Fem balanç?

S'acosta el final de l'any i toca fer balanç... Aquest any podríem dir que és un any d'equilibri per a mi. No sé si és perquè em faig gran i començo a madurar de debò (aleluia) però tinc moments de pau que fa anys no hagués dit que tindria mai.

Sóc una persona excessivament exigent, sobretot amb mi mateixa i per aquest motiu he patit molt a la vida. Tendeixo a posar-me el llistó molt alt en tot, i això junt amb el fet que sóc perfeccionista de mena, provoca un còctel que fa que la meva ment no sigui en mode off pràcticament mai. Doncs bé, aquest any he aconseguit tenir els meus propis moments "zen", moments per gaudir l'ara i no pensar en què he de fer de fer d'aquí una estona o demà o passat. Continuo sent previsora i perfeccionista però cada vegada accepto més que no tinc per què arribar a tot i que si m'equivoco no s'acaba pas el món. Les coses de vegades també poden rutllar sense mi perquè ningú és indispensable al cent per cent i entès això, la vida em resulta molt més senzilla en molts moments.

Aquest any he après també a acceptar-me físicament. Sí, m'ha costat 35 anys fer-ho però crec que ha arribat el dia en que em miro i penso que no estic pas tan malament. Sempre he tingut tendència a estar grassoneta i això m'ha provocat complexes, angoixes, inseguretats... Sempre ha estat un handicap a la meva vida i m'ha fet sentir malament en moltes ocasions. No puc dir pas que m'agrada tot de mi perquè hi ha cosetes que canviaria però sí penso que no pots passar-te tota la vida lluïtant contra el que no ets. Una s'ha de mirar al mirall i aprendre a mirar les coses positives perquè només d'aquesta manera els propis ulls aprenen a veure't maca. Crec que he perdut molts anys de la meva vida mirant-me amb uns ulls massa crítics i negatius i ara estic disposada a buscar tot allò que m'agrada de mi i aprendre a veure'm fantàstica. No vull arribar a àvia i mirar fotos mentre penso que era maca i no em vaig saber treure partit així que m'estic esforçant en veure'm estupenda.

Aquest any també em sento molt realitzada com a mare. Això ho he d'explicar bé perquè no sembli el que no és... A mi els bebès m'encanten i he gaudit els meus fills molt però ara em trobo molt més serena. Ells ja són grandets, "van més sols" i això fa que em senti més lliure. Els meus moments amb ells són ideals i compartim aspectes i estones que m'agraden molt i em fan sentir bé. Des de fa mesos que no sento el buit per no ser mare d'una nena. Des de fa mesos penso que la meva família es completa i això em fa sentir bé. Miro els meus dos noiets i em sento feliç perquè creixen sans i són dues criatures meravelloses. Penso que demanar més seria egoïsta per la meva part...

Aquest any també estic aprenent coses de la meva professió. Ja he comentat que no m'agrada l'educació especial i que prefereixo la tutoria però he canviat el xip i m'ho estic agafant com un nou aprenentatge. He tingut la sort d'anar a parar a una escola de màxima complexitat i estic aprenent molt dels nens que hi ha a l'escola. Aprens que de vegades el que per tu no és res per aquestes criatures ho és tot i això també em fa sentir plena.

Evidentment, a la meva vida no són tot flors però ningú té una vida perfecta i si algú la té deu estar ben avorrit així que mira, que em quedi com estic amb les coses bones i les dolentes i si el 2015 m'aporta grans coses com aquest ja estaré contenta.

I ara em tocaria escriure els meus bons propòssits per l'any vinent però el cert és que no en tic massa... Bé, un podria ser no deixar morir el bloc i un altre... Centrar-me molt més en la meva pròpia felicitat i no tant en la dels altres. Que intentar que tothom estigui content amb una és molt complicat!

Dit això, bon any a tothom!

Nadal

Sóc d'aquelles persones a les que li agrada el nadal. Hi ha molta gent que es posa trista o simplement rondina perquè ho troben una festa materialista. Bé, jo no sóc creient i també penso que s'incita molt al consum durant aquests dies però he de reconèixer que m'agrada.

Imagino que el fet de tenir nens petits també fa molt. Els meus fills aquests dies estan molt emocionats. Els agrada tenir vacances i estar amb els papes, passejar veient els guarniments nadalencs i ja no parlem del tió i dels reis que esperen amb candeletes.

També s'ha de dir que tinc un caràcter molt festiu. On hi hagi "jaleo" i alegria allà hi sóc jo i la veritat, m'agradaria que això continués sent així tota la vida així que BON NADAL!

Castanyada i Halloween?

És obvi que cada vegada estem important més costums yankies i el Halloween és una d'elles. Abans d'ahir a la tarda vam sortir a passejar i vam veure pel centre molts nens i nenes disfressats de monstres, zombies, vampirs... El cert és que em va cridar l'atenció perquè l'any passat no en vaig veure tants o potser és que no em vaig adonar... Bé, en qualsevol cas ens estem americanitzant.

Jo la veritat és que encara m'estic resistint perquè tot i que m'encanten les coses de por, intento escombrar cap a casa i en això, sóc molt catalana. La castanyada és la castanyada.

L'Andreu però sembla que ja no ho té tan clar, l'altre dia em va dir si podria sortir a fer "truco o trato" per les cases i la feina meva va ser per explicar-li que en primer lloc, no té l'edat i en segon lloc, aquí encara no hem arribat a aquests nivells. Vaja, em sorprendia si alguna persona tingués els caramels a punt per si apareix algun nen disfressat de monstre demanant dolços.

La qüestió és que crec que l'any vinent ho deixaré tot una mica en mans dels meus fills. Si es volen disfressar de monstres que es disfressin, si volen posar alguna carbassa malèfica per casa doncs la posarem... Ara bé, vestis de zombie, vampir o Frankensteins farem panellets i torrarem castanyes. Serà una casta-ween!

Barcelona...

De tant en tant m'agrada anar a passejar i viure Barcelona. Els seus carrers, respirar l'ambient... Tinc mig cor allà i necessito sentir que encara formo part d'ella.

Ahir vaig anar amb la meva estimada amiga de Toledo. Feia tres anys que no ens veiem però tot continua igual. Continuem xerrant com si ens haguéssim vist el dia abans, com si no hi hagués distància ni temps per enmig.

Ahir vaig sumar Barcelona i una bonica amistat. No es pot demanar més...

Pilotes, pilotes i més pilotes!

 I entre pilotes "anda el juego". Els meus petits ja han començat la pre-temporada de futbol així que em toca llevar-me d'hora en cap de setmana per preparar la motxilla i sortir pitant cap al camp on toca. A passar calor a la grada i intentar animar tot el que puc els meus petits que corren darrera la pilota com si se'ls marxés l'ànima...

Jo que sempre havia pensat que acabaria fent de mama d'una o dues nenes molt i molt cursis (com jo) i passaria els dies pentinant nines, buscant faldilles i pintant les ungles... Jo que em veia passant els caps de setmana mirant ballet o sincronitzada... Doncs res, toca pilota i gespa, molta gespa (tanta que ens l'enduem cap a casa a les mitgetes cada setmana).

I bé, no és que fos el somni de la meva vida però he de dir que té fins i tot la seva gràcia. Vas a veure el partit i mentre animes tot el que pots també xerres amb un i un altre i comparteixes aquelles estones que necessito tant. Aquelles estones de riures i de xerrera sobre el teu dia dia o sobre qualsevol tonteria dels nens. Vaja, que podríem dir que m'ho passo bé i tot. Qui m'ho havia de dir?

Karma?

El curs passat va ser dur.... molt dur! No tinc ganes de recordar massa cosa perquè encara se'm posa mal cos. Només diré que és molt complicat fer front a segons quin tipus de persones i més si tenen un càrrec. Per ser justos però he de reconèixer que no tot va ser negatiu; allà on vas trobes sempre gent meravellosa i per sort, també la vaig trobar. Tot i així no volia tornar-hi mai més ni allà ni a cap centre que se li assemblés.

Aquest curs només demanava anar a parar a algun lloc que no fos així i sembla que el karma comença a compensar-me. Van arribar els nomenaments i de nou recuperava un interinatge; torno a tenir plaça des de l'1 de setembre fins el 31 d'agost i per fi torno a fer la jornada completa. El millor? Anar a parar un centre de Granollers, a 10 minuts de casa.

No tinc cap tutoria que és el que realment m'agrada però tant se val. Estic feliç amb aquest nomenament i d'entrada sembla que aquí les persones que tenen un càrrec són molt conscients que l'escola pública és de tots!

Van i venen...

Doncs sí, m'ha costat assimilar-ho però per fi porto bé això de que les amistats simplement "van i venen"...

Sempre m'ha costat molt això de "perdre" gent, de veure com algú s'allunya de la teva vida o posar el punt i final. De vegades, fins i tot, he allargat relacions que estaven condemnades a morir només pel simple fet que no m'agrada dir adéu.

Ara començo a entendre però que aquests "adéu" no són sempre definitius perquè la vida dóna moltes voltes i seria estúpid pensar que no ens podem tornar a trobar a aquella persona de nou en el nostre camí. És més, no sabem mai si aquella persona a la que li diem adéu en un moment determinat no pot ser una persona imprescindible en un futur.

He aprés a no fer-me tantes preguntes i a no guardar rancor per res. Si una persona s'allunya de tu potser és que tu també t'havies allunyat d'ella sense adonar-te'n o, simplement, era el moment de separar els camins qui sap si per sempre o fins aviat.

També he aprés a dir "hola" amb els braços ben oberts. A donar oportunitats a gent amb la que mai hagués pensat que tindria una relació, a tolerar més a les persones que m'envolten i a gaudir també dels seus defectes. Si jo no sóc perfecta perquè ho haurien de ser els altres?

M'ha costat però ara entenc perfectament que les amistats van i venen i això ja no em fa mal.

La vida...

Tot sovint escolto que la vida és com un cicle que comença i acaba ben bé de la mateixa manera, que anem a morir pràcticament igual d'indefensos que hem viscut però aquestes paraules sembla que sempre queden lluny, molt lluny...

El meu avi té demència senil i està molt avançada. Ja fa temps que veiem que no és el mateix i a mi cada vegada em costa més mirar-lo sense sentir ganes de plorar. No el reconec i se'm fa molt i molt dur no veure el que era quan el miro.

No fa molt no volia tallar-se les ungles (quantes vegades no m'hauré barallat jo amb els meus fills perquè tampoc volien) i vaig haver d'anar jo i de manera suau dir-li: "va iaio, ja te les tallo jo" i aleshores es va deixar. Jo, allà, tallant-li les ungles a l'home que tantes i tantes vegades m'ha vingut a buscar a escola, m'ha portat a regar al seu hort, m'ha explicat coses de quan treballava, m'ha preparat el sofà llit a casa seva perquè pogués dormir...

Ara entenc això de que la vida és com un cicle i malauradament ho estic entenent perquè ho veig reflectit en els meus grans.

En Biel i els colors

Ja fa temps que ens adonem des de casa que alguna cosa passa amb l'aprenentatge dels colors. En Biel no és capaç de posar-li nom als colors primaris i estem una mica amoïnats.

Primer pensàvem que era una cosa madurativa, després vam pensar que era cosa de memòria, ara ja hem passat a pensar que potser hi ha un problema d'associació o, fins i tot, de daltonisme. En qualsevol cas no ens queda una altra opció que esperar...

Hem d'esperar perquè és petit i perquè les proves de daltonisme no es poden passar fins que són una mica més grandets i reconeixen bé les llestres i els nombres més enllà de les unitats. Hem d'esperar perquè tot just ha acabat p3 i tot i que veiem (tant la mestra com nosaltres) que alguna cosa passa encara és d'hora per fer qualsevol tipus de diagnòstic.

La resta d'aprenentatges va bé. En Biel ja sap escriure el seu nom, segons la mestra reconeix el dels companys, juga al memory amb certa facilitat, compta elements... Vaja, el que toca per la seva edat. És un nen eixerit, simpàtic, rialler i que aprèn ràpid (de vegades massa i tot).

Jo no faig més que repetir-me que no passa res. Que passi el que passi tindrà el nostre suport pel que calgui, que l'ajudarem, que estarà treballat però tot i així pateixo. No vull buscar massa informació sobre res, no vull capficar-me ni transmetre-li a ell cap tipus d'angoixa així que juguem amb els colors d'una manera molt subtil i sempre que a ell li ve de gust. Intentem fer-ho sempre des de la calma però és molt complicat ja que vulgui o no estic angoixada. 

Injustícies

A l'escola dels meus fills hi ha molts canvis... Hi ha una un canvi de director, una intervenció per part d'Ensenyament, mestres que marxen, mestres que venen... Vaja, un bon embolic.

Hauria de dedicar molta estona per explicar la versió oficial i encara molta més estona per dir la meva però no ho faré, no vull tornar a donar voltes i voltes sobre una cosa que al final ens porta al mateix lloc.

Estic contenta amb la intervenció, em sembla bé que si hi ha dubtes sobre la funcionalitat de l'escola es faci una observació des de dalt. Em sembla bé que es vetlli perquè tot rutlli i perquè els nens assoleixin els objectius. Ara bé, som adults i no ens agrada que ens prenguin per babaus.

Les causes de la intervenció que ens han donat segurament són reals però al darrera hi ha molta més cosa que alguns sabem a mitges, d'altres coneixen plenament i la resta desconeixen. Una cosa està ben clara però, hi ha una persona que ha sortit perquè els mestres (en els que les famílies confiem plenament) consideraven que no feia bé la seva tasca. Una persona que ha sortit del seu càrrec emportant-se persones per davant i que ha jugat a l'efecte dominó i és que ha llençat a terra fitxes sabent que moltes altres caurien al darrera.

Personalment estic molt dolguda i trista. A l'escola dels nens hi ha mestres molt vàlids que compleixen la seva tasca i no només la compleixen sinó que fan gaudir els nens aprenent. Persones vàlides que han estat pels nostres fills, els han ensenyat i han defensat un projecte que no és fàcil.

Sempre dic que els mestres dediquem moltes més hores de les que la gent es pensa per complir la nostra tasca però en una comunitat d'aprenentatge això encara és més necessari.

Aquest curs trobaré a faltar les mestres que han treballat tant pels meus fills. Tot plegat em sembla una injustícia perquè l'escola no serà el mateix sense aquestes persones.

No vull casal!

Aquest any l'Andreu ho ha tingut molt clar, no ha volgut anar a casal. L'estiu passat va anar a un campus de bàsquet i tot i que s'ho va passar bé, van haver dies en que es resistia a anar-hi. Recordo que no portava massa bé el fet que el deixés i marxés amb en Biel, penso que creia que em quedava amb el seu germà i amb ell no i això no el feia sentir bé. Cal dir que això no era més que una creença perquè ell anava a casal però en Biel anava encara a l'escola bressol i després de deixar-los jo em dedicava a fer cursets d'estiu.

Aquest any però jo tampoc tinc massa ganes de curset perquè tinc ganes de descansar, d'improvisar, de relaxar-me, de fer coses que realment em vinguin de gust... Tinc ganes de gaudir l'estiu!

Pels nens, passar-ho bé a l'estiu és ben senzill. En el meu cas només demanen que els hi donem tota l'atenció que no els hi podem donar al llarg del curs, que les tardes siguin llargues, que sopem plegats de tant en tant al sofà mal asseguts, que els hi comprem algun gelat, que dinem en alguna terrasseta... Ells no volen grans viatges ni grans plans, són de conformar ben fàcil i per això ja han començat a gaudir!

Ensumo vacances...

Començo a olorar-les i estic molt contenta. Ha estat (m'agrada parlar ja en passat) un curs molt dur per vàries raons i hi ha hagut moments en que tot se m'ha fet molt i molt feixuc.

Ara però miro enrere i puc dir que em sento orgullosa de la feina feta. Sort de les companyes que m'han facilitat el curs i que han estat allà quan he necessitat desfogar-me. Sort que existeix aquesta pinya que des del despatx no agrada però que és tan i tan important durant el dia a dia. Sort que allà on et toca sempre hi ha bones persones disposades a acollir-te i tractar-te bé. Sort que els nens són tan i tan agraïts i que tinc una feina que compensa tant... Sort de moltes coses que he trobat de setembre cap a aquí...

Ara toca fer de nou la llista de destinacions per l'any vinent i el cert és que em sento molt absurda fent-la quan segurament fins el setembre no sabré res però arriba l'estiu i no vull estar agafada per la incertesa. Simplement la vull deixar en un raconet, sé que és una malcarada i de tant en tant sortirà per fer-se notar però estic disposada a tornar-la al seu racó immediatament. No em tirarà les vacances per terra no, aquesta vegada ja la conec més i no la deixaré.

Tinc ganes que arribi l'estiu per estar amb els meus. Aquest any no hi haurà cap viatge important ja que els plans se'ns han girat però sí que hi ha la il·lusió d'estar junts i gaudir-ho al màxim. Aquest estiu necessito més que mai desconnectar i sé que ho faré!

Mandrosa...

Estic mandrosa des de fa molt... Tinc mandra d'escriure, de llegir... De vegades m'hi passo (no ho puc evitar) però aviat marxo amb algunes idees però sense ganes.

A veure si la primavera m'anima. Bé, ens anima perquè ja no és el mateix. Hi falta gent!

Moments de tot...

Fins i tot de felicitat absoluta!

I avui...

Jo: T carinyo, vine...

T: Esther, cada vez que me dices cariño pienso que algo no va bien.

Tremendos! I això que només està a segon. La T promet i molt; sí senyor.

Ens plantem

Doncs sí, ja està decidit, ja no pensem tenir més fills. He de reconèixer que la decisió ens ha costat perquè el número 3 el tenim idealitzat tant el meu marit com jo. Ell perquè a casa seva són tres germans i jo perquè sóc filla única i això de ser molts em crida l'atenció. De vegades però s'ha de tocar de peus a terra i deixar els ideals de banda.

Hi ha moltes raons que ens han dut a prendre aquesta decisió però per mi hi ha hagut un detonant i ha estat el fet de trobar sempre arguments negatius davant la idea de tornar a ser mare.

Jo recordo que quan vam decidir tenir el nostre primer fill pràcticament ni hi vam pensar. És més, petita pega que podia sortir, gran solució que l'acompanyava. Sortien tantes i tantes coses positives que era impossible fer-se enrere. Amb en Biel va passar exactament el mateix, tenir-lo estava per damunt de tot i tot el que en un principi podia semblar negatiu acabava sent meravellós.

Ara la sensació és una altra. Les poques vegades que m'he plantejat tornar a ser mare al cap només em venen sensacions negatives. Que si ara estic començant a tenir espai per mi i pel meu marit, que si no podrem donar el mateix que donem ara als nens, que si no tinc espai, que si hauríem de canviar de cotxe, que si és un pal haver d'anar carregant amb la trona, els bibis, etc. Vaja, excuses! Excuses que em demostren que ja no en vull més perquè si realment ho desitges tots aquests pensaments desapareixerien en un tres i no res.

Realment haurien de canviar molt i molt les coses per prendre la decisió així que hem optat per tirar pel dret. Demà en Jordi passarà pel cirurgia i direm adéu a la possibilitat de tenir més fills. Ha costat però estic convençuda que fem bé.

Comentaris desafortunats

Els comentaris desafortunats les mares els patim des que estem embarassades i sembla que no acaben mai. Dijous vaig anar a buscar els nens a l'escola i vaig patir un dels pitjors comentaris desafortunats que mai m'havien fet fins ara.

Vaig arribar al niu i el meu petit feia el pallasso. La monitora que hi ha es posa i riure i deixa anar:

- És que és moníssim, moníssim, moníssim... Quina diferència amb l'altre!

La veritat és que encara no sé com em vaig poder contenir. Vaig deixar anar només un:

- Els dos tenen coses molt bones.

La vaig mirar amb tota la mala cara que em va sortir de dins del cos i vaig marxar.

La veritat és que encara no entenc el comentari. No sé perquè el meu fill gran no és tan moníssim, moníssim i moníssim com l'altre però en tot cas tampoc buscaré l'explicació perquè simplement és un comentari fora de lloc. Encara que el meu fill gran sigui un horror de nen, que no sap que a qui li fa el comentari és a la mare que el va parir? Increïble i més venint d'una persona que es dedica a estar amb nens.

Xerrades entre alumnes (la continuació)... I ben surrealista!

Ens trobem a l'aula d'educació especial treballant conceptes numèrics quan:

D: a l'edat de pedra ja es tenien fills?
Jo: Clar, sinó s'hagués acabat la humanitat, no hi haurien persones.
D: Sí, i hi haurien noves tecnologies no usades.
(jo ojiplática oiga)
O: i ja s'havia mort Jesús, oi?
D: quin Jesús?
O: el nen Jesús.
D: ah.
O: el van agafar a l'època medieval i el van matar.
D: ah sí, és veritat.
(jo penso que és millor no dir res i fer números novament).

L'avi Pere

Dissabte ens va deixar un dels avis del meu marit, l'avi Pere... Crec que tot el que pugui dir queda perfectament explicat amb unes paraules que va pronunciar el meu sogre sobre el seu pare.

"Quan una persona es mor sempre es diu que era molt bona persona però en aquesta ocasió és totalment veritat".

Xerrades entre alumnes...

Conversa número 1 entre tres nens de primer de primària a la meva aula:

O: jo tinc tres germans.
Jo: en tens dos O, tu ets el tercer.
O: tens raó (després de rumiar clar).
D: jo no tinc germans perquè al meu pare ja no li queden gusanitos. La meva mare va tenir una oportunitat però no va sortir bé i li van haver de treure el bebè.
N: li van treure el bebè?
D: sí i li van llençar a les escombraries.
N: potser és que estava arrugat.
D: sí, estava arrugat i per això li van treure i el van llençar.

Conversa número 2 entre dos nens de primer de primària a la meva aula:

Jo: M avui estàs molt treballadora!
M: sí, m'he posat les piles perquè m'ho ha dit la meva mare.
Jo: això està molt bé.
M: és que sinó m'envien a un internado.
O: què és un internado?
M: una escola d'on no surts i si no fas cas et peguen una "ostia".
Jo: M la boca...
M: és que m'ho ha dit la meva àvia. A ella li van pegar una "ostia" i si et portes malament no et deixen veure als teus pares.
O: a mi no m'agradaria anar a un internado.
M: a mi tampoc. Per això faig cas a la mama i treballo molt. 
O: jo també faig cas als meus pares. Bueno, en una cosa no.
Jo: en quina cosa no fas cas?
O: el meu pare m'ha dit que si em peguen jo he de pegar més fort però això no es fa. A que no?
Jo: no O, això no es fa.

Vigileu amb el que dieu als vostres fills perquè les mestres ens assabentem de tot! 

Ganes de nena

Cada dia estic més i més convençuda que em quedaré tota la vida amb ganes de tenir una filla. Sé que davant d'aquesta afirmació hi ha mil respostes a la ment de tothom.

Algunes de les que més he sentit són: tens dos fills preciosos i has d'estar contenta, les nenes tenen una adolescència molt complicada, prova de tenir un altre fill que potser aquesta vegada encertes, potser tens una filla i de gran passa de tu, els teus fills ja et portaran nenes de gran...

Bé, podria estar-me hores dient possibles respostes que he escoltat una i una altra vegada i no, no es tracta de buscar consolació en res. Tinc dos fills meravellosos que està clar que no canviaria ni per una ni per mil nenes, ara mateix no tinc ganes de tornar a ser mare (bé, hi ha dies que sí però se'm passa ràpid la dèria) i podria respondre una per una a totes les múltiples qüestions que m'han plantejat.

No és això, és només que tinc un sentiment a dins i de tant en tant m'agrada expressar-lo. No sé, no busco cap tipus de consolació ni res per l'estil, només necessito treure cap a fora un desig que em neix des de dins i que de vegades em costa molt gestionar.

Sé que segurament hauré de viure tota la vida amb aquest sentiment i de vegades és dur i encara ho és més quan ningú t'entén...

I ja van 6!

El dia de Sant Valentí és un dia molt especial a casa i és que és l'aniversari del nostre "grandullón". Aquest any ja són sis els anys que fa que l'Andreu és amb nosaltres! Que gran es fa i quin vertigen que dona!

Taller de cupcakes

Dissabte vaig anar a un taller de cupcakes que va fer la mare d'un company de classe de l'Andreu. Últimament em tira molt això de fer tallers i provar de fer coses que en principi penso que no m'han de sortir bé i el cert és que li estic agafant el "gustillo".

A mi cuinar m'agrada molt, fer receptes dolces m'apassiona i si no fos perquè després m'ho menjo i se'm posa allà on mai voldria que se'm posés, en faria moltes més. 

Ara bé, una cosa és fer un pa de pessic i una altra molt diferent fer cupcakes perquè per aquests ja s'ha de tenir més gràcia. La decoració és molt important en un cupcake ja que ha d'entrar per la vista i el cert és que no em va sortir tan malament, oi?

Ara, us he de confessar que tot i lo mones que queden... prefereixo un bon pa de pessic que no embafa tant!

Taller de motas

Fa un parell de setmanes a la classe de dansa polinèsia vam estar fent motas. Les motas són un complement que portem a les mans a l'última coreografia que estem fent. El cert és que faci el que faci a dansa, m'ho passo bé!

He descobert que m'agrada molt tenir una estona per mi, que m'agrada molt aquest tipus de dansa, que fins i tot puc arribar a tenir més coordinació de la que creia, de que puc fer cosetes amb els peus i que... el pareo tampoc em queda pas tan malament.

He descobert que m'agrada veure que hi ha coses sobre mi mateixa que vaig descobrint i em van sorprenent.

L'Andreu i la lectoescriptura

Des de fa unes setmanes a aquí que l'Andreu mostra un especial interès per tot el que té a veure amb la lectoescriptura. Està descobrint que pot escriure paraules ell solet i que unint lletres també les pot llegir i això el té fascinat.

El cert és que és molt divertit viure amb ell tot aquest procés. No sé, estic acostumada a acompanyar a alumnes durant aquest gran descobriment però és la primera vegada que ho visc com a mare i estic molt il·lusionada.

Fa uns mesos l'Andreu tenia curiositat per descobrir els sons de les lletres però tampoc s'hi capficava massa. Ara però ha fet un tomb; un tomb que la seva mestra també ha volgut comentar-nos i que ha fet que ara estigui molt emocionat amb les lletres (està a la fase alfabètica ja!). Quasi tant com ho està amb els números! Perquè al petit li encanta jugar a sumes i restes i, fins i tot, ha començat a preguntar què són les multiplicacions.

Té moltes, moltes ganes d'aprendre i la veritat és que ho passem molt bé escrivint, intentant llegir, jugant a fer rimes, sumes i restes, fent "deures"... Està descobrint tot un món i a mi m'encanta acompanyar-lo en aquesta descoberta.

D'aquí poc segur que els contes me'ls podrà llegir ell a mi! 

Definitivament... l'anglès no és fàcil.

Fa unes setmanes explicava aquí que havíem decidit provar amb una mestra a casa pels nens. Bé, la mestra acaba les classes d'anglès la setmana que ve i ja no tornarà...

L'Andreu ha decidit que no vol saber res de l'idioma en qüestió i la veritat és que tampoc el volem collar ja que ens fa por que el dia de demà senti rebuig.

He de dir però que no ha estat només cosa del nen i és que durant aquest mes el que he vist no m'ha agradat. Potser el tipus de classe que fa aquesta noia va bé per nens més grans però per un nen de 5 anys no és el millor. Vaja, que encara que a l'Andreu li agradés no sé si arribaria a aprendre massa... Així que, de moment ens rendim.

La setmana que ve els peques tornen a niu a llegir contes i a jugar una estoneta que almenys els agrada i s'ho passen bé. Serà un dia més que la mama els pot anar a buscar i això també ens fa feliços a tots tres!

Si és que ja sé jo que l'anglès no és fàcil no...

D'aniversari

Ahir va ser l'aniversari d'en Jordi i ho vam celebrar amb una vetllada per dos. El pla inicial era anar al cine i a sopar a algun restaurant però ben aviat vam pensar que ens venia més de gust un bon soparet a casa, amb peli, sofà i manta... Quina delícia!

Una ampolleta de moscato, un bon pernilet i un sofà per nosaltres dos sols. Una bona pel·lícula ("Intocable") i tot el temps del món per gaudir.

Comprar online a Letsbonus

Ja fa temps que compro online força coses perquè és una manera pràctica "d'anar de botigues" sense cues, gent empenyant, sabent que trobaràs allò que busques i, per sobretot, estalviant-te temps (que és una cosa que a mi m'escasseja). 

El mes passat però vaig fer una compra online que m'ha portat una mica de mal de cap i he decidit explicar-ho al blog per fer-ho arribar a possibles compradors de la pàgina en qüestió. Penso que aquestes coses s'han de saber per tal de tenir tota la informació abans de fer una comanda.

Bé, el producte comprat en qüestió és un estenedor elèctric i la pàgina on el vaig demanar és Lestbonus. Prou coneguda, eh? Us explico!

Vaig demanar el meu estenedor el dia 19 de desembre i la data d'entrega era a les 72 hores següents. Doncs bé, van anar passant els dies i jo esperant el meu estenedor que no arribava. L'estenedor hauria d'haver arribat (tenint en compte els dies festius) cap al dia 27 de desembre i ha arribat aquesta setmana. Potser és exagerat enfadar-se tant per uns quants dies i faig d'un gra massa però el meu enfado va arribar a la màxima potència quan al veure que no arribava la meva comanda vaig entrar al facebook de Letsbonus i vaig fer la reclamació pertinent.

La pàgina de facebook de l'empresa en qüestió està plena de comentaris de gent que espera la seva comanda des de fa molt. Hi ha molta gent que havia fet la comanda pensant que la podria donar com a regal de nadal, de reis... I s'ha quedat esperant. Gent que, com jo, va fer la pertinent reclamació i es va trobar amb que li donaven un número de reclamació i res més.

I resulta que no només és gent desconeguda la que ha tingut incidències amb Letsbonus, xerrant amb gent del meu voltant m'he assabentat de casos més propers.

Jo puc entendre que no deu ser fàcil gestionar una empresa així però hi ha una cosa que es diu confiança i si se't dona una data d'entrega no és normal que aquesta no es compleixi i que ningú et doni una resposta. S'ha de ser professional! Així que jo ho tinc molt clar, només compro a llocs on se'm demostra seriositat i se'm dona confiança i està clar que a Letsbonus mai més!

Llei en contra de l'avortament

La meva humil opinió: