L'examen pràctic

No donaré massa voltes, avui he fet l'examen pràctic i he suspès. I per què? Perquè els nervis m'han traït.

Porto ja una setmana fent voltes al tema i aquest matí estava molt molt nerviosa. Les infusions de passiflora no han solucionat res (ara ja tinc Flors de Bach que hi tinc més fe) i he anat com un flam.

El cert és que no puc tirar les culpes a ningú que no sigui jo mateixa. L'examinadora era maca, donava unes instruccions clares i, fins i tot, li ha dit al meu profe que li feia llàstima suspendre'm perquè se'm veu que poso interès i que ho faig bé però les faltes que avui he tingut han estat imperdonables.

He estat la segona en posar-se davant del volant i el meu company ha finalitzat l'examen just en un lloc on a mi sempre se m'ha calat el cotxe. Només veure que havia de començar l'examen allà ja ha fet que m'alterés, m'he posat molt nerviosa i he començar a conduir pensant que no aconseguiria fer aquella punyetera pujada i sí que l'he fet sí però fent saltar els neteja parabrises. Que malament ho he passat! No sabia com parar-los i al final he decidit que el més sensat era deixar-los estar. Total, tampoc molesten tant... Doncs entre pensada i pensada es veu que he girat una cantonada gairebé rascant una furgoneta. Jo no ho he vist pas però es veu que ha estat bastant evident perquè fins i tot el noi que ha pujat amb mi m'ho ha dit quan hem baixat del cotxe.

Més endavant he parat en un pas de vianants per deixar passar dos nens però no he vist una noia que s'acostava per la meva dreta així que he tirat i ja us podeu imaginar el que significa no deixar passar un vianant en un pas de zebra.

I amb aquestes pifiades no he tingut prou perquè es veu que també he agafat una rotonda massa ràpid i he passat per un carrer per on passava un camió quan m'hauria d'haver aturat.

Quan ha acabat l'examen sabia que ho havia fet malament però fins que no he sentit que havia suspès no m'he vingut avall. Us asseguro que poques vegades a la meva vida m'he sentit tan frustrada. Només volia arribar a casa i plorar i plorar però encara em quedava tot el camí fins arribar.

He pujat al cotxe a la part de darrera i he començat a enviar missatges dient que havia suspès. Tenia molta gent pendent de mi i volia dir-lis. No calia donar massa explicacions, amb un simple "he suspès" n'hi havia bastant.

Ha baixat el meu company i he passat jo a fer de copilot del meu profe. Anava callada i ell ha començat a explicar-me què havia fet malament. Em preguntava què pensava, com em sentia, si estava bé i jo no era capaç de dir ni una paraula perquè mentre ell parlava jo només pensava en que volia plorar però no volia fer-ho davant d'ell. Fins que no he pogut més i li he dit que no deia res perquè intentava no plorar i allà mateix he començat a plorar com una toia.

M'he sentit tan idiota! De debò, és totalment ridícul. Tinc 32 anys i he arribat fins aquí. Carai, he fet molt bona feina. Tenia por a engegar un cotxe i ara fins i tot sóc capaç d'anar per autovia canviant les marxes quan toca i fent el que cal i suspenc un examen i em sento així. Em sento frustrada, em disgusto i ploro com una nena petita perquè no ho puc evitar.

I ara toca pensar que hi haurà una segona vegada i que no passa res si hi ha una tercera o fins i tot una quarta perquè el més important és arribar a la fita i no el temps que triguis en arribar però tot i així avui ha estat un dia trist per a mi.