A l'octubre vaig escriure un post on parlava del fet de no esperar tant de la gent. En aquell moment estava passant un moment dur de dol. Estava veient com la relació amb una de les meves millors amigues s'apagava com una espelmeta que ja fa poca llum i que aguanta però saps que en qualsevol moment deixarà de lluir.
Bé, uns mesos després puc dir que l'espelmeta per la meva part s'ha apagat del tot i ja no estic trista. Simplement vull passar pàgina, vull quedar-me amb els moments bons viscuts (que hi ha hagut molts) i prou.
Des d'octubre cap aquí la cosa es mantenia a tranques i barranques però fa una setmana i poc més que tot va acabar. Vaig aprofitar un sopar per explicar com em sentia. Vaig explicar que per una mare els seus fills són el més important, que els nens mereixen més atenció, una mica més de cas. L'Andreu ja entén tot i té una il·lusió boja per ella i per la seva parella. Aquell dia eren les 22h i encara no havia sopat amb l'emoció d'esperar-los. Una emoció que no és recíproca i que a mi ja se'm clava com un ganivet en el cor.
El petit ja dormia perquè a segons quines hores ell ja dorm. Ell no els espera i jo ja no faig que els esperi...
Vaig dir que els havia fet padrins amb tota la il·lusió del món. No els vaig triar perquè sí, els vaig triar perquè fa molts anys que ella és important per a mi i ara ell també ho és.
Quan exposo tota una sèrie de sentiments intentant que el plor no em surti que rebo per resposta? "No ens agraden els nens". Ja ho sé això! Però els MEUS nens no són uns nens, són els MEUS nens. Si tu, ell... Qualsevol m'estima de debò sap que els meus nens no són uns nens qualsevol. Per cap mare els nens són uns nens qualsevol.
I acaba el sopar de bona manera i es tanca la porta i sé que allò ha estat el final.
Als tres dies comptats arriba l'aniversari de l'Andreu. No hi ha cap felicitació... No hi ha res.
Bé, ara sí que ha mort tot. I mira, ara ja no estic trista. Ja he tingut molts mesos per pair, per digerir i per adonar-me que ja no sóc tan important com ho era abans. Imagino que es deu a que els interessos han canviat i no passa res. És una cosa que passa amb molta gent.
L'únic que em dol és quedar-me amb la pena del record de veure el meu fill gran esperant per sopar, amb tota la il·lusió i amagant-se darrera la butaca per fer un gran : "buuuuuuh".
La gran pena que no els han sabut valorar.
9 comentaris:
són ells qui s'ho perden, i no poc! un petonàs!
Per favor, quina poca sensibilitat. Ja no es tracta de si t'agraden o no els nens...és si t'agraden o no les persones...bé, no sé, es que aquest tipus de comportament no el suporto. Menys mal que has decidit tallar-ho del tot, has fet molt bé.
Doncs trobo fort que et responguessin això, i tant!
Ells s'ho perden!
Sap molt greu veure els petits tan il.lusionats quan no obtenen respota.
És una llàstima.
Ànims, has fet molt bé!
Crec que l'Anna ha tocat el punt clau: és si t'agraden o no les persones, es tracta de ser mínimament considerat amb els demés. Per mi és una qüestio d'egoïsme
Com díuen per aquí quina manca de sensibilitat i hi afegiria manca d'educació i d'empatia. És una llàstima acabar així però a la llarga és el millor.
Jo penso que es tracta d'interessos. Les nostres vides han agafat caires molt (potser massa) diferents. Ella ha anat fent amistats que segueixen més el seu ritme com jo també n'he agafat que segueixen el nostre.
Tot i així la diferència és que jo cada vegada he tingut menys cabuda a la seva vida quan jo sempre li he guardat un lloc i dels privilegiats.
No sé, la cosa ha estat mica a mica. Al principi de tenir l'Andreu no era tan exagerat i la veritat és que mai hagués pensat que arribaríem on hem arribat però tinc molt clar que no he d'anar demanant que ningú s'estimi els meus fills com si fos un esforç que s'ha de fer.
Si algun dia són pares ja ho entendran i sinó doncs bueno, com diu la Mireia, ells s'ho perden. Tinc uns nens que són una meravella :-) I, per sort, tinc molta gent que se'ls estima una barbaritat de manera espontània.
I si hi ha coses més enllà apart del tema dels nens doncs també es podria haver dit, no? Que per això les coses es parlen.
Bé, és igual. Per la meva part se acabó!
Molt ben fet Esther, ells s'ho perden.
El tema no mereix ni un dia més del vostre temps, així que me n'alegro que el dol s'hagi acabat.
carai, m'he quedat sense paraules. De veritat, és d'aquelles coses que quan te les expliquen, et quedes en silenci, pensant un munt de coses. M'imagino si algun suposat amic em digués una cosa així, quina barreja de tristesa, ràbia i perplexitat.En fi, passar pàgina és el millor que podies fer, molt bé.
MamaM gràcies :-)
Cas si a mi m'ho arriben a dir fa uns anyets tampoc ho hagués cregut però mira, de vegades la vida et sorprèn i no sempre gratament...
Publica un comentari a l'entrada