Com a mestre no és correcte que parli d'alumnes preferits o d'alumnes que em fan com més gràcia que la resta però carai! He de reconèixer que dins la classe sí que hi ha alumnes als que els hi agafes més carinyo que a altres. A més en el meu cas, sempre acabo agafant més carinyet a aquells que em fan més la guitza o em donen més la tabarra. Imagino que es fan tant de notar que al final no te'ls treus ni del cap ni del cor.
Tot això bé a que llegint un post de la Núria he pensat en les relacions entre pares i fills, germans... I després de repassar la família he arribat com per casualitat a la meva feina. Vaja que he fet unes quantes associacions d'idees i no sé com he arribat a escriure aquest post pensant en un alumne meu que és força especial.
Recordo que a principi de curs ja em van dir que ho era però no m'imaginava que la cosa aniria per on va. La veritat és que és divertit tenir-lo a la classe amb aquella cara que posa quan no entén una cosa, amb les seves preguntes i amb les seves respostes fora de tot el previsible (ara aprendreu que si ets de Figueres i ets un home ets un Figuer i si ets una dona una Figa). I és curiós perquè no és dels millors ni molt menys (ja ho heu vist) i de vegades se'm fa fins i tot pesat però no hi ha dia que no es parli d'ell al menjador i això fa que al final se li agafi carinyo.
Però no només hi ha aquest d'especial, n'hi ha uns quants més. Un que no calla ni sota l'aigua, un altre que té el riure fluix... Vaja que tinc uns quants elementillos que fan que a les classes m'hagi de posar ben seriosa més d'un cop però curiosament són aquests elementillos els primers que em venen al cap quan penso en el meu grup.
Després hi ha qui te'ls estimes per la seva tendresa, amb els que notes certa complicitat. Saps que t'aprecien i tu els aprecies a ells encara que no seran mai capaços de posar-hi tant de "morro" com els altres.
Crec que és força difícil dir que a tots els hi tens la mateixa estima perquè no és així. El que sí que és cert és que intentes vetllar per tots i cadascun d'ells, que a l'hora d'amoïnar-te ho fas per igual, que intentes ser justa amb tots, que procures que se'n surtin de tot però carai, n'hi ha que et cauen millor.
Políticament incorrecte? Sí! Sinceritat? També!
dilluns, 16 de gener del 2012
dissabte, 14 de gener del 2012
Intercanvi de papers a casa?
Fa setmanes que a casa meva hi ha un intercanvi de papers entre els meus fills a l'hora de menjar i la veritat és que pateixo.
L'Andreu sempre havia estat un nen molt bon menjador. De petit es menjava absolutament tot (menys el pa amb tomàquet) en un tres i no res. Sempre tenia gana i obria la boca en quant veia la cullera o la forquilla. Ara l'Andreu ha canviat... Me les veig magres perquè mengi verdura, no vol puré, no vol segons quines fruites, ni segons quines carns perquè li fan bola... Vaja, és una odissea que segui a menjar i a més que ho faci sol. Ara hem tornat al pitet i a limitar-se a obrir la boca perquè li doni jo tot el que hi ha al plat.
Per altra banda tinc en Biel que amb quinze mesos ja menja sol. Utilitza els coberts la mar de bé i no vol que li donem el menjar ni de broma. S'ho menja absolutament tot i no posa mai mala cara a qualsevol plat que se li presenti al davant.
Ja us podeu imaginar doncs el plan. En Biel assegut a la trona menjant sol i jo al costat de l'Andreu barallant-me amb ell perquè obri la boca i mengi el que hi ha.
A l'escola però l'Andreu canvia i tot i que posa pegues per menjar alguna cosa (no sé que farem amb la verdura) es veu que menja solet i ho fa prou bé així que sento que a casa ens pren el pèl i nosaltres ens el deixem prendre però de veritat que ja no sé que fer.
Imagino que he de tenir paciència (com sempre) fins que passi la nova època de gelosia (ja sembla la regla això) però és un tema que em costa. Puc deixar passar que no es vulgui vestir sol, que no es vulgui desvestir sol, que vulgui anar en el cotxet però caram, em costa molt que no vulgui menjar sol o que, simplement, no vulgui menjar. Pateixo perquè és un nen molt sa però primet... I sobretot pateixo perquè ja no se m'acudeixen més coses per posar remeï a aquesta situació.
Que difícil això de ser mare!
L'Andreu sempre havia estat un nen molt bon menjador. De petit es menjava absolutament tot (menys el pa amb tomàquet) en un tres i no res. Sempre tenia gana i obria la boca en quant veia la cullera o la forquilla. Ara l'Andreu ha canviat... Me les veig magres perquè mengi verdura, no vol puré, no vol segons quines fruites, ni segons quines carns perquè li fan bola... Vaja, és una odissea que segui a menjar i a més que ho faci sol. Ara hem tornat al pitet i a limitar-se a obrir la boca perquè li doni jo tot el que hi ha al plat.
Per altra banda tinc en Biel que amb quinze mesos ja menja sol. Utilitza els coberts la mar de bé i no vol que li donem el menjar ni de broma. S'ho menja absolutament tot i no posa mai mala cara a qualsevol plat que se li presenti al davant.
Ja us podeu imaginar doncs el plan. En Biel assegut a la trona menjant sol i jo al costat de l'Andreu barallant-me amb ell perquè obri la boca i mengi el que hi ha.
A l'escola però l'Andreu canvia i tot i que posa pegues per menjar alguna cosa (no sé que farem amb la verdura) es veu que menja solet i ho fa prou bé així que sento que a casa ens pren el pèl i nosaltres ens el deixem prendre però de veritat que ja no sé que fer.
Imagino que he de tenir paciència (com sempre) fins que passi la nova època de gelosia (ja sembla la regla això) però és un tema que em costa. Puc deixar passar que no es vulgui vestir sol, que no es vulgui desvestir sol, que vulgui anar en el cotxet però caram, em costa molt que no vulgui menjar sol o que, simplement, no vulgui menjar. Pateixo perquè és un nen molt sa però primet... I sobretot pateixo perquè ja no se m'acudeixen més coses per posar remeï a aquesta situació.
Que difícil això de ser mare!
divendres, 13 de gener del 2012
L'examen pràctic (parte II)
I tachaaaaaaaaaaaaan! Ja tinc la meva L! Diria que estic contenta però no és cert, estic pletòrica!
Un altre dia explico detalls perquè ara no puc deixar d'enviar missatges i fer trucades a tort i a dret.
Un altre dia explico detalls perquè ara no puc deixar d'enviar missatges i fer trucades a tort i a dret.
diumenge, 8 de gener del 2012
Deixa'm veure la teva ànima
L'Ester de Vivències d'una mare em va atorgar un premi fa uns dies. Moltes gràcies maca! I ara que tinc temps (per desgràcia porto tot al matí malaltona al sofà) aprofito i responc les preguntetes que van amb ell. Som-hi!
Com et definiries a tu mateixa? Sóc una persona molt alegre i extravertida. M'agrada molt riure i passar-ho bé. Alhora sóc molt exigent i, de vegades, massa perfeccionista. Crec que tinc aparença de persona forta però en realitat sóc molt patidora i sensible. No sé, és molt difícil descriure's a una mateixa perquè hi ha molts matisos...
Què és per a tu l'amistat? Doncs és com un matrimoni però sense sexe jaja! Compartir la vida, alegrar-se de les coses bones, estar per les dolentes... La veritat és que sempre he idealitzat molt l'amistat i des de fa un temps aquí que crec que és una cosa molt difícil d'aconseguir i sobretot de mantenir.
Creus en l'amor via internet? Si hi creus, t'ha passat enamorar-te per aquest mitjà? Doncs suposo que sí que pot passar però a mi no m'ha passat mai.
Dia o nit? De més jove nit. Ara ja m'he fet gran i millor que aprofiti el dia que no estic per massa trote.
Que va primer, l'amor o el sexe? Les dues coses van força unides però em passa com amb el dia i la nit. Fa uns anys hagués donat molta importància al sexe i ara em preocupa més tenir algú que m'estimi de veritat.
Cafè sol o amb llet? Ni sol ni amb llet. No m'agrada el cafè però gens, gens, gens.
Què escolliries entre aquestes dues coses: rebre un petó d'algú enamorat però a qui tu no correspons o fer un petó a algú a qui tu estimes però no et correspon? Cap de les dues coses. Els petons millor amb sentiment per ambdues parts, no?
Què odies i que t'atrau d'una persona? Odio la mentida, la falta de transparència... M'encanten les persones alegres i amb les que es pugui parlar de tot.
Creus en l'amor a primera vista? Totalment, em vaig enamorar del meu marit només veure'l i encara estem junts.
Bueno i ara em toca passar el premi i li passo a:
Euphorbia perquè sempre explica coses que trobo molt interessants i m'agrada com les explica.
L'Onavis perquè tot i que no coincideixo amb ella en algunes coses m'agrada molt llegir-la. Trobo que té com una mena de delicadesa a l'hora d'escriure els posts que m'agrada i envejo (sanament, eeeh?).
I a la Cas perquè així s'estrena i la coneixem una mica més.
Com et definiries a tu mateixa? Sóc una persona molt alegre i extravertida. M'agrada molt riure i passar-ho bé. Alhora sóc molt exigent i, de vegades, massa perfeccionista. Crec que tinc aparença de persona forta però en realitat sóc molt patidora i sensible. No sé, és molt difícil descriure's a una mateixa perquè hi ha molts matisos...
Què és per a tu l'amistat? Doncs és com un matrimoni però sense sexe jaja! Compartir la vida, alegrar-se de les coses bones, estar per les dolentes... La veritat és que sempre he idealitzat molt l'amistat i des de fa un temps aquí que crec que és una cosa molt difícil d'aconseguir i sobretot de mantenir.
Creus en l'amor via internet? Si hi creus, t'ha passat enamorar-te per aquest mitjà? Doncs suposo que sí que pot passar però a mi no m'ha passat mai.
Dia o nit? De més jove nit. Ara ja m'he fet gran i millor que aprofiti el dia que no estic per massa trote.
Que va primer, l'amor o el sexe? Les dues coses van força unides però em passa com amb el dia i la nit. Fa uns anys hagués donat molta importància al sexe i ara em preocupa més tenir algú que m'estimi de veritat.
Cafè sol o amb llet? Ni sol ni amb llet. No m'agrada el cafè però gens, gens, gens.
Què escolliries entre aquestes dues coses: rebre un petó d'algú enamorat però a qui tu no correspons o fer un petó a algú a qui tu estimes però no et correspon? Cap de les dues coses. Els petons millor amb sentiment per ambdues parts, no?
Què odies i que t'atrau d'una persona? Odio la mentida, la falta de transparència... M'encanten les persones alegres i amb les que es pugui parlar de tot.
Creus en l'amor a primera vista? Totalment, em vaig enamorar del meu marit només veure'l i encara estem junts.
Bueno i ara em toca passar el premi i li passo a:
Euphorbia perquè sempre explica coses que trobo molt interessants i m'agrada com les explica.
L'Onavis perquè tot i que no coincideixo amb ella en algunes coses m'agrada molt llegir-la. Trobo que té com una mena de delicadesa a l'hora d'escriure els posts que m'agrada i envejo (sanament, eeeh?).
I a la Cas perquè així s'estrena i la coneixem una mica més.
dijous, 5 de gener del 2012
L'examen pràctic
No donaré massa voltes, avui he fet l'examen pràctic i he suspès. I per què? Perquè els nervis m'han traït.
Porto ja una setmana fent voltes al tema i aquest matí estava molt molt nerviosa. Les infusions de passiflora no han solucionat res (ara ja tinc Flors de Bach que hi tinc més fe) i he anat com un flam.
El cert és que no puc tirar les culpes a ningú que no sigui jo mateixa. L'examinadora era maca, donava unes instruccions clares i, fins i tot, li ha dit al meu profe que li feia llàstima suspendre'm perquè se'm veu que poso interès i que ho faig bé però les faltes que avui he tingut han estat imperdonables.
He estat la segona en posar-se davant del volant i el meu company ha finalitzat l'examen just en un lloc on a mi sempre se m'ha calat el cotxe. Només veure que havia de començar l'examen allà ja ha fet que m'alterés, m'he posat molt nerviosa i he començar a conduir pensant que no aconseguiria fer aquella punyetera pujada i sí que l'he fet sí però fent saltar els neteja parabrises. Que malament ho he passat! No sabia com parar-los i al final he decidit que el més sensat era deixar-los estar. Total, tampoc molesten tant... Doncs entre pensada i pensada es veu que he girat una cantonada gairebé rascant una furgoneta. Jo no ho he vist pas però es veu que ha estat bastant evident perquè fins i tot el noi que ha pujat amb mi m'ho ha dit quan hem baixat del cotxe.
Més endavant he parat en un pas de vianants per deixar passar dos nens però no he vist una noia que s'acostava per la meva dreta així que he tirat i ja us podeu imaginar el que significa no deixar passar un vianant en un pas de zebra.
I amb aquestes pifiades no he tingut prou perquè es veu que també he agafat una rotonda massa ràpid i he passat per un carrer per on passava un camió quan m'hauria d'haver aturat.
Quan ha acabat l'examen sabia que ho havia fet malament però fins que no he sentit que havia suspès no m'he vingut avall. Us asseguro que poques vegades a la meva vida m'he sentit tan frustrada. Només volia arribar a casa i plorar i plorar però encara em quedava tot el camí fins arribar.
He pujat al cotxe a la part de darrera i he començat a enviar missatges dient que havia suspès. Tenia molta gent pendent de mi i volia dir-lis. No calia donar massa explicacions, amb un simple "he suspès" n'hi havia bastant.
Ha baixat el meu company i he passat jo a fer de copilot del meu profe. Anava callada i ell ha començat a explicar-me què havia fet malament. Em preguntava què pensava, com em sentia, si estava bé i jo no era capaç de dir ni una paraula perquè mentre ell parlava jo només pensava en que volia plorar però no volia fer-ho davant d'ell. Fins que no he pogut més i li he dit que no deia res perquè intentava no plorar i allà mateix he començat a plorar com una toia.
M'he sentit tan idiota! De debò, és totalment ridícul. Tinc 32 anys i he arribat fins aquí. Carai, he fet molt bona feina. Tenia por a engegar un cotxe i ara fins i tot sóc capaç d'anar per autovia canviant les marxes quan toca i fent el que cal i suspenc un examen i em sento així. Em sento frustrada, em disgusto i ploro com una nena petita perquè no ho puc evitar.
I ara toca pensar que hi haurà una segona vegada i que no passa res si hi ha una tercera o fins i tot una quarta perquè el més important és arribar a la fita i no el temps que triguis en arribar però tot i així avui ha estat un dia trist per a mi.
Porto ja una setmana fent voltes al tema i aquest matí estava molt molt nerviosa. Les infusions de passiflora no han solucionat res (ara ja tinc Flors de Bach que hi tinc més fe) i he anat com un flam.
El cert és que no puc tirar les culpes a ningú que no sigui jo mateixa. L'examinadora era maca, donava unes instruccions clares i, fins i tot, li ha dit al meu profe que li feia llàstima suspendre'm perquè se'm veu que poso interès i que ho faig bé però les faltes que avui he tingut han estat imperdonables.
He estat la segona en posar-se davant del volant i el meu company ha finalitzat l'examen just en un lloc on a mi sempre se m'ha calat el cotxe. Només veure que havia de començar l'examen allà ja ha fet que m'alterés, m'he posat molt nerviosa i he començar a conduir pensant que no aconseguiria fer aquella punyetera pujada i sí que l'he fet sí però fent saltar els neteja parabrises. Que malament ho he passat! No sabia com parar-los i al final he decidit que el més sensat era deixar-los estar. Total, tampoc molesten tant... Doncs entre pensada i pensada es veu que he girat una cantonada gairebé rascant una furgoneta. Jo no ho he vist pas però es veu que ha estat bastant evident perquè fins i tot el noi que ha pujat amb mi m'ho ha dit quan hem baixat del cotxe.
Més endavant he parat en un pas de vianants per deixar passar dos nens però no he vist una noia que s'acostava per la meva dreta així que he tirat i ja us podeu imaginar el que significa no deixar passar un vianant en un pas de zebra.
I amb aquestes pifiades no he tingut prou perquè es veu que també he agafat una rotonda massa ràpid i he passat per un carrer per on passava un camió quan m'hauria d'haver aturat.
Quan ha acabat l'examen sabia que ho havia fet malament però fins que no he sentit que havia suspès no m'he vingut avall. Us asseguro que poques vegades a la meva vida m'he sentit tan frustrada. Només volia arribar a casa i plorar i plorar però encara em quedava tot el camí fins arribar.
He pujat al cotxe a la part de darrera i he començat a enviar missatges dient que havia suspès. Tenia molta gent pendent de mi i volia dir-lis. No calia donar massa explicacions, amb un simple "he suspès" n'hi havia bastant.
Ha baixat el meu company i he passat jo a fer de copilot del meu profe. Anava callada i ell ha començat a explicar-me què havia fet malament. Em preguntava què pensava, com em sentia, si estava bé i jo no era capaç de dir ni una paraula perquè mentre ell parlava jo només pensava en que volia plorar però no volia fer-ho davant d'ell. Fins que no he pogut més i li he dit que no deia res perquè intentava no plorar i allà mateix he començat a plorar com una toia.
M'he sentit tan idiota! De debò, és totalment ridícul. Tinc 32 anys i he arribat fins aquí. Carai, he fet molt bona feina. Tenia por a engegar un cotxe i ara fins i tot sóc capaç d'anar per autovia canviant les marxes quan toca i fent el que cal i suspenc un examen i em sento així. Em sento frustrada, em disgusto i ploro com una nena petita perquè no ho puc evitar.
I ara toca pensar que hi haurà una segona vegada i que no passa res si hi ha una tercera o fins i tot una quarta perquè el més important és arribar a la fita i no el temps que triguis en arribar però tot i així avui ha estat un dia trist per a mi.
dilluns, 2 de gener del 2012
El passadís rosa
Avui hem anat a comprar els regals de reis. Sí, aquest any hem estat ben panxos i mira que normalment ja els tinc un mes abans però mira, la cosa ha anat com ha anat i avui ens ha tocat anar de botiga en botiga pensant què fèiem a uns i a altres.
El primer que hem fet ha estat anar a la botiga de joguines a buscar els regalets pels nens. L'Andreu aquest any ha demanat tot el catàleg (com diria la meva avia: "sembla que li ha fet la boca un capellà") així que hem fet una selecció i ens hem endut un pc interactiu amb activitats adreçades a nens de la seva edat, un patinet i un peluix del papa pitufo. Hem decidit que amb això ja n'hi havia prou i és que jo ho compraria tot però no pot ser. Hem de ser conseqüents i ja tindrà prou regals de tota la família. A més, pel febrer és el seu aniversari i tornarà a tenir pluja de joguines. Amb això ja va servit!
Després hem anat a buscar el regal de reis d'en Biel i tachan! He entrat al passadís rosa. I per què? Doncs perquè al meu petit li encanta passejar nines en cotxet. L'altre dia vam anar a un parc de jocs que van posar a Granollers i va passar mitja tarda passejant una nina amunt i avall amb el cotxet. S'ho passava teta el noi! La nit del 31 vam anar a casa d'uns amics que tenen una nena i també va tenir feina a passejar la nina per tot el passadís així que vam decidir que el seu regal de reis seria un cotxet amb una nina. De ben segur que gaudirà aquest regal! Farà cames el meu petit rialler.
Ara que el passadís rosa no és per anar de passada, eh? El passadís rosa és meravellós. M'encanten les nines i tots els seus accessoris. Els petits ponis, les nines aquelles petitones que porten fins i tot ulleres! Mare meva, és per tornar-s'hi boja i jo sense nena... Ai, ai, aaaai que l'Esther cada vegada en té més ganes i això és perillós.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)