Adéu 2010

Avui s'acaba l'any 2010 i com sempre toca fer repàs de tot el passat i fer nous propòsits per l'any vinent.

Pel que fa el repàs he de dir que, evidentment, en el top ten de coses positives està el naixement del Biel, el meu petitó que m'ha tornat l'alegria de tenir un bebè entre els meus braços. És un nen sa i simpàtic (ja fa unes riallades enormes) que ha arribat per fer-me sentir que ara ja tinc l'última peça que completa la família que sempre he volgut.

Si seguim amb coses positives també té un lloc essencial el meu nen gran, el meu Andreu! Que cada dia és més trempat, més maco i més divertit. És increïble veure com creix i com es va fent tot un homenet.

A la meva llista no pot faltar en Jordi. Moltes vegades estic atabalada i sé que no li faig tot el cas que ell voldria. Reconec que en moltes ocasions puc ser esquerpa o inclús freda però me l'estimo amb bogeria. Sempre penso que no podria tenir un company millor que ell i per això sempre que miro enrere m'agrada donar les gràcies per tenir-lo amb mi.

Després hi ha la família... No sempre estem bé però vaja, hi ha gent que sempre hi és. Tinc la sort de tenir encara els meus avis amb mi i això any rere any m'omple molt.

Què dir dels amics? Com cada any guanyo i perdo gent. Aquest any no he conegut gent nova però sí que he consolidat amistats o enfortit relacions amb gent que era relativament "nova" a la meva vida. Els amics que jo considero importants continuen a la meva vida. Alguns els veig tot sovint, d'altres els veig poc però la relació continua ferma i això també em fa sentir bé.

I ara em tocaria fer repàs a les coses negatives però no em ve de gust. Hi ha embolics amb la feina, gent que ha marcat una distància amb mi que jo no desitjava i d'altres coses que no m'han fet sentir bé però no em de ve gust recordar-les així que quan ho necessiti ja les recordaré.

Finalment hauria de parlar de propòsits però l'altre dia en Jordi vam veure un reportatge del Punset on explicaven que el millor és no tenir massa propòsits sinó un de petit cada dia. D'aquesta manera és més fàcil que l'aconseguim i que no ens frustrem així que ja em marcaré una fita cada dia i de moment la d'avui és la de passar-ho bé i no ennuegar-me amb els raïms.

Bon any per a tothom!

Triar...

De vegades una decisió pot marcar el curs de moltes coses i ara estic en un moment en que he de triar i m'està costant molt.

Fa uns mesos veia molt clar que no havia de tornar a la feina fins setembre de l'any vinent perquè em volia quedar amb el Biel. No m'agrada la idea que hagi d'anar a l'escola bressol quan encara pren biberó, pensar que es posarà malalt cada dos per tres i (apart d'haver de muntar una logística impressionant que ens costarà diners) em sentiré fatal per haver-lo deixat allà tan petit.

Ara però fa uns dies que em ronden pel cap altres coses... I si pel setembre no tinc feina i he perdut el meu dret a atur fins que no em contractin? I si pel que sigui les coses van malament i ens quedem sense estalvis i sense res? Tinc molta por!

En Jordi diu que el primer any de vida del meu fill no me'l tornarà ningú i té raó però la feina també és molt important avui dia i més quan estan les coses com estan.

Per altra banda també hauria d'aprofitar aquests mesos per treure el carnet perquè depèn d'on m'enviïn no puc arribar i aquí sí que em poden fer fora i ja definitivament però potser tinc sort, m'envien a un lloc a prop i mentrestant puc treure el carnet.

Buf! Quin embolic!

I sobre la taula tinc els papers... Allà esperant que prengui una decisió i a dia d'avui res no em convenç al cent per cent tot i que s'ha de dir que de moment em tira força el meu petit.

Concert a l'auditori

Ahir vaig dur l'Andreu a un concert a l'auditori. Ens vam llevar, vam agafar tren i metro i vam gaudir del concert els dos junts. Ell s'ho va passar molt bé i és que li encanta la música! A casa toca el piano, la guitarra i ara ha demanat als reis una bateria que els reis li portaran sempre i quan els deixi la pipa.

Em fa gràcia veure com mica a mica es va fent gran i ens va fent saber les seves preferències. De vegades el miro i em sembla que tinc ja tot un homenet. Ahir el contemplava i allà estava, tot seriós gaudint de l'espectacle i girant-se, de tant en tant, per comentar-me coses. Com passa el temps!

La veritat és que m'agrada molt gaudir d'aquestes estones amb ell i estic convençuda que quan en Biel sigui una mica més gran tot serà encara més divertit. Podrem anar tots a concerts, obres de teatre... I ja tinc ganes! Que ara en Jordi i jo semblem un matrimoni divorciat.

Estic contenta també perquè vam poder compartir aquesta sortida amb la Lourdes i la Laia, l'amiga inseparable de l'Andreu (jo crec que aquí hi ha futur jeje!). M'agrada fer coses amb el meu fill i també m'agrada estar rodejada de bona gent que sempre està disposada a fer coses amb nosaltres.

Gran dia el d'ahir!

Quan una imatge val més que mil paraules...

Temps per a nosaltres

Aquest cap de setmana he tingut uns moments per gaudir en exclusiva de l'Andreu i la veritat és que m'ho he passat molt bé.

Divendres vam fer pizza plegats i ens ho vam passar d'allò més bé posant tots els ingredients al so de "sóc un cuiner que remena les cassoles...". Ens vam fer un tip de riure mentre ell agafava la mozzarella i menjava més de la que posava sobre la massa i a mi se'm queia la baba veient com es divertia i com em preguntava una i altra vegada "I ara que faig mama?".

Aquesta tarda també ens ho hem passat pipa i és que hem marxat junts al centre. L'Andreu s'ha muntat als caballets, ha saltat a les colxonetes i després ens hem anat a sopar al Viena i tot ell i jo solets. De camí a casa hem cantat cançonetes i he rigut molt amb els acudits que té aquest bitxo que cada dia es fa més gran.

El millor de la tarda? "Mama estàs contenta? Jo estic content".

Amb ganes de xerrar

Avui és un d'aquells dies en els que no tinc res especial a dir i alhora moltes coses per explicar.

Avui he passat un dia molt i molt dur. En Biel no ha deixat de plorar en tot el dia i estic una mica desquiciada ja... S'ha passat el dia dormint 5 minuts per despertar-se per plorar o simplement es quedava despert per queixar-se i ja està. Li he mirat la temperatura i està bé, no deixa de menjar i té el seu color rosat de sempre així que no crec que li passi res però quin dia m'ha donat! Per rematar en Jordi no hi és i no hi serà fins les 23h més o menys així que no puc esclatar a plorar mentre li explico que estic dels nervis i ho trobo a faltar.

L'Andreu m'ha pegat :-( Els gelos continuen i tot i que presenta tot el quadre típic de nen gelós (o almenys això sembla per tots els articles que he llegit) a mi ja se'm fa pesat. No sé si faig bé o no quan el renyo i em sento una mica insegura. El que pitjor porto és que ell potser pensi que ja no l'estimo o que el seu germà li ha tret una mica el seu espai perquè això no és així i intento demostrar-li però no sé si ho estic fent bé.

Ahir vaig començar la dieta i estic força motivada. He de perdre uns 12 quilets per tornar a veure'm bé (si és que el pellejo que tinc per panxa decideix esfumar-se algun dia) i sé que serà dur però per a mi és més dur mirar-me al mirall i que no m'agradi el que veig. He d'aconseguir el meu objectiu així que anirem sense pausa però sense pressa.

Avui ha vingut a dinar la S i hem estat força agustet.

Demà ve una altra S a conèixer (per fi) en Biel. La veritat és que esperava que vingués abans però bueno, ja ens coneixem i a aquestes alçades sé molt bé que és absurd recriminar-li res perquè ella és així i no en treure'm res. Ara però ja fa més d'un any que no ens veiem. Buf, com passa el temps...

Ahir pensava que com ha canviat tot des que ella ha tornat amb la seva anterior parella. Era una cosa que no acabava de veure jo massa clara tenint en compte els antecedents però per ser fidels a la realitat he de dir que la veig més estable, més serena i amb ganes de fer-ho tot bé. Dona més i per tant rep més i aquest canvi em fa molt feliç perquè en el fons és el que sempre he esperat d'ella.

I moltes coses em passen pel cap però potser que ho deixi ja. Vaig a posar-me l'esterilla a l'esquena que aquest fill meu me l'ha destrossat!!!

I ja fa un mes

Ja fa un mes que va néixer en Biel i tot i que les ulleres em toquen el terra i visc moments de molt estrès em sento molt feliç.

Estic feliç perquè el nen és preciós (que he de dir jo) i està sa. Estic feliç perquè l'Andreu, tal i com jo desitjava, ja no està sol. Estic feliç perquè ara es tenen un a l'altre i això mai ningú no ho podrà canviar. Estic feliç perquè tinc la família que sempre he desitjat.

Estic feliç per molts i molts motius que no puc enumerar perquè podria estar hores i hores escrivint...

Feliç cumplemes petitó meu!

M'encanta!

I ja és estrany que trobi una versió que consideri que no insulta al geni...

Gelosia

El moment gelosia ha arribat a casa i ha atacat directament l'Andreu. En Jordi i jo sabíem que aquest moment arribaria però no podíem imaginar que seria tan dur veure l'Andreu passar-ho malament.

Cal dir que tot i els gelos l'Andreu continua tenint molta il·lusió pel seu germanet. Li agrada molt que li posem als braços, s'encarrega de llençar els bolquers bruts, li agrada seure al seu costat al sofà... Vaja, que l'objectiu de les seves "pataletes" no és el petit sinó nosaltres.

Fa uns dies que torna fer-se pipi a sobre de tant en tant, li costa menjar sol perquè vol que li doni la mama, intenta cridar l'atenció fent tot allò que sap que no li podem permetre però el pitjor de tot és que pega gairebé a tothom (menys a la mama que és amb la que vol estar enganxat).

Sé que és qüestió de dies o setmanes i que ell necessita el seu temps per pair que ja no és l'únic nen de la família però reconec que hi ha estones que se m'acaba la paciència i em costa respirar fons i no renyar-lo per segons què. Em costa trobar l'equilibri entre deixar passar algunes coses i posar-hi mà en segons quins comportaments i per sobretot se'm fa molt dur veure que ho està passant tan malament perquè ara mateix és incapaç d'entendre que ell continua sent el meu nen i que per molt que ara tinguem en Biel ell mai deixarà de tenir el seu lloc.

Tornant a ser mami...

En Biel va néixer el passat dimarts dia 5 d'octubre i no podia deixar d'explicar aquí en el meu blog com ha estat el seu naixement...

Fa dues setmanes que el Dr. Ros em va dir que em provocaria el part el dimarts i la veritat és que des que m'ho va dir fins que va arribar el dia pel meu cap van passar milers de coses. Quins nervis! El dia va arribar per fi i a les 13h en Jordi i jo entràvem la Corachan i després d'una hora d'espera (que va ser eterna) ens feien passar a la sala de pre-part.

Després d'una estona de monitors va tocar el tacte de rigor i no sabeu el "bajón" que vaig tenir quan em van dir que estava molt verda (tot i anar dilatada ja de més de dos centímetres). Tot i així la inducció va continuar i la Zaida (la comadrona que m'ha ajudat més en aquest part i amb la que estic molt agraïda) em va dir que si jo em deixava fer ella intentaria fer tot el possible perquè el nen sortís ben de pressa. Evidentment vaig dir que sí, jo ja només tenia ganes de conèixer el meu petit quan abans millor així que si m'arriben a dir que havia de pujar a un arbre a recollir cocos ho hagués fet!

El primer que van fer va ser posar-me l'oxitocina (aquesta hormona que fa tantes pessigolles) i després de trencar-me les aigües van començar els dolors. La veritat és que no va passar massa estona fins que va entrar el meu ginecòleg per saludar-me i per dir-me que ja era allà per quan arribés el moment. Quin descans!

Quan els dolors ja començaven a ser més forts la Zaida em va dir que entràvem a la sala de parts per així poder posar-me la peridural. Una vegada posada la peridural la cosa va ser molt més fàcil de dur. L'únic problema era que el nen estava força amunt així que quan vaig estar dilatada de 7cm la matrona em va dir que si volia ajudar a que es posés bé havia de començar a empènyer.

Jo amb l'Andreu no vaig empènyer gens (me'l van treure amb fòrceps) així que no tenia ni idea però la mateixa matrona em va ensenyar a fer-ho. I allà estava, empenyent amb totes les meves forces amb el Jordi al costat vestit de verd com un enciam i mirant-me amb cara de "no tinc ni idea de què fer". Després d'un parell de "pujos" van començar les ganes d'empènyer però de debò així que van anar a buscar el Dr. Ros i va començar el part "de veritat".

I després d'empènyer amb totes les meves forces durant una estona vaig sentir que li deien a en Jordi si volia veure com sortia el seu fill així que em vaig començar a emocionar perquè el moment de conèixer el meu nen estava arribant i així va ser, després d'una estoneta més va sortir en Biel. Tot blanquet i brut però plenet i força tranquil. Me'l van posar sobre el meu pit i allà mateix vaig tenir la resposta a la pregunta que m'havia estat fent durant tot l'embaràs "me l'estimaré igual que a l'Andreu?".

Tal i com ens toca a les mames em vaig posar a plorar com una bleda per la felicitat de veure'l i pel descans de saber que tinc un bebè sa i preciós que va pesar en nèixer 3520 gr i 50 cm.

I aquí estem ja a casa gaudint del que és ser pares de dues criatures. De moment l'Andreu és un germà gran admirable i el petit és un angelet així que som molt i molt feliços.

Cal dir que jo em vaig "desgarrar" una micona i porto tres puntets però em trobo molt bé! Cansada per l'esforç, la manca de son... però molt bé. Estic molt feliç, contenta i agraïda tant amb el meu metge que és un sol com amb el personal que va estar allà amb mi i he de reconèixer que tot i la mala estona que es passa m'ha agradat molt poder viure tant el naixement del meu segon bebè.

Verda com un meló

Dilluns vaig anar al Dr.Ros i després de mirar-me i "trastejar-me" els baixos una estona em va dir que estic encara molt verda. Estar verda significa que no hi ha cap indici que indiqui que pariré en breu.

L'Andreu va néixer gairebé dues setmanes després de la data probable de part i la veritat és que tenia fe en que això no es repetís. Tenia l'esperança que en Biel decidís sortir a saludar-nos abans però segons el metge això no serà així.De tota manera ja tinc una data límit i és que el Dr. Ros diu que ell no espera més enllà de la setmana 41 així que em queden unes tres setmanes com a molt per conèixer el meu segon fill i reconec que estic nerviosa.

Ara que m'ha dit que si no surt abans de la setmana 41 me'l provoca començo a donar-li voltes al tema i tot i que penso que el part provocat m'asseguraria deixar l'Andreu amb molta més tranquil·litat i també m'asseguraria la presència del meu metge (no sabeu el pànic que tinc a posar-me de part un dia qualsevol i que ell no arribi) em fa por. He llegit sobre com es provoca un part i buf! No puc evitar que se'm posi la pell de gallina. Evidentment si busques per internet pots llegir de tot, des de la dona que està encantada amb el seu part provocat fins la que diu que és la pitjor experiència de la seva vida. A mi no em fa massa gràcia que em "trastegin" tant però em refio totalment del que m'aconselli el gine que m'està portant.

Jo no sé com m'aniria un part provocat (el de l'Andreu no va ser provocat i Dèu n'hi do quin patiment) però quasi que preferiria anar un dia al metge i que em digués: "nena estàs dilatada de 8cm i ni t'has adonat". Això sí que seria una bona manera de posar-me de part però vaja, això seria ja tenir molta sort, no?

Sigui com sigui espero tenir una molt bona recuperació que al cap i a la fi és el que més em va "traumatitzar" perquè el part sigui com sigui totes el passem i una vegada tens el nen en braços ja comences a oblidar la mala estona que passes.

Lady gaga

A mi aquesta dona m'agrada que voleu que us digui...

El tiet Manelet

Al llarg d'aquesta nit el tiet Manelet (germà de la meva àvia) ens ha deixat. Tenia 82 anys i la veritat és que ha viscut una vida força plena... Quan era jove va haver d'emigrar a França però va tornar a Catalunya amb un bon nivell econòmic cosa que el va permetre tenir un bon nivell de vida i viatjar molt (cosa que li encantava).

Quan jo era petita el tiet Manelet i la tieta Tere (la seva dona) m'havien dut algunes vacances amb ells. La germana de la tieta tenia una casa a Segur de Calafell i em portaven amb ells. Recordo com el tiet em muntava el columpi, em gronxava o em preparava les escopinyes que tant m'han agradat sempre.

Una vegada vaig créixer ja no vam tenir tant contacte. Ens veiem en ocasions puntuals com bodes, comunions... però sempre ha quedat el record d'aquelles vacances quan era petita i li tenia un carinyo especial. La tieta Tere ens va deixar ja fa uns anys i ara li ha tocat a ell.

Als que ens quedem ens queda el consol que no ha patit. Tot ha estat ràpid i els metges han procurat que ell no s'adonés que marxava. També ens queda el pensar que ja era gran i que la seva vida molts la voldrien. Imagino q també ha viscut moments durs perquè la vida no és fàcil per a ningú però des de fora l'hem vist riure i gaudir i això a hores d'ara reconforta.

A banda de la llàstima que pugui sentir per la pèrdua ho sento molt també per la meva àvia perquè està molt tocada. Fa anys va morir una de les seves germanes i ara mor el seu germà gran. Té la sensació que mica a mica va perdent tot de gent que s'estima i imagino que també fa càlculs amb les edats i li entra la inevitable sensació que el temps també va corrent per a ella.

Jo ara mateix he de dir que també he pensat això... El tiet Manelet tenia 82 anys... El meu avi en té 80 i la meva àvia 77. Són grans i quan vius una cosa així no pots evitar el pensar en que mai saps el temps que et queda per gaudir de les persones que t'estimes. Suposo que ara només toca pensar en que el temps que quedi s'ha d'aprofitar al màxim ja que mai saps quan et tocarà.

Si hi ha alguna cosa després allà on siguis tiet Manelet que descansis en pau i, si pots, continua viatjant!

35 setmanes

A les 35 setmanes la ciàtica m'està matant, els ardors em desperten moltes nits, a l'esquena li costa aguantar sense patir, m'he hagut de treure l'anell de casada, si em tombo cap a la dreta em costa respirar, em canso sense fer gairebé res...

A les 35 setmanes tinc molta por al part però alhora tinc unes ganes boges de parir! Tinc ganes de veure el meu petit, tinc ganes de saber com és, vull saber si realment està bé, si s'assembla al seu germà, tinc ganes ja de tocar-lo, abraçar-lo, sentir-lo plorar, tinc ganes de veure com l'agafa l'Andreu...

A les 35 setmanes sóc un cóctel de sentiments, emocions, pensaments i sensacions!

El Departament

Tothom pensa que treballar pel Departament d'Ensenyament és un "txollo". Sents la majoria de persones que et diuen que de mestre es viu molt bé i que no ens podem pas queixar perquè tenim dos mesos de vacances...

El dia 30 van haver nomenaments i jo que portava d'interina 4 anys em vaig quedar sense plaça per tot el curs així de cop i volta i per què? Perquè ara insisteixen en que cadascú faci la seva especialitat i jo sóc mestre d'educació especial. Em va tocar una escola a Cànoves, un petit poblet que no para massa lluny de casa però per arribar necessito cotxe. Per sort, en Jordi aquesta setmana està de vacances i em podia dur. Arribo allà i em comuniquen que la substitució que ha sortit és d'educació especial però que si em quedo hauré de fer primària (recordeu que he dit que no tinc plaça per tot l'any perquè en teoria jo ara només puc fer especial! Primària seria en cas que no haguéssin places de la meva especialitat).

Bé, continuem...

Immediatament a l'escola em diuen que no puc continuar allà embarassada de 8 mesos i jo hi estic d'acord. Fa setmanes que dormo malament. La ciàtica, els ardors, les nàusees, el mal d'esquena, de peus... apareixen tot sovint per recordar-me que d'aquí unes setmanes tornaré a ser mare. Des de l'escola em suggereixen que agafi ja la baixa perquè així podrà venir una altra persona a cubrir la meva plaça i ells no tindran tant moviment de personal i jo accepto.

Marxo i demano la baixa. Apa, ja ho tinc tot fet! Continuo una mica disgustada perquè al no tenir nomenament per tot el curs no podré compactar i estar més de 4 mesos amb en Biel però ja hem parlat en Jordi i jo i segurament agafaré una excedència. Preferim anar més justos de calers abans q deixar el nen tan petit.

A la tarda però rebo una trucada del Departament. Com he agafat la baixa el mateix dia que m'han donaat d'alta em treuen el nomenament i em quedo al carrer. Vaja, al carrer no perquè ells em mantenen el meu número de llista. És només que no cobraré ni ara ni quan pareixi!

Pregunto una i mil vegades com pot ser això?! No tinc dret a posar-me malalta el primer dia que vaig a l'escola? Doncs no, perquè si demano la baixa és igual a estar renunciant. De la mateixa manera que si m'arribo a posar de part tampoc puc agafar la baixa de maternitat perquè també en fan fora. Començo a pensar que allò no m'està passant a mi. És surrealista tot plegat però evidentment no puc perdre la feina ja, encara no! Pregunto com ho puc arreglar i em diuen que he d'agafar l'alta immediatament i a més demanar un paper al metge que acrediti que estic en condicions per anar a treballar.

Després de plorar no sé quanta estona vaig al metge i quan li demano el paper acreditant que puc anar a treballar s'indigna. Diu unes quantes paraulotes sobre el Departament i em diu que això que m'estan demanant no és legal, que no em pot fer aquest paper i que si tenen algun problema que el truquin.

Marxo i truco al Departament però ja no hi ha ningú... No sopo més que dos petit suise obligada pel petit que duc a la panxa i que pobre porta tota la tarda movent-se sense parar. Marxo al llit i perdo la noció del temps molt més enllà de les 3h de la matinada i ara sóc aquí ja desperta i esperant per trucar a l'escola per donar la gran notícia i per poder trucar al Departament per veure si ara que ja tinc l'alta em tornen el nomenament, em fan anar a un altre lloc...

Estic nerviosa i angoixada i el pitjor és que no em puc permetre posar-me malalta perquè segons ells ara no em puc tornar a agafar la baixa fins que no pareixi.

Vivim bé els mestres, eh?

Nomenaments

Aquest any no m'han donat plaça a l'estiu i la veritat és que tot i que al principi vaig intentar prendre-m'ho amb filosofia ara començo a estar nerviosa. Ja fa tres anys que estic acostumada a tenir la meva plaça al juliol i el fet de no tenir-la encara em fa posar nerviosa i encara pateixo més si tenim en compte que del que em donin depén que en Biel vagi a l'escola bressol als quatre mesos o gairebé a l'any.

L'última vegada que vaig anar a nomenaments d'estiu encara eren pressencials i allò semblava el Bingo. Tu seies, miraves les places que hi havia, marcaves les que t'interessaven i creuaves els dits per a que les persones del davant no te les traiéssin totes mentre esperaves sentir el teu número. La veritat és que es patia però com a mínim era una situació més o menys controlable. Ara aquests nomenaments són telemàtics i això vol dir que he d'estar a casa meva connectada durant hora i mitja esperant que la pantalla m'informi sobre la nova destinació. No sé ni quantes places hi ha, ni quantes probabilitats tinc... No sé res.

Suposo que ara no tinc més remeï que creuar els dits i desitjar-me molta sort. M'és força igual on em toqui però m'aniria d'allò més bé que fos una plaça per tot l'any per poder passar el primer any de vida amb el meu petit. Espero tenir sort!

Orgullosa de ser catalana

Normalment ja em sento prou orgullosa de ser catalana; d'haver nascut en una terra amb tanta història, amb identitat pròpia, llengua pròpia... però avui és un d'aquells dies en que em sento especialment orgullosa. Avui el Parlament de Catalunya ha decidit que a partir del 2012 ja no es fan més corrides de toros al meu país i aquesta notícia em sembla meravellosa.

Sempre he pensat que s'ha de tenir la sang molt freda per dedicar-se a ser torero i ser capaç de torturar una i altra vegada un pobre animal indefens fins la mort i no sé si és pitjor ser el que ho fa o gaudir veient aquest espectacle tan lamentable.

Segons moltes persones les corrides de toros són una tradició que no es pot tocar, una festa més que forma part de la nostra cultura... Jo penso que les corrides son una salvatjada, un espectacle patétic i cruel i estic molt i molt contenta de poder dir que a la meva nació no es duen a terme aquests assassinats tan cruels.

Visca Catalunya i avui visca el Parlament! Que si les corrides de toros són cultura prefereixo ser inculta però sentir-me persona i tenir sentiments!

L'Andreu i en Biel

El meu embaràs ha arribat al setè mes i a banda de preguntar-me si el nen està bé, com serà, a qui s'assemblarà i d'altres mil i una qüestions que em passen pel cap, bàsicament em pregunto com serà la relació entre ell i l'Andreu.

Fa uns mesos que l'Andreu s'ha adonat que passa alguna cosa estranya. La mama porta un bebé a la panxa i per aquest motiu hem passat per moments durs en que la mama era dolenta, moments en que l'Andreu era un bebé petit que volia xumet tot el dia... Ara mateix passem per un moment "greu" de mamitis on vol que la seva mama el pugi a coll, el mimi, li doni petonets... En definitiva, el meu embaràs m'ha dut canvis a mi però també al meu petit.

Últimament haviem optat per no parlar del Biel (sota recomanació de la mestra de l'Andreu) però fa unes setmanes que és ell qui em pregunta pel bebé. Si porto roba per ell en una bossa em pregunta si en porto també pel Biel, ha volgut cedir la seva cuna al petit, se li ha escapat alguna caricia a la panxa, s'ha acostat i ha posat l'orella per sentir si el bebé li deia alguna cosa i ha tingut molts gestos que em fan sentir molt satisfeta.

Imagino que per l'Andreu serà molt dur que "aparegui" un nen que li restarà protagonisme. Fins ara és l'únic nen de la família... Únic fill, únic nét, únic nebot... I en quan neixi en Biel això ja no serà així. Segur que li costarà adaptar-se i fer-se la idea que ell ja no serà l'únic que tindrà totes les nostres atencions però estic convençuda que s'acabarà avenint i que en algun moment valorarà el fet que els seus pares li hagin volgut regalar una companyia que, si tot va bé, serà per tota la vida.

Quines ganes tinc de veure'ls junts!

Vacances

Aquest any les vacances es presenten força divertides. En un primer moment vaig pensar que el fet d'estar embarassada ja gairebé de set mesos (com passa el temps) i no poder viatjar massa seria un problema però mica a mica me n'adono que no és així.

El cap de setmana passat vam anar al camping dels meus sogres i la veritat és que ens ho vam passar molt bé. L'Andreu va poder correr amb la moto amunt i avall, va pujar en un trenet de costa, va nedar a la piscina, vam anar a la platja i, fins i tot, vam fer tapeo els tres junts. Ara tenim la intenció de repetir uns quants dies i a sobre vindran l'E, en S i la L i això vol dir que encara pot ser més divertit.

Apart de tot això tenim la torre i el llogar un bungalow en ment...

Fa uns anys aquestes vacances m'haguéssin semblat "domingueres" totals. Unes vacances avorrides i fetes per a gent gran i potser ho són. Són les vacances típiques sense anar a agafar un avió per anar a cap lloc exòtic ni cap illa paradisíaca. No anem a conèixer cap país estranger ni anem a cap hotel a estirar-nos a les tumbones però és que en aquests moments aquest tipus de vacances no són les que més em criden l'atenció.

Ara a les vacances sóc feliç veient el meu fill riure, passant-s'ho teta tirant-se a la piscina i veient com el meu marit el recull amb aquella cara de satisfacció que només té quan veu el petit. M'agrada veure'l amb la seva "moto" amunt i avall, veure com marxa a dormir a les tantes per voluntat pròpia perquè està cansat de tanta gresca. Ara, a més, m'agrada imaginar-me les vacances d'aquí un o dos anys quan ja siguem quatre. M'agrada pensar que els dos germans jugaran junts, es barallaran pel cubell i la pala o per la moto, podran fer castells a la sorra... Bé, tot el que jo no he pogut tenir ja que sóc filla única.

Potser hi ha molta gent de la meva edat que no m'entén i pensa que he perdut part de la meva vida formant una família i la veritat és que no els hi manca raó. He perdut moltes i moltes coses i en sacrifico unes altres mil però a dia d'avui puc assegurar que mai no he estat tan feliç i és que des que tinc la meva família les meves vacances humils són les millors que mai he pogut tenir.

Final de curs

Ja s'ha acabat el curs i la veritat és que en tenia ganes. He de dir que tornar a treballar l'últim mes per a mi va ser una satisfacció però alhora ha estat dur. Ha fet molta calor i hi havia molta feina i aquesta convinació en el meu estat és "mortal".

Bé, Ara que ja ha acabat tot intento fer balanç i estic contenta de poder dir que estic molt satisfeta de com ha anat tot plegat.

Aquest any ha estat la primera vegada que portava una tutoria i crec que ha anat prou bé. He de dir que els nens m'han ajudat molt perquè era una classe maquíssima, els pares (sobretot les mares) han estat molt macos amb mi i tot això ha fet que em sentís còmode i relaxada a l'hora de treballar. Hi ha hagut moments de tot... Recordo els principis amb el C i les seves crisis, hi havia dies en que pensava "on t'has ficat?" però ara estic encantada de veure que hem pogut crear un vincle molt especial entre els dos i sobretot estic feliç de veure la seva millora. Sembla mentida però me l'estimo molt!

Portar una tutoria no és fàcil. Entrevistes amb pares, coordinacions amb especialistes, hores i hores de classes intentant que tots aconsegueixin cert nivell, preparació de sortides, activitats, temes, corregir piles i piles de llibres, de feines fetes, examens... Tota una llista de feina que en molts moments sents que et satura, que t'ofega i que fa que et preguntis moltes vegades si seràs capaç d'acabar amb tot allò i a sobre fer-ho bé. La veritat és que ha estat un any de prova i m'ha agradat. Hi ha gent que m'ha felicitat per la feina feta i això em fa sentir orgullosa.

Sempre presumeixo de tenir una feina que m'agrada i quan a sobre em diuen que ho he fet bé la meva felicitat és completa. Ser mestre és una cosa totalment vocacional i que poques vegades la gent valora però les que ho som per molt que ens queixem en el fons sabem que no hem nascut per una altra cosa i que segurament ens jubilarem fent això i quan mirem enrera estarem contentes i satisfetes per la feina feta.

Aquest any ha estat un any de prova superada. Ara només em queda creuar els dits per tenir destinació per l'any vinent i poder disfrutar del nen que ve en camí.

Ah i com no, donar les gràcies a tots aquells company que han aconseguit fer-me riure en tantes i tantes ocasions en les que ho necessitava, donar-me un cop de mà quan no he pogut més i, en definitiva, per estar allà. Aquells companys que ja saben qui són i no fa falta que doni noms. Mil petons per a vosaltres i que passeu bon estiu perquè us ho mereixeu!

Grossa

Porto uns dies amb alguns problemes d'autoestima i és que em veig molt molt grossa.

Aquest embaràs el vaig començar amb cinc quilos més que l'embaràs de l'Andreu i la veritat és que això es nota. Ara mateix porto set quilos agafats i potser no són tants però em veig horrible. La panxeta evidentment m'agrada però és que m'he eixamplat sobremanera. Les cuixes les tinc molt més grosses i amb cel·lulitis, el cul el veig enorme... Vaja q no és que pensi que prenyada estic maquíssima.

Ja sé que podria fer dieta per no veure'm així però em fa molta ràbia haver de fer règim quan ja em passo tota la vida mirant-me i fent dietes i històries per no agafar massa pes. També a l'embaràs m'he de sacrificar?

Res, tinc molt clar que en quant acabi la quarentena m'hauré de posar mans a l'obra per tornar al pes que vaig aconseguir l'estiu passat per tornar a veure'm mig bé però ja és tris que ni embarassada em pugui veure bé físicament.

Moments "Marihuana"

Fa uns minuts he tingut un "moment Marihuana". El "moment Marihuana" és aquell en el que podries estar perfectament amb un "piti" o amb una bona sangria a les mans i fent-te preguntes al més pur estil filosòfic com "d'on venim?" o "On anem?".

Ara mateix no arribo a aquest nivell perquè evidentment el "piti" ni el tinc ni el tindré a les mans ni la sangria em regarà la gola almenys fins d'aquí uns mesos però he recordat ja fa anys un dia a casa de la V (que se'n deu haver fet d'ella?) on la S ens va donar una classe de física quàntica que era per al·lucinar de debò. No vaig entendre res la veritat però riure vam riure una estona. Quins temps aquells...

Bé, al què anava. Fa uns minuts he tingut un "moment Marihuana" però és que últimament en tinc molts d'aquests moments. Veig la gent i no entenc la majoria de les coses q fa i penso "ostres que rara és" i clar, després de pensar això de tanta gent arriba el punt en que em pregunto "no seré jo la rara?". Observo molta gent que m'envolta i veig molta despreocupació o desinterès i penso "que poc donen!" però en realitat no serà que jo demano massa? Tinc moltes i moltes preguntes al cap i la veritat és q no se si espero que tinguin resposta perquè si la tinguessin potser em decebria de mi mateixa.

Sigui com sigui espero seguir tenint "moments Marihuana" com ara mateix en el que em pregunto "per què semblava q la V entenia l'explicació i jo no vaig pillar res?"

Ara que rellegeixo veig que tot aquest post és una paranoia però insisteixo en que no hi ha ni "piti" ni sangria perquè, de moment, en Biel és abstemi!

Lost

Dilluns acaba "Lost", una sèrie que no ens ha deixat indiferents ni a mi ni a la resta de persones del meu voltant que la segueixen.

Acaba "Lost" i em fa molta llàstima. Segurament és una tonteria ja que no és més que una sèrie però aquesta sèrie ens ha fet passar molt bones estones a molta gent. Recordo que al principi em feia mandra veure-la i en Jordi insistia una i una altra vegada fins que va aconseguir que m'enganxés (bé, no va ser massa difícil ja que al tercer capítol ja desitjava més i més).

Vam començar a veure "Lost" doncs fa potser ja cinc o sis anys. Encara no teniem ni l'Andreu i, insisteixo, pot semblar una tonteria però els personatges i les seves aventures ens han acompanyat durant tant de temps que en ocasions els tens com a reals. Amb "Lost" he rigut, he plorat, he patit... i ara que acaba sento "peneta".

Des d'aquest blog faig el meu petit homenatge a "Lost" amb un vídeo promocional de la sèrie que vaig trobar ja fa molt temps però que sempre m'ha agradat molt i només em queda dir que espero que algun dia tornin a fer una sèrie tan bona com aquesta tot i que "Lost" sempre serà "Lost".

Sentir-se inútil

Dimarts vaig haver de plegar de la feina...

Només arribar a l'escola vaig començar a vomitar i vomitar, em feia mal la famosa hèrnia que em va tenir cinc mesos de baixa durant l'embaràs de l'Andreu, la ciàtica també em molestava però per sobretot el que més notava era una sensació d'inutilitat total i d'incapacitat per poder fer bé el meu treball amb els nens.

Avui ja som a divendres i continuo igual. Ja no tinc vòmits, l'hèrnia em molesta una mica i la ciàtica de tant en tant però tinc una sensació d'esgotament constant. Vaig a comprar al costat de casa i sembla que hagi fet una marató. Vaig a buscar l'Andreu i sembla que hagi fet una caminada de dues hores... estic esgotada inclús quan no faig res. No sé si pot ser que el nivell de ferro ja comenci a minvar o potser el meu cos ha dit prou però estic trista.

Estic trista perquè em sento inútil i això per a mi és molt dolorós. Sóc una persona activa a la que li agrada fer coses. M'agrada anar a la meva feina, sortir i anar a buscar el nen, arribar a casa i posar-me a fer coses. M'agrada estar per l'escola i queixar-me perquè els nens es porten malament, perquè estic cansada perquè alguns pares Dèu n'hi do, perquè tinc massa feina, perquè vaig atabalada. M'agrada queixar-me perquè això significa que estic fent coses, que estic treballant, que sóc productiva...

Ara ja embarassada de cinc mesos sento que hi ha moltes coses que no puc fer i això no m'agrada. Sé que és una cosa temporal i gens permanent. De fet d'aquí quatre mesos segurament estaré corrent amb els meus dos nens però ara mateix estic enfadada perquè no sóc capaç de fer allò que vull fer.

M'agradaria acabar el curs amb els meus nens. Dir-lis adéu d'últim dia i acomiadar-me en condicions. A veure si aquesta setmana milloro i ho puc fer!

Tindrem un altre nen!

Ja tenim ganes de veure't Biel :-)

El dia de la mare

Demà és el dia de la mare i tot i ser una data imposada per la societat consumista en la que ens trobem immersos a mi em fa il·lusió.

Fa dos anys i dos mesos que vaig ser mare per primera vegada i dia rere dia penso que és el millor que m'ha passat.

L'Andreu em fa anar esgotada, potser hi ha dies que no em deixa dormir però és la personeta més important que hi ha a la meva vida. Puc estar hores mirant-lo, m'agrada com és... Recordo que quan estava embarassa pensava: com serà? Intentava posar-li cara i, evidentment, no ho aconseguia. Des del moment que el vaig tenir vaig saber per què mai l'havia pogut imaginar i és perquè la meva imaginació mai no hagués pogut crear un ésser tan perfecte com és ell.

Als seus dos anys l'Andreu és un nen inquiet i rialler. Tot sovint em fa enfadar (diuen que això es deu a que té el meu caràcter tossut i encaparrat) però tot i així res no fa que el pugui deixar d'estimar.

Per ell perdo nits, independència, moments de relax, ambicions personals... però tot i així el tenir-lo m'omple tant i tant que tot el que perdo queda en res comparat amb tot el que em dona dia a dia tenir-lo al meu costat.

Demà potser és un dia consumista però tant se val. A mi m'agrada ser mare i poder dir que celebro aquest dia senyalat.

Visca les mares i a totes les que ho són moltes i moltes felicitats!

Biel o Martina

Ja tenim el nom decidit tant si és nen com si és nena!

Una vegada més en Jordi m'ha donat una satisfacció i és que ell per a nena volia Xènia però finalment ha cedit. Ja ho va fer amb l'Andreu i la veritat és que estic encantada perquè no me l'imagino amb un altre nom.

A mi per a un nen m'agrada més Jan que Biel però tampoc ens posarem tan "inquisidors", no?

Ara només falta saber si és una nena o si és un altre petit bitxo com l'Andreu. A veure si hi ha sort el proper 3 de maig...

Intentant decidir...

Aquests dies tant en Jordi com jo intentem prendre una decisió sobre si fer o no l'amniocentesi.

Jo que sóc patidora de mena amb l'Andreu tenia molt clar al principi de l'embaràs que sí o sí me la faria però quan el metge em va dir que per ell tot anava bé, que no feia falta i que per estadística era més fàcil tenir un avortament que no pas un fill amb discapacitat em vaig fer enrere. Em va fer molta por perdre el bebè i tot i les meves menjades de cap vaig decidir no fer-la.

L'últim mes d'embaràs de l'Andreu però va ser una menjada de cap constant. Patia molt per si no venia bé, per si tenia alguna cosa, per si em sentiria culpable per no haver fet la prova i em sortia malament... Vaig patir molt així que vaig decidir de totes totes que si passava per un segon embaràs em faria la prova sense dubtar-lo.

Bé, aquí estic embarassada per segona vegada i tornant a dubtar... Hi ha moments en que en Jordi i jo tenim molt clar que l'hem de fer. Cap dels dos vol un fill amb disminució així que si veiessin alguna cosa a l'amnio el perdríem. Ara a més pensem en l'Andreu i en que no volem que un germà amb discapacitat afecti la seva vida perquè pensem que ara no només afectaria la nostra sinó també la d'ell. Vaja que arribats a aquest punt sembla que tenim clar que la fem però...

Després comencem a pensar que hi ha moltes coses que no surten a l'amnio i que si el risc de perdre un bebè sa supera les probabilitats de tenir-ne un malament fa por. En aquests moments ens fem enrere...

Ahir a la nit en Jordi em deia q podríem deixar la decisió en mans del metge al que he de trucar avui per saber la famosa probabilitat. Potser té raó que ell en sabrà més que nosaltres però una probabilitat és això, una probabilitat.

Quant més hi rumio més em costa prendre una decisió i el pitjor és que el temps passa i aquestes coses quant abans millor.

Petit o petita

Sigui el que sigui que vingui bé...

Estic predestinada...

A no poder anar a un concert de Miguel Bosé i és que sempre que ve de gira a Barcelona o estic prenyada o no puc anar per qualsevol motiu. El proper concert serà a Barcelona el dia 29 de setembre i, si tot va bé, per aquelles dates estarà a punt de néixer el meu segon fill així que una altra vegada em conformaré amb veure'l per la tele!

Si és que...

Canvi de metge

L'altre dia em vaig assabentar que el ginecòleg de la "família" ja té conveni amb la meva mútua així que intentaré que aquest nou embaràs el porti ell.

Aquest noi ha assistit el part de la meva cosina fa uns mesos i resulta maco que hagi estat ell qui hagi portat el seu fill al món quan va ser ell mateix la que la va ajudar a néixer fa 26 anys. Aquest noi visita la meva tieta, la meva mare, la meva àvia... però és que el seu pare que també era metge i també va assistir la meva àvia i germanes durant molts anys. A la meva àvia en concret la va ajudar a donar a llum a la meva mare i als meus tiets i, fins i tot, em va ajudar a mi a treure el cap per primera vegada i poder veure la llum per primera vegada en néixer.

Diuen que és un metge seriós, que potser no és massa "graciós" però diuen que té molt bones mans i que no deixa patir més del compte a cap dona que hagi de donar a llum.

A més atén en una bona clínica on hi ha UVI per neo-nats. També atén consultes breus per telèfon (el ginecòleg que tinc ara no ho fa).

El meu ginecòleg d'ara també m'agrada i em fa confiar però penso que si aconsegueixo que m'agafi a partir d'ara el metge de confiança de la meva família estaré més tranquil·la i relaxada inclús en el moment del part.

Demà la meva mare intentarà que m'agafi. Ja us explicaré què tal!

Sant torne-m'hi

Recordo perfectament que fa dos anys (ben justets) no volia sentir ni parlar de tenir un altre fill. La veritat és que després de tenir un embaràs amb baixa per hernia al melic, un part de 18 hores amb forceps i una recuperació (per anomenar-la d'alguna manera) molt dolorosa i de molt i molt temps era el més normal del món dir que o bé el proper el tenia en Jordi o nothing de nothing.

Doncs aquí estic... embarassada de vuit setmanes després d'haver anat a buscar un segon fill a consciència. Masoca? Segurament! Però com podia jo deixar l'Andreu sent fill únic quan jo ho sóc i cada dia em pregunto com seria tenir un germà? No he estat capaç... També ho faig per egoisme per què no vull arribar a gran centrada i obsessionada amb un únic fill. No vull que l'Andreu sigui el centre del meu univers (difícil, eh?) ni el centre de totes les meves angoixes. Si he de fer de mare pesada corcó que s'ho puguin repartir entre dos!

Ara que estic embarassada de nou començo a comprovar que és molt cert això que diuen que no és el mateix el primer que el segon en quant a cansament. Us asseguro que porto un parell de setmanes en les que mataria per poder dormir quan arribo a casa però clar, no puc perquè el peque em té jugant, cantant, ballant o llegint contes tota la tarda. No puc dormir fins les mil perquè ens desperta ben d'hora quan a ell li ve de gust jugar a pilota o anar a veure els "dibus". No puc descansar ni cuidar-me... resulta gairebé còmica la frase "no aixequis pes" i encara més la de "sobretot ara cuida't".

També estic comprovant però que pel segon tens les mateixes inquietuds que pel primer. Et continues preguntant si el test d'embaràs no s'ha equivocat i necessites fer un altre per assegurar-te. Vas a la primera visita al ginecòleg desitjant veure alguna cosa. Et deceps si no veus res i et passes dues setmanes patint fins que no et fan la següent prova. Quan tornes a les dues setmanes plores mentre escoltes per fi el batec d'aquest petit embrió que portes dins i surts de la consulta mirant l'ecografia una vegada i una altra però al dia següent et tornes a preguntar si estarà bé i les teves dates les calcules en funció de quan tens la propera visita. I penses en com serà i en si s'assemblarà al seu germà i tens curiositat per saber el sexe i tantes i tantes coses que novament et recorden tot el que significa ser mare.

Que te den!

Amarbe me he permitido recomendarte en tu blog una canción que espero te arranque esa sonrisilla que tanto necesitas ahora.

Venga, para ti! (no sé por qué no puedo ponerte el enlace en tu blog así q te la pongo en el mío)

Poques ganes...

Últimament vaig amb poques ganes a treballar i és un fet que em fa sentir malament ja que presumeixo de tenir una feina que m'encanta.

El principi de curs va ser dur però a finals del primer trimestre tot rutllava. Van arribar les vacances de nadal i a la tornada, X (diré X a un alumne amb greus problemes de conducta) estava fatal. Es posava nerviós a totes hores, cantava durant les classes, parlava per sobre les meves explicacions, s'amagava sota la taula, insultava companys...

Ingènua de mi vaig pensar que tot això era fruit de la tornada a la rutina. "Dues setmanes i tornem a estar com estàvem" pensava jo però que va. Ha passat ja més d'un mes des de la tornada de les vacances de nadal i continuem igual o pitjor. Les classes amb X es fan eternes. Intento que surti de la classe a fer tots els reforços que són possibles i només aquelles hores la classe es descongestiona i tots treballem molt més tranquils.

Avui m'ha tornat a tocar viure un "episodi" dels seus en que ha pegat a agredit a companys i a mi mateixa. Quan passen aquestes crisis em sento molt malament, els nervis no em deixen ja en tot el dia i tinc una sensació d'esgotament que després dura dues i dies...

Aquests nervis es sumen als que ja vinc arrossegant i que són propis de tot el que faig a la meva feina. Com a mestre em toca programar, pensar activitats pels nens, coordinar-me amb altres mestres, corregir, posar exàmens, preparar sortides, avaluacions i un llarg etcètera de coses que, evidentment, es sumen a la tasca principal que és la de donar classe a 23 nens amb necessitats diferents. He de vetllar per a que aquestes criatures al final del curs arribin o s'acostin a les expectatives marcades per l'etapa en la que es troben.

Si, tinc dos mesos de vacances però també una feina dura i de molta responsabilitat però sempre m'ha agradat molt la meva feina i encara m'agrada però últimament em costa molt estar contenta. Em costa entrar a la classe sense pensar en quin moment X explotarà... Últimament em costa veure el meu futur exercint encara i això em posa molt trista.

Els dos anyets del meu amor

Demà dia 14 el meu nen ja fa dos anys!

La veritat és que espanta veure com passa el temps. Fa dos dies el meu petit era un bebè rialler que passava hores i hores dormint, que prenia biberons i poca cosa feia i ara com de sobte és ja tot un nen que camina, menja de tot, xerra, juga, pinta, balla...

L'Andreu a punt de fer els dos anys ja és tot un homenet. És un nen graciós i divertit al que li agrada ballar, banyar-se amb la "mami" o el "papi" (com ens anomena ell), menjar carn i jugar amb el "estat" o l'avi "Makel". També li agrada dir adéu als trens o treure a passejar al gos, li agrada que li expliquem el conte d'en Patufet i el dels Tres porquets... L'Andreu a punt de fer els dos anys ja té les seves preferències, els seus gustos i les seves aficions.

L'Andreu a punt de fer els dos anys continua sent el motor de la meva vida. Continua sent la persona que més em fa emocionar. Continua sent el nen que em fa riure i alhora plorar.

Fa dies que el miro i penso que em sembla mentida que s'hagi fet tan gran. Que ja no recordi com era tenir-lo entre els braços quan era un bebè que no sabia ni caminar ni parlar. No recordo exactament quina carona feia quan tenia quatre mesos o cinc o sis. No recordo les seves manetes menudes que a mi tant m'agradava agafar però a un dia del seu aniversari continuo tenint molt clara la imatge del dia que per primera vegada el vaig mirar.

Aquell moment resta a la meva ment de manera clara i nítida. Recordo perfectament aquella carona petitona, la pell fosca després de divuit hores de patiment, els seus ullets arrugats, el seu plor fort en arribar a aquest mon, les seves petites manetes amb els seus dits que em vaig afanyar en comptar...

Imagino que com a mare aquest moment ja mai se m'oblidarà i espero que així sigui perquè m'agradaria tenir-lo en un calaixet dins la meva memòria per sempre allà guardat.

I mentre recordo aquell moment i miro ara el meu petit només puc estar contenta per tenir la sort que tinc!

Felicitats Andreu!!!

Mare treballadora

Sóc mare i mestre o el que és el mateix: mare treballadora.

Fa dos anys que tinc l'Andreu i trampejo constantment amb horaris de feina i horaris del nen i fins ara entre el seu pare i jo ens anavem ensortint molt bé. Aquesta setmana però l'Andreu ha agafat angines i no podrà anar a l'escola bressol... resultat? he hagut d'agafar la baixa perquè en Jordi no es pot quedar amb ell i no tenim cap altra persona amb la qui comptar.

Està clar que després d'això queda molt evident que necessitem una cangur però la cosa no és massa senzilla. Primer perquè trobar una persona de confiança no és senzill i segon perquè tampoc ho és trobar algú amb qui comptar en ocasions tan puntuals.

De tot això el que més m'amoïna és comprobar una vegada més que ser mare treballadora és una cosa molt dura i molt difícil. Fa anys quan les mares no treballaven no hi havia problemes d'horaris ni de compatibilitats però ara sí que n'hi han. Per què no es fa res davant d'això? És necessari que una mare hagi d'agafar una baixa per poder estar amb el seu fill malalt? I si no m'haguéssin donat aquesta baixa? Sembla mentida que vivint l'época en la que vivim no hi hagi recursos a l'hora d'afrontar una situació així.

També em sembla una injusticia que es doni per fet que si el tens malalt el pots deixar amb els avis. Els avis de l'Andreu també treballen i encara que no treballéssin... és la seva obligació cuidar el meu fill? No! I si no els hi vull deixar? Què? Ho he de fer obligada?

No m'agrada pensar que davant de tot això hi ha una postura masclista en la que la dona no pot ser mare i treballadora alhora. No m'agradaria pensar que en certa manera s'obliga a les dones a triar entre la vida familiar i la laboral perqué hi ha moltes dones que volem ser mares però també estem orgulloses de la feina que fem. No m'agradaria pensar tot això però en el fons i per desgràcia cada vegada n'estic més convençuda.

La nova feina

A en J li ha sortit una nova feina. Si tot va bé la setmana que ve signa el contracte i no sé si està més nerviós ell o jo. La veritat és que fa temps que penso que en J necessita una feina que li doni una estabilitat econòmica que ara mateix necessita tenint en compte que ja som una família però ara que arriba el moment del canvi també tinc pors.

Fa molt temps que treballa amb els nois que treballa ara. Es coneixen, es tenen confiança i sé s'ho passa bé treballant amb ells. Em pregunto si ara tindrà la mateixa sort... També cal dir que gràcies a la seva empresa actual gaudeix d'uns privilegis que ara perdrà. Si l'Andreu es posa malaltó haurem de muntar una logística (que encara no tenim n i mínimament pensada) que fins ara no era necessària.

Per altra banda tindrà un sou segur cada mes, no s'haurà de desplaçar cada dia patint la renfe com la pateix ara i a més podrà estar per casa a una hora força decent. D'entrada tot sembla indicar que és una feina feta a mida per ell però em sap greu també veure que a ell li dol deixar una mica de banda tot allò pel que tant ha lluitat a nivell professional.

Aquestes últimes setmanes tenim una barreja de sentiments una mica forta però suposo que les coses ens aniran a millor o almenys això esperem els dos que ja muntem castells a l'aire amb tot el que pensem que sortirà d'aquest nou lloc.