peridural la cosa va ser molt més fàcil de dur. L'únic problema era que el nen estava força amunt així que quan vaig estar dilatada de 7cm la matrona em va dir que si volia ajudar a que es posés bé havia de començar a empènyer.

Jo amb l'Andreu no vaig empènyer gens (me'l van treure amb fòrceps) així que no tenia ni idea però la mateixa matrona em va ensenyar a fer-ho. I allà estava, empenyent amb totes les meves forces amb el Jordi al costat vestit de verd com un enciam i mirant-me amb cara de "no tinc ni idea de què fer". Després d'un parell de "pujos" van començar les ganes d'empènyer però de debò així que van anar a buscar el Dr. Ros i va començar el part "de veritat".

I després d'empènyer amb totes les meves forces durant una estona vaig sentir que li deien a en Jordi si volia veure com sortia el seu fill així que em vaig començar a emocionar perquè el moment de conèixer el meu nen estava arribant i així va ser, després d'una estoneta més va sortir en Biel. Tot blanquet i brut però plenet i força tranquil. Me'l van posar sobre el meu pit i allà mateix vaig tenir la resposta a la pregunta que m'havia estat fent durant tot l'embaràs "me l'estimaré igual que a l'Andreu?".

Tal i com ens toca a les mames em vaig posar a plorar com una bleda per la felicitat de veure'l i pel descans de saber que tinc un bebè sa i preciós que va pesar en nèixer 3520 gr i 50 cm.

I aquí estem ja a casa gaudint del que és ser pares de dues criatures. De moment l'Andreu és un germà gran admirable i el petit és un angelet així que som molt i molt feliços.

Cal dir que jo em vaig "desgarrar" una micona i porto tres puntets però em trobo molt bé! Cansada per l'esforç, la manca de son... però molt bé. Estic molt feliç, contenta i agraïda tant amb el meu metge que és un sol com amb el personal que va estar allà amb mi i he de reconèixer que tot i la mala estona que es passa m'ha agradat molt poder viure tant el naixement del meu segon bebè.