divendres, 26 d’agost de 2011

Biberó

La veritat és que no recordo si ja he tocat aquest tema en el meu blog. Ara ja fa uns anyets que escric i és força difícil tenir a la memòria tots els temes que he tocat. Imagino que en alguna ocasió parlaré de coses que ja he parlat o que, fins i tot, em contradiré perquè crec que a mida que vaig madurant vaig fent canvis en les meves idees. També és probable que alguna vegada tingui algun fals record i és que a mida que passa el temps me n'adono que hi ha coses que s'obliden, que es recorden parcialment o que s'arriben a idealitzar però bé, aquest no és el tema.

Avui m'agradaria escriure un post sobre donar el biberó o com li diu molta gent "lactància artificial".

Últimament llegeixo blogs de noies que estan molt a favor de la lactància materna i la veritat és que en cap moment m'he sentit ferida o tocada per les seves paraules. Són noies que, simplement, creuen en la seva manera de fer i per tant la defensen. Quan he dit alguna cosa sobre el tipus d'alletament dels meus fills s'han mostrat molt respectuoses i això m'agrada perquè la gent no sempre és així.

Quan em vaig quedar embarassada de l'Andreu una de les primeres coses que em va venir al cap va ser el tipus d'alletament. Vaig pensar i pensar i finalment vaig decidir que no volia donar pit. Per molt que a la gent li pogués semblar que era una decisió còmoda per a mi no ho era pas. No és fàcil triar el biberó quan tens un "pelotón" de gent dient-te que el pit és el millor, que com pot ser que no li vulguis donar pit, que potser els teus fills agafen més malalties, que és una postura egoista... Vaja, que les he sentit de tots els colors.

Això sí, gairebé ningú es molestava en preguntar el per què de la meva decisió. A la família més directa crec que va ser la meva iaia (què faria sense ella?) l'única persona que va preguntar i em va recolzar.

Jo sóc una persona molt controladora. M'agrada tenir-ho tot molt per la mà, saber el què, el com i el quan de tot el que passa a la meva vida. No és que sigui com una màquina però gairebé. Per sort, amb el temps m'he anat relaxant i ara sóc més capaç de deixar fluir les coses però quan estava embarassada de l'Andreu això no era així. A tot això li hem de sumar el fet que sóc un autèntic sac de nervis (estic quedant com una histèrica?).

Quan vaig sentir que el pit era a demanda, que no sabies l'estona que podies estar donant de mamar, que de vegades triga a pujar la llet, etc. ja em vaig començar a estressar i s'ho cregui la gent o no no vaig pensar en mi sinó en el meu fill. Vaig pensar que el moment de menjar del nen havia de ser un moment de relaxació, un moment íntim i especial entre mare i fill i no un moment en que jo em posaria histèrica i el pobre nen hauria de rebre totes les meves ansietats.

Així doncs vaig decidir donar biberó. Per mi? Doncs una mica sí però bàsicament pel meu petit.

Potser va ser una decisió estúpida per a molta gent però per a mi va ser una bona decisió. L'Andreu ha pres biberó des del minut 0 i és un nen sa que no ha tingut més problemes que cap altre nen i la nostra relació afectiva és com la de qualsevol altre mare amb el seu fill.

Jo no entro en si l'alletament artificial o natural és millor o pitjor perquè simplement el veig diferent. Tampoc sóc cap soca i sóc molt conscient que no hi ha res com la llet materna però crec que cada dona ha de decidir què vol fer sense sentir-se pressionada o amb por al què diran.

Quan una és mare s'estima al seu fill per sobre de totes les coses i mira per ell i si decideix donar biberó doncs és perquè creu que és el millor sigui pel motiu que sigui i penso que és una decisió que s'ha de respectar.

Conec casos de noies que per culpa de pressions han acabat fent una cosa que no desitjaven i ho han acabat passant molt malament. Crec que la llibertat de les persones és essencial i no s'ha de fer pressions ni per una banda ni per l'altra.

Amb en Biel vaig decidir fer el mateix tot i que reconec que vaig estar molt més temptada de donar el pit per provar l'experiència i ara si tingués un altre doncs no sé què faria... Això em demostra que no tot és blanc o negre. També hi ha grisos i moments en que pots triar una cosa o una altra en funció del que pensis que serà el millor i allò no té perquè ser un extrem o l'altre.

La veritat que em fa molta llàstima com últimament sembla que hi ha dos corrents totalment oposades en les que no pot haver-hi enteniment... O ets pro-teta o ets pro-bibe o estàs amb Carlos Gonzalez o amb el senyor Estivill. Doncs mira, jo no sóc ni d'un ni de l'altre, sóc de mi mateixa, dels meus fills i del que crec més correcte posant-hi una mica de seny. Criar uns fills ja és suficientment difícil com perquè a sobre ens ho compliquem!
El nen de la foto és l'Andreu amb pocs dies. Com passa el temps!

11 comentaris:

onavis ha dit...

Jo penso que el més important és que estàs contenta amb la teva decisió.
Imagino que no devia ser fàcil, perquè les mares (triem l'opció que triem) tenim sempre moltes pressions internes i externes.
Jo també estic molt contenta en haver pogut tirar endavant l'alletament fins ara i això és l'important: que fem el que volem tenint tota la informació i opinions!

Sol Solet ha dit...

Com diu l'Onavis el millor és estar tranuila amb el que has decidit.

Tens raó que últimament amb la criança sembla que no puguis compaginar vàries tendències, sembla que tot hagi de ser blanc o negre i la criança està plena de colors i depèn de moltes coses.

Per un altre costat a vegades tinc la sensació que la gent tant purista de donar pit i que se n'orgullès de donar-li fins que el nen/a té 2, 3 o 4 anys sembla que esperin una felicitació per haver pres aquesta decisió.

Sigui com sigui el tipus de lactància que es tria sempre genera debat (igual que si tens fills o no i el nombre que tens) que si li dones pit: vols dir que menja prou?, ja ho fas bé? segur que tens prou llet?; que si li dones llet artifical, vols dir que no menja massa?, ja li dono jo el bibi i tu dorms (frase de mare i sogra), la qüestió és parlar i posar-se en la vida dels altres!!!!

Sol Solet ha dit...

uf!quin rotllo que t'he fet!!

Euphorbia ha dit...

En aquest tema dels blogs de maternitat et diré que sí que hi ha blogs on he arribat a llegir coses com que els nens que estan en contacte permanent "pell amb pell" amb la mare són nens més estimats i que de grans seran lliures i no cauran en drogadiccions... si els hi dius res et diran que serà perquè tens sentiments de culpabilitat i coses com aquestes... però reconec que també és cosa meva que els hi tinc el dit ficat a l'ull, tot i que intento reprimir-me, però és que els que creuen que són els amos de la Veritat amb majúscules em posen dels nervis.

Jo durant l'embaràs em vaig informar força sobre la lactància i estava convençuda de que el pit era el millor i que li donaria, però les coses no sempre són tan fàcils i més tenint en compte que a vegades hi ha altres factors com ara que el meu fill va nèixer en ple dol per la mort del meu pare i tot ho veia una muntanya. Als pocs dies de ser a casa i veient que el nen no prenia llet i que jo no podia amb les clivelles als pits vaig enviar al meu marit a la farmàcia a les 3 de la matinada a comprar llet i biberons. Tot i aixó vaig allargar una lactància mixta 3 mesos i mig perquè després, a sobre, em van haver d'operar i amb el tema dels antibiòtics i tot plegat vaig abandonar. La sensació de fracàs que et fan sentir és gran però ara, mirat amb distància et puc dir que el meu fill està saníssim i guapíssim i estimadíssim... i ara que me'l miro, també suadíssim, però això és un altre tema. Els problemes molts cops ens els creen els altres.

Crec que aquest dualisme malaltís existeix bàsicament a la xarxa i pots passar del Carlos Gonzàlez com ho faig jo (tot i que m'acabo de llegir el llibre de les vacunes) i passar també de l'Estivill, en el fons, tots tenen una cosa important en comú, que busquen els nostres calerons...

(com a rollista he guanyat a la Sol Solet... jeje)

Esther ha dit...

Onavis jo estic molt contenta de criar els meus fills com ho faig. No sóc la mare perfecta ni molt menys però intento donar-lis tot el que puc a nivell d'amor i benestar. Crec que això és el que s'ha de fer tant si dones bibe o teta :-) I com dius tu, el més important és estar satisfeta amb una mateixa!

Sol Solet tens tota la raó del món en que la gent opina i opina. Ara recordo una dia que la meva sogra em va dir que si el que em feia por de la lactància era el mal de mugrons que comencés a rascar-me'ls amb un raspall de dents des de l'embaràs jaja! Imagina't la meva cara! I rotllo cap dona :-)

Euphorbia a mi també em passa que davant dels extrems em poso molt nerviosa però també intento passar perquè sinó estaria a la gresca tot el dia i no serveix de res. Veig que per a tu el post-part no va ser gens fàcil... De vegades les coses no surten com pensem però el més important és sortir-nos.

Per cert, una amiga meva va quedar alucinada de veure'm fer el dinar al meu petit perquè pensava que la continuació del biberó eren els potitos i no pas els aliments naturals...

conxi ha dit...

Estic d'acord amb tots els posts: ets la seva mare i seguríssim que vas triar el què et semblava millor pels teus fills (i ja s'ha demostrat de sobres que ho vas fer molt bé!!).
Jo no sabia pas si me'n sortiria amb la teta perquè tenia un cas molt proper d'una amiga que ho havia passat molt malament amb les clivelles i el nen no s'engreixava i ella estava encaparrada en donar-li el pit! Quan el meu peque va nèixer baix de pes vaig enviar al pare a la farmàcia a buscar els bibis, exactament com tu!! Però va resultar que jo tenia uns supermugrons anticlivelles i que el peque va agafar-hi traça i tot va acabar bé. La de llibres que vaig poder llegir mentre el tenia a la teta!!! Petonets, wapa!

Mirashka ha dit...

Jo vaig viure una odissea amb la lactància: mixta durant dos mesos i mig amb una nena que no s'enganxava ni a tiros i per tant havia de compaginar una nena amb el sacaleches... i suplement de bibe cada cop. I tot i així, quan ho vaig deixar em sentia culpable per les pressions del meu voltant. Crec que cadscú ha de decidir segons el que li dicti el seu sentit comú i el que vegi millor pel seu cas. Per sort, avui en dia hi ha llets de fórmula fantàstiques.

Ah, i respecte els seguidors fanàtics, que li preguntin al Carlos Gonzàlez com van reaccionar alguns dels seus fans quan va treure un llibre en favor de les vacunes...

Esther ha dit...

Conxi me n'alegra que tot anés tan rodat. És veritat que hi ha molta gent a la que la lactància materna no li va gens bé però també hi ha que teniu sort i uns pits a prova de bombes :-))

Mirashka ja recordo ja el que vas passar amb el tema de la llet... El pitjor és això que dius de les pressions. Coi, quan una mare no pot fer el que realment voldria fer bastant té amb poder superar-ho com perquè els altres es posin a donar opinions que ningú no ha demanat. Quan ets mare o estàs embarassada ets com un iman per a totes les opinions i comentaris del món.

anna ha dit...

Ostres, m'acabo d'adonar que encara no et seguia...ho soluciono ràpid!
Crec que ho has explicat molt bé i em sembla tot molt raonable. Que vols que et digui, jo li he donat el pit fins els 10 mesos o així, tot ha sigut molt cómode però si no ho haguès estat potser hagués durat menys...ves a saber. Perquè també he viscut l'experiència de la meva mare que va ser mare del segon fill quan era ja gran (el meu germà ara té 11 anys) i no li va poder donar el pit per problemes médics i ho va passar malament amb els comentaris de la gent...
Tothom diu el que li sembla, és increible, si li dones pit, li dones massa o el tens malacostumat, si li dones bibi ets una comodona o una egoista. El cas és que, per una cosa o per una altra, a les dones o ens jutgen o ens jutgem...un desastre, la veritat. Sort que n'hi ha que som ben trempades! (la majoria!) ;)

Esther ha dit...

Anna gràcies per la visita :-) Sí noia, això de ser dona és ben complicat i si no ho és ens ho fem...

El pitjor és que la majoria de vegades ens qüestionen també dones que segurament han passat pel mateix. Que dius... Se t'ha oblidat o què? Però com tu dius, per sort sempre hi ha que són ben trempades i et recolzen o, simplement, no s'hi fiquen que ja és molt!

Anònim ha dit...

És veritat amb la lactància sembla que no hi hagi terme mig. T'entenc perfectament i podria reiterar totes les paraules que has escrit perquè jo també sóc mare de biberó per elecció propia desde el minut 0.
Els teus motius són exactament els meus, i ara que espero al tercer continuo pensant els mateix que amb la primera.

El que més m'agrada d'aquest post és que totes les opinions són respectades, que no passa sempre!