Biberó

La veritat és que no recordo si ja he tocat aquest tema en el meu blog. Ara ja fa uns anyets que escric i és força difícil tenir a la memòria tots els temes que he tocat. Imagino que en alguna ocasió parlaré de coses que ja he parlat o que, fins i tot, em contradiré perquè crec que a mida que vaig madurant vaig fent canvis en les meves idees. També és probable que alguna vegada tingui algun fals record i és que a mida que passa el temps me n'adono que hi ha coses que s'obliden, que es recorden parcialment o que s'arriben a idealitzar però bé, aquest no és el tema.

Avui m'agradaria escriure un post sobre donar el biberó o com li diu molta gent "lactància artificial".

Últimament llegeixo blogs de noies que estan molt a favor de la lactància materna i la veritat és que en cap moment m'he sentit ferida o tocada per les seves paraules. Són noies que, simplement, creuen en la seva manera de fer i per tant la defensen. Quan he dit alguna cosa sobre el tipus d'alletament dels meus fills s'han mostrat molt respectuoses i això m'agrada perquè la gent no sempre és així.

Quan em vaig quedar embarassada de l'Andreu una de les primeres coses que em va venir al cap va ser el tipus d'alletament. Vaig pensar i pensar i finalment vaig decidir que no volia donar pit. Per molt que a la gent li pogués semblar que era una decisió còmoda per a mi no ho era pas. No és fàcil triar el biberó quan tens un "pelotón" de gent dient-te que el pit és el millor, que com pot ser que no li vulguis donar pit, que potser els teus fills agafen més malalties, que és una postura egoista... Vaja, que les he sentit de tots els colors.

Això sí, gairebé ningú es molestava en preguntar el per què de la meva decisió. A la família més directa crec que va ser la meva iaia (què faria sense ella?) l'única persona que va preguntar i em va recolzar.

Jo sóc una persona molt controladora. M'agrada tenir-ho tot molt per la mà, saber el què, el com i el quan de tot el que passa a la meva vida. No és que sigui com una màquina però gairebé. Per sort, amb el temps m'he anat relaxant i ara sóc més capaç de deixar fluir les coses però quan estava embarassada de l'Andreu això no era així. A tot això li hem de sumar el fet que sóc un autèntic sac de nervis (estic quedant com una histèrica?).

Quan vaig sentir que el pit era a demanda, que no sabies l'estona que podies estar donant de mamar, que de vegades triga a pujar la llet, etc. ja em vaig començar a estressar i s'ho cregui la gent o no no vaig pensar en mi sinó en el meu fill. Vaig pensar que el moment de menjar del nen havia de ser un moment de relaxació, un moment íntim i especial entre mare i fill i no un moment en que jo em posaria histèrica i el pobre nen hauria de rebre totes les meves ansietats.

Així doncs vaig decidir donar biberó. Per mi? Doncs una mica sí però bàsicament pel meu petit.

Potser va ser una decisió estúpida per a molta gent però per a mi va ser una bona decisió. L'Andreu ha pres biberó des del minut 0 i és un nen sa que no ha tingut més problemes que cap altre nen i la nostra relació afectiva és com la de qualsevol altre mare amb el seu fill.

Jo no entro en si l'alletament artificial o natural és millor o pitjor perquè simplement el veig diferent. Tampoc sóc cap soca i sóc molt conscient que no hi ha res com la llet materna però crec que cada dona ha de decidir què vol fer sense sentir-se pressionada o amb por al què diran.

Quan una és mare s'estima al seu fill per sobre de totes les coses i mira per ell i si decideix donar biberó doncs és perquè creu que és el millor sigui pel motiu que sigui i penso que és una decisió que s'ha de respectar.

Conec casos de noies que per culpa de pressions han acabat fent una cosa que no desitjaven i ho han acabat passant molt malament. Crec que la llibertat de les persones és essencial i no s'ha de fer pressions ni per una banda ni per l'altra.

Amb en Biel vaig decidir fer el mateix tot i que reconec que vaig estar molt més temptada de donar el pit per provar l'experiència i ara si tingués un altre doncs no sé què faria... Això em demostra que no tot és blanc o negre. També hi ha grisos i moments en que pots triar una cosa o una altra en funció del que pensis que serà el millor i allò no té perquè ser un extrem o l'altre.

La veritat que em fa molta llàstima com últimament sembla que hi ha dos corrents totalment oposades en les que no pot haver-hi enteniment... O ets pro-teta o ets pro-bibe o estàs amb Carlos Gonzalez o amb el senyor Estivill. Doncs mira, jo no sóc ni d'un ni de l'altre, sóc de mi mateixa, dels meus fills i del que crec més correcte posant-hi una mica de seny. Criar uns fills ja és suficientment difícil com perquè a sobre ens ho compliquem!

El nen de la foto és l'Andreu amb pocs dies. Com passa el temps!