L'Andreu és el germà gran i per tant li ha tocat la part més dura. Ell ja hi era quan va néixer en Biel i era el primer per tothom! El primer fill, primer net, primer nebot, primer, primer i primer de tot... És normal doncs que quan va veure que un petit ploraner arribava sentís que li treia una mica el lloc.
A dia d'avui encara estem amb els gelets que van a dies. Hi ha setmanes que l'Andreu es porta molt bé i dies en que sembla que hagi tornat a dos anys enrere.
Tot i així he de reconèixer que és un germà gran meravellós. Hi ha dies que petits detalls em fan veure com és la relació entre ells i puc dir que em sento molt orgullosa. L'Andreu gairebé sempre està allà quan al Biel li cau la pipa, sempre hi és per venir a donar-nos-la perquè li rentem per ell mateix tornar-li a posar. Sempre hi és per avisar-nos que plora o que creu que vol aigua.
Tots aquests detalls em fan estar molt satisfeta d'haver pres la decisió de donar-li un germanet. Reconec que hi ha dies en que la feina em sobrepassa o que veig que pateix i no és que me'n penedeixi d'haver tingut en Biel (això mai de la vida) però sí que penso que no calia córrer tant.
Però si hi ha alguna cosa que em fa saber que hem encertat és veure com s'estimen un a l'altre.
Ahir per desgràcia vam haver de tornar a l'hospital a urgències (en Biel continua amb la neumonia) i mentre jo era dins en Jordi va dur l'Andreu a dinar i al parc. Ell de cap manera va voler quedar-se amb els avis però ja que va voler venir vam pensar que el millor era que no veiés res. Tot i així en Jordi estava amoïnat i va entrar un moment a la sala on érem per veure com anava la cosa, l'Andreu anava amb ell. Quan van arribar jo tenia en braços en Biel, dormit i amb una mascareta posada i quan l'Andreu el va veure li va canviar la cara. Una vegada van marxar m'explicava el Jordi que li va dir que li havien entrat ganes de plorar.
Ja sé que no és res per alegrar-se. Per anar bé ni en Biel hauria d'haver dut la mascareta aquella posada ni l'Andreu ho hauria d'haver vist però que voleu que us digui? A mal fet he de dir que em vaig emocionar. Em va arribar al cor que l'Andreu patís en veure el seu germà així i m'agrada veure i comprovar una vegada i una altra com s'estimen.
dilluns, 30 de gener del 2012
divendres, 27 de gener del 2012
Neumonia
Hi ha paraules que només sentir-les ja et fan por i una d'elles és precisament la que ha sortit com a diagnòstic del petit, neumonia.
En Biel va començar amb febre diumenge passat. Una febre força escandalosa que no baixava de 39ºC. Al principi no vam donar massa importància ja que els meus dos fills són força propensos a fer febres ben altes així que vam començar amb els antitèrmics i vam demanar hora per la seva pediatra.
Dimarts la pediatra se'l va mirar i va decidir donar-li antibiòtic ja que tenia el pit ben carregat. L'antibiòtic en qüestió se li havia de donar tres dies i si després d'aquests tres dies la cosa no millorava se l'havia de tornar a dur a que se'l mirés. Ahir a la tarda va fer l'última toma d'antibiòtic i continuava amb una febre molt alta així que vam tornar i aleshores ja em va dir que si dissabte (demà) al matí continuava amb febre el portéssim a l'hospital.
Aquesta nit però ha estat força horrible. El pobre tremolava, cridava... però li ha passat. A les 8h quan jo marxava li he fet una ullada i dormia com un angelet així que he pensat que potser la cosa anava de baixada però en arribar a l'escola m'ha trucat en Jordi per dir-me que estava a 40ºC i que millor el duia a l'hospital.
I jo que hauria d'estar ja acostumada a les malalties dels meus fills (n'hem passat ja unes quantes) m'he posat a plorar com una idiota i és que m'he espantat. He parlat amb el director i la cap d'estudis i els he dit que havia de marxar així que he tornat a agafar el cotxe i he anat cap a casa.
Hem anat a la Corachan, li han fet una analítica (és una altra cosa que no sé si podré mai veure de prop), una radiografia i finalment li han diagnosticat neumonia. Ara estem per casa, en observació, prenent un altre antibiòtic i esperant que millori. Demà al matí haurem d'anar a que li tornin a fer una ullada i a veure què tal.
La veritat és que estic amoïnada perquè quan et diuen que és un refredat o un virus dons no li dones massa importància. Penses "més del de sempre" però això de neumonia sona gros, sona lleig... I és que jo mai m'acostumo a veure els meus fills patir i en quant els veig malalts el primer que penso és que pagaria el que fos per canviar-me per ells.
En Biel va començar amb febre diumenge passat. Una febre força escandalosa que no baixava de 39ºC. Al principi no vam donar massa importància ja que els meus dos fills són força propensos a fer febres ben altes així que vam començar amb els antitèrmics i vam demanar hora per la seva pediatra.
Dimarts la pediatra se'l va mirar i va decidir donar-li antibiòtic ja que tenia el pit ben carregat. L'antibiòtic en qüestió se li havia de donar tres dies i si després d'aquests tres dies la cosa no millorava se l'havia de tornar a dur a que se'l mirés. Ahir a la tarda va fer l'última toma d'antibiòtic i continuava amb una febre molt alta així que vam tornar i aleshores ja em va dir que si dissabte (demà) al matí continuava amb febre el portéssim a l'hospital.
Aquesta nit però ha estat força horrible. El pobre tremolava, cridava... però li ha passat. A les 8h quan jo marxava li he fet una ullada i dormia com un angelet així que he pensat que potser la cosa anava de baixada però en arribar a l'escola m'ha trucat en Jordi per dir-me que estava a 40ºC i que millor el duia a l'hospital.
I jo que hauria d'estar ja acostumada a les malalties dels meus fills (n'hem passat ja unes quantes) m'he posat a plorar com una idiota i és que m'he espantat. He parlat amb el director i la cap d'estudis i els he dit que havia de marxar així que he tornat a agafar el cotxe i he anat cap a casa.
Hem anat a la Corachan, li han fet una analítica (és una altra cosa que no sé si podré mai veure de prop), una radiografia i finalment li han diagnosticat neumonia. Ara estem per casa, en observació, prenent un altre antibiòtic i esperant que millori. Demà al matí haurem d'anar a que li tornin a fer una ullada i a veure què tal.
La veritat és que estic amoïnada perquè quan et diuen que és un refredat o un virus dons no li dones massa importància. Penses "més del de sempre" però això de neumonia sona gros, sona lleig... I és que jo mai m'acostumo a veure els meus fills patir i en quant els veig malalts el primer que penso és que pagaria el que fos per canviar-me per ells.
dimecres, 25 de gener del 2012
Això no es diu!
L'Andreu està en aquella edat en que tot el que li passa pel cap surt per la seva boca i això provoca que moltes vegades al seu pare i a mi ens surtin els colors.
Ahir mateix anàvem a comprar quan va deixar anar una de les seves perles... Teníem davant una noia força grassa i el petit "ni corto ni perezoso" va deixar anar:
-Mama, mira quina noia més grossa i quin cul més gros.
Evidentment l'Andreu no fa servir un to precisament baixet així que ja us podeu imaginar que el sentiment de "tierra trágame" em va envair del tot. Aleshores, com qualsevol mare vaig pronunciar la famosa frase de "això no es diu". L'Andreu em va mirar tot seriós i em va preguntar:
- I per què no es diu?
Després de la pregunta va venir tota una explicació de perquè hi ha coses que no s'han de dir perquè poden sentar malament als altres, perquè poden ferir-los, etc. I l'Andreu m'anava fent que sí amb el cap però jo crec que encara té el dubte a sobre.
Hi ha coses que per als grans són molt obvies però pels petits no deuen tenir ni caps ni peus. Ell amb la seva innocència deixa anar tot el que pensa i d'aquesta manera tant et pot dir que el cel és blau com preguntar-te si un senyor negre està pintat (aquí també em va deixar ben parada).
Aquesta innocència és la que fa que els nens ens facin passar vergonya però alhora la que ens proporciona els moments més tendres i m'encanta aquesta "irresponsabilitat" a l'hora de dir les coses però caram, que malament es passa i que difícil ensenyar el que està bé i el que no.
Ahir mateix anàvem a comprar quan va deixar anar una de les seves perles... Teníem davant una noia força grassa i el petit "ni corto ni perezoso" va deixar anar:
-Mama, mira quina noia més grossa i quin cul més gros.
Evidentment l'Andreu no fa servir un to precisament baixet així que ja us podeu imaginar que el sentiment de "tierra trágame" em va envair del tot. Aleshores, com qualsevol mare vaig pronunciar la famosa frase de "això no es diu". L'Andreu em va mirar tot seriós i em va preguntar:
- I per què no es diu?
Després de la pregunta va venir tota una explicació de perquè hi ha coses que no s'han de dir perquè poden sentar malament als altres, perquè poden ferir-los, etc. I l'Andreu m'anava fent que sí amb el cap però jo crec que encara té el dubte a sobre.
Hi ha coses que per als grans són molt obvies però pels petits no deuen tenir ni caps ni peus. Ell amb la seva innocència deixa anar tot el que pensa i d'aquesta manera tant et pot dir que el cel és blau com preguntar-te si un senyor negre està pintat (aquí també em va deixar ben parada).
Aquesta innocència és la que fa que els nens ens facin passar vergonya però alhora la que ens proporciona els moments més tendres i m'encanta aquesta "irresponsabilitat" a l'hora de dir les coses però caram, que malament es passa i que difícil ensenyar el que està bé i el que no.
diumenge, 22 de gener del 2012
Canvi de cotxe
Tan de bo al sortir de l'autoescola et regalessin el cotxe amb el que has fet les pràctiques i tan de bo amb el cotxe vingués el profe en mode "t'ajudo si em necessites" però no és així.
Surts de l'autescola tota contenta amb el teu carnet i toca enfrontar-se a anar sola i al cotxe propi i és horrible (almenys per a mi).
En el meu cas a l'autoescola duia un Smart de cinc places diesel i a casa que m'esperava? Un Qashqai benzina! Ale, per xula jo. La veritat és que tenim un altre cotxe, un Micra (també diesel) però està molt atrotinat. El meu marit acaba de reparar-lo però tot i així li han dit no sé que de la corretja (jo de mecànica cero patatero). Vaja que no és massa segur que l'agafi així que només em queda l'opció del Qashqai i no és que no m'agradi el cotxe. La veritat és que està molt bé! Et posa les llums sol, els neteja parabrises també... (sí, a mi aquestes coses m'alucinen com si fos una nena petita) i apart és que és un bon cotxe.
On és el problema? En l'aparcament i les pujades. A l'autoescola jo aparcava la mar de bé i ara no ho aconsegueixo! I les pujades... Buf! les pujades són un malson! A mi no m'han ensenyat a sortir amb el fre de mà i no tinc ni idea. Jo intento anar cap amunt i res, el cotxe cap enrere. Això últim em fa patir molt perquè penso que li puc donar a un cotxe i em poso molt nerviosa. Per no parlar de les calades que estic patint...
Vaja que porto dos dies amb el cotxe i potser m'exigeixo molt però ahir li deia al meu marit que no l'agafava mai més i que això no és per mi. No ho faré, no deixaré una cosa que m'ha costat tant esforç però realment se m'està fent molt difícil. Em sento com quan vaig començar a l'autoescola, completament inútil.
Com us vau sentir vosaltres? Igual? O sóc jo que no he nascut per conduir? (Ja sabeu, mal de muchos...)
Surts de l'autescola tota contenta amb el teu carnet i toca enfrontar-se a anar sola i al cotxe propi i és horrible (almenys per a mi).
En el meu cas a l'autoescola duia un Smart de cinc places diesel i a casa que m'esperava? Un Qashqai benzina! Ale, per xula jo. La veritat és que tenim un altre cotxe, un Micra (també diesel) però està molt atrotinat. El meu marit acaba de reparar-lo però tot i així li han dit no sé que de la corretja (jo de mecànica cero patatero). Vaja que no és massa segur que l'agafi així que només em queda l'opció del Qashqai i no és que no m'agradi el cotxe. La veritat és que està molt bé! Et posa les llums sol, els neteja parabrises també... (sí, a mi aquestes coses m'alucinen com si fos una nena petita) i apart és que és un bon cotxe.
On és el problema? En l'aparcament i les pujades. A l'autoescola jo aparcava la mar de bé i ara no ho aconsegueixo! I les pujades... Buf! les pujades són un malson! A mi no m'han ensenyat a sortir amb el fre de mà i no tinc ni idea. Jo intento anar cap amunt i res, el cotxe cap enrere. Això últim em fa patir molt perquè penso que li puc donar a un cotxe i em poso molt nerviosa. Per no parlar de les calades que estic patint...
Vaja que porto dos dies amb el cotxe i potser m'exigeixo molt però ahir li deia al meu marit que no l'agafava mai més i que això no és per mi. No ho faré, no deixaré una cosa que m'ha costat tant esforç però realment se m'està fent molt difícil. Em sento com quan vaig començar a l'autoescola, completament inútil.
Com us vau sentir vosaltres? Igual? O sóc jo que no he nascut per conduir? (Ja sabeu, mal de muchos...)
dissabte, 21 de gener del 2012
Ala mama, quants!
Ahir per fi vaig començar la reducció i finalment he aconseguit un canvi d'horari que m'anirà genial. Aquest canvi suposa que aniré a treballar només tres dies a la setmana així que estic molt contenta.
Ahir mateix també vaig parlar amb l'Andreu i li vaig explicar que ara la mama treballaria menys i que tindria molta estona per jugar amb ell, que el podria dur a escola, anar a buscar-lo...
L'Andreu em va mirar amb cara d'alegria i em va dir:
- I quants dies vindràs? Un o dos?
I quan li vaig dir que ni un ni dos, sinó quatre va posar una cara de satisfacció que no puc descriure i amb aquella cara de bitxo que posa ell quan ha de dir alguna cosa important va deixar anar un:
- Ala mama, quants!
I té raó. Són molts i bé que els aprofitarem!
Ahir mateix també vaig parlar amb l'Andreu i li vaig explicar que ara la mama treballaria menys i que tindria molta estona per jugar amb ell, que el podria dur a escola, anar a buscar-lo...
L'Andreu em va mirar amb cara d'alegria i em va dir:
- I quants dies vindràs? Un o dos?
I quan li vaig dir que ni un ni dos, sinó quatre va posar una cara de satisfacció que no puc descriure i amb aquella cara de bitxo que posa ell quan ha de dir alguna cosa important va deixar anar un:
- Ala mama, quants!
I té raó. Són molts i bé que els aprofitarem!
dimecres, 18 de gener del 2012
Reducció (por fin?)
Bueno, doncs sembla que tot apunta a que aquest divendres començo la reducció (todos a una: Aleluia!) i la veritat és que ara que la tinc tan a prop tinc una barreja de sentiments força estranya. No sé, estic contenta però alhora com amoïnada, una mica trista i fins i tot una mica emprenyada.
Por partes:
Estic amoïnada perquè deixo de guanyar calerons i ja sé que els diners no són el més important però tampoc ens enganyem, avui dia tot és pagar, pagar i pagar. Deixar de tenir uns ingressos durant un temps doncs preocupa. Que sortirem endavant? Segur! però no puc deixar de tenir aquesta sensació de nerviosisme per saber com aniran els comptes d'ara en endavant. No puc evitar pensar en quines coses seran les que acabarem traient i tinc ganes de veure que la cosa rutlla completament tot i la diferència de sou.
Estic una mica trista perquè els meus nens són els meus nens (parlo dels meus alumnes) i tot i que els veuré pràcticament cada dia doncs em sento com si els abandonés. Ja sé que el que estic dient és una tonteria molt tonta però són sentiments i no els puc deixar de sentir. No sé, fins ara eren meus al cent per cent i ara ja els perdo una miqueta, els he de compartir i sé que això al principi em costarà.
Estic una mica emprenyada perquè no trobo que l'horari que m'ha quedat sigui massa just. Treballo només un terç de jornada però tot i així he d'anar a treballar de dimarts a divendres. Penso que la cosa s'hauria d'haver compactat una mica més però clar, això no està a les meves mans i la titular que porta molts anys allà ha tingut dret a triar. El que trobo més injust però és que ella només estarà amb alguns nens a mates i català i amb altres només a català perquè per les mates es fa triplicació de grup. Això vol dir que alguns nens només els veurà tres hores a la setmana i aquí és on jo em pregunto: Una tutora pot conèixer uns nens veient-los només tres hores a la setmana? A mi em sembla que la resposta és evident.No sé, no veig aigua clara en aquest horari en el que jo surto perdent i crec que els nens també.
I per últim (m'ho he deixat pel final perquè és el plat més dolç) estic contenta perquè podré tenir una mica més de temps pels meus nens i per a mi! Crec que serà molt positiu poder dur els nens a l'escola, poder-los recollir més d'un dia i poder fer encàrrecs pel matí per poder dedicar-los més estona a la tarda. No aniré tan cansada i crec que això serà bo per a tots. Fins i tot per al Jordi! I per què no dir-ho? Tinc en ment algunes coses que m'ajudaran a mimar-me i a sentir-me una mica més realitzada o com a mínim no tan ofegada.
Ara només toca creuar els dits ben fort, ben fort perquè tot rutlli i aquesta vegada arribi la reducció de veritat.
Por partes:
Estic amoïnada perquè deixo de guanyar calerons i ja sé que els diners no són el més important però tampoc ens enganyem, avui dia tot és pagar, pagar i pagar. Deixar de tenir uns ingressos durant un temps doncs preocupa. Que sortirem endavant? Segur! però no puc deixar de tenir aquesta sensació de nerviosisme per saber com aniran els comptes d'ara en endavant. No puc evitar pensar en quines coses seran les que acabarem traient i tinc ganes de veure que la cosa rutlla completament tot i la diferència de sou.
Estic una mica trista perquè els meus nens són els meus nens (parlo dels meus alumnes) i tot i que els veuré pràcticament cada dia doncs em sento com si els abandonés. Ja sé que el que estic dient és una tonteria molt tonta però són sentiments i no els puc deixar de sentir. No sé, fins ara eren meus al cent per cent i ara ja els perdo una miqueta, els he de compartir i sé que això al principi em costarà.
Estic una mica emprenyada perquè no trobo que l'horari que m'ha quedat sigui massa just. Treballo només un terç de jornada però tot i així he d'anar a treballar de dimarts a divendres. Penso que la cosa s'hauria d'haver compactat una mica més però clar, això no està a les meves mans i la titular que porta molts anys allà ha tingut dret a triar. El que trobo més injust però és que ella només estarà amb alguns nens a mates i català i amb altres només a català perquè per les mates es fa triplicació de grup. Això vol dir que alguns nens només els veurà tres hores a la setmana i aquí és on jo em pregunto: Una tutora pot conèixer uns nens veient-los només tres hores a la setmana? A mi em sembla que la resposta és evident.No sé, no veig aigua clara en aquest horari en el que jo surto perdent i crec que els nens també.
I per últim (m'ho he deixat pel final perquè és el plat més dolç) estic contenta perquè podré tenir una mica més de temps pels meus nens i per a mi! Crec que serà molt positiu poder dur els nens a l'escola, poder-los recollir més d'un dia i poder fer encàrrecs pel matí per poder dedicar-los més estona a la tarda. No aniré tan cansada i crec que això serà bo per a tots. Fins i tot per al Jordi! I per què no dir-ho? Tinc en ment algunes coses que m'ajudaran a mimar-me i a sentir-me una mica més realitzada o com a mínim no tan ofegada.
Ara només toca creuar els dits ben fort, ben fort perquè tot rutlli i aquesta vegada arribi la reducció de veritat.
dilluns, 16 de gener del 2012
Preferits
Com a mestre no és correcte que parli d'alumnes preferits o d'alumnes que em fan com més gràcia que la resta però carai! He de reconèixer que dins la classe sí que hi ha alumnes als que els hi agafes més carinyo que a altres. A més en el meu cas, sempre acabo agafant més carinyet a aquells que em fan més la guitza o em donen més la tabarra. Imagino que es fan tant de notar que al final no te'ls treus ni del cap ni del cor.
Tot això bé a que llegint un post de la Núria he pensat en les relacions entre pares i fills, germans... I després de repassar la família he arribat com per casualitat a la meva feina. Vaja que he fet unes quantes associacions d'idees i no sé com he arribat a escriure aquest post pensant en un alumne meu que és força especial.
Recordo que a principi de curs ja em van dir que ho era però no m'imaginava que la cosa aniria per on va. La veritat és que és divertit tenir-lo a la classe amb aquella cara que posa quan no entén una cosa, amb les seves preguntes i amb les seves respostes fora de tot el previsible (ara aprendreu que si ets de Figueres i ets un home ets un Figuer i si ets una dona una Figa). I és curiós perquè no és dels millors ni molt menys (ja ho heu vist) i de vegades se'm fa fins i tot pesat però no hi ha dia que no es parli d'ell al menjador i això fa que al final se li agafi carinyo.
Però no només hi ha aquest d'especial, n'hi ha uns quants més. Un que no calla ni sota l'aigua, un altre que té el riure fluix... Vaja que tinc uns quants elementillos que fan que a les classes m'hagi de posar ben seriosa més d'un cop però curiosament són aquests elementillos els primers que em venen al cap quan penso en el meu grup.
Després hi ha qui te'ls estimes per la seva tendresa, amb els que notes certa complicitat. Saps que t'aprecien i tu els aprecies a ells encara que no seran mai capaços de posar-hi tant de "morro" com els altres.
Crec que és força difícil dir que a tots els hi tens la mateixa estima perquè no és així. El que sí que és cert és que intentes vetllar per tots i cadascun d'ells, que a l'hora d'amoïnar-te ho fas per igual, que intentes ser justa amb tots, que procures que se'n surtin de tot però carai, n'hi ha que et cauen millor.
Políticament incorrecte? Sí! Sinceritat? També!
Tot això bé a que llegint un post de la Núria he pensat en les relacions entre pares i fills, germans... I després de repassar la família he arribat com per casualitat a la meva feina. Vaja que he fet unes quantes associacions d'idees i no sé com he arribat a escriure aquest post pensant en un alumne meu que és força especial.
Recordo que a principi de curs ja em van dir que ho era però no m'imaginava que la cosa aniria per on va. La veritat és que és divertit tenir-lo a la classe amb aquella cara que posa quan no entén una cosa, amb les seves preguntes i amb les seves respostes fora de tot el previsible (ara aprendreu que si ets de Figueres i ets un home ets un Figuer i si ets una dona una Figa). I és curiós perquè no és dels millors ni molt menys (ja ho heu vist) i de vegades se'm fa fins i tot pesat però no hi ha dia que no es parli d'ell al menjador i això fa que al final se li agafi carinyo.
Però no només hi ha aquest d'especial, n'hi ha uns quants més. Un que no calla ni sota l'aigua, un altre que té el riure fluix... Vaja que tinc uns quants elementillos que fan que a les classes m'hagi de posar ben seriosa més d'un cop però curiosament són aquests elementillos els primers que em venen al cap quan penso en el meu grup.
Després hi ha qui te'ls estimes per la seva tendresa, amb els que notes certa complicitat. Saps que t'aprecien i tu els aprecies a ells encara que no seran mai capaços de posar-hi tant de "morro" com els altres.
Crec que és força difícil dir que a tots els hi tens la mateixa estima perquè no és així. El que sí que és cert és que intentes vetllar per tots i cadascun d'ells, que a l'hora d'amoïnar-te ho fas per igual, que intentes ser justa amb tots, que procures que se'n surtin de tot però carai, n'hi ha que et cauen millor.
Políticament incorrecte? Sí! Sinceritat? També!
dissabte, 14 de gener del 2012
Intercanvi de papers a casa?
Fa setmanes que a casa meva hi ha un intercanvi de papers entre els meus fills a l'hora de menjar i la veritat és que pateixo.
L'Andreu sempre havia estat un nen molt bon menjador. De petit es menjava absolutament tot (menys el pa amb tomàquet) en un tres i no res. Sempre tenia gana i obria la boca en quant veia la cullera o la forquilla. Ara l'Andreu ha canviat... Me les veig magres perquè mengi verdura, no vol puré, no vol segons quines fruites, ni segons quines carns perquè li fan bola... Vaja, és una odissea que segui a menjar i a més que ho faci sol. Ara hem tornat al pitet i a limitar-se a obrir la boca perquè li doni jo tot el que hi ha al plat.
Per altra banda tinc en Biel que amb quinze mesos ja menja sol. Utilitza els coberts la mar de bé i no vol que li donem el menjar ni de broma. S'ho menja absolutament tot i no posa mai mala cara a qualsevol plat que se li presenti al davant.
Ja us podeu imaginar doncs el plan. En Biel assegut a la trona menjant sol i jo al costat de l'Andreu barallant-me amb ell perquè obri la boca i mengi el que hi ha.
A l'escola però l'Andreu canvia i tot i que posa pegues per menjar alguna cosa (no sé que farem amb la verdura) es veu que menja solet i ho fa prou bé així que sento que a casa ens pren el pèl i nosaltres ens el deixem prendre però de veritat que ja no sé que fer.
Imagino que he de tenir paciència (com sempre) fins que passi la nova època de gelosia (ja sembla la regla això) però és un tema que em costa. Puc deixar passar que no es vulgui vestir sol, que no es vulgui desvestir sol, que vulgui anar en el cotxet però caram, em costa molt que no vulgui menjar sol o que, simplement, no vulgui menjar. Pateixo perquè és un nen molt sa però primet... I sobretot pateixo perquè ja no se m'acudeixen més coses per posar remeï a aquesta situació.
Que difícil això de ser mare!
L'Andreu sempre havia estat un nen molt bon menjador. De petit es menjava absolutament tot (menys el pa amb tomàquet) en un tres i no res. Sempre tenia gana i obria la boca en quant veia la cullera o la forquilla. Ara l'Andreu ha canviat... Me les veig magres perquè mengi verdura, no vol puré, no vol segons quines fruites, ni segons quines carns perquè li fan bola... Vaja, és una odissea que segui a menjar i a més que ho faci sol. Ara hem tornat al pitet i a limitar-se a obrir la boca perquè li doni jo tot el que hi ha al plat.
Per altra banda tinc en Biel que amb quinze mesos ja menja sol. Utilitza els coberts la mar de bé i no vol que li donem el menjar ni de broma. S'ho menja absolutament tot i no posa mai mala cara a qualsevol plat que se li presenti al davant.
Ja us podeu imaginar doncs el plan. En Biel assegut a la trona menjant sol i jo al costat de l'Andreu barallant-me amb ell perquè obri la boca i mengi el que hi ha.
A l'escola però l'Andreu canvia i tot i que posa pegues per menjar alguna cosa (no sé que farem amb la verdura) es veu que menja solet i ho fa prou bé així que sento que a casa ens pren el pèl i nosaltres ens el deixem prendre però de veritat que ja no sé que fer.
Imagino que he de tenir paciència (com sempre) fins que passi la nova època de gelosia (ja sembla la regla això) però és un tema que em costa. Puc deixar passar que no es vulgui vestir sol, que no es vulgui desvestir sol, que vulgui anar en el cotxet però caram, em costa molt que no vulgui menjar sol o que, simplement, no vulgui menjar. Pateixo perquè és un nen molt sa però primet... I sobretot pateixo perquè ja no se m'acudeixen més coses per posar remeï a aquesta situació.
Que difícil això de ser mare!
divendres, 13 de gener del 2012
L'examen pràctic (parte II)
I tachaaaaaaaaaaaaan! Ja tinc la meva L! Diria que estic contenta però no és cert, estic pletòrica!
Un altre dia explico detalls perquè ara no puc deixar d'enviar missatges i fer trucades a tort i a dret.
Un altre dia explico detalls perquè ara no puc deixar d'enviar missatges i fer trucades a tort i a dret.
diumenge, 8 de gener del 2012
Deixa'm veure la teva ànima
L'Ester de Vivències d'una mare em va atorgar un premi fa uns dies. Moltes gràcies maca! I ara que tinc temps (per desgràcia porto tot al matí malaltona al sofà) aprofito i responc les preguntetes que van amb ell. Som-hi!
Com et definiries a tu mateixa? Sóc una persona molt alegre i extravertida. M'agrada molt riure i passar-ho bé. Alhora sóc molt exigent i, de vegades, massa perfeccionista. Crec que tinc aparença de persona forta però en realitat sóc molt patidora i sensible. No sé, és molt difícil descriure's a una mateixa perquè hi ha molts matisos...
Què és per a tu l'amistat? Doncs és com un matrimoni però sense sexe jaja! Compartir la vida, alegrar-se de les coses bones, estar per les dolentes... La veritat és que sempre he idealitzat molt l'amistat i des de fa un temps aquí que crec que és una cosa molt difícil d'aconseguir i sobretot de mantenir.
Creus en l'amor via internet? Si hi creus, t'ha passat enamorar-te per aquest mitjà? Doncs suposo que sí que pot passar però a mi no m'ha passat mai.
Dia o nit? De més jove nit. Ara ja m'he fet gran i millor que aprofiti el dia que no estic per massa trote.
Que va primer, l'amor o el sexe? Les dues coses van força unides però em passa com amb el dia i la nit. Fa uns anys hagués donat molta importància al sexe i ara em preocupa més tenir algú que m'estimi de veritat.
Cafè sol o amb llet? Ni sol ni amb llet. No m'agrada el cafè però gens, gens, gens.
Què escolliries entre aquestes dues coses: rebre un petó d'algú enamorat però a qui tu no correspons o fer un petó a algú a qui tu estimes però no et correspon? Cap de les dues coses. Els petons millor amb sentiment per ambdues parts, no?
Què odies i que t'atrau d'una persona? Odio la mentida, la falta de transparència... M'encanten les persones alegres i amb les que es pugui parlar de tot.
Creus en l'amor a primera vista? Totalment, em vaig enamorar del meu marit només veure'l i encara estem junts.
Bueno i ara em toca passar el premi i li passo a:
Euphorbia perquè sempre explica coses que trobo molt interessants i m'agrada com les explica.
L'Onavis perquè tot i que no coincideixo amb ella en algunes coses m'agrada molt llegir-la. Trobo que té com una mena de delicadesa a l'hora d'escriure els posts que m'agrada i envejo (sanament, eeeh?).
I a la Cas perquè així s'estrena i la coneixem una mica més.
Com et definiries a tu mateixa? Sóc una persona molt alegre i extravertida. M'agrada molt riure i passar-ho bé. Alhora sóc molt exigent i, de vegades, massa perfeccionista. Crec que tinc aparença de persona forta però en realitat sóc molt patidora i sensible. No sé, és molt difícil descriure's a una mateixa perquè hi ha molts matisos...
Què és per a tu l'amistat? Doncs és com un matrimoni però sense sexe jaja! Compartir la vida, alegrar-se de les coses bones, estar per les dolentes... La veritat és que sempre he idealitzat molt l'amistat i des de fa un temps aquí que crec que és una cosa molt difícil d'aconseguir i sobretot de mantenir.
Creus en l'amor via internet? Si hi creus, t'ha passat enamorar-te per aquest mitjà? Doncs suposo que sí que pot passar però a mi no m'ha passat mai.
Dia o nit? De més jove nit. Ara ja m'he fet gran i millor que aprofiti el dia que no estic per massa trote.
Que va primer, l'amor o el sexe? Les dues coses van força unides però em passa com amb el dia i la nit. Fa uns anys hagués donat molta importància al sexe i ara em preocupa més tenir algú que m'estimi de veritat.
Cafè sol o amb llet? Ni sol ni amb llet. No m'agrada el cafè però gens, gens, gens.
Què escolliries entre aquestes dues coses: rebre un petó d'algú enamorat però a qui tu no correspons o fer un petó a algú a qui tu estimes però no et correspon? Cap de les dues coses. Els petons millor amb sentiment per ambdues parts, no?
Què odies i que t'atrau d'una persona? Odio la mentida, la falta de transparència... M'encanten les persones alegres i amb les que es pugui parlar de tot.
Creus en l'amor a primera vista? Totalment, em vaig enamorar del meu marit només veure'l i encara estem junts.
Bueno i ara em toca passar el premi i li passo a:
Euphorbia perquè sempre explica coses que trobo molt interessants i m'agrada com les explica.
L'Onavis perquè tot i que no coincideixo amb ella en algunes coses m'agrada molt llegir-la. Trobo que té com una mena de delicadesa a l'hora d'escriure els posts que m'agrada i envejo (sanament, eeeh?).
I a la Cas perquè així s'estrena i la coneixem una mica més.
dijous, 5 de gener del 2012
L'examen pràctic
No donaré massa voltes, avui he fet l'examen pràctic i he suspès. I per què? Perquè els nervis m'han traït.
Porto ja una setmana fent voltes al tema i aquest matí estava molt molt nerviosa. Les infusions de passiflora no han solucionat res (ara ja tinc Flors de Bach que hi tinc més fe) i he anat com un flam.
El cert és que no puc tirar les culpes a ningú que no sigui jo mateixa. L'examinadora era maca, donava unes instruccions clares i, fins i tot, li ha dit al meu profe que li feia llàstima suspendre'm perquè se'm veu que poso interès i que ho faig bé però les faltes que avui he tingut han estat imperdonables.
He estat la segona en posar-se davant del volant i el meu company ha finalitzat l'examen just en un lloc on a mi sempre se m'ha calat el cotxe. Només veure que havia de començar l'examen allà ja ha fet que m'alterés, m'he posat molt nerviosa i he començar a conduir pensant que no aconseguiria fer aquella punyetera pujada i sí que l'he fet sí però fent saltar els neteja parabrises. Que malament ho he passat! No sabia com parar-los i al final he decidit que el més sensat era deixar-los estar. Total, tampoc molesten tant... Doncs entre pensada i pensada es veu que he girat una cantonada gairebé rascant una furgoneta. Jo no ho he vist pas però es veu que ha estat bastant evident perquè fins i tot el noi que ha pujat amb mi m'ho ha dit quan hem baixat del cotxe.
Més endavant he parat en un pas de vianants per deixar passar dos nens però no he vist una noia que s'acostava per la meva dreta així que he tirat i ja us podeu imaginar el que significa no deixar passar un vianant en un pas de zebra.
I amb aquestes pifiades no he tingut prou perquè es veu que també he agafat una rotonda massa ràpid i he passat per un carrer per on passava un camió quan m'hauria d'haver aturat.
Quan ha acabat l'examen sabia que ho havia fet malament però fins que no he sentit que havia suspès no m'he vingut avall. Us asseguro que poques vegades a la meva vida m'he sentit tan frustrada. Només volia arribar a casa i plorar i plorar però encara em quedava tot el camí fins arribar.
He pujat al cotxe a la part de darrera i he començat a enviar missatges dient que havia suspès. Tenia molta gent pendent de mi i volia dir-lis. No calia donar massa explicacions, amb un simple "he suspès" n'hi havia bastant.
Ha baixat el meu company i he passat jo a fer de copilot del meu profe. Anava callada i ell ha començat a explicar-me què havia fet malament. Em preguntava què pensava, com em sentia, si estava bé i jo no era capaç de dir ni una paraula perquè mentre ell parlava jo només pensava en que volia plorar però no volia fer-ho davant d'ell. Fins que no he pogut més i li he dit que no deia res perquè intentava no plorar i allà mateix he començat a plorar com una toia.
M'he sentit tan idiota! De debò, és totalment ridícul. Tinc 32 anys i he arribat fins aquí. Carai, he fet molt bona feina. Tenia por a engegar un cotxe i ara fins i tot sóc capaç d'anar per autovia canviant les marxes quan toca i fent el que cal i suspenc un examen i em sento així. Em sento frustrada, em disgusto i ploro com una nena petita perquè no ho puc evitar.
I ara toca pensar que hi haurà una segona vegada i que no passa res si hi ha una tercera o fins i tot una quarta perquè el més important és arribar a la fita i no el temps que triguis en arribar però tot i així avui ha estat un dia trist per a mi.
Porto ja una setmana fent voltes al tema i aquest matí estava molt molt nerviosa. Les infusions de passiflora no han solucionat res (ara ja tinc Flors de Bach que hi tinc més fe) i he anat com un flam.
El cert és que no puc tirar les culpes a ningú que no sigui jo mateixa. L'examinadora era maca, donava unes instruccions clares i, fins i tot, li ha dit al meu profe que li feia llàstima suspendre'm perquè se'm veu que poso interès i que ho faig bé però les faltes que avui he tingut han estat imperdonables.
He estat la segona en posar-se davant del volant i el meu company ha finalitzat l'examen just en un lloc on a mi sempre se m'ha calat el cotxe. Només veure que havia de començar l'examen allà ja ha fet que m'alterés, m'he posat molt nerviosa i he començar a conduir pensant que no aconseguiria fer aquella punyetera pujada i sí que l'he fet sí però fent saltar els neteja parabrises. Que malament ho he passat! No sabia com parar-los i al final he decidit que el més sensat era deixar-los estar. Total, tampoc molesten tant... Doncs entre pensada i pensada es veu que he girat una cantonada gairebé rascant una furgoneta. Jo no ho he vist pas però es veu que ha estat bastant evident perquè fins i tot el noi que ha pujat amb mi m'ho ha dit quan hem baixat del cotxe.
Més endavant he parat en un pas de vianants per deixar passar dos nens però no he vist una noia que s'acostava per la meva dreta així que he tirat i ja us podeu imaginar el que significa no deixar passar un vianant en un pas de zebra.
I amb aquestes pifiades no he tingut prou perquè es veu que també he agafat una rotonda massa ràpid i he passat per un carrer per on passava un camió quan m'hauria d'haver aturat.
Quan ha acabat l'examen sabia que ho havia fet malament però fins que no he sentit que havia suspès no m'he vingut avall. Us asseguro que poques vegades a la meva vida m'he sentit tan frustrada. Només volia arribar a casa i plorar i plorar però encara em quedava tot el camí fins arribar.
He pujat al cotxe a la part de darrera i he començat a enviar missatges dient que havia suspès. Tenia molta gent pendent de mi i volia dir-lis. No calia donar massa explicacions, amb un simple "he suspès" n'hi havia bastant.
Ha baixat el meu company i he passat jo a fer de copilot del meu profe. Anava callada i ell ha començat a explicar-me què havia fet malament. Em preguntava què pensava, com em sentia, si estava bé i jo no era capaç de dir ni una paraula perquè mentre ell parlava jo només pensava en que volia plorar però no volia fer-ho davant d'ell. Fins que no he pogut més i li he dit que no deia res perquè intentava no plorar i allà mateix he començat a plorar com una toia.
M'he sentit tan idiota! De debò, és totalment ridícul. Tinc 32 anys i he arribat fins aquí. Carai, he fet molt bona feina. Tenia por a engegar un cotxe i ara fins i tot sóc capaç d'anar per autovia canviant les marxes quan toca i fent el que cal i suspenc un examen i em sento així. Em sento frustrada, em disgusto i ploro com una nena petita perquè no ho puc evitar.
I ara toca pensar que hi haurà una segona vegada i que no passa res si hi ha una tercera o fins i tot una quarta perquè el més important és arribar a la fita i no el temps que triguis en arribar però tot i així avui ha estat un dia trist per a mi.
dilluns, 2 de gener del 2012
El passadís rosa
Avui hem anat a comprar els regals de reis. Sí, aquest any hem estat ben panxos i mira que normalment ja els tinc un mes abans però mira, la cosa ha anat com ha anat i avui ens ha tocat anar de botiga en botiga pensant què fèiem a uns i a altres.
El primer que hem fet ha estat anar a la botiga de joguines a buscar els regalets pels nens. L'Andreu aquest any ha demanat tot el catàleg (com diria la meva avia: "sembla que li ha fet la boca un capellà") així que hem fet una selecció i ens hem endut un pc interactiu amb activitats adreçades a nens de la seva edat, un patinet i un peluix del papa pitufo. Hem decidit que amb això ja n'hi havia prou i és que jo ho compraria tot però no pot ser. Hem de ser conseqüents i ja tindrà prou regals de tota la família. A més, pel febrer és el seu aniversari i tornarà a tenir pluja de joguines. Amb això ja va servit!
Després hem anat a buscar el regal de reis d'en Biel i tachan! He entrat al passadís rosa. I per què? Doncs perquè al meu petit li encanta passejar nines en cotxet. L'altre dia vam anar a un parc de jocs que van posar a Granollers i va passar mitja tarda passejant una nina amunt i avall amb el cotxet. S'ho passava teta el noi! La nit del 31 vam anar a casa d'uns amics que tenen una nena i també va tenir feina a passejar la nina per tot el passadís així que vam decidir que el seu regal de reis seria un cotxet amb una nina. De ben segur que gaudirà aquest regal! Farà cames el meu petit rialler.
Ara que el passadís rosa no és per anar de passada, eh? El passadís rosa és meravellós. M'encanten les nines i tots els seus accessoris. Els petits ponis, les nines aquelles petitones que porten fins i tot ulleres! Mare meva, és per tornar-s'hi boja i jo sense nena... Ai, ai, aaaai que l'Esther cada vegada en té més ganes i això és perillós.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)