Avui diumenge teníem la celebració de l'aniversari de l'Andreu amb els seus amiguets. Ja tinc tot comprat, tot pensat... I va i em poso malalta! I si altres vegades m'ha fastidiat posar-me malalta aquesta ja m'ha matat directament.
Dissabte de matinada vaig començar a vomitar i poc després ja venia la febre. Vaja, un virus d'aquests famosos en tota regla. Clar que no m'estranya, allà a l'escola on treballo els nens cauen com a mosques. Sembla que tenim els virus ben instal·lats i ves, m'he endut un de ben maco a casa.
Porto des d'ahir entre llit i sofà. Ara ja no tinc febre però no estic fina. Em sento dèbil, no tinc ganes de menjar res (això en mi ja és preocupant) i dormo força. I tot i que hauria d'estar feta pols només pels símptomes el que pitjor porto és delegar i el tema de l'aniversari de l'Andreu.
Explicar-li a un nen de quatre anys que està desitjant celebrar el seu aniversari que haurà d'esperar una setmana més per a poder tenir la seva festa no és senzill. Ell ho tenia molt clar, que vinguessin els amiguets igual i jo em quedava tancada a l'habitació i ja està. Fàcil, eh? Pobre... Però no, no és així. La mama ha d'estar bé per poder preparar tot el que ha de preparar i per gaudir de la festa també. Per sort, la setmana que ve tothom pot venir i la podrem fer si no passa res però carai, no fer-la avui ja em fa sentir malament. Sí, ja ho sé, no tinc pas la culpa de posar-me malalta però i què? Coses de mare, oi?
A banda d'això porto malament el delegar. Se'm fa estrany estar a l'habitació i sentir com rutlla la casa sense mi. Jo que superviso tot sempre, que estic pendent d'això, d'allò, de tot! I ara només sento el rebombori i ja m'aixecaria a fer o desfer però ni puc ni ho haig de fer. I que malament es passa com a espectadora només...
Definitivament, les mamis no ens hauríem de posar malaltes.
