Millennium I

Aquest Sant Jordi el meu maridete em va portar el llibre "Els homes que no estimaven les dones" i va ser tot un encert.

Feia molt temps que un llibre no m'enganxava tant. Vaig començar a llegir-lo i no podia parar! La història, els personatges... tot plegat consegueix atrapar-te i fa que estiguis desitjant trobar el moment d'agafar el llibre i continuar llegint.

Cal dir que és un llibre força dur. Hi ha "escenes" una mica "indigestes" i dades reals que fan que un calfred et recorri l'esquena però això no fa sinó augmentar aquestes ganes de saber-ne més i més.

És una llàstima que Stieg Larsson (autor de tan fantàstica obra) no hagi vist l'efecte que ha provocat ja que va morir just abans que aquesta fascinant tril·logia (sí, per sort, hi ha tres libres) sortís publicada i provoqués el que ha provocat.

Ara estic llegint Millenium II i tot i que diuen que "segundas partes no fueron buenas" en aquest cas, almenys de moment, no és així.

Una mica de barreja...

Fa dies que em passen coses i penso en escriure però no sé ben bé per on començar així que a mode de "desahogo" escriuré aquestes coses i així, fent una petita barreja, espero poder treure'm una mica de la càrrega que porto dins.

Fa unes setmanes que tinc mal al peu. El punyetero esquinç del peu esquerre ha tornat a la càrrega i la veritat que ho estic portant força malament... no m'agrada fer bondat i no m'agrada no poder a sortir a passejar amb l'Andreu per les tardes o amb el Jordi els caps de setmana. A part d'estar així que no m'agrada a sobre he hagut d'aguantar unes quantes borderies per part de la directora de la meva escola que és una persona força desagradable a l'hora de dir les coses. La veritat que és un tema que em toca perquè una no és de pedra i m'afecta quan la gent em parla malament o es qüestiona la meva intenció en fer segons què. Per altra banda aquesta baixa m'està servint per veure que en aquesta escola hi ha gent que m'aprecia. Que em fa costat i que m'ajuda a suportar les "borderies" de la directora amb una mica més d'estoicitat. Sort que sempre trobes gent bona a tot arreu perquè sinó la vida, de vegades, seria molt més dura del que ja ho és.

A banda del meu peu hi ha hagut altres coses com la desaparició d'una persona a la colla. Encara no sé ben bé què ha passat però aquesta desaparició m'ha emprenyat i molt. Bé, més que la desaparició ha estat la manera... com sempre ha estat molt més fàcil culpar a la gent que no pas donar la cara i dir la veritat. Per què la gent és així? A més tampoc entenc quina necessitat hi ha de dir mentides... clar que què puc esperar d'una persona que deixa verda a molta altra gent a la que després fa bona cara al facebook? la vida no deixa de deixar-me moltes vegades bocabadada amb segons quines actituts. D'aquesta persona podia esperar una retirada però no d'aquesta manera, què hi farem...

Fa setmanes que quedo tot sovint amb les meves noies i cada dia estic més contenta amb elles. Són molt maques i la veritat és que me n'alegro molt que hagin entrat a la meva vida. Espero que la nostra amistat es mantingui perquè "visto lo visto" no és tan fàcil com podria semblar.

També em passa que trobo a faltar a la S i a la N. Amb la N vaig parlar fa poc i ja li vaig dir què sento però tot i així estem allunyades físicament i per horaris i demés i és un problema a l'hora de quedar. De tota manera tinc esperances en l'estiu i espero poder veure-la molt més a partir de juliol. Amb la S és que malhauradament no hi ha remeï. Ella ho intenta però no li surt... va al seu aire i continuem amb la nostra "crisi de parella" que ja no sé si ho és perquè jo cada vegada passo més del tema.

Amb en Jordi hem parlat molt aquests dies perquè cap dels dos passàvem un bon moment... espero que la cosa hagi servit per començar a mirar les coses amb una altra perspectiva i espero que ens dediquem molt més temps.

Mmmm... no sé si em deixo coses però, de moment, em sento més lleugera...

El horno de casa arilla i com trencar una confiança

Fa unes setmanes vaig escriure amb tota la ilusió sobre les nostres vacances.

Si feu una mica de memòria recordareu que us parlava sobre dues cases rurals. Bé, els nostres plans han canviat i a més hem tingut problemes amb una d'aquestes cases.

La historia va començar quan vam canviar de pis i vam veure que potser hauríem de deixar una de les dues reserves que havíem fet ja que els gastos a la nova casa són força importants. Evidentment haver de renunciar a unes vacances no li fa gràcia a ningú però les coses són com són i vam decidir cancel·lar la reserva que teníem a El horno de casa arilla.

En Jordi va trucar a la noia amb la que havíem parlat per fer la reserva i ella li va dir que no hi havia cap problema i que, de seguida, ens retornava els diners que vam donar de paga i senyal. (Cal dir que quan vam fer la reserva vam preguntar si els diners de paga i senyal es retornàven i se'ns va assegurar que si la cancel·lació es feia amb temps es retornàven els diners).

Des d'aquesta conversa fins al dia d'avui hi han hagut dues o tres converses més telefòniques i dos o tres correus electrònics. A les converses s'ha assegurat que els diners serien retornats i els mails alguns han estat contestats i altres ignorats. El que no ha existit és la devolució d'aquesta paga i senyal.

A dia d'avui he de dir que estic indignada. No entenc com es pot assegurar que es farà una devolució i després no fer-la. No entenc com un negoci que depén del grau de satisfacció dels clients pugui tenir aquesta actitut. No entenc com a sobre que em quedo sense vacances també m'he de quedar sense els meus diners. No entenc perquè m'han d'enganyar d'aquesta manera. No entenc moltes i moltes coses... El que sí entenc és que aquesta casa per a mi ha perdut tot el seu encant i que tinc molt clar que les meves vacances mai no seran a El horno de casa arilla.

Homenatge a la meva Emma

No ho he pogut evitar jajaja!

Demà és dia 14...

Demà és dia 14 de maig i com cada dia 14 de cada mes el meu petit compleix un mes més de vida.

Demà és dia 14 i el meu petit ja fa quinze mesos.

Demà és dia 14 i farà un any i tres mesos que el vaig veure per primera vegada.

Demà és dia 14 i com cada dia 14 pensaré que el temps passa encara més ràpid des que és a la nostra vida.

Demà és dia 14 i farà ja quinze mesos que vaig conèixer la persona més important de la meva vida.

Felicitats per aquests 15 mesos petitó meu!

Mala persona

Sempre he pensat que una de les pitjors coses que et pot passar en aquesta vida és trobar-te amb una mala persona.

Durant tots els anys de la teva existència et pots trobar amb persones amb les que no t'hi fas, amb les que pots tenir problemes puntuals, diferències, baralles en un moment donat... i tot això són coses que passen i que t'ajuden a ser millor persona, a canviar coses, a aprendre lliçons... però trobar-te amb una mala persona t'ho fa passar malament (molt malament) i a sobre gairebé mai et dóna cap lliçó bona.

Jo no és que sigui cap santa. Tinc el meu caràcter i segurament hauré fet mal a algunes persones al llarg de la meva vida (segur que si tots ens analitzem trobem persones a qui hem fet mal) però no em considero dolenta. No m'agrada fer mal a la gent, dir mentides per deixar-la malament, per ferir o per fer sentir inferior els altres. Sóc conscient que tinc molt caràcter i que la meva facilitat per dir el que penso no sempre agrada però, generalment, dic les coses amb la finalitat de fer crítiques constructives. Que potser alguna vegada he ferit? segur! però no vaig per la vida amb mala llet ni intentant fer-me la víctima deixant els altres fatal.

Fa uns quants anys que tinc la desgràcia de tenir a prop una mala persona. Al principi no pensava que fos un cas de mala persona, simplement pensava que era alguna cosa personal o coses del caràcter d'aquesta individua però amb el temps em vaig adonant que no és així i és que és un cas claríssim de mala llet.

Aquesta persona s'ha dedicat a fer-me la guitza tot el que ha pogut mentre de cara a la galeria em posava un somriure d'orella a orella i em deia "carinyo". És una persona que li dóna igual si et passa per sobre per tal de sortir-se amb la seva, que li dóna exactament igual deixar-te ben malament per sortir ella airosa o dir mentides a la teva propia cara per a que els altres tinguin dubtes sobre tu.

La veritat que m'ha costat molt (i de tant en tant encara em costa) fer-me a la idea que una persona pugui ser així, que una persona del meu voltant pugui tenir l'ànima (si existeix) tan podrida però ha arribat un punt en que ho accepto i que intento pensar en el refrany castellà que diu que "a todo cerdo le llega su San Martín".