Demà comença en Biel a la nova escola bressol i estic nerviosa. No ho hauria d'estar perquè abans de l'estiu ja va anar a la "guarde" un parell de mesos i es va adaptar perfectament però no puc evitar-ho.
Avui preparava la Babycook ja per fer el dinar de demà quan he pensat: "ai no, si demà va ja a l'escola bressol" i en acabar de pensar això no he pogut evitar que m'entrés una mica de nervis per l'estomac perquè per molt que el teu fill s'adapti bé, que ja hagi anat altres anys, que s'ho passi teta i mil coses més és molt difícil no entristir-se una mica.
Demà en Biel comença a l'escola bressol i sé que li anirà bé però no puc evitar que em faci una mica de cosa saber que estarà tot el dia allà sense el seu papa i la seva mama. Passarà el primer dia amb unes desconegudes que segur que el tracten molt bé però no deixen de ser desconegudes.
A més encara porto el disgust d'haver-lo de dur a una escola bressol diferent a la que ja va anar durant dos mesos i a la que ha anat l'Andreu durant tres cursos.
Ara ens hem d'adaptar tant ell com nosaltres (més jo que sóc la patidora oficial a casa) i és que aquest setembre està ple d'adaptacions!
diumenge, 4 de setembre del 2011
dissabte, 3 de setembre del 2011
Adaptacions
Per mi cada destinació és sinònim d'adaptació. A cada nomenament començo en una escola nova i això implica conèixer companys nous, adaptar-se a la manera de fer del centre, als espais, als nous alumnes, a la manera de treballar de gent que no coneixes i un llarg etcètera de coses.
La destinació per a aquest inici de curs ha estat força dolenta. Començo a pensar que tinc la mala sort instal·lada sobre el cap perquè gairebé tota la gent que conec es troba al costat de casa seva...
Al que anava! Aquesta destinació ha estat força dolenta pel que fa a transport. Quan vaig veure Sant Andreu de Llavaneres a la pantalla em volia morir, vaig agafar una plorera tremenda i em va durar el disgustet una bona estona. Per anar a Sant Andreu de Llavaneres tornava a estar amb les mateixes que per anar a Calella però pitjor! I per què pitjor? perquè està més a prop però el poble està a una distància considerable del tren i l'única manera d'arribar a l'escola és agafant un autobús que pel que diuen no funciona massa bé. Al meu cap només em feia voltes la idea que hauria d'agafar dos trens i un autobús. A quina hora es suposa que m'he de llevar per fer tot això? I a quina hora tornaré a casa?
Tot això em fa estar emprenyada (per variar) amb el Departament i amb el fet que se'ns consideri números i no es tingui en compte segons quines coses a l'hora de donar destinacions però vaja, això no és novetat.
Vaig passar la nit molt neguitosa però en Jordi em va dir que em portava i que ja ens ho faríem. Què faria jo sense ell?
I al dia següent em va dur a l'escola i una vegada allà rebo la notícia que en certa manera esperava. La baixa s'allargarà més de quinze dies! Ara hi ha qui diu que potser un mes i hi ha qui diu que potser un trimestre i no me n'alegro la veritat.
Entro a la sala de mestres i em trobo amb una noia que també és nova. Ja seiem juntes perquè això de ser novata i trobar-te amb una altra persona que també ho és ajuda. Tothom ens saluda i ens pregunta el nom, l'edat, a qui substituïm, d'on venim i quan explico la meva situació tothom es posa les mans al cap i ja tinc dues persones que s'ofereixen a dur-me almenys fins a Mataró. Ja tenim alguna cosa guanyada sobre el transport!
Ens adjudiquen les classes i tindré un cinquè. Què bé! M'encanten els nens d'aquesta edat tot i que estiguin en plena edat del pavo així que encantada de començar el curs com a tutora i amb uns nens d'aquesta edat. Arriba el meu "paralelo" (mai havia tingut un noi de paral·lel) i em diu que tinc la millor classe del món. Els nens són maquíssims i mai hi ha cap problema amb ells! Estic contenta.
Xerro amb gent, m'expliquen coses, ja veig un parell de persones que no em transmeten massa bon rotllo (d'aquestes sempre hi ha a tot arreu), veig la meva classe, faig la passejada oficial per l'escola... I ja no estic tan trista! Sembla que té bona pinta l'escola. Potser si s'allarga no està tan malament i el transport? Ja buscarem alguna solució, no?
Estem des d'ahir buscant solucions i per fi ha arribat una! En Jordi m'acostarà pel matí a Mataró (els autobusos no poden tenir pitjor horari), després agafarà l'autopista fins a Barcelona per anar a treballar i jo marxaré amb una companya cap a l'escola. Per la tarda tornaré a Mataró amb aquesta noia o amb una altra persona i esperaré a l'autobús, si arribem quan toca i tot va bé cap a les 18h ja estaré per Granollers.
La veritat és que preferiria poder estar a casa abans, no haver de dependre del Jordi per anar pels matins (insisteixo, és un tresor!) ni de cap company però de moment les coses van així i com no sóc persona d'enfonsar-me massa temps aquí estic contenta perquè l'escola és xula, la majoria de gent sembla maca i tinc ganes de veure els nens.
Ah i el 14 pujo a teòrica a veure si hi ha sort! Que això serà una bona motivació per treure'm el carnet.
La destinació per a aquest inici de curs ha estat força dolenta. Començo a pensar que tinc la mala sort instal·lada sobre el cap perquè gairebé tota la gent que conec es troba al costat de casa seva...
Al que anava! Aquesta destinació ha estat força dolenta pel que fa a transport. Quan vaig veure Sant Andreu de Llavaneres a la pantalla em volia morir, vaig agafar una plorera tremenda i em va durar el disgustet una bona estona. Per anar a Sant Andreu de Llavaneres tornava a estar amb les mateixes que per anar a Calella però pitjor! I per què pitjor? perquè està més a prop però el poble està a una distància considerable del tren i l'única manera d'arribar a l'escola és agafant un autobús que pel que diuen no funciona massa bé. Al meu cap només em feia voltes la idea que hauria d'agafar dos trens i un autobús. A quina hora es suposa que m'he de llevar per fer tot això? I a quina hora tornaré a casa?
Tot això em fa estar emprenyada (per variar) amb el Departament i amb el fet que se'ns consideri números i no es tingui en compte segons quines coses a l'hora de donar destinacions però vaja, això no és novetat.
Vaig passar la nit molt neguitosa però en Jordi em va dir que em portava i que ja ens ho faríem. Què faria jo sense ell?
I al dia següent em va dur a l'escola i una vegada allà rebo la notícia que en certa manera esperava. La baixa s'allargarà més de quinze dies! Ara hi ha qui diu que potser un mes i hi ha qui diu que potser un trimestre i no me n'alegro la veritat.
Entro a la sala de mestres i em trobo amb una noia que també és nova. Ja seiem juntes perquè això de ser novata i trobar-te amb una altra persona que també ho és ajuda. Tothom ens saluda i ens pregunta el nom, l'edat, a qui substituïm, d'on venim i quan explico la meva situació tothom es posa les mans al cap i ja tinc dues persones que s'ofereixen a dur-me almenys fins a Mataró. Ja tenim alguna cosa guanyada sobre el transport!
Ens adjudiquen les classes i tindré un cinquè. Què bé! M'encanten els nens d'aquesta edat tot i que estiguin en plena edat del pavo així que encantada de començar el curs com a tutora i amb uns nens d'aquesta edat. Arriba el meu "paralelo" (mai havia tingut un noi de paral·lel) i em diu que tinc la millor classe del món. Els nens són maquíssims i mai hi ha cap problema amb ells! Estic contenta.
Xerro amb gent, m'expliquen coses, ja veig un parell de persones que no em transmeten massa bon rotllo (d'aquestes sempre hi ha a tot arreu), veig la meva classe, faig la passejada oficial per l'escola... I ja no estic tan trista! Sembla que té bona pinta l'escola. Potser si s'allarga no està tan malament i el transport? Ja buscarem alguna solució, no?
Estem des d'ahir buscant solucions i per fi ha arribat una! En Jordi m'acostarà pel matí a Mataró (els autobusos no poden tenir pitjor horari), després agafarà l'autopista fins a Barcelona per anar a treballar i jo marxaré amb una companya cap a l'escola. Per la tarda tornaré a Mataró amb aquesta noia o amb una altra persona i esperaré a l'autobús, si arribem quan toca i tot va bé cap a les 18h ja estaré per Granollers.
La veritat és que preferiria poder estar a casa abans, no haver de dependre del Jordi per anar pels matins (insisteixo, és un tresor!) ni de cap company però de moment les coses van així i com no sóc persona d'enfonsar-me massa temps aquí estic contenta perquè l'escola és xula, la majoria de gent sembla maca i tinc ganes de veure els nens.
Ah i el 14 pujo a teòrica a veure si hi ha sort! Que això serà una bona motivació per treure'm el carnet.
dimecres, 31 d’agost del 2011
Nerviosa!
Avui estic molt nerviosa i és que estic a unes hores dels "beneïts" nomenaments. Què significa? Que d'aquí unes hores sabré si tinc lloc de feina i on m'ha tocat.
La veritat és que amb els nomenaments es passen molts nervis. Fa un parell d'anys la cosa estava molt millor i sabies que et tocaria tot l'any a la mateixa escola amb plaça d'interina però ara amb les retallades pots donar gràcies si passes alguns mesos a la mateixa escola com a substituta.
En el meu cas el que pitjor porto és el tema del transport. Encara estic amb la teòrica del cotxe així que la meva por és que em toqui en un lloc on no hi hagi transport. L'últim mes de curs vaig estar a Calella i les tornades se'm feien eternes però era només un mes i amb jornada intensiva així que ho portava més o menys bé. Ara és diferent, ara hi ha tot un curs per davant i no puc evitar tenir un sac de nervis a punt d'explotar per la panxa. I si em torna a tocar lluny? O pitjor! I si és un lloc on no puc arribar?
La gent em diu que sigui positiva i en Jordi sempre m'està dient que he d'intentat visualitzar-me en un lloc on a mi em vagi bé però caram! Dec ser molt negativa perquè no em surt.
Avui estic molt nerviosa i per ser fidel a la realitat he de dir que si avui no em nomenen en part estaré contenta. Ahir pensava que si no em nomenen fins a mitjans de mes podré estar amb en Jordi dues setmanes més de vacances i el més important... Podria fer l'adaptació del petit i de l'Andreu.
Ai mare meva, beneïts nomenaments!
La veritat és que amb els nomenaments es passen molts nervis. Fa un parell d'anys la cosa estava molt millor i sabies que et tocaria tot l'any a la mateixa escola amb plaça d'interina però ara amb les retallades pots donar gràcies si passes alguns mesos a la mateixa escola com a substituta.
En el meu cas el que pitjor porto és el tema del transport. Encara estic amb la teòrica del cotxe així que la meva por és que em toqui en un lloc on no hi hagi transport. L'últim mes de curs vaig estar a Calella i les tornades se'm feien eternes però era només un mes i amb jornada intensiva així que ho portava més o menys bé. Ara és diferent, ara hi ha tot un curs per davant i no puc evitar tenir un sac de nervis a punt d'explotar per la panxa. I si em torna a tocar lluny? O pitjor! I si és un lloc on no puc arribar?
La gent em diu que sigui positiva i en Jordi sempre m'està dient que he d'intentat visualitzar-me en un lloc on a mi em vagi bé però caram! Dec ser molt negativa perquè no em surt.
Avui estic molt nerviosa i per ser fidel a la realitat he de dir que si avui no em nomenen en part estaré contenta. Ahir pensava que si no em nomenen fins a mitjans de mes podré estar amb en Jordi dues setmanes més de vacances i el més important... Podria fer l'adaptació del petit i de l'Andreu.
Ai mare meva, beneïts nomenaments!
dilluns, 29 d’agost del 2011
Premi a la versatilitat!
La Sílvia m'ha passat aquest premi que consisteix a dir set coses sobre una mateixa. Gràcies maca!
Pel cap em rondava però que havia fet una cosa semblant feia temps i efectivament, vaig fer un meme en el 2008 en el que explicava quatre coses sobre mi. M'ha semblat graciós llegir-lo ara després d'aquest temps i com crec que vaig explicar força cosa passo l'enllaç i després afegeixo tres cosetes més.
El meme està aquí i he de dir que després d'aquests anyets puc assegurar que he aprés una mica a contenir-me quan m'enfado. Almenys intento comptar fins a 5 (a 10 no arribo) i diria que em va força bé. Ah! I ara toco els peus d'en Biel també je je!
A part d'això...
- Confesso que tinc un vici o mania (digueu-li com vulgueu) molt i molt lleig i és que em mossego les ungles però molt, molt i molt. He aconseguit deixar de mossegar-me-les dues vegades a la meva vida però sempre acabo tornant. Lleig, lleig...
- M'encanten els animals. He tingut tortugues d'aigua, de terra, ocells, hamsters, camaleons, una pogona, peixos, gossos, gats, un pollet... Ara mateix només tinc el gos i la tortuga però si fos per mi tindria una granja sencera. De fet si algun dia aconsegueixo viure en una casa el primer que faig és comprar conillets!
- M'agrada molt adormir-me en el sofà. Mira, serà una bobada però és que s'està tan bé. Hi ha vegades que li dic al Jordi que es posi pelis de les seves (tipus Linch que no entenc ni ganes) i així jo em puc adormir tranquil·lament. Fins i tot hi ha dies que quan els meus tres homes fan migdiada jo m'aixeco per poder passar a fer-la al sofà.
Ara hauria de passar el premi però crec que el teniu totes!
Pel cap em rondava però que havia fet una cosa semblant feia temps i efectivament, vaig fer un meme en el 2008 en el que explicava quatre coses sobre mi. M'ha semblat graciós llegir-lo ara després d'aquest temps i com crec que vaig explicar força cosa passo l'enllaç i després afegeixo tres cosetes més.
El meme està aquí i he de dir que després d'aquests anyets puc assegurar que he aprés una mica a contenir-me quan m'enfado. Almenys intento comptar fins a 5 (a 10 no arribo) i diria que em va força bé. Ah! I ara toco els peus d'en Biel també je je!
A part d'això...
- Confesso que tinc un vici o mania (digueu-li com vulgueu) molt i molt lleig i és que em mossego les ungles però molt, molt i molt. He aconseguit deixar de mossegar-me-les dues vegades a la meva vida però sempre acabo tornant. Lleig, lleig...
- M'encanten els animals. He tingut tortugues d'aigua, de terra, ocells, hamsters, camaleons, una pogona, peixos, gossos, gats, un pollet... Ara mateix només tinc el gos i la tortuga però si fos per mi tindria una granja sencera. De fet si algun dia aconsegueixo viure en una casa el primer que faig és comprar conillets!
- M'agrada molt adormir-me en el sofà. Mira, serà una bobada però és que s'està tan bé. Hi ha vegades que li dic al Jordi que es posi pelis de les seves (tipus Linch que no entenc ni ganes) i així jo em puc adormir tranquil·lament. Fins i tot hi ha dies que quan els meus tres homes fan migdiada jo m'aixeco per poder passar a fer-la al sofà.
Ara hauria de passar el premi però crec que el teniu totes!
diumenge, 28 d’agost del 2011
Canvi de feina
Ara ja és oficial així que ho puc dir: En Jordi canvia de feina!
Fa temps que la idea d'un canvi li rondava pel cap. Va buscar i caram! Sembla que ha estat de sort perquè ha trobat un lloc que és tot just el que volia o almenys se li assembla molt.
La veritat és que quan en Jordi canvia de feina (no fa tant que va començar on és ara) jo em poso nerviosa. Per què? Doncs ben bé no ho sé però m'intriga saber com li anirà, si estarà a gust... Vaja que és com quan em toca a mi començar de nou en una escola perquè em faig les mateixes preguntes.
Aquesta feina creiem que aportarà coses bones a la nostra vida. Una d'elles és que passarà de ser autònom a assalariat i això ens dona algunes seguretats (sobretot de caire econòmic) que ara mateix no tenim i que ens faran respirar una mica més tranquils. Ara mateix si falta a la feina sigui pel motiu que sigui no cobra els dies que ha faltat, si el fan fora no té dret a atur, etc. Bé, unes quantes coses que, la veritat, a mi em començaven a provocar una mica d'angoixa. El més curiós és que fa un any no me la provocaven pas... Com canvien els pensaments!
L'altre cara de la moneda però és que perdem algunes coses com la flexibilitat horària, que pugui dur els nens a escola (això representa una despesa econòmica i un cert sentiment de culpa per a ell), s'haurà de desplaçar fins a Barna quan ara treballa aquí mateix (tinguem fe en la Renfe)... Vaja que guanyarà algunes coses però a canvi també haurà de perdre unes altres.
Jo sincerament espero que li vagi genial en aquesta nova "aventura" i que les coses bones ajudin a compensar les dolentes perquè s'ho mereix i perquè ens ho mereixem.
Sort!
Fa temps que la idea d'un canvi li rondava pel cap. Va buscar i caram! Sembla que ha estat de sort perquè ha trobat un lloc que és tot just el que volia o almenys se li assembla molt.
La veritat és que quan en Jordi canvia de feina (no fa tant que va començar on és ara) jo em poso nerviosa. Per què? Doncs ben bé no ho sé però m'intriga saber com li anirà, si estarà a gust... Vaja que és com quan em toca a mi començar de nou en una escola perquè em faig les mateixes preguntes.
Aquesta feina creiem que aportarà coses bones a la nostra vida. Una d'elles és que passarà de ser autònom a assalariat i això ens dona algunes seguretats (sobretot de caire econòmic) que ara mateix no tenim i que ens faran respirar una mica més tranquils. Ara mateix si falta a la feina sigui pel motiu que sigui no cobra els dies que ha faltat, si el fan fora no té dret a atur, etc. Bé, unes quantes coses que, la veritat, a mi em començaven a provocar una mica d'angoixa. El més curiós és que fa un any no me la provocaven pas... Com canvien els pensaments!
L'altre cara de la moneda però és que perdem algunes coses com la flexibilitat horària, que pugui dur els nens a escola (això representa una despesa econòmica i un cert sentiment de culpa per a ell), s'haurà de desplaçar fins a Barna quan ara treballa aquí mateix (tinguem fe en la Renfe)... Vaja que guanyarà algunes coses però a canvi també haurà de perdre unes altres.
Jo sincerament espero que li vagi genial en aquesta nova "aventura" i que les coses bones ajudin a compensar les dolentes perquè s'ho mereix i perquè ens ho mereixem.
Sort!
divendres, 26 d’agost del 2011
Biberó
La veritat és que no recordo si ja he tocat aquest tema en el meu blog. Ara ja fa uns anyets que escric i és força difícil tenir a la memòria tots els temes que he tocat. Imagino que en alguna ocasió parlaré de coses que ja he parlat o que, fins i tot, em contradiré perquè crec que a mida que vaig madurant vaig fent canvis en les meves idees. També és probable que alguna vegada tingui algun fals record i és que a mida que passa el temps me n'adono que hi ha coses que s'obliden, que es recorden parcialment o que s'arriben a idealitzar però bé, aquest no és el tema.
Avui m'agradaria escriure un post sobre donar el biberó o com li diu molta gent "lactància artificial".
Últimament llegeixo blogs de noies que estan molt a favor de la lactància materna i la veritat és que en cap moment m'he sentit ferida o tocada per les seves paraules. Són noies que, simplement, creuen en la seva manera de fer i per tant la defensen. Quan he dit alguna cosa sobre el tipus d'alletament dels meus fills s'han mostrat molt respectuoses i això m'agrada perquè la gent no sempre és així.
Quan em vaig quedar embarassada de l'Andreu una de les primeres coses que em va venir al cap va ser el tipus d'alletament. Vaig pensar i pensar i finalment vaig decidir que no volia donar pit. Per molt que a la gent li pogués semblar que era una decisió còmoda per a mi no ho era pas. No és fàcil triar el biberó quan tens un "pelotón" de gent dient-te que el pit és el millor, que com pot ser que no li vulguis donar pit, que potser els teus fills agafen més malalties, que és una postura egoista... Vaja, que les he sentit de tots els colors.
Això sí, gairebé ningú es molestava en preguntar el per què de la meva decisió. A la família més directa crec que va ser la meva iaia (què faria sense ella?) l'única persona que va preguntar i em va recolzar.
Jo sóc una persona molt controladora. M'agrada tenir-ho tot molt per la mà, saber el què, el com i el quan de tot el que passa a la meva vida. No és que sigui com una màquina però gairebé. Per sort, amb el temps m'he anat relaxant i ara sóc més capaç de deixar fluir les coses però quan estava embarassada de l'Andreu això no era així. A tot això li hem de sumar el fet que sóc un autèntic sac de nervis (estic quedant com una histèrica?).
Quan vaig sentir que el pit era a demanda, que no sabies l'estona que podies estar donant de mamar, que de vegades triga a pujar la llet, etc. ja em vaig començar a estressar i s'ho cregui la gent o no no vaig pensar en mi sinó en el meu fill. Vaig pensar que el moment de menjar del nen havia de ser un moment de relaxació, un moment íntim i especial entre mare i fill i no un moment en que jo em posaria histèrica i el pobre nen hauria de rebre totes les meves ansietats.
Així doncs vaig decidir donar biberó. Per mi? Doncs una mica sí però bàsicament pel meu petit.
Potser va ser una decisió estúpida per a molta gent però per a mi va ser una bona decisió. L'Andreu ha pres biberó des del minut 0 i és un nen sa que no ha tingut més problemes que cap altre nen i la nostra relació afectiva és com la de qualsevol altre mare amb el seu fill.
Jo no entro en si l'alletament artificial o natural és millor o pitjor perquè simplement el veig diferent. Tampoc sóc cap soca i sóc molt conscient que no hi ha res com la llet materna però crec que cada dona ha de decidir què vol fer sense sentir-se pressionada o amb por al què diran.
Quan una és mare s'estima al seu fill per sobre de totes les coses i mira per ell i si decideix donar biberó doncs és perquè creu que és el millor sigui pel motiu que sigui i penso que és una decisió que s'ha de respectar.
Conec casos de noies que per culpa de pressions han acabat fent una cosa que no desitjaven i ho han acabat passant molt malament. Crec que la llibertat de les persones és essencial i no s'ha de fer pressions ni per una banda ni per l'altra.
Amb en Biel vaig decidir fer el mateix tot i que reconec que vaig estar molt més temptada de donar el pit per provar l'experiència i ara si tingués un altre doncs no sé què faria... Això em demostra que no tot és blanc o negre. També hi ha grisos i moments en que pots triar una cosa o una altra en funció del que pensis que serà el millor i allò no té perquè ser un extrem o l'altre.
La veritat que em fa molta llàstima com últimament sembla que hi ha dos corrents totalment oposades en les que no pot haver-hi enteniment... O ets pro-teta o ets pro-bibe o estàs amb Carlos Gonzalez o amb el senyor Estivill. Doncs mira, jo no sóc ni d'un ni de l'altre, sóc de mi mateixa, dels meus fills i del que crec més correcte posant-hi una mica de seny. Criar uns fills ja és suficientment difícil com perquè a sobre ens ho compliquem!
El nen de la foto és l'Andreu amb pocs dies. Com passa el temps!
Avui m'agradaria escriure un post sobre donar el biberó o com li diu molta gent "lactància artificial".
Últimament llegeixo blogs de noies que estan molt a favor de la lactància materna i la veritat és que en cap moment m'he sentit ferida o tocada per les seves paraules. Són noies que, simplement, creuen en la seva manera de fer i per tant la defensen. Quan he dit alguna cosa sobre el tipus d'alletament dels meus fills s'han mostrat molt respectuoses i això m'agrada perquè la gent no sempre és així.
Quan em vaig quedar embarassada de l'Andreu una de les primeres coses que em va venir al cap va ser el tipus d'alletament. Vaig pensar i pensar i finalment vaig decidir que no volia donar pit. Per molt que a la gent li pogués semblar que era una decisió còmoda per a mi no ho era pas. No és fàcil triar el biberó quan tens un "pelotón" de gent dient-te que el pit és el millor, que com pot ser que no li vulguis donar pit, que potser els teus fills agafen més malalties, que és una postura egoista... Vaja, que les he sentit de tots els colors.
Això sí, gairebé ningú es molestava en preguntar el per què de la meva decisió. A la família més directa crec que va ser la meva iaia (què faria sense ella?) l'única persona que va preguntar i em va recolzar.
Jo sóc una persona molt controladora. M'agrada tenir-ho tot molt per la mà, saber el què, el com i el quan de tot el que passa a la meva vida. No és que sigui com una màquina però gairebé. Per sort, amb el temps m'he anat relaxant i ara sóc més capaç de deixar fluir les coses però quan estava embarassada de l'Andreu això no era així. A tot això li hem de sumar el fet que sóc un autèntic sac de nervis (estic quedant com una histèrica?).
Quan vaig sentir que el pit era a demanda, que no sabies l'estona que podies estar donant de mamar, que de vegades triga a pujar la llet, etc. ja em vaig començar a estressar i s'ho cregui la gent o no no vaig pensar en mi sinó en el meu fill. Vaig pensar que el moment de menjar del nen havia de ser un moment de relaxació, un moment íntim i especial entre mare i fill i no un moment en que jo em posaria histèrica i el pobre nen hauria de rebre totes les meves ansietats.
Així doncs vaig decidir donar biberó. Per mi? Doncs una mica sí però bàsicament pel meu petit.
Potser va ser una decisió estúpida per a molta gent però per a mi va ser una bona decisió. L'Andreu ha pres biberó des del minut 0 i és un nen sa que no ha tingut més problemes que cap altre nen i la nostra relació afectiva és com la de qualsevol altre mare amb el seu fill.
Jo no entro en si l'alletament artificial o natural és millor o pitjor perquè simplement el veig diferent. Tampoc sóc cap soca i sóc molt conscient que no hi ha res com la llet materna però crec que cada dona ha de decidir què vol fer sense sentir-se pressionada o amb por al què diran.
Quan una és mare s'estima al seu fill per sobre de totes les coses i mira per ell i si decideix donar biberó doncs és perquè creu que és el millor sigui pel motiu que sigui i penso que és una decisió que s'ha de respectar.
Conec casos de noies que per culpa de pressions han acabat fent una cosa que no desitjaven i ho han acabat passant molt malament. Crec que la llibertat de les persones és essencial i no s'ha de fer pressions ni per una banda ni per l'altra.
Amb en Biel vaig decidir fer el mateix tot i que reconec que vaig estar molt més temptada de donar el pit per provar l'experiència i ara si tingués un altre doncs no sé què faria... Això em demostra que no tot és blanc o negre. També hi ha grisos i moments en que pots triar una cosa o una altra en funció del que pensis que serà el millor i allò no té perquè ser un extrem o l'altre.
La veritat que em fa molta llàstima com últimament sembla que hi ha dos corrents totalment oposades en les que no pot haver-hi enteniment... O ets pro-teta o ets pro-bibe o estàs amb Carlos Gonzalez o amb el senyor Estivill. Doncs mira, jo no sóc ni d'un ni de l'altre, sóc de mi mateixa, dels meus fills i del que crec més correcte posant-hi una mica de seny. Criar uns fills ja és suficientment difícil com perquè a sobre ens ho compliquem!
El nen de la foto és l'Andreu amb pocs dies. Com passa el temps!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)




