Últim dia de l'any

Avui és l'últim dia de l'any 2008 i suposo que tocaria fer balanç però avui no puc... ho he intentat però el naixement de l'Andreu fa ombra a tota la resta de coses bones que han passat i oculta les no tan bones.

Acaba l'any i tinc tot el que puc demanar. Un nen preciós i sa, un marit que m'estimo i que m'estima molt, família, amics i molta gent al meu costat.

Aquest 2008 ha estat un any bo. Em conformo amb que el 2009 sigui igual :-)

Bon any per a tothom!

On són els nostres bebès?

Ahir en Jordi, l'Andreu i jo vam quedar amb les noies, els seus marits i els seus nens. Com sempre ho vam passar molt bé però una pregunta em voltava pel cap mentre veia jugar els petits. On són els nostres bebès?

Fa dos dies totes anàvem amb el biberó o controlant les tomes de pit i ara totes amb cullera en mà i un bon taper per dinar, berenar i alguns ja, fins i tot, per sopar. Sèiem i xerràvem mentre ells dormien el cotxet o en els nostres bracets. Ara ja juguen a una punta del menjador solets!

Estan tan grans... La La ja camina soleta i, fins i tot, et fa ralet ralet! L'E fa palmetes tota contenta i la M s'aguanta dreta i fa algun q altre paset. La Li gateja que se les pela i busca mobles per posar-se de peu, L'I està molt gran i diu maaaa maaaa amb una gràcia que ens feia "tronchar". Fins i tot el petit N ja no vol estar estirat. Vol q l'aguantin de peu que és com un nen gran ha d'estar. I q dir del meu petit? q ja no vol parar. Es mou per aquí i per allà i ha après moltes cosetes q fan els nens grans.

On són els nostres bebès? si d'aquí res homenets i noietes seran. Quina tristesa i alhora quina alegria que tots els nens siguin i creixin tan sans.

Sempre penso que no vull tenir més fills. Ja prou malament ho vaig passar però si alguna vegada torno a caure sé el motiu pel qual serà i és ben fàcil la cosa... voldré tornar a tenir un bebè com el que he tingut i ara ja no tinc perquè s'ha fet gran.

Nadal

Avui és Nadal. Avui toca dinar amb la família, posar-nos fins dalt de menjar i dolços i agafar un quilet mínim. Avui toca compartir taula amb gent que t'estimes o, per què no dir-ho, gent a la que no t'estimes tant però forma part de la família...

A mi el Nadal m'agrada més quan, com avui, vaig a dinar a casa de la meva àvia. Per a ella el Nadal és un dia especial ja que, tot sovint, hi van els seus tres fills i hi som (sempre que podem) la majoria dels seus nets. M'agrada veure-la somrient i feliç perquè ens hem reunit. Alguns guarden només la compostura per ella però això li és ben igual i a mi també! Ella somriu i això ja m'està bé.

M'agrada veure com treu el caldo, l'escudella i la carn d'olla i com ho serveix mentre pregunta una i altra vegada si no en volem més. Ai aquestes àvies que mai ens troben prou plens!

A més aquest any encara estarà més contenta perquè hi serà l'Andreu! Sé que els meus avis m'adoren però al meu nen més. Els hi veig la cara d'emoció quan el miren i això m'encanta! La veritat és que no s'esperaven arribar a conèixer fill meu i, per tant, el seu besnét.

A mi també m'agradarà més el Nadal aquest any. N'estic segura! M'agradarà veure l'Andreu a taula assegut al meu costadet. Fent totes les moneries que ha après, deleitant-nos amb el seu somriure, els seus posats i la seva manera de fer...

Avui no sé per què faig balanç de moltes coses i penso que aquest any ha anat prou bé. Potser he perdut gent pel camí, potser he viscut enfrontaments, moments no massa agradables i, fins i tot, moments de plors i angoixaments però avui m'he llevat tenint al costat en Jordi, a l'altra habitació el nostre bebé. Avui vaig a casa dels meus avis que encara els conservo i es troben prou bé. També hi serà me mare amb la que no coincideixo gairebé mai en res però a la que m'estimo molt i sé que ella a mi també. Tinc amics que m'estimen i amb qui puc compartir moltes coses així que crec que seria egoista demanar res més.

Bon Nadal a tothom!

Sinceritat? No, si us plau.

Cada vegada me n'adono més que la sinceritat no és una de les virtuts que més es valoren. Tothom s'omple la boca dient "a mi em pots dir sempre les coses a la cara" o "m'encanta la gent sincera" però no és cert.

Quan ets una persona sincera et trobes que molta gent et té per una mala persona. Les mateixes persones que t'adoraven et poden deixar d'estimar a l'instant i tot perquè els has dit el que per a tu és una gran veritat.

És una llàstima adonar-se dia a dia que a la majoria de la gent li agrada la hipocresia. A la majoria de la gent li agrada que li diguin que sí a tot de manera cega, que se li digui que ho fa tot bé i que mai no s'equivoca. A la majoria de la gent li agrada que li ocultin els pensaments negatius i si en algun moment se t'acut dir que no t'agrada com ha fet això o allò. Ai pobre de tu! perquè ets dolenta, ets una mala persona i no tens sentiments.

És cert que, en moltes ocasions, em falta diplomàcia. Jo no sé dir les coses per a que sonin bé perquè sóc persona emocional i tot sovint em deixo anar però aquí hi ha cap pecat? No és millor ser així que no pas de les que callen i et donen un sí amb un no amagat?

A mi m'agrada la sinceritat i de la mateixa manera que jo sóc sincera amb els altres m'agrada que els altres ho siguin amb mi. Com sabré que m'equivoco si mai no m'ho diu ningú? Com podré aprendre dels meus errors si penso que jo ho sé tot? Com puc resoldre malentesos si la gent els oculta?

Esperit Nadalenc

S'acosta el Nadal i aquest any sento que tinc més esperit nadalenc que mai.

No es que els anys anteriors hagi tingut res en contra d'aquestes festes però el consumisme, la gent omplint les tendes i empenyent per poder agafar les ofertes o comprar reis, tants dinars familiars (alguns per pur compromís) o el menjar-me el cap per saber què feia per reis m'havien impedit gaudir les festes al 100%. El cert és que totes aquestes coses no han desaparegut i continuen presents però aquest any les visc d'una manera molt diferent.

Per què? Perquè tinc el meu nen! Gràcies a ell tinc ganes que arribi la nit de Nadal per fer cagar el Tió. Gràcies a ell gaudeixo de passejar entre la gent perquè va somrient a tothom i aconsegueix tot sovint que li diguin cosetes, cosa que em fa sentir sumament orgullosa. Gràcies a ell no em fa mandra fer cua per comprar regals perquè mentre espero li parlo, el veig assajant els seus "no" amb el cap o li faig algun que altre petonet. Gràcies a ell el Nadal cada vegada serà més especial perquè vindran els reis, anirem a la cavalcada, anirem a dormir ben d'hora no sigui que arribin i encara ens trobin desperts...Tantes i tantes coses podrem fer! I es que gràcies a ell podré viure el Nadal a través dels ulls d'un nen, el meu nen!

De vacances!

Per fi ha arribat el moment tan esperat! Vacances fins el 12 de gener. Ole!

Espero q el mal de coll que amenaça no arribi a consolidar-se que em faria molta ràbia!

Tic, tac, tic, tac...

Ja queda ben poc per les vacances de Nadal i per tornar a sentir la ja mítica frase "que bien vivís los profesores".

Fama, a bailar!

Fa poc que ha començat un reallity d'aquests a que ens tenen acostumats les cadenes i al que l'any passat em vaig enganxar com si d'una droga es tractés.

Ha començat Fama i amb el programa ha començat la tertulia amb les mamis. Ja podem criticar els ballarins, riure amb la manera de parlar de l'Ullate, fer broma sobre el Rafa i els seus balls hot o criticar la Marbelys pq no sap més q cridar l'atenció...

La veritat és que el programa no m'aporta massa cultura però em fa passar una estona divertida que també està força bé. Això sí, el que realment m'agrada més de veure aquest programa és la tertulia posterior amb les mamis. Gràcies a un simple programa aconseguim estones de riure i de critiqueo on ens ho passem bé i oblidem una mica les nostres obligacions i preocupacions diàries i ens deixem endur per la superficialitat i el sentit de l'humor.

A més em fa recordar bons moments viscuts en l'anterior edició quan encara duia l'Andreu dins meu i veia Fama enganxada al teclat de l'ordinador per poder seguir el programa amb les noies a través del foro mentre em menjava una enorme bossa de mandarines. Quins records, quins moments! Visca Fama, el critiqueo i la bona gent!

Només perquè em ve de gust...

I perquè no es pot tenir una àvia millor!

Fira medieval de Vic

Anar a la fira medieval de Vic cada any ja és com una tradició per a mi i aquest any ha estat més emocionant perquè hem pogut dur l'Andreu amb nosaltres (bé, l'any passat ja va venir a la meva panxona però no és el mateix jeje).

El cert és que hi ha molta molta gent i es fa una mica complicat el poder gaudir de tot portant el cotxet però jo m'ho vaig passar molt bé. Hi ha paradetes d'artesania, de menjar... Com cada any hem comprat menjars molt bons que ens duraran uns quants dies a l'armari i unes hores a la panxa. Aquest any m'he quedat amb les ganes de comprar un quadre molt maco amb el nom de l'Andreu per posar-lo a la porta que al Jordi no li feia massa gràcia i al final no varem comprar i també m'he quedat amb ganes de veure moltes més parades que no hem pogut veure per la gent que hi havia. Què hi farem, tot no pot ser...

La fira està molt bé i és molt entretinguda però el que més m'agrada és compartir el costum d'anar a la fira amb el meu marit i amb el meu fill. Ahir ja m'imaginava l'Andreu d'aquí uns anys demanant que li comprem coses o pujat als camells que et donen un paseig o, fins i tot, practicant el tir amb arc.

M'agrada la fira però més m'agrada veure que ja tinc la meva propia família amb la que anar.

Revisió dels nou mesos

L'Andreu ja té gairebé deu mesos però encara no li havien fet la revisió dels nou mesos i avui tocava.

Està molt gran! Pesa una mica més de 10 quilos i fa ja 78,5 cm d'alçada. És un nen molt alt i grandot apart d'espavilat.

Jo segueixo encara amb la ja famosa preocupació pel tema de la fontanel.la però la pediatra diu que tot va bé així que haurem de fer cas i deixar una mica de banda la meva faceta de mare patidora.

Avui ens han donat noves pautes pel que fa a l'alimentació i es que l'Andreu és un nen gran que ja pot menjar gairebé de tot. Mare meva! fa dos dies estàvem només amb biberons i ara ja toca sopetes, purés i de tot. Com passa el temps... d'aquí res no me n'adonaré que ja estaré barallant-me amb ell perquè vol menjar un donut o un bollycao a deshora i em tocarà fer-li entendre que allò no toca.

Què ràpid passa el temps i que ràpid et quedes sense aquell petit bebé...

Que bonito es ser mamá!

Tot sovint la gent parla del meravellós que és ser mare i no seré pas jo qui negui que és una experiència única i fantàstica.

El teu petit passa a ser la criatura més meravellosa del planeta perquè és el més maco del país. Que dic jo del país... del món, del planeta, de l'univers! És la cosa més maca que has vist mai i el que més t'omple peeeeero (sí, malauradament sempre hi ha un però) també és la cosa que més mals de caps et procurarà en una bona temporada.

Fa com dues o tres setmanes (ja he perdut el compte) que l'Andreu té bronquitis i és pitjor que si la passeś jo mateixa. Ell continua tan alegre i feliç com sempre, jalant com una llima i tocant tot el que pot però jo...no dormo perquè em desperten els seus atacs de tos, he d'anar a dur-lo al metge cada setmana, m'he de barallar amb ell per donar-li la medicació i a sobre tinc la preocupació que no empitjori el seu estat.

Quan tens un fill ja et pots fer ben a la idea que has passat al lado oscuro i es que s'acaba el dormir fins quan vols, el poder estirar-te tot un dissabte o diumenge a "vegetar" sense fotre res, ja no pots oblidar-te una mica dels comptes del banc perquè la visa treu fum constantment, has d'intentar per tots els medis tornar-te guenya per poder vigilar-lo mentre fas alguna altra cosa, has de saber entretenir-lo en els seus moments d'avorriment, has de tenir cura que no es faci mal, parar-te a pensar una i una altra vegada si li has posat tot a la motxilla o què li posaràs de roba avui que fa tant fred o avui que fa tanta calor i mil i una coses més.

Quan tens un fill sents que és el millor que t'ha passat però hi ha moments en que te'l mires, somrius i cínicament penses: ¡que bonito es ser mamá!

El pavo

Aquests dies a la feina he pogut comprovar una vegada més que els nens i les nenes (sobretot aquestes últimes) cada cop tenen la maca "edat del pavo" més aviat.

Ahir vaig estar en una classe de cinquè on nens i nenes tenen uns 10 anys d'edat i vaig quedar força parada. Les nenes riuen per tot, es miren els nens de reullet, no t'escolten per xerrar amb les amigues, tenen les agendes plenes de cors amb noms de nen encerclats i un llarg etcètera de coses que demostren que han arribat a la fantàstica "època pavil" on mestres i pares aguantem el tirón mentre elles es senten "super incomprendidas" perquè no les deixem fer el que realment volen fer (generalment no és estudiar, ja us ho dic jo).

Alguns nens tampoc queden enrera (tot i que s'ha de dir que els nens entren a "l'edat del pavo" una mica més tard) i es dediquen a lluir-se davant les nenes mentre et contesten amb males paraules per a que quedi ben clar que són uns revels (cosa que encanta a les nenes).

"L'edat del pavo" és una edat difícil per a tots. Jo recordo la meva "edat del pavo" com a horrorosa perquè la meva mare no entenia que jo ja era gran i una i altra vegada insistia en tractar-me com a una cria. Ai, que inocent que era! Quines ganes tenia de crèixer i el que donaria ara, en algunes ocasions, per tenir uns quants anyets menys i tornar a viure del "jo tia que guai que en (poseu nom) vindrà a la festa de la (també podeu posar nom)".

Ara, tot s'ha de dir, admiro la paciència que van tenir amb mi totes aquelles persones que van sofrir la meva "edat del pavo" i es que ara em toca ser a mi la que conviu amb nens i nenes amb les hormones disparades i, de vegades, és horrorós! I dic de vegades perquè en general (i per molt que em queixi) m'agrada veure com interaccionen les petites personetes durant la seva "edat del pavo".

És maco veure com en moltes ocasions t'inclouen a la seva vida i els ajudes a superar obstacles dins aquesta fase tan delicada. M'agrada saber que jo he ajudat encara que sigui una micona a que aquests "projectes d'adults" arribin a bon port. Tot això m'agrada... l'únic q em fa una mica de llàstima és que "l'edat del pavo" comenci cada vegada més i més d'hora fent que la infància es perdi, de vegades, quan ni tan sols ha començat la millor part.

No sempre...

Surten les coses com una vol...

Ahir el dinar va estar bé però podria haver estat molt millor. Almenys pel que fa amb la S... El temps ens està distanciant i la seva manera de ser també. Jo tampoc sóc la mateixa i es que m'he cansat una mica de ser la que truca, la que envia missatges i la que tira la relació endavant.

Potser va ser cosa d'un sol dia però per primera vegada no va ser com sempre. Aquesta vegada el temps sí que havia passat i per primera vegada van haver moments en els que no sabia ni de què parlar.

Ara no sé quan ens tornarem a trobar. A mi m'agradaria que fos ben aviat i adonar-me que el que va passar ahir ha estat una cosa circumstancial. A veure si hi ha sort que és així perquè del contrari començo a veure un final.

Per sort no tot és dolent i amb la N i el C va ser com sempre genial. Vam empalmar dinar amb sopar i ens ho vam passar molt bé. Sort d'ells perquè si no arriben a estar el gust que m'hagués quedat hauria estat totalment amarg.

Dinar d'aniversari

Avui faig el dinar del meu aniversari (m'avanço un dia en la celebració) amb la N, la S i les seves respectives parelles.

La celebració del meu cumple és un dia alegre per a mi perquè les meves dues millors amigues busquen un espai per venir a fer un dinaret o un soparet que ja comença a ser una tradició.

A la N la veig força sovint durant l'any però a la S no i me n'alegra que tot i amb lo despistada que és sempre compleixi pel meu aniversari (no ho diré massa alt q no vull que es torcin les coses :-P).

És curiós, a més, com per aquest dia em poso nerviosa. Semblo una nena que espera la celebració del seu aniversari amb els amiguets de classe i es que en aquest dia m'agrada que tot surti bé i més si em toca fer el dinar a mi a casa com és el cas d'aquest any.

Un idiota a la nostra vida

Avui llegint el que li passa a la M amb el seu ex he començat a pensar que tots tenim un idiota a la nostra vida...

L'idiota és aquell ésser home o dona que es queda enquistat en una fase de la seva vida i és incapaç de superar-la. Per tant es dedica a "machacar" al que creu culpable d'aquest enquistament a base d'enviar missatges, fer trucades perdudes, trucar i penjar... Perquè a més l'idiota té temps per fer totes aquestes coses degut a la seva falta de vida pròpia.

Però dins dels idiotes podem distingir dues subespècies. L'idiota amb mala llet (esmentat anteriorment) i l'idiota plasta que no para d'intentar tenir contacte amb tu intentant tot tipus de treves absurdes.

La M està clar que té un idiota amb mala llet perquè no para de dir-li coses que sap que li faran mal encara que la meitat (per no dir totes) segurament seran mentides.

Jo, en canvi, tinc uns quants idiotes plastes. Sobretot hi ha una a destacar. Una ex amiga que es dedica a, de tant en tant, trucar-me i deixar-me al contestador cançons de Miguel Bosé o converses de fons d'ella mateixa amb una altra persona. Utilitzant la famosa tècnica del "faig veure que et truco sense voler". Quina és la finalitat? doncs no ho sé però força idiota, oi?

La N també en té un parell d'aquests que "como el que no quiere la cosa" li envien mails sense voler o de sobte li obren pel messenger.

Fa anys en J i jo vam patir l'acosament d'una idiota amb mala llet, la seva ex! No entrarè en detalls però es mereixia un premi a idiota de l'any.

Fins i tot en C havia tingut una idiota amb mala llet que per tal d'acosar-lo fins i tot va ser capaç de sortir amb un amic seu (sí, l'amic també deu n'hi do el grau d'idiotisme).

La S fa anys també va patir l'acosament d'un idiota penós que la trucava a hores intempestives per fer-se el martir.

Segurament si ens parem a pensar tots en tenim d'idiota (mmm... els idiotes també deuen tenir el seu propi idiota?) i la veritat és que és pesat però suposo que més pesat és per a ells no tenir vida propia o dedicar el poc temps que tenim a aquest món a molestar o fer-se notar davant d'algú.

Vull tenir dret a reivindicar...

Que els caps de setmana com l'anterior siguin més llargs. Vull tenir dret a reivindicar el poder agafar el rellotge i fer-lo aturar!

Vull reivindicar una altre sortida com aquesta perquè m'ho he passat genial!

I'm a Supergirl

I puc demostrar-ho...

Em llevo d'hora per anar a treballar, supero més de quatre hores de viatge per anar i tornar de la feina sense perdre el coneixement, a la feina endreço tot el que l'anterior mestra ha deixat fet un caos, aguanto els nens amb una somriure (val, de vegades m'emprenyo molt però normalment aguanto el "tirón"). Corregeixo, aguanto reunions de nivell, de cicle i d'equip directiu.

Arribo a casa i rento plats, poso i estenc rentadores, algun dia vaig a buscar l'Andreu a la guarde, preparo la seva motxilla pel dia següent, faig el meu dinar per l'endemà. Hi ha dies que banyo el nen, li poso el pijama (des de fa setmanes q això és pur esport de risc), li faig el sopar i li dono...

I la llista continua però potser seria ja passar-se :-P

A que només em falta el vestit de supergirl? doncs no dubteu que si em cabés potser me'l posava!

Una mica d'humor...

A veure que us sembla aquesta història:

Un matrimonio decide ir a pasar unas vacaciones en una playa del Caribe, en el mismo hotel donde pasaron la luna de miel 20 años atrás. Debido a problemas de trabajo la mujer no pudo viajar con su marido quedando en darle alcance unos días después. Cuando el hombre llegó y se alojó en el hotel vio que en la habitación había un pc con conexión a Internet. Entonces decidió enviar un e-mail a su mujer pero se equivocó en una letra y sin darse cuenta lo envió a otra dirección.

El e-mail lo recibe por error una viuda que acababa de llegar del funeral de su marido y que al revisar su correo electrónico se desmayó instantáneamente.

El hijo al entrar en la habitación encontró a su madre en el
suelo sin conocimiento a los pies del pc en cuya pantalla se podía leer:

Querida esposa: He llegado bien. Probablemente te sorprenda recibir noticias mías por esta vía pero ahora tienen pc's aquí y puedes enviarle mensajes a tus seres queridos. Acabo de llegar y he comprobado que todo está preparado para cuando llegues este próximo viernes. Tengo muchas ganas de verte y espero que tu viaje sea tan tranquilo y relajado como lo ha sido el mío.
PD: ¡No traigas mucha ropa, porque aquí hace un calor infernal!

Mandarines...

Avui he anat a comprar mandarines i mentre les agafava he somrigut pensant en com em vaig arribar a obsessionar per aquesta fruita durant l'embaràs.

Cada dia en menjava potser deu o dotze mandarines i és que era un autèntic vici. Encara recordo el dia que vaig obrir la nevera i per desgràcia meva no en quedaven! Em vaig posar a plorar i tot i en J corrent va haver d'anar a comprar. Pobre! Va venir tot amoïnat perquè no havia aconseguit les mandarines i en substitució m'havia dut taronges. Quines coses que té l'embaràs...

Recordo que durant l'embaràs tot tenia un gust diferent i quan menjaves una cosa que et venia de gust era realment un autèntic plaer.

El cert és que ara recordo gairebé totes les coses de l'embaràs amb tendresa i enyorança mentre que quan tenia la panxa la major part del temps eren queixes per la falta d'agilitat, el pes o la incertesa sobre l'estat de l'Andreu.

Suposo que amb l'embaràs passa com amb tot en la vida i és que quan realment valores les coses és quan ja no les tens.

Tornar a la feina

Avui ha estat el meu primer dia de feina després de més d'un any sense exercir i el cert és que em sento molt més Esther.

S'ha de dir que avui no m'ha tocat matinar i que només ha estat una presa de contacte perquè la cosa més dura començarà dimecres però no sé, em sento bé. He arribat a l'escola i en sentir els murmuris pels passadissos, les veus dels nens al pati i les veus de les mestres intentant fer-se escoltar no he pogut evitar deixar anar un somriure.

Aquest any serà un any dur a la feina...començo amb una tutoria (mai he estat tutora) ja començada i a sobre compartida perquè faig mitja jornada però tot i així estic animada. Tinc ganes de tornar a obrir un llibre de matemàtiques i explicar una lliçó, resoldre algun petit conflicte al pati i inclús d'aguantar el típic nen que no calla ni sota l'aigua i que has de manar callar un nombre indefinit de vegades al llarg del dia. Tinc ganes de tornar a ser mestre i estic contenta perquè això significa que la meva feina m'agrada i no tothom ho pot dir això.

Avui mentre estava a la reunió de nivell m'he tornat a reconèixer com a mestre, com a dona i com a persona que fa coses a banda de cuidar el seu fill. Adoro l'Andreu i no el canviaria per res del món, avui l'he trobat molt a faltar però ja cansava una mica ser només la seva mare. Necessitava tornar a ser jo i avui m'he sentit alliberada.

El balanç inicial és totalment positiu. Això sí, no deixaré aquest post massa amagat perquè d'aquí unes setmanes segurament l'hauré de tornar a llegir per a animar-me i es que, segurament, d'aquí unes setmanes escriuré per queixar-me, queixar-me i queixar-me...c'est la vie!

Ñam ñam!

Me'l menjaria amb patatetes!

Tots els dies el miro i el trobo maco però hi ha moments en que el miro i em venen fins i tot ganes de plorar només de pensar que és el meu nen i que l'he dut jo al món.

Avui amb el seu barret de llaneta nou l'he trobat tan maco, tan meu i tan tendre que me l'hagués menjat a mossegadetes.

Dieta

Hi ha coses a les que una mai s'acostuma i a fer dieta n'és una...

Des de ben petita que segueixo dietes. Quan era tan sols una nena el metge ja li deia a la meva mare que havia de tenir compte amb el que em donava a menjar perquè era més grassa del que devia. Quin paio més cruel! Pretenia que me mare em deixés de donar els meus entrepans de pernil dolç amb pa amb tomàquet per berenar per substituir-los per un trist iogurt. Sort de la meva àvia i la meva tieta Iris que sempre estaven disposades a donar-me un tros de fuet.

Van anar passant els anys i bé, les prediccions dels metges tampoc s'han complit al cent per cent. Per a ells anava a tenir una obesitat preocupant i a dia d'avui potser em sobren uns quilos però tampoc tinc obesitat mòrbida ni res per l'estil...

Tot i no tenir una obesitat excessivament preocupant porto tota la vida lluitant contra aquests punyeteros quilos de més i que només marxen passant veritable gana.

Tothom diu que és qüestió d'hàbits però jo segueixo pensant que és tracta de deixar de menjar el que realment et ve de gust. Ara mateix mentre escric penso en el Suchard de xocolata blanca que tinc a l'armari perquè aniria, agafaria un bon tros i me'l jalaria de bon gust però després he de recordar que la xocolata no entra dins dels "hàbits".

Hi ha gent que pot menjar sense cap problema. Jo sóc de les que s'engreixa mig quilo el dia que dina fora i es pren un gelat o un tros de pastís de postres i és ben trist això.

Et passes la vida lluitant per dur uns pantalons d'una talla considerada normal quan d'aqui a uns anys em quedaré als ossos per nassos (bé, no serà d'una altra manera quan em mori), privant-te de menjar moltes coses que t'agraden perquè els trocets de menjar van a parar tots a les cartutxeres, et passes la vida intentant canviar uns hàbits que saps que no perdràs mai perquè no ens enganyarem...qui és capaç de perdre l'hàbit de menjar-se un bon tros de pa amb tomàquet o un dolç de tant en tant?

Aiii que trista la vida de la persona sotmesa a dieta!

Avui fa tres anys...

que en J i jo ens vam casar i el cert és que em sembla que va ser ahir...

Si tanco els ulls encara puc recordar com vam decidir que ens casàvem sense dir-li a ningú. Devíem portar dos o tres mesos només sortint, estàvem en el cotxe i jo li vaig dir que sempre havia pensat que seria emocionant casar-se d'amagades. Recordo que en J em va mirar i em va dir: ho fem? i aquí ens vam comprometre.

Al final no vam ser capaços de fer-ho d'amagat. Vam pensar que a més d'una persona de la família li donaria un cobriment de cor si ho fèiem així que vam avisar. De tota manera la nostra boda va ser com l'havíem desitjat...senzilla, sense vestits de núvia o de nuvi per adornar. Només ell i jo (bé i els testimonis perquè ens van obligar).

Molta gent ens va jutjar i sé que encara ho fan però a nosaltres ens és igual. Per a nosaltres va ser un dels dies més feliços de la nostra vida i el recordem amb emoció que això és el més important.

Avui fa tres anys que em vaig casar i estic molt contenta i feliç perquè tot i que tenim moltes diferències en J i jo ens estimem més i més cada dia i som feliços any rere any.

Felicitats J!

Canvi de vida

Hi ha dies que canviaria de vida i aquest és un d'aquests dies...

No sé, de sobte deixaria la feina i aquest pis per marxar a viure en algun altre lloc i dedicar-me a una cosa totalment diferent a la que faig ara.

En dies com avui marxaria del Departament d'educació on em sento com un número i buscaria una feina on em sentís molt més ben tractada. On pogués veure la cara de les persones de les que depenc o, fins i tot, se'm passa pel cap la idea d'obrir un negoci propi.

En dies com avui m'aniria a viure a un poble ben petit on mirés per la finestra i veiés verd a l'estiu i neu a l'hivern. Aniria a un poble on per sortir hauria de posar-me la bufanda i el meu gorret de llana. Un poble on tothom em saludaria i on l'Andreu, d'aquí uns anys, jugaria pel carrer amb altres nens. Es llençaria boles de neu i correria i seria molt més lliure que aquí.

En dies com avui deixaria tot el que m'envolta i el que ara mateix no m'agrada però en dies així també me n'adono que em falta valor. No sóc capaç d'abandonar la seguretat del meu treball ni les comoditats de la ciutat. Tinc moltes pors i molts dubtes que em lliguen a tot allò que no m'agrada.

En dies així m'agradaria tenir més valor...

Plans truncats

Al final no podré anar a sopar amb en J i els amics :-(

Torno a estar malament de la panxa i potser que em comenci a plantejar que estic així per nervis perquè no és normal!

Això sí, pongo a dios (si existe) por testigo que esta cena la hago yo otro día!

Sóc mare i moltes coses més...

Avui sortiré de nit amb en J i uns amics per primera vegada sense l'Andreu i ja em sento estranya...

És curiós com amb el naixement d'un fill una dona pot perdre la seva identitat, la seva manera de fer les coses i fins i tot el seu rol davant la gent per passar de ser dona, amant, treballadora...a ser simplement mare.

Quan ets mare el teu fill és el primer per a tot. El meu primer pensament del dia és per ell, l'últim també i durant el dia...buf durant el dia! No puc nombrar les innumerables vegades que penso en l'Andreu durant el dia perquè em faltaria blog.

De sobte te n'adones que has passat a ser simplement mare i no només per a tu mateixa sinó per a moltes persones del teu voltant també et consideren això, la mare d'en...

Estic molt contenta de ser mare però el meu interior es revela contra el fet de ser mare només i la dona, la treballadora, l'amiga, la companya i totes aquelles cares que es troben al meu interior lluiten per sortir a fora i demostrar que encara hi són. En algun lloc potser una mica perdut ja però hi són així que penso que he de posar de la meva part i ajudar-les a sortir per què necessito demostrar-me a mi mateixa que encara sóc l'Esther d'abans i no només una dona que ha parit.

Bé, crec que vaig pel bon camí i es que he superat ja moltes coses. El meu nen dorm solet des dels tres mesos (mai entendré com hi ha mares que es fiquen el nen al llit interposant-lo entre elles i el seu marit. Que no senten que ja han perdut prou la intimitat?), va a la llar d'infants des de fa dos mesos, sóc capaç de deixar-lo amb el seu pare per marxar a fer un dinar de noies soles o amb la seva tieta per anar a fer-me un tattoo...ara només em falta ser capaç de tornar a gaudir de les sortides a soles amb el meu marit com les gaudia abans de tenir el meu petit i crec que ho aconseguiré.

M'encanta ser la mare de l'Andreu per algunes coses però per altres prefereixo ser tan sols l'Esther.

De nou Meme

Mitjançant la Mirashka he trobat el blog de la Mafalda i alhora un meme que he trobat divertit així que "manos a la obra". Es tracta de dir coses que surten a l'anunci de Trina i que has fet...

- Yo inventé un chiste y nadie se rió: doncs la veritat és que no m'invento acudits sinó que explico alguns que ja m'han explicat amb anterioritat i dec ser molt graciosa o la gent molt falsa perquè solen riure :-P

- Yo me peiné a lo Colón: home per suposat! qui no s'ha pentinat al estilo Colón! Passa que, generalment, dius que vas a l'estil Cleopatra perquè queda més sofisticat.

- Yo voté a Finlandia en eurovisión: no ho he fet mai però ganes no em van faltar quan es van presentar els Lordi juasjuas!

- Yo me hice fotos sexis en un fotomatón: el meu ego encara no està tan inflat.

- Yo me compré un gym-power: si tingués idea de què eś potser m'ho comprava...

- Yo subí a bailar a la barra de un bar: doncs a la barra no però als alçaveus i al podium sí. El que fan un parell de sangríes...

- Yo lloré con Titanic: Ho confeso, vaig plorar amb Titanic i ja és estrany que jo plori amb una peli però ves, aquesta em va tocar la fibra.

- Yo empecé una conga y nadie me siguió: no he començat mai una conga però segueixo totes les que vegi. Soc incapaç de resistir-me a tan exòtic ball jaja!

- Yo me tatué a Iván Campo: No sé qui és però dubto que em tatui la cara de ningú.

- Yo me dejé bigote para salir de marcha: home potser alguna vegada he anat amb aquests pelillus tan macos que adornen el llavi superior (a que dit així fins i tot sona poètic?) però a propòsit nooo!

- Yo salí de voluntario a que me hipnotizaran: no he anat mai a un espectacle d'aquest tipus.

Feliç aniversari N

Avui és l'aniversari de la N, una personeta molt important a la meva vida.

La N i jo ens vam conèixer a la universitat i vam passar de ser les típiques companyes de classe que van a fer campanes al bar a ser amigues íntimes, confidents i, pràcticament, família.

La N i jo som dues persones totalment diferents però tot i així tenim tants punts en comú que de vegades penso que potser som molt iguals.

La N és divertida, sempre ens fem un farts de riure juntes! senzilla i planera quan ho ha de ser i profunda i intensa just en el moment adequat.

La N és una d'aquelles persones que et fa sentir que aquest món no sempre és injust i que les amistats de veritat sempre valen la pena.

Felicitats N!

Meme: Quatre...

La Mirashka ha posat deures i com sóc una noia aplicada els faig. Comencem a respondre doncs...

Quatre llocs als que vaig una vegada i una altra:

- A Granollers centre. Porto gairebé 4 anys vivint a Granollers però ha esta durant l'últim any que vaig al centre una i una altra vegada ja sigui a comprar, a mirar tendes o a passejar simplement. La veritat és que, de vegades, se'm fa cansat parar sempre pel mateix lloc però almenys és bonic.

- La farmacia. Sí, és molt trist però des que tinc l'Andreu que sembla que sempre estic allà ficada! Que si un xarop, que si unes tetines, que si una vacuna, que si un potito...increíble!

- Tendes de roba per a nens. És com una obssessió! Em passaria el dia mirant roba pel nen i cada vegada que surto no puc evitar entrar en alguna tenda on hi hagi mitjonets, pantalonets o qualsevol cosa que li pugui posar al meu petit "pimpollo".

- La San Remo. Una botiga on les dependentes et fan molt la pilota (cosa que detesto) però on sempre trobo tota classe de potingues pel meu cabell. Ara una cremeta, ara un xampú nou, ara un reparador de puntes...m'encanta!

- Quatre persones que m'envien mails amb regularitat:

Doncs hi ha més de quatre per sort! A destacar les meves super-noies. Sus quiero nenes!

- Quatre llocs on m'agradaria estar ara:

- A "Cal Civís" una casa rural on vam passar una setmana santa en J i jo i vam estar taaaan bé que si fos milionaria no m'importaria anar a viure allà per sempre. A més, la mestressa (la senyora Pepita) fa uns dinars que com diria un andalús "quitan el sentío".

- En un balneari. Em va bé qualsevol...massatges, aigua calentona, relax...

- A Cantabria. Em va agradar tant que no m'importaria estar ara mateix allà contemplant el verd de les muntanyes i respirant l'aire pur i sa de la natura.

- En el meu futur dúplex. No sé si ho he comentat mai però estic enamorada d'uns dúplex que hi ha darrera d'on visc ara. Fa tres anys que hi ha dos en venda i no els venen i tinc l'esperança que això sigui un senyal!

- Els meus quatre llocs preferits per sopar:

Ha de ser sopar? no podem dinar? bé, faig una barreja jeje!

- La Ronda: Un restaurant petitó de Granollers on hi ha els millors crepes que he menjat mai. Ais, només de pensar-hi ja babejo cual caracol :-P

- La Mezza luna: També a Granollers. Un restaurant on es serveix principalment pasta i pizza. Fan unes salsetes de formatge per llepar-se els dits i de postre hi ha una pana cota que m'encanta.

- Ichiban: Un bufet lliure que barreja menjar xinés, japonés i argentí. Pot sonar una mica estrany però està tot boníssim!

- El bohemi: L'he descobert fa poc i ha estat un bon descobriment. És un petit restaurant de Vic on fan tapes fredes, calentes, coques tipus pizza...decorat amb molt bon gust i molt mono.

Bé, a veure si us animeu que teniu feina!

Abel Pujol o Dr. Pain

L' Abel Pujol (també conegut com a Dr. Pain) és el tatuador que s'ha encarregat de fer-me l'ull d'horus a l'espatlla i estic tan contenta amb el seu tracte que he decidit fer un post i tot.

Ja vaig explicar que fa uns anyets em vaig fer una creu de la vida al turmell i el tatuador va ser tan però tan estúpid que tenia ben clar que no tornaria mai més a aquell estudi de tattoos. Era tan borde que ni vull posar el nom del lloc per donar-li publicitat o que carai! el poso perquè així tothom sap on van ser bordes amb mi! El lloc és el Dolar que hi ha al costat de la Rambla de Catalunya.

Amb aquell noi no vam començar bé i es que el dibuix inicial de la creu que em va fer no em va agradar. Jo, evidentment, li vaig dir i ell no s'ho va prendre gaire bé. No sé si es que no està acostumat a que els seus dibuixos no agradin però i a mi què! El que no penso fer es callar-me i dur una creu al turmell tota la vida sense que m'agradi.

Durant l'execució del tattoo va estar callat i només va parlar per contestar-me de males maneres algunes de les preguntes que jo, morta de por, feia.

Per sort aquesta vegada he anat a un lloc diferent. Vaig decidir anar a la tenda Retocs i cucades de Granollers perquè les noies que t'atenen són molt dolces i simpàtiques i això ja em va donar confiança.

L'elecció va ser la correcta perquè quan en J va arribar amb el seu tattoo (ell també se n'ha fet un) estava content pel resultat i pel tracte que va rebre per part del Dr. Pain.

Aquest dimecres ha estat el meu torn i la veritat és que estic molt contenta. El tattoo ha quedat molt mono (prometo foto quan ja hagi cicatritzat perquè ara està lletjot) i el tracte ha estat molt i molt bo.

Una que es patidora de mena doncs espera just el que vaig obtenir. Un bon tracte, tranquilitat i simpatia per part de la persona que t'està fent pupa durant una estona :-P

El Dr. Pain em va donar conversa tota l'estona, va respondre tots els dubtes que m'anaven sorgint amb un somriure i es va mostrar atent i comprensiu fins i tot quan em vaig haver d'estirar a la camilla perquè estava marejada.

Això és el que espero jo d'un professional que viu de treballar de cara al públic. Llàstima que no hi hagi més gent així pel món perquè potser anar a comprar o anar a demanar hora al metge no seria tan "traumàtic" com ho és ara.

Homeopatia

Jo sempre he estat de les que creuen en la medicina tradicional i es que on es posava sant Ibuprofeno no es posava una planteta o una herbeta miraculosa però últimament estic canviat d'opinió...

Ja fa ben bé un parell d'anyets que la noia que em feia les fregues a l'esquena em va recomanar prendre Flors de bach ja que, segons ella, l'origen dels meus mals eren els meus propis nervis. Me les vaig prendre sempre sota el lema "per provar no passa res" i el cert és que em van anar molt bé. De fet encara les prenc quan tinc una época d'estrés o massa nervi a sobre...

Des d'aleshores que no havia tornat a pensar en ningún d'aquests remeis naturals fins que l'Andreu m'ha agafat un refredat monumental i que fa que arrossegui una tos "de gos" des de fa ja quatre setmanes.

Evidentment la meva primera opció sempre és dur-lo al pediatra però després de quatre tractaments i en vista que el petit no millorava en J i jo vam decidir provar amb l'homeopatia. Vaig preguntar a la N a quin homeòpata duia ella el petit N i ahir mateix ja vam anar a la consulta d'aquest professional.

La veritat és que en aquestes consultes em sento estranya. No sé...es com si estigués visitant un medium o una cosa així (bé, això són tonteries meves) però el cert és que es va mirar molt el nen (més q no pas els metges que l'havien mirat fins ara) i ens va donar un tractament per deu dies.

No sé si és casualitat o no però aquesta nit l'Andreu no ha tosit per primera vegada en les últimes quatre setmanes així que, de moment, estic contenta i tinc molt clar que si això continua així els pediatres de la seguretat social em veuran ben poc.

Tattoo

Fa setmanes que vaig decidir tornar a tatuar-me. Per què? Encara no ho sé...em va venir així com de cop. Em van entrar ganes i ja està.

Els tattoos fa uns anys no em convencien. Suposo que el fet que a la meva família un tattoo es consideri de "macarra" també influeix en el que jo pugui pensar però amb el temps vaig anar canviant d'opinió i ara, per a mi, un tattoo no és més que una decoració que es porta al cos i que té un significat especial per a la persona que ho porta.

Quan em varen començar a agradar vaig pensar que potser quedaria lleig un tatuatge quan arribés a velleta ja que una pell arrugada i tatuada queda lluny del que és estètic però bé, crec que quan arribi a velleta seran les velletes sense tattoo les rares i no pas les que en duem.

Quan vaig estar convençuda que no seria un "bicho raro" als 70 per dur un tatuatge vaig començar a pensar en fer-me un. M'agradava la idea...i tenia ben clar que si me'l feia seria un símbol egipci el que decoraria el meu cos i per què? perquè la cultura egípcia sempre m'ha fascinat. Tanta intel·ligència i tant misteri junts són un gran atractiu per a una persona com jo a la que li agrada tot el que es trobi embolcallat amb una mica de misteri.

Fa molts anys que em vaig comprar una Creu egípcia pel seu significat i perquè estèticament em va encantar així que el meu tatuatge seria això, una creu egípcia. El lloc? el turmell perquè és un lloc discret. I així va quedar...



Maco, oi? Bé, que he de dir jo...

Doncs ara continuarem amb el gust per tot l'egipci i he decidit que em tatuaré un Ull d'Horus tal que así:



Maco també, eh?

Passa que ara m'ha sorgit un dubte d'última hora i és que tenia molt clar que el volia a l'espatlla però ara no se si fer-lo a dalt de l'altre...sóc incapaç de decidir-me i dimecres vaig a fer-me el tatuatge!

M'ajudeu? Gràcies!

El que s'ha de fer...

En J i els seus dos companys de feina han fet un vídeo per participar en un concurs en el que poden guanyar un mini i ara es tracta de que el vegi moooolta gent ja que els guanyadors seran els que aconsegueixin que el seu vídeo sigui el més vist.

La veritat és que jo no li trobo la gràcia al vídeo que han fet però com sóc una bona dona i m'estimo molt al meu friki doncs us el poso per a que el veieu i així hi hagi més possibilitats de que aquests angelets guanyin el seu mini :-)



PD: per si algú ho dubtava...Quan em vaig casar sabia perfectament el que s'ocultava darrera la serietat d'en J i tot i aixì em vaig casar :-P

Felicitats!

Avui és l'aniversari d'una de les meves millors amigues, la S i des d'aquí la vull felicitar (no llegirà això perquè ni sap de l'existència d'aquest blog però bah! és igual).

Ja fa molts anys que conec la S i hem celebrat molts aniversaris juntes. Fa uns anys eren festes amb amigues (cumple de noies soles en dèiem). Fèiem un bon sopar acompanyat de sangria, ens donàvem els regals mentre cantàvem "cumpleaños feliz" fent que tot el restaurant on érem ens mirés i després marxàvem a ballar.

Ara això ja és ben diferent. De fet, aquest any no sé ni si ho celebrarà! Tot té el seu temps i aquestes festes no les trobo a faltar però sí trobo a faltar no veure-la tant com abans...Aquelles nits de gresca i confessions que ens han unit tant i tant.

La S és despistada però me l'estimo molt i per a mi és una persona molt especial. D'aquí una estona la trucaré i, si tinc la sort de trobar-la, xerrarem com sempre...com si el temps s'hagués aturat en alguna d'aquelles festes de pijames on compartíem riallades i plors a parts iguals.

Felicitats S!!

Jo era una personeta que dormia

Sí, encara que sembli mentida abans de tenir el meu fill jo era una personeta que dormia. Potser no massa perquè mai he estat de dormir excessivament però dormia. Crec que una mitja d'unes 8 horetes per nit i la veritat és que això de dormir em feia sentir bé. De fet, fins i tot, tenia bona cara...

Va arribar l'embaràs i bé, entre una cosa i l'altre acabes sense dormir massa però no importa perquè estàs esperant el teu petit i això fa que tot valgui la pena. Bé, els últims mesos potser et comença a carregar de nou el tema de no dormir pq quan no és la ciàtica, és la panxa que molesta o les patades a les costelles...tot i així encara era capaç de conservar un somriure a la cara...

Va nèixer l'Andreu i bé, vam començar amb un parell de dies sencers sense dormir per poder-lo parir. Evidentment la meva cara anava perdent però qualsevol em treia l'alegria en aquell moment així que encara era una persona somrient...

En portar-lo a casa l'Andreu ens va enganyar i ens va fer veure que era un sant i que tenir un bebé era només dormir i menjar. Ja!

Han passat gairebé vuit mesos i us asseguro que aquell bebè s'ha transformat! No para quiet, no deixa de xerrar, no para de moure's i ara tot ho vol tocar! El pitjor és que no dorm ni un quart del que dormia abans i hi ha dies que a les 6 ja ens hem de llevar. M'agrada molt tenir un nen i és el més maco que m'ha passat però després d'uns quants mesos aquest és el careto que se'm comença a quedar!

Tonteria

Avui m'he tret l'aro i, per tant, la senyora de vermell (o sigui la regla en els anuncis de compreses) em visitarà en breu.

Jo sóc la típica que no sóc persona quan em visita la senyora de vermell perquè o bé em poso de molt mala gaita o em dóna per plorar i deixar aflorar els sentiments.

Pel que puc intuir la propera visita de la senyora de vermell em provocarà aquesta última reacció que he explicat perquè avui tot just m'he tret l'aro i ja tinc ganes de plorar!

Que l'Andreu estigui malaltó i pesat tampoc ajuda gaire però bé, no el culparem pas de les meves emocions en aquells dies del mes en que "soy mujer". Aquesta setmana estaré fluixeta i tonta potser...ara no sé si és millor això o quan la regla em posa de mala llet?

Entretemps

L'entretemps és un període de temps en el que ni hi ha fred ni hi ha calor...Un dia pots estar congelat a les 8 del matí per després passar a estar rostit a les 10h per després tornar a morir congelat a les 18h.

L'entretemps és una porqueria de temps. No saps que posar-te així que, generalment, s'ha d'optar per anar com les cebes, a capes. A més, tots els virus estan fregant-se les mans amb l'entretemps i venen a atacar-nos amb tota la seva artilleria.

Des que ha arribat l'entretemps ja he agafat una gastroenteritis de cavall i un encostipat. En J també ha agafat un bon refredat però el que pitjor porto és l'encostipat tan bèstia que ha agafat l'Andreu.

Fa ja ben bé dues setmanes que moqueja però bé, rés important...el vam dur al metge i ens va dir que era un simple refredat que amb aquest temps i anant a la guarderia ja és normal però aquests últims dies ha empitjorat. Té molts mocs, tos i el pit agafat. Ahir vam tornar al metge i ara el tenim "dopat"...dos xarops i unes gotes ha de prendre per millorar.

Donar-li la medicació és tot un show i es que sembla que hagi aprés dels millors del mític "Pressing catch". Per sort ell és fort i tot i la seva respiració ronca segueix actiu i rient igual.

Espero que l'entretemps marxi aviat i que amb aquesta marxa s'endugui el refredat. Quina peneta em fa veure'l així i es que de bon gust em quedava jo tot els seus mals!

Marxar...

Ja fa temps que en J em diu que hem de marxar d'aquí, que hem de fer un canvi de vida i anar a un lloc tranquil on l'Andreu pugui jugar al carrer i on nosaltres ens puguem oblidar de la rutina i de la renfe d'una vegada. Jo també li dono voltes a aquesta idea i li trobo molts aspectes positius però em fa por canviar, sortir del que sempre he viscut...hi ha moltes coses que em fan dubtar.

Clar que m'hi veig en un poble, envoltada de camp, M'agrada tot el verd, la muntanya, passejar però no m'acabaria fartant? jo sóc una persona dinàmica i moguda. M'agrada anar de compres de tant en tant. Sortir i veure la gent passar, viure el xivarri de la ciutat.

La feina també em fa por. Ara les meves condicions no són massa bones (bé, la destinació no és bona perquè les condicions no són pas dolentes) però depèn d'on marxi què puc trobar?

L'Andreu també em fa por...ell es farà gran i si algun dia em retreu que l'hem "apartat"?

Faig voltes i voltes i segueixo pensant. De vegades tot el que he dit abans em semblen motius de pes per quedar-me. De vegades em semblen excuses per no marxar.

Si tanco els ulls em veig vivint en un poble tranquil, descansant...potser sí que seria feliç allà. Totes les decisions són difícils però la de canviar de vida fa que em surti fum del cap!

L'anglès és fàcil (nivell avançat)

Bé, no sempre ens quedarem en el nivell bàsic d'anglès així que us poso un vídeo per a que aconseguiu passar a un nivell superior.

Vosaltres podeu!No oblideu que l'anglès és fàcil.

Revisió

Avui hem anat a la revisió dels set mesos de l'Andreu i ha anat bé.

Ha crescut molt! Ja és tot un homenet! pesa 9530gr i medeix 74.5cm. És tot un tiarrón! La infermera l'ha trobat molt espavilat pel temps que té i es que ja s'aguanta assegut i gateja i tot. Tota l'estona volia agafar les coses de la infermera i, per primera vegada, li ha costat fer-li la revisió.

Com ja és tan gran el meu nen començarà a menjar iogur i a prendre coses amb gluten. Ja li puc donar galetetes i pa...q maco i que gran se'm fa.

La revisió ha anat bé en general però no perfecte tal i com m'hagués agradat. L'Andreu té la fontanela ja tancada i això no és gaire normal. La infermera diu que no em preocupi que el meu nen és molt gran, que elles li controlen i que no hi ha problema mentre li vagi creixent el cap. La meva part racional entén tot això perfectament però queda la meva part irracional. És el meu nen, el meu petit i vull que estigui totalment sa. M'agraden més les revisions perfectes on no hi ha res a destacar però bé, he de ser racional i segur que no és res i no tinc perquè menjar-me el cap.

Quin patir això de ser mare, mai m'ho hagués arribat a imaginar. Qualsevol cosa m'alarma, em fa patir i em fa observar i es que el meu nen és la meva vida i no vull que mai res li pugui passar!

També hi ha un tema d'apnees que dimarts anem a consultar. El que jo dic...tot un patir sense parar.

Mon paral·lel

De vegades tinc la sensació que em trobo en una altra dimensió, com si visqués en un món paral·lel...

Avui a la tarda m'ha sonat el mòbil, no coneixia el número així que l'he agafat i oh! sorpresa, era la B. M'ha parlat com si rés, m'ha explicat el seu part i el dur que es tenir un bebè. No hem parlat massa perquè la seva filla l'ha reclamat però li ha donat temps a dir-me que no trigarà gaire en venir i que em trucarà per quedar.

La B i sobretot el seu marit ens van fer un paper força lleig quan vam anar a València. En Jordi i jo encara tenim un gust amarg, un viatge que no recordem amb alegria ni entusiasme, un viatge que val la pena oblidar...però ella fa com si rés no hagués passat!

He penjat i per un moment he pensat que m'havia equivocat, que jo no vaig ser a València i que la nostra relació no ha canviat però això no és així perquè sí que ha canviat! perquè jo vaig fer un munt de quilòmetres per anar a veure-la i només vaig rebre indiferència. El seu marit ni va fer l'esforç de venir a veure'ns ni de conèixer el meu petit (cosa que em va fer enfadar molt més) i ara fan com si rés?

No entenc a la gent i cada vegada em costa més! Una i altra vegada intento que se'm fiqui al cap el que en Jordi sempre em diu...q dono massa a la gent, que espero massa de tothom, que tinc el llistó molt alt però és que no puc...és ser exigent esperar que algunes "amigues" et donin una mica a canvi del que elles estan rebent? és ser exigent esperar que la gent intenti mantenir una relació i que no pensi que l'he de mantenir jo unilateralment?

No sé, potser un dia em desperto i descobreixo que estic vivint en un món paral·lel!

L'anglès és fàcil

Encara recordo quan estudiava anglès a l'institut i el profe arribava amb el radio-casete i una cançó escrita. Ens repartia la cançó i ens la posava. Al final acabàvem tots cantant i això ens feia millorar la pronunciació d'una manera molt divertida.

Avui us proposo que feu el mateix. Poseu aquest vídeo i segur que milloreu la pronunciació. Si el mireu no us empenedireu, de veritat!



Heu endevinat quina és la cançó original?

La caixa boba

Com vaig dir fa dies estic seguint la serie Moonlight. Una serie de vampirs que no mata però que em fa passar una bona estona. El proper capítol que veuré serà el número 14 i oh! sorpresa! resulta que hi ha 16 i no més i per què? perquè els directius van decidir cancel·lar-la ves a saber per què!
Molts fans de la serie van intentar que els directius s'ho repensessin però no hi va haver res a fer...

I per què explico això? doncs perquè estic indignada. Se m'acaben les series que veig (totes estrangeres) i ja no sé que veuré. Sí, ja ho sé, ara ve quan molts penseu que puc fer moltes altres coses que no siguin mirar la tele però que coi! M'agradaria poder veure la caixa boba de tant en quan i passar una estona divertida sense haver de pensar gaire en les coses que tinc al voltant però res! perquè sigui l'hora que sigui em trobo amb el següent:

M'aixeco i preparo l'esmorzar, agafo el meu got de llet i sec al sofà. És un bon moment per desconnectar, no hi ha l'Andreu i em puc relaxar. Poso una cadena i surt un senyor parlant de salut però amb molt mala llet. Parla malament a la gent que el truca, els tracta despectivament. De què va aquest paio? millor canviem!

Següent canal...uf! l'Ana Rosa Quintana donant classes de moral a la gent amb la barruera de la Belén Esteban al costat. Massa crit de bon matí...Millor canviem...home, la Susana Griso! I al costat la Massiel? mare meva com està el pati...millor marxo a fer la compra i al migdia ja veurem.

Al migdia poso les noticies i mentre dino veig autèntiques barbaritats i ni tan sols m'afecten! Puc dinar perfectament mentre veig morts i morts de països en guerra...m'estic tornant insensible? potser si. Són tantes imatges que poden ferir la meva sensibilitat que he vist que ja no em queda de sensibilitat. Després dels morts una mica de pilota als polítics...al psoe a telecinco i a Antena3 al PP. Ui i encara no s'ha acabat! és noticia que el Bardem estrena pel·lícula i ha anat a l'estrena amb la seva novia Pe. I què?

Recullo els plats, poso a dormir al nen...Va, una altra oportunitat...Què és això? un programa de ligoteo on un paio o una paia tenen cites amb gent i clar, m'he de creure que entre tanta silicona i tanta gomina s'està buscant l'amor verdader. I en aquest altre Canal? La Pantoja s'ha trencat una ungla mentre el seu fill era dins un local de senyoretes de companyia. Que fort, eh? Millor apago la tele i per la nit ja veurem!

Arriba la nit i el Jordi i jo seiem a veure la tele. Per fi alguna cosa una mica decent! El Hormiguero i el Wioming no estan gens malament passa que s'ha de tenir paciència perquè mira que en fan d'anuncis aquesta gent!

És així de trist però totalment cert! Tanta programació i tan poqueta cosa que et permeti passar una estona a gust i divertida. Millor torno a les meves series i que no deixin de fer-ne cap més!

La huella

Només us diré que m'ha semblat una pel·lícula molt bona tot i tenir com a un dels protagonistes a en Michael Caine que, generalment, no m'agrada.

He passat molt bona estona mirant-la i, fins i tot, se m'ha oblidat una miqueta el meu mal de panxeta (rodolí :-P).

Pachuchitis (una altra vegada...)

Avui havíem d'anar a comprar roba per mi i per l'Andreu a Diagonal Mar però la tarda s'ha girat i ni roba ni res de res :-(

Avui ha estat un dels pocs dies que he fet migdiada (des que tinc l'Andreu gairebé no en puc fer) i ja m'he aixecat una mica pse-pse però m'he dit: t'haurà sentat malament el dinar i ja està. Així q res, m'he arreglat i apa, cap el cotxe.

Ja de camí m'he començat a notar molt mal de panxa així que he decidit canviar de destí i anar a La Maquinista perquè allà hi ha farmàcia i podia comprar alguna cosa pel malestar. M'han donat unes pastilles i m'he pres una pensant que allò faria el miracle.

Hem anat a l'H&M i no m'agrada gens la roba de la nova temporada. Només m'ha agradat un vestit i, com no, faltava la meva talla (si, les que portem talles "del mig" estem condemnades a no trobar-ne però això és un altre tema...). Hem passat a la secció de nens i bé, semblava que es repartia alguna cosa perquè hi havia més gent que als llibres de "Busco a Wally". A més, quin desordre! Després de mirar i aguantar unes quantes empentes ens hem decidit per una samarreta i una jaqueta però a l'hora de pagar el meu intestí ha decidit que rebentava així que hem sortit pitant de la tenda i cap al lavabo s'ha dit!

En qüestió d'uns 20 minuts hauré anat com sis vegades al lavabo. Em feia por tornar a casa i tot perquè podia patir un accident i no pas automobilístic així que m'he pres Salvacolina (la que todo lo corta) i cap a casa.

Ara estic amb un mal de panxa del mil però per distreure'm mentre gravo un capítol de The office he decidit escriure les meves desventures del dia d'avui.

Aiiiiii! crec que ja s'ha gravat. Vaig a veure'l i al llit!

Meme: No saps sobre mi...

Avui he trobat un altre meme que pot estar força bé... Us animareu a fer-lo?

Es tracta de dir quatre coses que penso que, probablement, no saben sobre mi les persones que llegeixen el meu blog. Bé, és un xic difícil així que rumiaré i a veure que surt...(Jordi tu no hi contes que em coneixes força bé :-P)

1- Sóc extremadament endreçada i quan dic extremadament és extremadament. Sóc capaç de detectar si una figura de casa meva ha estat moguda només fent una ullada ràpida. M'agrada l'ordre, tenir un lloc per cada cosa i trobar sempre les coses allà on jo he decidit que és el seu lloc. Molta gent es sorprèn de conèixer aquesta faceta meva ja que, tot sovint, em diuen que faig més pinta de caòtica i esbojarrada que no pas d'endreçada.

2- Sóc hiper-mega-ultra sensible. Sí, ja ho sé...tampoc en faig pinta però ho sóc. Si una persona em diu una cosa que em dol puc estar donant-li voltes hores, dies, setmanes, mesos i anys. És horrible però no puc evitar-ho! Les coses m'afecten molt...de vegades massa.

3- Quan m'enfado sóc molt mala persona. Costa molt veure'm enfadada però quan m'enfado sóc "de lo peorcito". M'encenc i vaig directe a fer mal. Bé, és un gran defecte però ho reconec i crec que cada vegada aconsegueixo més reprimir els meus instints animals quan m'emprenyo. Això sí, sóc de les de "pim, pam, fuera" ja que una vegada he despotricat ja em quedo com si rés.

4- Va, us confeso una mania i una por totalment irracional i insustancial.

La mania està relacionada amb els peus. Buf! no suporto que me'ls toquin (només deixo al Jordi) i jo no em puc ni plantejar la possibilitat de tocar uns que no siguin els meus o els del meu fill (els del Jordi tampoc els toco). És més, fins fa pocs anys duia sabates cobertes fins i tot a l'estiu perquè em feia angunia ensenyar els peuets. No sabeu el que em costa acceptar que la gent vagi amb xancles a l'estiu...sobretot els homes amb aquelles pelambreres als dits...deeegggsss!!!

I la por...no em vull banyar al mar per si ve un tauró. Si, ja ho sé! Aqui no hi ha taurons però i el que es van trobar a Castelldefels? eeeeh? Pànic, pànic i més pànic. El que és curiós és que com a animal m'encanta i tot reportatge o noticia que pugui veure sobre un tauró me l'empaso. Serà per això la meva paranoia¿?

Ve maques doncs aquí queda el meme per si us animeu. Ah! si voleu poseu més de quatre cosetes, eh? Q això és un país lliure :-P

La guarde

Ja fa gairebé dues setmanes que l'Andreu va a la llar d'infants així que ja puc fer, més o menys, balanç.

El cert és que el primer dia em va costar molt deixar-lo. Buf! Es passa molt malament. Quan la mestra l'agafa i notes que te'l treu dels braços et posaries a plorar com una tonta però bé, res no dura eternament i aquesta tristor, per sort, marxa de seguida quan veus que el teu nen es queda allà alegre i content.

Per la meva banda la llar d'infants m'ha anat molt i molt bé. Torno a ser una persona totalment activa i això em fa sentir de nou l'Esther. He passat molt temps sense poder fer coses i ara em sento com si tornés a ser jo. Vaig a comprar, faig "recados", faig feina a casa tranquil·la i bé, moltes coses més.

Per part de l'Andreu també penso que li ha anat molt rebé. Ell és l'únic nen de la família i, per tant, m'encanta que allà estigui amb nens. Aquesta setmana quan he entrat a buscar-lo estava assegut a la rotllana com un més i el veig feliç i content. Això sí, a casa noto certa "mamitis" que abans no hi era però bé, temps al temps.

El meu nen es fa gran i, de vegades, això no em senta gaire bé però per altra banda penso que no puc ser egoista i que m'he de sentir contenta i feliç perquè tinc un nen sa i guapíssim que cada dia creix més i més.