La mare "rancia"

Crec que la setmana passada em vaig guanyar el títol a la mare rancia de la classe arrel d'una festa d'aniversari a la que l'Andreu no hi anirà. Us explico...

A meitats de setmana ens arriba a la motxilla de l'Andreu una invitació a un aniversari. Llegeixo i pel nom no conec el nen ni "d'oïdes". Això vol dir que l'Andreu no té massa relació amb ell a la classe així que parlo amb en Jordi i decidim que no va a l'aniversari.

Al dia següent vaig a buscar el nen al cole i em ve una mare (que no havia vist mai) i em pregunta si anirem a l'aniversari, responc amb un no i em contesta:

- Ah! Vosaltres tampoc! 

Així tal qual i amb un tonillo que no m'agrada gens. Em giro i em trobo amb una altra mare (que sí conec) i em pregunta si aniré o no. Li dic que no i ella em diu que sí però m'ho diu amb cara de resignació per complir. No vull parlar més del compte així que agafo el nen i marxo.

Arribo a casa i penso que aquella tarda he guanyat el títol a la mare rancia almenys de la setmana però carai! Penso que a P3 els nens encara són molt petits com per muntar una festa d'aniversari. Vull dir que està clar que ells no la preparen sinó que som les mares les que ho fem i penso en l'aniversari de l'Andreu i en que jo només he convidat els quatre nens que coneix de sempre perquè penso que ja hi haurà temps de macro-festes infantils, de que ell mateix vingui i em demani que vagin a la seva festa fulanito i menganito.

A aquestes alçades... Cal convidar a tota la classe? Cal convidar nens que pràcticament no tenen relació amb el teu fill? Buf! A mi em sembla excessiu però vaja, potser és això, que sóc una rancia!

Les mamis no ens posem malaltes

Tant de bo això fos cert però no ho és. Ara, el que sí que es pot dir és que les mamis no ens sabem posar malaltes. Bé, almenys jo ho porto fatal.

Avui diumenge teníem la celebració de l'aniversari de l'Andreu amb els seus amiguets. Ja tinc tot comprat, tot pensat... I va i em poso malalta! I si altres vegades m'ha fastidiat posar-me malalta aquesta ja m'ha matat directament.

Dissabte de matinada vaig començar a vomitar i poc després ja venia la febre. Vaja, un virus d'aquests famosos en tota regla. Clar que no m'estranya, allà a l'escola on treballo els nens cauen com a mosques. Sembla que tenim els virus ben instal·lats i ves, m'he endut un de ben maco a casa.

Porto des d'ahir entre llit i sofà. Ara ja no tinc febre però no estic fina. Em sento dèbil, no tinc ganes de menjar res (això en mi ja és preocupant) i dormo força. I tot i que hauria d'estar feta pols només pels símptomes el que pitjor porto és delegar i el tema de l'aniversari de l'Andreu.

Explicar-li a un nen de quatre anys que està desitjant celebrar el seu aniversari que haurà d'esperar una setmana més per a poder tenir la seva festa no és senzill. Ell ho tenia molt clar, que vinguessin els amiguets igual i jo em quedava tancada a l'habitació i ja està. Fàcil, eh? Pobre... Però no, no és així. La mama ha d'estar bé per poder preparar tot el que ha de preparar i per gaudir de la festa també. Per sort, la setmana que ve tothom pot venir i la podrem fer si no passa res però carai, no fer-la avui ja em fa sentir malament. Sí, ja ho sé, no tinc pas la culpa de posar-me malalta però i què? Coses de mare, oi?

A banda d'això porto malament el delegar. Se'm fa estrany estar a l'habitació i sentir com rutlla la casa sense mi. Jo que superviso tot sempre, que estic pendent d'això, d'allò, de tot! I ara només sento el rebombori i ja m'aixecaria a fer o desfer però ni puc ni ho haig de fer. I que malament es passa com a espectadora només...

Definitivament, les mamis no ens hauríem de posar malaltes.

Al zoo!

Dilluns vam tenir un dia d'Andreu i mama sols. L'Andreu no tenia cole però en Biel sí (bé, escola bressol) i el papa treballava així que vam planejar un dia per a nosaltres. De bon matí vaig engegar el PC i vaig veure que hi havia una oferta per anar al zoo així que no m'ho vaig pensar dues vegades, vaig comprar les entrades i cap allà!

Vam anar en tren i metro i no sabeu com va gaudir l'enano. Mira que li agrada anar en tren. Va assegut i va comentant tot el que veu per la finestra i no sé com s'ho fa però acaba sent la sensació dels seients del voltant.

Una vegada al zoo ho vam passar la mar de bé. Ell ja havia anat de més petit però he notat molt la diferència entre una visita i l'altra. Aquesta vegada decidia quins animals volia veure i feia preguntes sobre tot el que anava veient. Li van agradar molt les foques, els dofins, els lleons marins... Vaja, tot el que és aquàtic el torna boig. Els micos també li van fer molta gràcia i els cocodrils i els rèptils... Bé, diguem que vaig fer una carrera pels passadissos ja que amb una petita ulladeta n'hi havia prou no fos que els vidres s'obrissin i tinguéssim un disgust.

Vam dinar allà una "Cangreburguer" (vaja, una hamburguesa de les de tota la vida) asseguts en un banc mentre em parlava de tots els animalons que estàvem veient i de tant en tant s'amagava perquè venia un paó massa espavilat a tastar el nostre menjar.

Després de dinar vam anar a la part de la granja i cal dir que allà li van agradar més els gronxadors que no pas els animalets. La cabra tira al monte...

Al tren de tornada es va adormir sobre meu i no sabeu la feinada que vaig tenir per despertar-lo. Estava esgotat!

Per la nit explicava al seu pare entusiasmat el que havíem fet aquell dia i és que el meu nen gran gaudeix molt d'aquestes estones on ell és el prota. On no ha de compartir la mama amb ningú, on només som ell i jo compartint estones que són només nostres i si us dic la veritat jo també les gaudeixo i molt!

S'ha acabat el dol!

A l'octubre vaig escriure un post on parlava del fet de no esperar tant de la gent. En aquell moment estava passant un moment dur de dol. Estava veient com la relació amb una de les meves millors amigues s'apagava com una espelmeta que ja fa poca llum i que aguanta però saps que en qualsevol moment deixarà de lluir.

Bé, uns mesos després puc dir que l'espelmeta per la meva part s'ha apagat del tot i ja no estic trista. Simplement vull passar pàgina, vull quedar-me amb els moments bons viscuts (que hi ha hagut molts) i prou.

Des d'octubre cap aquí la cosa es mantenia a tranques i barranques però fa una setmana i poc més que tot va acabar. Vaig aprofitar un sopar per explicar com em sentia. Vaig explicar que per una mare els seus fills són el més important, que els nens mereixen més atenció, una mica més de cas. L'Andreu ja entén tot i té una il·lusió boja per ella i per la seva parella. Aquell dia eren les 22h i encara no havia sopat amb l'emoció d'esperar-los. Una emoció que no és recíproca i que a mi ja se'm clava com un ganivet en el cor.

El petit ja dormia perquè a segons quines hores ell ja dorm. Ell no els espera i jo ja no faig que els esperi...

Vaig dir que els havia fet padrins amb tota la il·lusió del món. No els vaig triar perquè sí, els vaig triar perquè fa molts anys que ella és important per a mi i ara ell també ho és.

Quan exposo tota una sèrie de sentiments intentant que el plor no em surti que rebo per resposta? "No ens agraden els nens". Ja ho sé això! Però els MEUS nens no són uns nens, són els MEUS nens. Si tu, ell... Qualsevol m'estima de debò sap que els meus nens no són uns nens qualsevol. Per cap mare els nens són uns nens qualsevol.

I acaba el sopar de bona manera i es tanca la porta i sé que allò ha estat el final.

Als tres dies comptats arriba l'aniversari de l'Andreu. No hi ha cap felicitació... No hi ha res.

Bé, ara sí que ha mort tot. I mira, ara ja no estic trista. Ja he tingut molts mesos per pair, per digerir i per adonar-me que ja no sóc tan important com ho era abans. Imagino que es deu a que els interessos han canviat i no passa res. És una cosa que passa amb molta gent.

L'únic que em dol és quedar-me amb la pena del record de veure el meu fill gran esperant per sopar, amb tota la il·lusió i amagant-se darrera la butaca per fer un gran : "buuuuuuh".

La gran pena que no els han sabut valorar. 

Tertúlies literàries

El passat dimecres de 9h a 10h del matí vaig tenir la sort de poder participar en una tertúlia literària molt interessant i crec que m'he enganxat. I sabeu amb qui la vaig fer? Doncs amb una colla "d'enanos" de la classe de l'Andreu.

Dilluns quan vaig anar a buscar l'Andreu vaig veure que la mestra duia a la mà uns quants dossiers i anava preguntant a pares i mares si volíem participar de les tertúlies que es fan a l'escola i no em vaig poder negar!

L'activitat consisteix en anar a l'escola i escoltar un conte amb els nens. Després cada pare s'emporta uns quants petits i xerra sobre el conte, sobre el que han entès, el seu significat... I us asseguro que és la mar de divertit.

El passat dimecres la mestra va explicar el conte de "La rateta que escombrava l'escaleta" (algun dia faré un post sobre l'enveja que tinc a les mestres d'infantil per la seva manera d'explicar contes). Després ens va assignar uns nens (com era el primer dia va deixar que cada nen anés amb el seu pare o mare) i aquí va començar la gresca.

La veritat és que és molt divertit xerrar amb nens d'aquesta edat. A la que estires una mica del fil et trobes amb reflexions que són tan tendres i tan lògiques que hi ha molts moments que has de mantenir el tipus per no esclatar a riure.

L'Andreu al principi estava molt esverat. Volia tenir tota la meva atenció i no estava massa disposat a compartir la mama però mica a mica va començar a calmar-se i aleshores tot va anar com la seda. Els nens del grupet eren molt eixerits i treien unes conclusions la mar de divertides així que vaig passar una estona molt agradable. Repetiré segur!

A més, a l'Andreu li va molt bé que la mama estigui per ell i que vagi a l'escola. De fet la mestra em va comentar que des que vaig a dur-lo i a buscar-lo tants dies està molt més tranquil i se'l veu més feliç i content i ara amb això de les tertúlies ni us explico com està. Visca la reducció de jornada!

Les patates de la discòrdia.

Aquesta tarda he anat a fer una sessió de presoterapia amb una companya de la feina pel que no he pogut anar a buscar els nens i he demanat als meus sogres si podien anar. La tarda s'ha allargat més del que pensava i he trucat a la meva sogra per demanar-li que donés el sopar als nens. Fins aquí tot normal...

En Jordi ha anat a buscar els nens i quan han arribat a casa he preguntat a l'Andreu què havia sopat i quina ha estat la resposta? Patates fregides amb ketchup i nocilla. Al principi hem pensat que es tractava d'una mentirijilla del bitxo (últimament ens diu algunes) així que hem insistit i l'hem amenaçat dient que trucaríem els avis per preguntar i així ho hem fet. En Jordi ha trucat i tachan! Totalment cert, el nen ha sopat tot just el que ens ha explicat perquè no ha volgut menjar l'hamburguesa.

Cal dir que fa un parell de setmanes es va voler quedar a sopar a casa dels seus avis i el menú va ser exactament el mateix: patates fregides i magdalenes farcides de nocilla de postre.

Mireu, potser sóc una mica rara però crec que aquest tipus d'alimentació no s'acosta però ni de lluny al que ha de ser sa per un nen petit (no m'ho menjaria ni jo).

A més, a aquests menús "infantils" se li suma el fet que cada dia que es veuen cau xocolata o caramels o qualsevol altra cosa que al seu pare i a mi no ens fa massa gràcia que entri a la dieta del petit.  A veure, no és que nosaltres no li donem mai un caramel o un tros de xocolata però tot té un límit i una cosa és de tant en tant i l'altra és a diari.

El tema dels menjars a casa dels meus sogres a mi em desespera. No hi ha uns hàbits alimentaris massa saludables però penso que, de vegades, s'ha de pensar una mica en els petits i en el que se'ls hi dona perquè és molt fàcil optar per no barallar-se però no és l'opció més correcta.

El problema està que quan en Jordi parla amb ells la cosa passa a que l'Esther està al darrera segur, segur (que us asseguro que moltes vegades jo ni idea. És més, de vegades paro els cops) i que després potser hi ha mala maror. Això és una cosa que costa... Els hi costa molt acceptar "crítiques" i per això es fa difícil fer-lis de manera natural.

Per altra banda estem en el tema etern. Avui he demanat si se'ls podien quedar a sopar mentre jo estava podríem dir que "de picos pardos" i no sé fins a quin punt tens dret de rondinar davant un favor però és que carai! Al meu marit i a mi ens costa horrors que l'Andreu mengi, que ho faci bé i que accepti tot. Vaja que hi ha una feinada darrera d'aquesta criatura que en dues o tres setmanes a la tarda se'n va en orris.

Així que aquest és el panorama i ja no sé quina solució és la més adient. Fer que no vagi més a dinar o sopar allà? Intentar aguantar el tipus com puguem? Tornar a parlar-ho mil vegades més si fa falta? De veritat, aquests temes em poden!

Aniversari

Demà el grandot de la casa fa quatre anys i és inevitable que escrigui la frase més utilitzada en aquestes ocasions... M'ha passat el temps volant!

A mi em sembla ahir que mirava el predictor, veia aquella ratlleta gairebé invisible i m'abraçava amb en Jordi amb la il·lusió que provoca saber que has aconseguit l'embaràs que buscaves.

Em sembla ahir que muntàvem la seva habitacioneta. Enganxàvem aquelles figures enormes del Winnie i muntàvem la cuna, l'armari i el canviador. Posava les cortines, el joc de llit i penjava la seva robeta intentant imaginar com li quedaria posada al meu nen.

Em sembla ahir que li veia la carona per primera vegada. Li agafava els ditets i els apretava contra mi amb tot l'amor del món. Quin moment! Aquest mai se m'oblida...

Em sembla ahir que entrava a l'habitació i trobava aquell bitxo de mesos fent salts a la cuna mentre jo pensava que dormia. Amb aquella cara de tremendot que ha tingut sempre i rient amb la satisfacció de fer una entremaliadura de les grosses.

Em sembla ahir que feia els primers passets mentre buscava els meus braços i cridava per la satisfacció d'haver aconseguit tota una fita.

Em sembla ahir que va començar a parlar, a deixar les papilles, a gaudir de l'escola bressol, a pintar, a fer amics...

Són quatre anys plens d'aventures, d'aprenentatges, de moments d'amor, d'estimació, d'enfados, de jocs, de plors, de riures i de mil coses que he descobert gràcies al meu petit Andreu.

Són quatre anys ja de mami i només puc dir que en vull mil més!

Pares versus Socials

Aquest any m'ha tocat a mi la "xina" de ser la mestra de socials. Dic la "xina" perquè és una assignatura força complexe si la comparem amb l'altra assignatura dins de medi que són les naturals.

Als nens de cinquè per norma general els hi agrada la història però quan toca tema de geografia me les veig i mes les desitjo perquè el temari sigui amè i no se m'adormin a la classe (també lluito per no adormir-me jo. Ho sento, odio la geografia des de sempre).

Bé, el cas és que intento fer unes classes amenes i procuro que el temari no sigui massa feixuc però està clar que per cada tema hi ha uns objectius i aquests, ens agradi o no, s'han d'assolir.

Les socials són una mica dures en quant al tema estudi. Estem parlant d'uns nens que acaben d'aterrar al cicle superior i que, per tant, no tenen uns hàbits d'estudi adquirits. Fins ara n'hi havia prou amb escoltar a la mestra durant la classe però ara ja cal alguna cosa més. Ara cal posar colzes i fer una feina a casa que no sempre es fa.

El primer examen de socials va ser un autèntic desastre. Va haver força nens suspesos i per què? Doncs perquè no van fer cas. Els hi deia per activa i per passiva que calia estudiar però res, ells (alguns clar) continuen amb el "xip" de cicle mitjà i pensaven que no caldria.

I després dels resultats ja han aparegut els primers pares. A veure si m'explico... A mi no em fa res que els pares vinguin a preguntar-me coses. Tinc molt clar que l'educació és cosa d'unió entre família i escola i estic disposada a escoltar tot el que se m'hagi de dir però pel que no passo és perquè em vinguin a dir com he de puntuar els exàmens o a demanar-me que baixi el nivell perquè clar, són petits.

Jo penso que segurament sóc millor mestra que d'altres però també molt pitjor que molts. No sóc perfecta ni molt menys, tinc molt per aprendre però el que sí que tinc per segur és que abans de donar un temari tinc molt present les edats i les capacitats de cadascun dels meus alumnes. I, evidentment, a l'hora de puntuar sé molt bé quines preguntes tenen més valor que les altres. Faltaria més!

Doncs fa unes setmanes va aparèixer una mare que considerava que el seu fill en comptes de treure un cinc havia d'haver tret un sis. Molt amablement li vaig explicar que el seu fill no havia respòs allò que era més important però res, el seu argument era que el nen només té deu anys i fa el que pot. I no quedava la cosa aquí no, la mama en qüestió em canviava les puntuacions de les preguntes de l'examen perquè allò que jo considerava més important per ella no ho era i clar, la repartició dels punts no era adient.

A veure, jo no discuteixo que el nen té només deu anys però és que el temari és precisament el que es demana a un nen de deu anys i això de que fa el pot... Diguem que fa el que vol més aviat. Ara lo de qüestionar-me el valor de les preguntes... Perdoneu però per mi és surrealista! (Un altre dia us parlo d'un pare que va corregir un examen sobre les correccions que havia fet un company meu).

Ahir una altra mare li va dir al mestre de l'altre cinquè que geografia era massa difícil. Uns nens tan petits no poden aprendre totes les comunitats autònomes d'Espanya i alhora les comarques de Catalunya. Bé, si aquesta senyora hagués estat a la classe hagués pogut comprovar que els nens (si més no la majoria) no només se les saben sinó que me les senyalen en un mapa.

Sóc una mestra exigent, sí. Crec que els nens han de sortir suficientment preparats de l'escola per poder tirar endavant a l'institut. Ara els nens van massa d'hora pel meu gust a l'institut però no puc fer-hi res. Allà se n'adonaran que els mestres ja no els hi fan de "pares" i em sembla molt bé. S'han d'espavilar, han de créixer...

No sé, jo miro i remiro el temari i els exàmens i us asseguro que no veig res que no es pugui assolir amb una mica d'estudi i una mica d'atenció. De fet hi ha nens que treuen força bones notes.

No crec que m'hagi equivocat massa en l'enfocament de l'assignatura. Treballem molt i molt a la classe. El que sí que penso és que alguns pares no entenen que els seus fills creixen, alguns no entenen que els mestres els exigim, alguns no veuen que no podran estar sempre allà per solucionar la papereta i no veuen que tot això no ajuda pas als seus fills.

Estic estupenda

No és que de cop i volta m'hagi donat un "subidón" d'autoestima no. Que més voldria! És que avui he anat al metge de capçalera a buscar els resultats d'una analítica i resulta que estic estupenda. Vaja, que fins i tot l'assimilació de ferro em surt alta.

Fa un parell de setmanes vaig anar perquè em trobava força malament. He tingut el refredat més llarg de la meva història. Rècord d'un mes! I no tirava, no tirava així que vaig pensar que potser hi havia alguna cosa al darrera. No sé, anèmia, carència d'alguna cosa però que va. Estic sana como una manzana així que quin és el diagnòstic? Que treballo, porto una casa i tinc dos fills!

Recepta? Aprofitar la reducció de jornada (encara no la puc assaborir del tot perquè tinc el petit per aquí fent malifetes, com està el petit Biel mare meva!), ser menys exigent amb els temes de casa i amb els nens... imagino que he d'esperar que creixin per tornar a anar una mica més lleugera (tot i que si faig cas als comentaris de les meves companyes amb fills adolescents no sé si arribaré mai a descansar). Ah sí i com no, unes fantàstiques vitamines que todo lo pueden.

Ara a veure si començo a recuperar una mica les energies perquè sembla que el refredat per fi ha marxat. No ho direm massa alt però eh? I a veure si el fet de menjar millor (no hi ha com tenir una mica de temps per posar-se a la cuina) també ajuda.

PD: Això que diré ara no té res a veure amb el post que he escrit però he de comunicar-vos que hem perdut l'originalitat i l'Andreu no s'ha pogut resistir davant una disfressa de "Gamban". I jo que volia una princesa... 

Parir a casa

L'altre dia pel facebook corria la següent notícia: Una de les més grans defensores del part a casa moria donant a llum a casa a la seva filla.

Després de pensar en lo irònica que pot resultar de vegades la vida, vaig començar a fer voltes (una vegada més) a tot el tema aquest de ser "naturals" que tant s'ha posat de moda.

Jo potser sóc massa poruga i abans de parir m'asseguro que no trigaré massa en arribar a l'hospital, que quan demanaré l'epidural me la posaran (no sin mi epidural), que si hi ha algun problema amb la criatura hi ha un bon servei d'urgències de neo-nats... Vaja que penso en mil coses que poden passar!

I sí, potser exagero (o no) però és que no estic disposada a patir riscos innecessaris a l'hora de dur els meus fills al món.

Avui dia molta gent pensa que s'ha medicalitzat massa el tema del part i no estan pas exemptes de raó perquè hi ha llocs en els que sembla que en comptes d'anar a parir vas a treure't l'apèndix però no hi ha terme mig?

No sé, el meu segon part va ser a la Corachan i jo em vaig sentir molt bé i molt respectada com a dona. És més, a la sala del costat hi havia una noia que no volia l'epidural i li van respectar al cent per cent. Penso que hi ha llocs on se't té en compte sense haver de posar-se en perill perquè un part és una cosa natural sí, però això no li treu el perill que implica. En un part poden sortir mil complicacions tant per la mare com pel nadó i jo crec que és molt important estar en bones mans.

Que la gent vol parir a casa? Em sembla bé però aquesta gent hauria de ser conscient que a dia d'avui no estem preparats per atendre parts a casa. Potser en un futur la cosa canvia (millor per les dones que prenen aquesta determinació) però avui dia hi ha molts aspectes a millorar en aquest aspecte.

Potser aquesta noia en un hospital hagués corregut la mateixa sort però personalment penso que se la va jugar molt. Ja us ho he dit, potser sóc massa poruga...

On és la força de voluntat?

Fa algun temps (no massa) vaig escriure un post per dir que m'havia pujat l'autoestima gràcies a que havia perdut una mica de pes. Havia perdut tres quilets i estava molt contenta, disposada a continuar baixant però la força de voluntat va desaparèixer d'un dia per un altre i no sé on ha anat a parar.

D'aquells tres quilos ja he agafat un i si no aturo el pes pot ser que la cosa continuï creixent i el que més em preocupa és que ho veig però no sóc capaç de fer res al respecte.

Moltes vegades penso en la dieta (a mi això de "menja sa i ja està" no em serveix) i vull fer-la però arriba la nit i peco. Agafo menjar que no toca i paf! Ja l'he pifiat! I ho sé però no faig res per evitar-ho.

Porto uns dies que ja torna a pesar-me el que veig al mirall, que ja torno a les manies, als complexes i al pensar que estic lletja però sóc incapaç de posar-hi solució i això encara em deixa pitjor.

On és la meva força de voluntat? Si algú la troba que me la torni!

De Fluski?

S'acosta carnestoltes i ja portem uns dies fent voltes a les disfresses dels petits. En Biel finalment no té massa opció ja que durà una disfressa d'elefant que va dur l'Andreu fa un parell d'anys però el grandot de la casa pot triar i la seva tria m'ha deixat ben parada.

L'any passat va voler anar de Spiderman (que original) i aquest any fins fa uns dies deia que volia anar de "Gamban" (Batman para los amigos) però l'altre dia es va il·luminar la criatura i ha decidit que vol anar disfressat del Fluski del Club Super 3.

I res, la mama pensa en satisfer els gustos del seu nen perquè carnestoltes és només un dia a l'any però a veure on trobo jo una americana de color verd i a veure si aconseguim que l'Andreu s'assembli ni que sigui un xic al Fluski
perquè molt em temo que la pregunta del dia serà: Andreu de què vas disfressat?

Moltes coses!

Tinc moltes coses per explicar i volia fer uns quants posts però davant la manca de temps he decidit fer un resum d'algunes coses que m'estan passant al llarg de la setmana.

El "notición" sens dubte és que sembla que en Biel ja va a millor. Sembla que l'antibiòtic fa efecte i ja torna a ser el trapella de sempre. Menja a dues mans i torna a riure. La febre no ha tornat a aparèixer i jo estic feliç, feliç...

Una altra cosa és que m'he comprat un cotxe!!!!! Sí, tinc cotxe per mi. Mi tesoroooooo! Estic més contenta... La veritat és que al Qashqai li estic agafant el puntillo però tot i així el fet que sigui benzina fa que se'm resisteixi i les pujades continuen sent una odissea.

Aquest és el motiu de la compra? Doncs no el més important la veritat. Penso que segurament aprendré a dur el Qashqai amb el temps però el Qashqai és el cotxe familiar, el vam comprar novet de trinca i caram, ha de durar. La meva manera poc fina ( per dir-ho suaument) de conduir li fa mal i a més no m'atreveixo a deixar-lo en el garatge així que l'aparco fora i ens fa cosa que ens el ratllin, que es faci malbé abans d'hora... Vaja que el Qashqai és la joia de la família i si volem que duri anys l'hem de protegir de mi mateixa.

Conclusió? Hem comprat un Yaris de segona mà que a mi m'encanta, que és diesel i que pensem atrotinar així que estic molt contenta amb la compra. Mare meva, jo amb carnet i amb cotxe! Això és molt per a mi.

Més coses... Ah sí! Ui que fort! L'altre dia ens van trucar de l'escola bressol pública per dir-nos que hi havia plaça així que vam decidir canviar el petit de guarde. Quan ja teníem la cosa coll avall li diem a la mestressa de l'escola bressol on va ara i que ens diu? Que si el deixem ens baixa la quota! Caram, això sí que no ho esperàvem.

Rumiem una mica i pensem que el deixem. Ens han baixat la quota (el motiu principal pel que el canviàvem) i ara estem força contents amb la noia que el té (la d'abans no m'agrada massa, ja ho sabeu). A més si li podem estalviar canvis al peque doncs millor, no?

Per últim, demà vaig a l'oficina de l'atur per veure si m'accepten la petició perquè em donin una part d'atur per completar el sou i que voleu que us digui. Vaig amb unes poques ganes... Sé que em tocarà barallar-me perquè, tot i que hi ha gent que ho està cobrant i des de diferents llocs m'han assegurat que es pot fer, els que ho han de fer no estan "por la labor". I quina mandra anar a un lloc sabent que acabaràs discutint, oi?

I bueno, aquestes són unes línies de resum dels tres o quatre posts que tenia pensat escriure. El temps és or!