S'acosta del 2013

Sempre intento fer balanç de tot plegat quan acaba l'any... Així començava el post que vaig escriure ara ja fa gairebé un any on intentava recollir una mica el que havia estat per a mi el 2011. Bé, s'acosta el 2013 així que toca fer una miqueta de repàs al 2012 i aquesta vegada em ve de gust mirar el repàs anterior i reflexionar.

Continuo pensant que tinc una família meravellosa. Els meus dos fills i el meu marit m'omplen el dia a dia. Veure els meus petits créixer no té preu i el cert és que és una satisfacció constant. L'Andreu cada dia em sorprèn amb coses noves de nen molt gran, té unes sortides que fan que em peti de riure així que passem unes estones ben divertides. Amb l'Andreu em passa que per una banda em fa molt feliç veure'l que es fa gran i per l'altra sento la nostàlgia aquella que només sents quan veus que el teu fill ja no et necessita tant... Ains, es fa gran aquest nen meu.

I en Biel, què dir d'en Biel? En Biel és el bebito gran de la casa. Continua igual de rialler, petoner i amorós. És un cel aquest nen, sempre tan disposat a fer abraçades, a estimar-te... Això sí, també té el seu caràcter, eh? Perquè quan s'enfada tremolem tots. Està fet un bon bandarra.

El meu desig de la nena continua present però encara no ens hem llançat. He de confessar que l'estiu passat vam estar a punt de fer una pensada però després ens vam fer enrere. No sé si alguna vegada tornaré a tenir cap fill però de moment ho deixo en repòs perquè el cert és que quan penso en un nou embaràs em fa molta mandra. 

La família... Aquest any va marxar la iaia d'en Jordi, tenim ja uns avis molt grans i això fa que estigui més disposada que mai a gaudir cada moment que puc passar amb ells. La meva iaia està delicada però va fent i això m'omple molt. Tenir 33 anys i tenir la iaia amb mi em fa sentir cada dia ben privilegiada!

Els amics... Doncs com sempre, uns han marxat i d'altres han vingut. Aquest any he conegut gent molt maca i m'he acomiadat de persones amb les que havia compartit molt però que ara ja no m'aportaven res. Cest la vie, oi?

Tema feina... A veure, tema feina... Carai, hauria de dir que em sento afortunada per tenir feina perquè tal i com estan les coses avui dia és una sort poder treballar. Hauria de dir que estic feliç però no ho estic perquè les condicions són cada vegada pitjors i l'escola que m'ha tocat Déu n'hi do. Però tot té una part positiva i és que continuo treballant del que m'agrada i això sí que és tot un luxe.

I per últim, propòsits? L'any passat demanava el carnet, ara és una alegria immensa dir que el vaig aconseguir i que d'això ja fa gairebé un any també. Bé, aquest any no tinc massa propòsits la veritat... Em considero molt afortunada amb el que tinc així que "madrecita madrecita consérvame como estoy". Ara que si aconseguim anar a viure a una caseta no estaria gens malament, eeeh?

I per últim un desig... Deseo la paz mundial (jaja! sempre havia volgut pronunciar aquesta frase de l'estil Miss Univers). Fora bromes, desitjo un molt bon any a tothom i a veure si les coses canvien una miqueta a millor que tots ens ho mereixem.

Feliç 2013!

I nova joguineta!

Ho reconec, m'estic tornant una "viciosilla" de tot el que em pugui facilitar la vida a la cuina així que aquest any per nadal m'he auto-regalat el "Chef-o-matic".

L'altre dia parlant amb una amiga li vaig comentar les ganes que tenia de tenir una Thermomix però que se m'escapava totalment del pressupost i em va comentar que ella tenia l'aparatet aquest. Em va dir que està clar que no és com una Thermomix (allò sí que ho fa tot) però que està molt contenta i fa uns plats molt bons.

La veritat és que em va deixar amb el "gusanillo" així que vaig començar a buscar per internet i quan vaig veure totes les possibilitats que tenia no em vaig poder resistir!

Així que aquí està, ja tenim per casa el "Chef-o", l'aparellet que m'ha de facilitar la feina i que m'ha de servir per preparar plats deliciosos jeje!

Ja tinc ganes de provar! 

Reis... Quan dir prou?

Em considero una persona força despresa i molt detallista. Sóc d'aquelles que abans de comprar un regal puc recórrer mitja Catalunya buscant què li pot agradar a la persona destinatària i tot sovint quan tinc el regal pateixo molt amb el típic "li agradarà?".

Imagineu doncs el que són les compres de reis! Sí, un suplici! Perquè mai arribo a estar del tot contenta amb el que compro i acabo patint per tot...

Aquest any però he decidit que ja n'hi ha prou de patir tant, entre d'altres coses perquè he decidit que els reis aquest any es porten millor amb els nens i amb nosaltres que amb la resta. I per què? Doncs perquè estic una mica cansada de patir per tothom, fer regals que se m'escapen del pressupost i després haver de retallar amb els meus fills.

Però si dir prou amb els altres ja em costa imagineu-vos amb els meus fills. L'altre dia vam anar a comprar totes les joguines i em podria tornar boja! Per sort es donen dos condicions que fan que no perdi el seny:

1- Tinc en Jordi al costat recordant-me que no cal tant i que d'aquí res és l'aniversari de l'Andreu.

2- Que no tinc nenes! Perquè si jo hagués de comprar nines em sembla que ja no cabríem a casa.

Gràcies a aquests dos fets crec que farem uns reis prou adients (bé, si parleu amb en Jordi dirà que és massa). Els nens tindran coses que els faran il·lusió i nosaltres... Bé, jo espero nova joguineta per la cuina jeje!

Per la resta? Doncs hem anat a coses més senzilles que penso que poden agradar però que no em deixen amb el compte corrent tremolant. Potser sona molt egoista però no sabeu quin descans no haver de pensar tant i tant per haver de triar un regal.

Vacances de nadal

 Després de dues setmanes treballant moltíssim ja han arribat les desitjades vacances de nadal. Ja hem fet informes, hem sobreviscut al concert de nadal, a la fira solidària i a la venda de coques. Crec que ara tots ens mereixem unes bones vacances perquè jo estic cansada però els nens també.

El meu grup no és gens fàcil i si a això se li suma el fet que han canviat de cicle i s'estan trobant coses que fins ara no havien trobat mai doncs dona com a resultat un primer trimestre molt dur.

Ara necessito unes bones vacances. Unes vacances per gaudir dels meus fills amb els que no comparteixo tant de temps com l'any passat, gaudir del meu marit que aquest any fa vacances amb nosaltres, gaudir de la família (o acabar fins el monyo després de tant menjar nadalenc), gaudir dels amics, gaudir d'anar a la perruqueria sense mirar l'hora, gaudir de veure pel·lícules sense pensar que al dia següent he de matinar... Se m'acudeixen tantes i tantes coses senzilles i meravelloses alhora.

Ara és moment d'oblidar-me de l'escola i de la feina. Ara és moment pels meus, ara és moment de nadal. 

La mare "rancia" II

No sé si recordareu un post on deia que no estava d'acord amb que es convidés a tots els nens de la classe pels aniversaris... Per si algú vol fer memòria aquí està l'enllaç.

Doncs bé, estic ben decidida a que ningú no em tregui la titulació així que jo continuo fent mèrits. Ara que ja no sé si és que jo sóc molt "rancia" o la gent s'ha begut l'enteniment directament i és que la nova moda a l'escola de l'Andreu són les felicitacions per a tots els nens de la classe.

Hi ha felicitacions de totes les mides i colors, des de les comprades fins a les fetes a casa i jo que voleu que us digui, trobo que això és una xorrada però de les grosses.

Recordo que això de les postals es feia molt quan jo era petita. Bé, ara també es continua fent perquè veig que els meus alumnes ho fan però a veure, no és més lògic fer postals quan siguin els nens els que les facin? Perquè a P4 això és cosa dels pares.

A mi no em sembla malament que un nen vulgui fer un dibuix per un amiguet però d'aquí a que ara ens hàgim de posar a fer vint-i-sis postals per felicitar el nadal als nens de l'escola... Així que l'Andreu no en durà de felicitacions i potser serà el "raret" però és que em nego totalment.

El que us dic, sóc la mare "rancia"! 

Ja ha arribat!

Doncs sí, diumenge a la nit va arribar el tió a casa i no sense passar per tota una aventura que no explicaré perquè és força llarga.

El tió aquest any ha arribat en el moment just per demostrar que la màgia existeix i és que tinc un petit de quatre anys al que li costa molt creure que un tronc pugui venir a casa per sí mateix. "Te'l porten els pares o els avis" li deia l'altre dia a una amigueta seva. Us podeu imaginar la cara de la mare de la nena i la meva en sentir això clar, un poema! Vaja que el petit va ser un aixafaguitarres. Per sort, la seva idea sobre el tió ha canviat i molt i és que mireu el que va passar...

Vam deixar el cotxe aparcat al carrer i des d'allà mateix ja vam veure que alguna cosa estranya passava. La finestra de l'habitació de dormir era oberta. Clar, en Jordi i jo ens vam amoïnar molt. Imagineu quin ensurt en veure la finestra oberta! Fins i tot ens vam discutir una mica i tot per saber qui dels dos havia tingut aquell "despiste" tan gran amb el fred que feia.

Per sort, en arribar a casa, l'Andreu (seguit ben de prop pel Biel) va descobrir que la finestra era oberta perquè el tió havia entrat per allà! "Papaaaa, mamaaaaaa el tió ha entrat per la finestra!". Els salts d'alegria dels dos encara sonen per casa, quin rebombori i quina benvinguda. Ara sí que sabem del cert que és ben màgic!

Ara el tió ja és sota l'arbre, menja a totes hores (això sí, quan ningú el veu) i aguanta com un valent que en Biel se li pugi a sobre, el pegui... Quin tió més eixerit!

Quedada bloguera

Ahir vam quedar unes quantes "mamis" bloguers per trobar-nos i petar la xerradeta. Crec que la trobada va ser curta però molt entretinguda. Potser va faltar temps i tot, massa coses a dir per tant poca estona, oi?

Aquestes trobades per mi sempre són força peculiars ja que el fet de posar cara a una persona que en el fons ja conec una mica, em resulta si més no curiós. Una de les coses que més m'agrada d'aquestes trobades és poder contrastar la realitat amb les idees preconcebudes que tens sobre les persones. No sé si només em passa a mi però hi ha moltes noies a les que llegeixo i fins i tot els he posat un físic sense conèixer-les de res. 

L'Ester va ser la primera mami bloguera que em vaig trobar, anava amb el petit Víctor penjadet i la mar de content. Quin nen més maco! A l'Ester ja li havia posat cara perquè ha penjat alguna foto seva al blog. Amb ella sempre he tingut la sensació que ens entendríem. No sé, potser és per com escriu (la trobo molt planera i sempre va al gra i això m'agrada) o per les coses que diu (s'acosta molt a la meva manera de pensar) però sabia que no seria res estrany veure-la en persona.

També va venir la Mirashka que va ser la que em va animar a anar a la trobada (sí, reconec que em feia certa mandra anar fins a Barna). A ella també la vaig conèixer d'una manera similar a la que he conegut a la resta però d'això ja fa gairebé sis anys! "Cuanto ha llovido" eh nena? Així que poca cosa tinc a dir, ja ens coneixem i sap que me l'estimo molt... Monstrua jaja! (no ho he pogut evitar).

I per últim vam trobar l'Onavis amb la família al complet i l'anna. Amb l'Onavis vam xerrar poquet perquè va haver de marxar d'hora però és tal i com me l'imaginava. Sempre me l'he imaginat com una noia molt tranquil·la i serena i aquesta és just la imatge que em va quedar d'ahir.

Amb l'anna va ser amb la que vam poder xerrar més i tot i així penso que van quedar moltes coses a dir. Bé, en una reunió de dones sempre queden coses a dir, oi? La vaig trobar una noia molt propera i va ser una estona molt agradable.

La sensació de la quedada va ser bona. Penso que és molt curiós conèixer gent amb la que potser no m'hagués trobat mai a la vida si no fos perquè un dia vaig decidir engegar un blog. Gent amb la que t'has trobar gràcies a una cosa tan única com és ser mare.

Les famoses "Sombras de Grey"

Començaré el post d'avui dient que no m'he llegit cap dels llibres i no crec que ho faci. Primer perquè no crec que siguin del meu estil i segon perquè l'altre dia vaig tenir un sopar amb amigues i pel que em van explicar és un llibre molt dur!

Jo tinc el facebook ple d'amigues que expliquen les mil i una maravelles del senyor Grey en qüestió. Que si quin actor més guapo l'interpretarà, que si "pon un Grey en un vida", bla bla bla...

Per això em va sobtar molt quan em van explicar de què va exactament el llibre. Resulta que el senyor "Grey" (aquest que tothom vol a la seva vida) és un tio raro amb problemes emocionals i a sobre maltractador. Gaudeix amb les relacions sadomasoquistes i evidentment ell no adopta el paper de masoquista no. És tant la seva bogeria que fa signar a una dona un contracte i tot per tal de tenir-la ben controlada!

Caram, això és el que moltes volen a la seva vida? Ja entenc que a la vida es poden tenir moltes fantasies i potser hi ha molta gent que només pensa en l'aspecte sexual. Mira, la imaginació és lliure, oi? Però a mi és que no m'entra al cap que es posi pels núvols un personatge d'aquesta mena. Almenys a mi el que em produeix és rebuig...

I després sóc jo la rareta perquè m'agraden els llibres d'assassinats! Almenys jo no demano un psicòpata a la meva vida.

Somos novios

Aquest és el títol del meu dia d'ahir i és que en Jordi i jo vam passar tot el dia solets fent de "novios".

La idea inicial era anar a dinar i al cine però jo vaig fer la proposta alternativa. Em venia de gust anar a passejar per Barcelona i veure la fira de Santa LLúcia, que tant m'agrada, d'una manera tranquil·la i relaxada. Que bé em va provar el dia!

Pel matí vam deixar els nens amb els meus sogres i vam anar cap a Barcelona La primera parada va ser un restaurant de menjar japonès i tailandès on vam assaborir un per un els plats. Quina tranquil·litat dinar els dos sols, sense presses i xerrant de les nostres coses. 

Després vam anar tot xino xano cap a la Rambla de Catalunya on vam passejar, passejar i passejar. Vam passar per la fira de Santa Llúcia i vam continuar passejant i passejant. I per què dic tantes vegades "passejar"? Doncs perquè va ser un passeig de veritat. Un passeig agafada de la mà del meu marit sense pensar en res, només gaudint del que anava veient. Va ser una caminada molt i molt reconfortant, d'aquelles que t'ajuden a carregar piles i a retrobar-te una mica amb la teva parella després d'un dia a dia en el que sempre hi ha un ritme marcat pels petits.

L'última parada va ser recollir els nens a casa dels avis, menjar-los a petons i tornar a casa. Tornar al nostre dia a dia que tot i que és accelerat m'agrada molt perquè és el que he triat i perquè no el canviaria mai. Això sí, de tant en tant aquest "dia de novios" està més que reservat.

De bofetada i mitja!

Hi ha dies en que em menjaria els meus fills i d'altres, com avui, en que he de guardar la mà a la butxaca per no plantar-los una bofetada i mitja i quedar-me ben a gust. M'explico:

Demà és Sant Andreu i per tant el sant del gran de la casa. Nosaltres no som pas creients però mira, això dels sants sempre ho mig celebrem. Clar que dient-me jo com la meva mare i tenint un marit que es diu Jordi, qualsevol salta els sants, no?

Bé, doncs pels petits sempre fem algun detallet. Aquest any vam pensar que si els avis per una banda i per una altra ja fan joguines i estan a punt de passar els reis, era millor que nosaltres comprèssim una altra cosa. Ens vam posar mans a l'obra i vam trobar un pijama-disfressa de Spiderman (eh, que té caputxa i tot!). En quant ho vam veure vam pensar que l'Andreu quedaria al·lucinat amb el regal així que el vam comprar i perquè no quedés sola la cosa també vam comprar un barret de llana amb uns guants a conjunt també de Spiderman (com no).

Com ja me'l conec, vaig parlar amb ell i li vaig explicar que aquest sant els papes no farien joguines perquè d'aquí res venen els reis i a més els avis ja compren joguines. L'Andreu ho va acceptar de bon grat i ja està, aquí va acabar el tema.

Aquest vespre ens ha demanat ja el regal i tot contents hem sortit amb el primer paquet, li hem donat i què ha fet? L'ha llençat a terra mentre ens deia:

- Això no és una joguina, sou uns lletjos.

Mira, mira i mira! No me l'he menjat perquè no he pogut. En aquell moment li hagués plantat una bufa i m'hagués quedat tan ample però no, una mama sempe té paciència. Això sí, emprenyada ho estic i molt! Així que l'Andreu s'ha anat a dormir sense regal de sant perquè fins que no reflexioni no el tindrà. Serà possible...

I ara és quan em pregunto si no l'estem malacostumant o si és que és cosa de  nens que es mostrin així de desagraïts i capriciosos de tant en tant. O simplement és que ha tingut un mal dia... Bé, esperarem a demà... Quina paciència!

Una de cine

Avui l'Andreu i jo hem fet tarda solets al cine. De tant en tant val la pena estar per ell sol i així donar-li una mica d'espai i de dedicació en exclusiva i com ara feia temps que no trepitjàvem un cine doncs mira, allà que hem anat.

He de confessar que la peli l'he triat jo perquè tenia moltes ganes de veure-la així que hem vist "Hotel Transylvania" (a mi és que el tema vampirs em va fins i tot en pelis infantils).

Abans d'anar havia llegit crítiques i no sé, la cosa estava una mica a mitges. Des de gent que la posava la mar de bé fins a gent que deia que era un avorriment. A mi personalment m'ha agradat. A veure, jo quan vaig a veure una pel·lícula amb el meu fill de quatre anys tampoc espero el "peliculon" del segle. Que hi ha pel·lícules d'animació millors? Moltes! Però a nosaltres ens ha entretingut i crec que això és el fonamental.

El cert és que la pel·lícula és molt típica, la història és molt previsible però mira, a mi m'ha fet gràcia. Té alguns cops que són més pels pares que pels nens i això també s'agraeix. El que no m'ha agradat és el tema del doblatge però ja és una cosa que em sol passar. Mai no entenc perquè a Espanya per donar un toc graciós a un personatge sempre se li ha de posar un accent andalús per exemple... Crec que aquests recursos són una mica absurds. No sé, jo els acudits els agafo igual sense cap accent.

A banda d'aquests detalls penso que hem passat una bona estona ell i jo sols entre crispetes i riures i això sempre s'agraeix.

L'edat de Crist

Doncs apa, ja he arribat a l'edat de Crist. Sí, senyor! Avui en faig 33 i jo que voleu que us digui? Continuo pensant que cumplir anys és una sort així que el dia del meu aniversari m'encanta.

A més, trobo que no està gens malament això de passar a ser una dona feta i dreta. No sé si recuperaria ara coses dels 20, estic molt bé amb els meus trenta i pico. Crec que això de fer anys dóna molta seguretat i en una persona insegura com jo de mena doncs és tot un què.

Avui l'Andreu m'ha fet un petonarro enorme, en Jordi també després de recordar-li que era avui el dia (a primera hora del matí no és persona jaja), els nens de dues classes m'han cantat, amics i amigues ja m'han alegrat el facebook i el whatsapp, companys m'han felicitat... Es pot demanar més? Jo diria que no!

La rebaixa (III i última part)

Avui ha acabat l'últim capítol de "la rebaixa" i no hem tingut el final esperat.

Ahir ens va trucar el propietari del pis per quedar avui. Ha vingut i ens ha mostrat molts papers en els que apareixien dades sobre IPC, percentatges de preus... No sé, a mi aquestes coses em costa entendre-les.

Ens ha dit que ell pot contemplar la possibilitat de no pujar-nos l'IPC com hauria de fer però que qualsevol altra cosa no la veu clara. Vaja que si no estem passant per un mal moment econòmic sent que l'estem duent fins l'extrem per veure fins on arriba i això no li ha agradat.

Bé, jo no ho visc així. Penso que no paguem una quantitat desproporcionada, això és cert, però també ho és que el preu de la zona ha baixat i que si comparem amb altres pisos doncs paguem més del compte. Clar, sempre pots comparar per sobre i per sota, no? Això és com més convingui a cadascú.

La veritat és que ara mateix estic una mica de "bajón" perquè tenia certes esperances.

Bé, demà serà un altre dia... 

Diumenge

Aquest matí no sabíem què fer ja que amb la pluja i els nens hi ha poques opcions. Últimament sembla Londres això tu!

Després de pensar una mica el nostre destí hem decidit anar cap al Forum i visitar el Museu blau (m'han parlant meravelles sobre ell) però  hem caigut en les urpes de la publicitat i finalment hem visitat una exposició de dinosaures que pel meu gust deixa molt que desitjar.

En arribar al Forum hi havia tot de cartells anunciant la gran exposició i clar, els dinosaures criden molt si tens un fill de 4 anys així que hem pensat que el Museu blau sempre hi és i els dinosaures no.

Cal dir que a mi personalment m'ha semblat una pressa de pèl. Les entrades molt cares i l'exposició molt molt petita.Hi havia algunes reproduccions de dinosaures complets i altres de només l'esquelet acompanyades per uns cartells pels que no estàvem preparats. La gent que munta l'exposició no és espanyola i han fet la traducció literal de cadascuna de les explicacions així que la majoria de frases no tenien ni sentit. Vaja que li hem hagut de posar imaginació a la cosa.

Per no parlar dels cartells grans on a mitja pàgina posava "consultar página 65 de la enciclopedia". Ostres tu, s'ha de ser molt cutre per utilitzar pàgines ampliades d'una enciclopèdia a mode d'explicació, eh?

Bé, tot això anava acompanyat per una super projecció en una pantalla immensa i no us penseu que era cap reportatge inèdit ni fet per ells, eh? No, no! Era un reportatge del National Geographic que ens podem baixar qualsevol de nosaltres en un moment pel youtube.

Vaja que hem sortit convençuts que per la propera de totes totes anem al Museu blau encara que s'anuncii la troballa d'un dinosaure de veritat! Això sí, els nens força bocabadats de veure aquelles figures enormes. Bé, més que bocabadat l'Andreu anava amb una mica de canguelis i no s'ha deixat anar en cap moment.

En sortir hem anat al centre comercial "arenas". El cert és que he trobat que és un centre comercial com qualsevol altre, l'únic és que té unes vistes precioses (la foto de sota l'he fet amb el mòbil des de dalt de tot) i és l'única plaça de toros que per a mi té alguna utilitat.

Això sí, Barcelona ja és només una pressa de calers per turistes i és que l'ascensor que té exterior el fan pagar a un euro el viatge. En fi... Barcelona qui t'ha vist i qui et veu!

Mare sola

Jo no sé si és que no tinc prou paciència amb els nens o és que els meus son tremendos però el cert és que quan em toca fer de mare sola em poso nerviosa com una mala cosa. El simple fet de pensar que no comptaré amb cap tipus d'ajuda ja em provoca mal cos i després aguantar "el tirón" ja és el remate.

Ahir en Jordi va marxar a Valladolid i no us penseu pas que s'hi estarà dues setmanes o un mes no, avui ja torna però puedo prometer i prometo (a lo político) que a mi se m'ha fet una eternitat.

Ahir el vespre es va fer llarg molt llarg i és que els nens estan tot el dia barallant-se i això és realment esgotador. Quan no es queixa un es queixa l'altre i d'aquesta manera podem passar hores així que tot costa com el doble. Posar pau entre dos nens que no sou prou grans com per entendre la majoria de coses o simplement no les volen entendre és esgotador.

També cal dir que noto molt l'absència d'en Jordi. Sempre que marxa el trobo molt a faltar i és que no m'acostumo mai a no tenir-lo per aquí encara que sigui a l'hora de dormir. Ains, segueixo molt enamorada...

Aquesta tarda tampoc ha estat massa fàcil. Hem anat a comprar a la carnisseria i jo crec que quan hem sortit per la porta la noia que em despatxava ha fet "la ola". Un demanant fuet, formatge, pernil (es deu pensar que és un buffet lliure) i l'altre passant tota la cara plena de mocs pel mostrador. A tot això jo renyant com una histèrica (cosa que no serveix de res perquè just en el moment que t'han de fer cas és quan més passen de tu). Estava desitjant marxar!

I quan hem arribat els meus dos preciosos fills s'han proposat treure'm de polleguera ja del tot perquè han agafat absolutament totes (i no exagero, és literal) però totes les joguines de l'habitació de jugar i les han llençat per terra. Jo els mato!

Ara són la sofà donant-me una mica de treva i jo estic escrivint per tal de treure'm una mica els nervis d'una tarda horrible en la que Murphy no podia deixar d'aparèixer i és que també cal dir que estic molt refredada.

Quina ganes tinc de sentir les claus al pany!

14N Vaga general

Avui a casa tots fem vaga. En Jordi no treballarà des de casa com ho fa sempre, els nens no aniran a escola i jo tampoc. Aquesta decisió ens suposa perdre diners però tot i així hem pensat que és la correcta.

Hi ha molta gent que ha perdut les esperances, això ho puc veure cada dia més i més clar durant els claustres en els que es fa un debat sobre la vaga. Hi ha molts companys que creuen que les vagues han perdut força, que els polítics ja fa massa que no escolten i no els hi ve d'aquí o que una vaga només significa que el Departament encara s'embutxaqui més calers dels que ja s'embutxaca.

El cert és que totes aquestes idees a mi també m'han rondat pel cap més d'una vegada però per una cosa o per una altra les acabo allunyant. No sé, a casa encara tenim esperances i volem pensar que tard o d'hora ens han d'escoltar.

A mi personalment em fa molta vergonya la situació en la que estem. Veure com hi ha nens que no tenen res per dur-se a la boca i els polítics que només s'ocupen dels bancs és una cosa que em remou per dins. Veure com es juga amb les famílies, amb les persones treballadores, amb els grans, amb tothom! em dispara totes les meves ganes de queixa i protesta.

Potser aquesta vaga no servirà de res però jo vull pensar que sí. Jo vull creure que la meva lluita servirà perquè els meus fills tinguin un país molt més digne del que estan tenint ara i si no ens volen escoltar doncs ja farem prou soroll perquè no puguin evitar fer-ho.

La rebaixa (II)

Anem a per la segona part de "La rebaixa" i és que al final em vaig decidir i vaig enviar el mail.

Vaig al·legar que el preu dels pisos de lloguer ha minvat considerablement des que vam llogar el nostre. Aquest fet és més que constatable perquè si entrem a qualsevol portal immobiliari trobem preus més baixos. No sé, vam pensar que el tema de que paguem cada mes i som bons inquilins doncs no ens pertoca. Que som bons pagadors és un fet i que som bons inquilins ho han de jutjar ells, no? Així que la nostra demanda es basa en un fet objectiu.

Ara queden els nervis perquè la llogatera ens ha respòs que el seu marit és de viatge i que quan torni ho parlaran.

Tic tac tic tac...

Com ho veiem les mares...

Avui he vist una foto al facebook que m'ha fet molta gràcia, tanta que he decidit penjar-la al meu blog i tot. Cada dia en trobo unes quantes d'imatges que comparteixo perquè per una cosa o una altra em fan el pes però aquesta m'ha arrencat un somriure i això ho agraeixo molt ja que últimament gairebé totes són reivindicatives (gràcies al meravellós moment que vivim clar).

Bé, al que anava... Aquesta m'ha fet pensar en totes les vegades que en Jordi juga "a lo bruto" amb els nens i jo estic allà dient: "prou", "para", "us fareu mal" i és que crec que les mares tenim un sentiment de sobreprotecció tan i tan gran que de vegades patim per coses força simplones.

Què us sembla?

La rebaixa

Fa dies que a casa hi ha un debat intens entre el meu marit i jo i tot ve donat pel preu del lloguer.

No és que paguem un preu excessiu pel pis en el que vivim però tenint en compte que el preu del lloguer ha baixat considerablement durant l'últim any doncs tots dos creiem que potser paguem més del que tocaria.

Fins aquí estem d'acord però la cosa varia en quant a què fer. Jo penso que potser podríem parlar amb els propietaris perquè consideressin la possibilitat de fer una rebaixa en el preu. No sé, els veig força amables i mai no hem tingut cap problema amb ells. A més, imagino que poden estar contents amb nosaltres perquè no donem problemes i a més paguem quan toca sempre puntualment. Aquests dies he pensat que un mail (sempre ens comuniquem via mail) demanant una baixada potser seria suficient perquè ens fessin cas.

En Jordi però considera que això no funciona així. Creu que hem de tenir un as a la màniga si volem marxar. És a dir, un altre pis per poder "amenaçar" i dir: "o ens baixeu o marxem". Diu que si no tens res per fer pressió no aconseguirem res.

I així estem, amb el debat obert a casa i jo amb el mail a mitges sense acabar-lo i sense atrevir-me ni molt menys a donar-li a l'enter.

Per què les coses més senzilles sempre ens les fem tan complicades? S'accepten opinions!

Canviant d'exercici...

Cada dos per tres em proposo fer dieta. Pel setembre després de les vacances, per octubre després dels panellets, per novembre després del meu aniversari, per desembre quan passi Nadal... I així van passant els mesos mentre la meva força de voluntat no es mou ni a la de tres. Qui m'ha vist i qui em veu!

Fa uns mesos em vaig proposar sortir a caminar tres cops a la setmana junt amb unes mares de l'escola de l'Andreu. Aquest propòsit també s'ha anat en orris... Quan no falla una falla l'altra o plou o en Jordi no hi és i no puc deixar els nens amb ningú o simplement, fa mandra.

Un dels últims dies que vam sortir a caminar parlàvem de la poca constància que tenim i de la boca que no hi ha manera de tancar i vam arribar a una conclusió. Hem de canviar l'exercici físic per un de mental. Sí, sí! Hem de practicar un exercici molt i molt dur, l'autoacceptació.

Arriba un punt en que o bé et proposes fer la dieta ben feta amb tot el que comporta o t'acceptes tal i com ets.

Jo sempre he tingut problemes d'autoacceptació perquè mai he estat contenta amb el meu cos. Des de ben petita he tingut problemes de pes i he hagut d'anar saltant de dieta a dieta. Mai no he estat capaç d'aconseguir fer dieta de manera permanent perquè per poder conservar-me prima he d'alimentar-me a base d'enciam. No sóc de les que diu: "ui no sé com m'engreixo si no menjo". No, jo menjo però també és cert que no ho faig amb excés i moltes de les meves amigues que són més primes que jo mengen potser el doble. Vaja que m'agrada menjar però la genètica tampoc no ha estat generosa.

Estic per sobre del meu pes sí però tampoc sóc una persona amb un problema greu d'obesitat. Es tractaria de treure una mica de força de voluntat, treure'm uns set quilets i mantenir-me. Sona tan fàcil...

La cosa està en que he perdut la força de voluntat del tot i crec que hauria de començar a fer-me a la idea que ja no la tinc. Això sona molt derrotista, oi? però no ho és. Crec que el que realment m'aniria bé és pensar que sóc una persona sana (quan em fan analítiques estic com una rosa), no em canso al caminar ni el meu pes em dona cap problema almenys de moment.

Crec que hauria d'aprendre doncs a veure'm maca davant del mirall. Veure les meves corves (perquè tipus sí que tinc, modestia apart) com a part de la meva feminitat. Hauria d'aprendre a viure amb l'estria que em va deixar l'embaràs d'en Biel a la panxa. Acceptar que els pits ara més caiguts formen part del pas del temps.

Hauria d'aprendre a veure'm amb els ulls que em veu el meu marit que sempre em troba estupenda estigui com estigui (és genial semblar-li tan maca sempre). No sé, aprendre a acceptar-me tal i com sóc, que a punt de fer els 33 anys ja tocaria, no?

Festes tradicionals

 Demà és la castanyada i jo que voleu que us digui, l'espero amb candeletes. Serà que en el fons sóc una nostàlgica però m'encanten les festes tradicionals i sempre gaudeixo totes i cada una d'elles.

A mi la veritat és que em dóna molt igual la connotació que tingui la festa. M'és igual si és religiosa o si no ho és perquè jo tant per Nadal com per la Castanyada passant per Sant Jordi o Carnestoltes, m'ho passo bomba!

He de dir que crec que ser mestre ajuda a que aquestes festes siguin més màgiques i és que a cada festa es respira il·lusió i gresca per tots els racons. Quan s'acosta una data senyalada dona goig passar pels passadissos i veure'ls guarnits. Sempre em fa gràcia veure la decoració feta pels nens perquè és molt autèntica. Tens des de la fulla feta amb tota la dedicació del món a aquella que té quatre gargots i prou però a totes i cadascuna li trobes la gràcia.

Demà a l'escola és un dia especial, hi ha trobada de padrins i fillos, ballaruca i castanyes per tothom. És un dia molt divertit i aquests dies jo els gaudeixo al màxim perquè veig els nens disfrutar i perquè sortim de l'aula i donem més pas al tu a tu.

Per altra banda hi ha la il·lusió dels petits de la casa. En Biel no és massa conscient d'aquestes coses però l'Andreu sí i fa molta gràcia veure'l content perquè ha fet fulles de tardor o perquè ha preparat massa per panellets a l'escola. Fan una cosa diferent i això li encanta!

El cert és que m'agradaria poder viure totes aquestes festes més amb els meus nens a nivell d'escola perquè quan hi ha una festa tot sovint hi falto. He de celebrar-la amb els nens de la meva escola i per això sempre intento compensar després així que aquest any hem convidat uns amiguets a fer panellets a casa i després soparem tots plegats. Oi que sona fantàstic?

Ah i fent una petita confessió... Us diré que aquest any m'he entregat una mica a Halloween (tot i que jo sóc de castanyada forever, eh?) i en Jordi i jo ens anirem a sopar amb uns amics a un restaurant on hi haurà ambientació de terror. Tinc unes ganes...

Ni amb una hora més...

Fa uns quants dies que tinc la sensació que em falta una mica de temps per gairebé tot i clar, una de les coses que més es ressent és el blog. Hi ha dies que penso que escriuré sobre això o sobre allò però el temps es tira a sobre i ho acabo deixant.

Avui tal i com ha fet la conxi, faré una mica de popurri perquè tinc necessitat d'explicar coses tot i que el rellotge vagi fent "tic tac tic tac".

Avui fa set anys que en Jordi i jo ens vam casar i estic molt contenta de poder recordar-ho tot amb un somriure. No ens vam casar de la manera tradicional com ho fa la majoria de gent però per a mi va ser un dia increïble i encara penso que amb el nuvi vaig encertar de ple jeje!

Hem passat el cap de setmana amb la colla a la casa que té el marit de la meva mare a Tarragona. Ens ho hem passat molt i molt bé. M'encanta veure com l'Andreu i en Biel juguen amb els amiguets, com interactuen i si de pas nosaltres ens fem unes riallades amb el "tabú" o el "uno" millor que millor, oi?

A l'escola continuo molt estressada. Em paguen menys perquè es suposa que faig menys hores però això no és gens cert. La feina és la feina i allò és com una cursa. Els dies però em passen volant i és que ara ja estic força adaptada a tot plegat i encara que he de dur un ritme que Déu n'hi do doncs sento que domino tot. I uf! Demà ve l'inspe... Quins nervis!

Els nens continuen estant bé però són uns bitxos. Divendres li van dir a en Jordi que en Biel mossega molt i pega. A veure què fem amb aquest vailet...

Bé, he de deixat d'escriure que vaig a fer una comanda de roba per l'Andreu. En dues setmanes li han quedat curtes les samarretes que havíem rescatat de la tardor passada i això que són de 5 anys. El tinc fet tot un home aquest!

Bona setmana per tothom.

Fora pipa, bibi i bolquers?

Dimarts va tocar revisió dels dos anys del petit de la casa. Està perfecte com sempre, un nen sa que creix amb força normalitat. Dins la famosa gràfica està una mica per sobre, tot i que jo el trobo petit perquè en comparació amb el seu germà (sí, els comparo com sempre) és baixet i rabassut. Bé, no tots seran alts i prims com la mare, no? je je!

Fins aquí tot normal... les preguntes de rigor com: "xerra molt?", "busca el seu germà per jugar?", "juga amb altres nens?". Totes aquestes superades però ai, que van arribar les següents i vaig suspendre. "Encara porta pipa?" mmmmm... Sí. "Encara pren biberó" mmmmm... Sí. "Ja aneu pensant en treure bolquer?" mmmmm... no.

Una mirada de la doctora i un "aneu pensant en treure tot això, eh?" I jo que ja sóc "gato viejo" faig un sí d'aquells que convencen i prou. No maregem més el tema perquè sincerament, faré el que voldré senyora! però clar, dir-ho així és lleig, molt lleig.

Por partes:

- Bolquer: En Biel tot just ara comença a dir-nos quan s'ha fet caca alguna vegada. Normalment se la fa i no diu ni mu. El pipi, ell diu que té pipi, seu a l'orinal i ni gota. Aquest matí mateix s'ha assegut una bona estona i en comptes de fer pipi s'ha dedicat a riure'ns i prou (no sé que té l'orinal que li fa una gràcia...). Això sí, quan s'ha aixecat i ha anat cap a l'habitació de joguines, com no duia bolquer encara, s'ha fet una bona pixarada sobre una joguina de l'Andreu. A veure, potser que ens esperem que la criatura estigui més madura, no? Vaja que no tinc cap pressa. En Biel entrarà a P3 per setembre de l'any vinent així que hi ha temps de sobres.

- Pipa: La pipa no la vol a l'escola bressol i no la vol quan marxem de casa. És més, quan li diem que marxem al carrer la llença a terra i li diu adéu. Ara, a casa ja és una altra història... És entrar per la porta i ja la demana. Ara estem en que no li donem més que per anar a dormir. Treu-li de cop? Potser massa.

- Bibi: El primer que demana en llevar-se i al marxar a dormir. I mira, aquí no hi ha cap excusa, simplement em fa mandra donar-li la llet amb canyeta perquè en farà una de bona.

Potser amb en Biel estic sent molt més condescendent que amb l'Andreu. Bé, ell també ens marca un altre ritme. L'Andreu sempre ha estat més madur i en Biel més bebè. Potser faig malament però carai, no penso obligar-lo a créixer ni m'esforçaré en que perdi hàbits que de moment no trobo tan nocius. Així que mica a mica ja s'omplirà al pica!

Anglès a l'escola bressol

A la reunió de l'escola bressol d'en Biel ens van explicar que els nens farien anglès un cop per setmana durant aquest curs. A mi la veritat és que em va semblar que era una tonteria ja que penso que uns nens tan petits fent una hora d'anglès a la setmana no aprenen res però bé, és igual. Hem d'acceptar que estem en una escola bressol privada on es mira sempre de tenir contents els pares i es fan coses com aquestes per tal d'aconseguir-ho. Aleshores no vaig dir res i ho vaig acceptar.

Dijous però em trobava amb una sorpresa a la motxilla. Resulta que les classes d'anglès les dona una mestra d'una acadèmia que casualment conec (l'acadèmia). I per què la conec? Doncs perquè quan l'Andreu era més petit vaig rondar unes quantes escoles d'idiomes per veure si l'apuntava o no. Aquesta no em va agradar i és que eren classes de 45 minuts una vegada a la setmana i la cosa anava acompanyada d'uns cd's que s'havien de posar al nen a totes hores.

Vaig demanar consell a una amiga mestra d'anglès i em va dir que aquest mètode era com si agafàvem el nen i li explicàvem algun conte en anglès nosaltres mateixos, li posàvem alguna sèrie en anglès... Vaja, que no aprendria massa més que si l'iniciàvem nosaltres una micona. A banda d'això em va dir també que ella creia que els nens començaven a aprendre bé idiomes a través de classes concretes a partir dels quatre o cinc anys. I que fins aquesta edat es podia fer alguna pinzellada però sense un pare parlant-li un altre idioma de manera constant no aprendrien pas res de l'altre món amb unes classes de tres quarts d'hora a la setmana i un cd.

No sé si la meva amiga estava equivocada o no (crec que no perquè hi confio bastant) però la qüestió és que no el vam apuntar.

Bé, la cosa és que els que venen a fer classe ara a en Biel són els mateixos d'aquesta acadèmia i dijous ens trobàvem un paperet a la motxilla en el qual posava que era OBLIGATORI (sí, així en majúscula i subratllat) comprar el material complementari que surt per la res menyspreable quantitat de 65 euros.

I mira, jo ja estic farta d'empassar-me tot i "tragar" amb coses per no ser la típica mare que dóna la nota i que ja sabeu que em fan tanta ràbia però per aquí no passo. A mi ningú m'ha preguntat si volia que li donessin classes al Biel sinó que m'ho van anunciar directament i a més, ningú va dir que valguessin 65 euros.

No vull pagar per un material en el que no hi crec, pel que ja no vaig pagar en el seu dia per l'Andreu i la veritat, no li veig cap utilitat. No li trobo sentit a que el meu fill de dos anys faci anglès una hora a la setmana i li posem uns cd's en plan robot a casa. Si volem que aprengui anglès ja té el seu pare que en sap i li pot explicar contes i cantar cançons. De moment però estarem prou contents si parla més en català que així el podrem entendre millor i no ens frustrarem tant ni nosaltres ni ell.

Germans

Avui fent zapping he anat a trobar-me amb un programa d'aquests de llagrimeta fàcil, d'aquests que generalment em produeixen mal d'estómac i tot perquè aprofiten desgràcies i patiments per obtenir audiència. Avui però he sentit una frase "necesito saber si tengo hermanos" i clac! S'ha disparat una de les alarmetes que porto dins.

No ho puc evitar, quan es parla de germans sempre em quedo com enganxada. Les històries de germans m'emocionen i quan es tracta de germans que es retroben o que ni tan sols es coneixien fins i tot m'he de contenir per no plorar com una toia.

Sóc filla única i el cert és que ho porto molt malament i a mida que em vaig fent gran pitjor ho porto. Fa anys que em pregunto com seria tenir germans, com se'ls deu estimar, quina pot ser la relació que es té amb ells... Preguntes que molta gent m'ha respòs però que mai podré comprovar per mi mateixa.

Entenc que els meus pares tal i com es portaven no van tenir humor com per tenir un altre. No és una cosa que els hi tiri en cara perquè cadascú sap lo seu i és cert que si haguessin tingut un altre les coses haurien anat força malament a casa. Més que res perquè el meu pare va deixar de fer de pare quan em faltava una setmana per fer dotze anys i dues criatures haguessin estat molta càrrega per la meva mare i els meus avis que pobres, sempre ens han ajudat en tot el que han pogut.

No guardo rancúnia no... però sí que ho trobo a faltar i miro amb enveja totes aquelles persones que han pogut compartir la seva vida amb un germà. Molta gent em diu que potser no em parlaria amb ell o ens portaríem malament. Mai no se sap, és cert! però tot i així m'agradaria tant...

Felicitats!

El noiet que es passeja per casa amb aquests modelets tan còmodes va fer dos anys ahir a les 18:30h de la tarda.

D'aquest noiet podria dir mil coses però crec que puc resumir-les en una sola frase: "ell és part de la felicitat del dia a dia".

Felicitats Biel!

Punts (Parte II)

Bé, doncs ja tenim els punts fora i carai, quina ferida més lletja! Cada vegada que li miro no sé que m'entra pel cos...

Dilluns a la tarda vam anar a la pediatra i va dir que ja era hora de treure'ls. Que ja portava sis dies amb ells i que no calia allargar més. Ja us podeu imaginar la odissea!

El pare agafant braços i cap, jo cames, la pediatra intentant fer la feina mentre ell intentava moure's i no deixava de plorar. Pobret! Quin mal tràngol! I imagino que va plorar més per la situació en sí que no pas pel mal però pobre criatura.

Ara han tocat uns dies de cures amb iode i la resta serà posar crema de protecció solar per quan surti al carrer i oli de rosa mosqueta per les nits per ajudar a cicatritzar.

Jo la veritat és que li veig la ferida com molt tendre. No sé... A veure com es va acabant de curar.

Punts

Si una cosa tinc clara des que sóc mare és que la felicitat s'alterna de manera constant amb els moments de patiment. Les mares ens passem el dia patint per això, patint per allò... I a mi l'altre dia em va tocar patir un d'aquells "sustos" ben grossos.

Era dimarts i jo havia acabat una reunió. Miro el mòbil i veig que tenia un missatge al contestador, l'escolto i era la directora de l'escola bressol que la truqués quan pogués. El cert és que vaig trucar ben tranquil·la, pensant que seria cosa de preus o coses així perquè quan el nen està malalt la que truca sempre és la seva "senyo".

Bé, truco i em respon una de les mestres de l'escola . La seva primera frase és: "no t'espantis". No sé vosaltres però a mi quan em diuen aquesta frase ja em tremolen les cames perquè la cosa té pinta de ser grossa. "però sóc a l'hospital amb en Biel". Ja us podeu imaginar com em va començar a anar el cor en aquell moment...

Resulta que el meu petit havia ensopegat amb una cadira en acabar de dinar amb la mala sort que va anar a picar amb el front en una taula. Resultat? Un trau considerable i cinc punts de sutura.

Crec que mai no havia arribat tan ràpid a Granollers perquè en quant m'ho van dir vaig sortir pitant de l'escola. El camí es va fe etern i només vaig descansar quan vaig veure que el petit estava bé tot i el que duia a sobre.

En obrir la porta de l'escola bressol se'm va tirar a sobre plorant i dient: "mama pupa" mentre es senyalava el front. Per sort, els nens són forts i tot se'ls hi oblida de seguida perquè en quant vam sortir de l'escola ja cridava: "mamaaa paaaarc". Per parcs estava jo que encara tenia les cames tremolant!

I així estem, amb el noiet i els punts. Ahir li va veure una doctora i ens va dir que la ferida estava prou bé així que dilluns ja li trauran.  Després em tocarà preguntar si se li pot posar extracte de rosa mosqueta o alguna cosa que l'ajudi a cicatritzar. Pobre, a veure si no li queda massa marca.

Això de tenir fills és un no parar!

El meu inici de curs

 Encara no he tingut temps per seure i fer una mica de balanç sobre el que ha estat el meu inici de curs. El cert és que porto dues setmanes treballant i ja noto que em falta temps. Ara ja estic totalment immersa en la rutina i això vol dir que he de dur moltes coses durant el dia... Sembla mentida però la feina surt per tot arreu i és que dur casa, feina i nens mai ha estat tasca fàcil. Ai com trobo a faltar la reducció de jornada!

Bé, el meu inici de curs ha estat una mica estrany la veritat. Em passejo per l'escola i encara em sento que hi sóc però no hi sóc. M'explico!

Sóc de les poques persones noves de l'escola (del meu cicle l'única) i m'he incorporat més tard que la resta de companys. Això fa que hagi de fer una veritable carrera de fons per a conèixer tot el que he de conèixer per almenys sentir-me una mica segura en tot el que faig. A més, hi ha el plus que la meva paral·lela es jubila la setmana que ve i això em convertirà en la persona antiga de cinquè. Quan ho penso no sé si riure o plorar...

El cert és que la gent de l'escola té molt bona disposició i m'he sentit ben acollida. Sempre que tinc dubtes intenten resoldre-me'ls i això fa sentir realment bé.  Per altra banda confesso que trobo a faltar una mica els companys del curs passat. En aquesta escola la gent és agradable però em resulta tot com massa seriós... Trobo a faltar fer petar la xerrada a l'hora del pati o riure amb qualsevol tonteria a l'hora del dinar. M'agraden els ambients distesos fora d'hores de feina i aquí això costa una mica.

Pel que fa al grup classe doncs mica a mica. Tinc alguns nens que Déu n'hi Do així que em toca estar una mica en guàrdia perquè no m'esvalotin la classe. En general però es veu un grup treballador i pel que veig, són bons nens.

Penso que aquest any tal i com estan les coses he tingut prou sort amb la destinació. Ara només em falta temps per acabar d'adaptar-me (els mestres també la necessitem) així que compto fins a deu i tot arribarà.

La mestra embarassada

Una de les primeres coses que es va comentar sobre la nova mestra de l'Andreu és que està embarassada. A mi m'ho van dir les mares amb les que surto a caminar perquè el meu marit (gens observador) ni es va adonar.

Quan la mestra del teu fill comença el curs embarassada tots pensem en un primer moment el mateix: "no acabarà el curs". Això implica que els nens tindran canvis a mig curs (o abans) i que alguns nens ho poden passar una mica malament però immediatament et relaxes perquè senyors i senyores, no passa absolutament res!

Els nens s'adapten a tot i a tothom (has de ser horrible perquè uns nens tan petits no t'estimin) i ells acaben encantats de la vida. Amb això no vull dir que si durant un curs tenen vuit persones diferents no sigui un trasbals però un canvi, en principi, no em sembla res fora del normal.

Doncs bé, em van explicar que hi ha una mare que està molt indignada perquè la mestra de la seva filla està embarassada. Segons m'han explicat estava al passadís despotricant perquè ella no entenia com li havien fet això i buscava aliades per anar a queixar-se a direcció de la pobra noia perquè està embarassada. Per sort, es va quedar sola! Però tot i així va continuar "erre que erre" i cap al despatx que va anar.

Quan m'ho van explicar em vaig quedar alucinada. Primer perquè d'aquesta mare no m'ho esperava i segon perquè em vaig sentir summament ofesa com a dona i com a mare.

No sé com a aquesta "senyora" (per no posar un insult directament) no li cau la cara de vergonya amb aquesta actuació. Ella ha estat embarassada dues vegades... Aleshores? L'haurien d'haver fet fora de la feina mentre ho estava? O és que som les mestres les úniques que no podem quedar-nos prenyades?

Em sembla mentida que a dia d'avui encara hi hagi dones que tinguin aquests comportaments amb altres dones. Amb el que ens està costant fer-nos un lloc al món laboral.

O bé aquesta dona "curteja" com diríem a Granollers o directament és una masclista de aupa i ja se sap que les pitjors masclistes són dones!

P4- Els taurons

Apa, doncs ja estem a P4 i toca dir allò que dic any rere any: "com passa el temps". Em sembla ahir que deixava l'Andreuet a l'escola bressol i apa, ja el tinc a P4.

Aquest any l'Andreu torna a anar d'allò més content a l'escola. El cert és que mai no hem tingut problemes per deixar-lo i aquest any encara el trobo més motivat. Imagino que conèixer tot al detall l'ajuda a tenir encara més seguretat. A més està tot cofoi perquè ja no és d'una de les classes dels més petits de l'escola i això a ell...

Avui han triat el nom de la classe entre tots i han decidit que es diran "els taurons". Ell volia que es diguessin "els peixos" però ves, li ha tocat acatar el que ha sortit en democràcia. Ara espero que no em demani un per la banyera! Que encara recordo que l'any passat que era de la classe de les vaques em va estar demanant una durant unes quantes setmanes.

Aquest curs però per a mi serà una mica dur i és que encara no l'he pogut dur ni un sol dia. El meu horari m'impedeix acompanyar-lo i la veritat, això pesa... No he vist ni la cara de la senyoreta, una senyoreta que és nova perquè la de l'any passat ha quedat "segrestada" a P3. Això ens ha fet molta llàstima a tots perquè la resta de mestres han promocionat i la nostra ha estat l'única que no ho ha pogut fer però ves, què hem de fer? La que tenim ara es veu que és prou maca, l'Andreu està molt content i amb això ja tenim prou.

Ara em tocarà empapar-me de tot quan vagi a les reunions de la comissió de decoració, aprofitar reunions d'escola, de classe... Hauré de fer de tafanera com i quan pugui així que aquest curs seré la mare "preguntona" de l'any. Per sort, l'escola de l'Andreu és un llibre obert. A més, el porta el papa i això està molt i molt bé.

Social Media Freelance

Social Media Freelance és la nova professió d'en Jordi així que a partir de ja, aquestes paraules marquen un abans i un després en la seva carrera professional.

Després d'un parell de setmanes o tres (ja m'he perdut) amb algunes entrevistes i algunes propostes ha decidit que treballarà pel seu compte. Sé que no ha estat una decisió fàcil per a ell tot i que era una cosa que sé que desitjava fa molt.

En Jordi sempre ha tingut a la ment treballar pel seu compte. Ja va tenir una empresa i el fet d'haver de sortir d'aquesta li va suposar un bon disgust. Després d'aquella sortida va treballar per altres empreses i tot i que en algunes ha estat molt bé en el fons sempre ha desitjat portar el seu propi projecte. El noi ens ha sortit emprenedor...

El cert és que a mi aquesta decisió em provoca una mica d'angoixa. No sóc gens "aventurera" i sempre prefereixo "pájaro en mano que ciento volando" així que valorant les ofertes que tenia segurament jo m'hagués quedat amb la que era més fàcil i còmode.

Tot i així he decidit animar-lo a triar el que realment vol i desitja. No sé si és bon moment per emprendre aventures però està clar que tampoc ho és per refiar-se d'una feina i pensar que serà per tota la vida. Així que què carai! Sempre podem rectificar, no?

A més, treballarà des de casa i això és un luxe!

11 de setembre

Quan gairebé no existeixen paraules per descriure tot el que vam sentir en aquest dia tan especial... Només puc dir que em sento orgullosa d'haver format part d'aquest clam del poble català, orgullosa de la meva terra, de la meva nació.

Visca Catalunya i Visca els catalans!

Dieta?

Sí, ja ho poso amb un interrogant perquè la intenció hi és però fer-la ja és una altra història i és que des que vaig tenir en Biel que fer dieta és aquella fita que mai aconsegueixes.

Ara tornarem a la rutina així que m'he animat a intentar-ho una vegada més. M'he plantejat però fer-ho d'una manera serena, sense agobios i sense bogeries. L'objectiu principal doncs serà aconseguir mantenir una dieta prou sana i equilibrada intentant evitar fregits i marranades diverses.

A veure si ho aconsegueixo!

Siiiiii! Començaré el curs!

Aquest matí han hagut de nou nomenaments però aquesta vegada han estat ben diferents. A les 9h i poc una noia em deia que ella ja havia pogut veure la destinació així que he provat i BINGO! Tinc escola!

No em puc pas queixar perquè m'ha tocat una jornada completa a Cardedeu així que de casa a la feina tinc 10-15 minutets en cotxe. Ja tocava una destinació a prop...

A la credencial posava que la substitució és fins el dia 28 d'aquest mateix mes però en anar a l'escola i parlar amb la direcció m'he trobat una altra sorpresa i és que segurament s'allargarà tot el curs. La noia que substitueixo té una malaltia greu i el procés de recuperació és llarg.

La veritat és que quan ho penses fredament sap molt greu que a la nostra feina la desgràcia d'una persona d'una sigui l'oportunitat de treball d'una altra però els mestres s'han de substituir i aquesta per ara és la meva feina malgrat em sàpiga greu.

La gent de l'escola d'entrada m'ha semblat maca que això ja està molt bé. Si m'he de trobar sorpreses desagradables millor que no me les trobi el primer dia i estic encantada perquè m'ha tocat ser tutora de cinquè. Crec que ja ho he dit alguna vegada però m'encanta el cicle superior així que genial. A més, el curs passat també duia un cinquè i això vulguis o no és un gran què.

I res, ara ja tinc una carpeta amb molta informació per assimilar (començar el mateix dia que els nens em farà anar una mica coixa d'informació el primer dia), he d'anar a comprar la meva super agenda rosa cursi de cada any i preparar-me per començar un curs que serà dur en quant a retallades i lluita contra el que ens estan fent.

Ara, a mi la il·lusió per la meva feina no me la treu ni el Mas, ni la Gripau ni cap beneït d'aquests que tenim com a governants.

Rutina

Aquest any el primer en engegar la rutina a casa ha estat en Biel i és que ahir ja va començar l'escola bressol de nou.

El cert és que jo tenia una mica de por a la seva reacció. Aquest estiu hem estat molt temps junts (l'últim mes d'escola bressol ell ja no va anar) i això ha fet que el seu grau de "mamitis" augmentés fins al punt que quan em perdia de visita ja es queixava. A més, les últimes setmanes també ha estat molt amb en Jordi així que s'han juntat la "mamitis" i la "papitis", unió terrible de cara a la guarde.

Doncs bé, una vegada més en Biel ens ha sorprès. Ahir vam anar a acompanyar-lo en el seu primer dia i va anar molt bé. També cal dir que vam aprofitar un moment de despiste del nen per marxar (encara no entenc com hi ha pares que allarguen i allarguen l'acomiadament quan el que provoquen és més angoixa en els seus fills) i quan el vaig anar a recollir la noia que està amb ell aquest any em va dir que havia estat molt bé. Només va tenir un moment de fluixera a l'hora del pati però la resta del matí va anar rodat. És un campió!

Així que res, ja tenim un membre de la família en plena rutina tot i que aquesta setmana fem una mica d'adaptació. Ara faltem la resta...

Cactus

Un dels comentaris de l'anna al post d'ahir m'ha fet pensar en un escrit que tenia en ment ara fa uns mesets i és que a principis d'estiu em vaig emocionar molt amb la idea de tenir unes maduixeres. Tan contenta estava jo que pensava escriure i tot sobre la meva aventura amb elles!

Les maduixeres havien de servir perquè l'Andreu les "visqués". Així també teníem una activitat per fer junts i totalment relacionada amb el respecte per la natura. Que maco sona, oi? Em vaig oblidar però un petit detall i és que la meva relació amb les plantes és... Com ho diria... Nefasta?

Així doncs, les maduixeres van durar el que poden durar amb una cuidadora com jo. Res i menys! Això sí, durant les escasses setmanes que van estar a casa va ser divertit. Admeto que això de les plantes no és "lo mío". Sempre se'm moren i és que sóc incapaç de ser constant i donar-lis les atencions que necessiten i per tant, sempre acaben mortes.

Les úniques plantes que resisteixen al pas del temps a casa meva són els cactus. Clar, si ja se'm morissin unes plantes que pràcticament no necessiten res seria per matar-me. Així que he decidit que el lloc que ocupaven les maduixeres serà ocupat per uns cactus.

Fa temps vaig tenir una aloe vera que va durar molt i molt (de fet no la tinc perquè durant la mudança la vaig deixar a l'altra pis) i ara estic disposada a tenir-ne una altra. El cert és que és una planta que va molt bé. Quan alguna vegada ha sortit algun granet poc desitjat, alguna vermellor a la pell o cosetes per l'estil, l'aloe ens ha fet servei.

Què més vull? Una planta que cura i a més no s'ha de regar. No és perfecte per a mi?

El millor dels meus somriures

Ja fa temps que la crisi ronda pel país. Al principi pensava que la cosa no podia ser massa greu, després va començar a caure gent del nostre voltant i ara ja ens ha colpejat a la cara directament.

La setmana passada no vaig obtenir cap destinació i avui han fet fora de la feina en Jordi. Això no ens ha agafat massa de sorpresa, ja veiem moviments estranys des de fa algunes setmanes però divendres vam tenir una notícia que ens alarmava del tot. Havien fet fora un parell de nois que treballen colze amb colze amb i ell i ja se sap allò de que "cuando las barbas de tu vecino veas cortar...".

La qüestió és que ara mateix estem els dos a l'atur. Bé, jo intentant aconseguir el certificat i ell que no sap pas si cobrarà res per merders d'autònoms i demès.

I com em sento? Doncs sincerament estic molt amoïnada però molt molt amoïnada. En Jordi sempre ha trobat feina de seguida però ostres, no sé, la cosa pinta ben magra.

Tot i així avui, com cada dia, intento treure el millor dels meus somriures. Fa uns anys segurament estaria plorant i fent un drama. No sóc una persona gens optimista i les coses se'm fan una muntanya de seguida però no sé, ara és diferent. Tinc dos nens fantàstics que cada dia em fan riure amb les seves coses i només per això ja val la pena intentar ser positiva i veure les coses des d'una altra perspectiva.

Ahir una amiga em deia que quan es tanca una porta s'obre una finestra i altra em deia que, de vegades, no es necessita massa per ser feliç. Això últim m'ho deia després que els petits ho passessin genial després d'anar a veure els focs artificials de Granollers a dalt d'una muntanya. Ves, té raó, molta raó!

I ara és quan traiem el plan B i aquest comença perquè el Jordi busqui feina una mica més a prop de casa. Ens dóna igual si cobra menys però ens agradaria que estigués més per aquí i que gaudeixi més dels nens. Aquest últim any ha estat molt esclau dels horaris i això ha fet que els veiés poc (de retruc a mi també clar).

No sé, potser és el moment de tenir una cosa que ens aporti menys a nivell econòmic i més a nivell familiar. Potser tot això de l'acomiadament té un final bo o simplement m'enganyo pensant que tot té un per què i no pot durar massa la turmenta.

Sigui com sigui penso intentar treure cada dia el millor dels meus somriures.

Natació

A casa hem deixat passar sempre el tema de la natació ja sigui per un motiu o per un altre.

El complex esportiu que ens queda més a prop de casa té uns horaris que pel meu gust són força difícils pels nens. Els cursets de nadons dels dissabtes sempre eren cap a quarts d'una (hora de dinar) i els de nens més grans són a les 9h del matí (massa matinar per un dissabte, a l'Andreu li agrada molt dormir).

Els horaris entre setmana ja són més raonables però el no saber mai on treballaré m'impossibilita el comprometre'm amb un curset d'aquest tipus per las tardes. Si no els puc dur jo mateixa no vull obligar a ningú a fer-ho.

A banda d'això, l'Andreu tampoc s'ha mostrat mai massa interessat per la natació així que hem arribat a P4 sense anar-hi.

Ara però la cosa ha canviat. El petit porta ja força setmanes dient que vol anar a natació, que li agradaria fer piscina i aprendre a nedar així que la mama s'ha posat a buscar llocs on poder fer un curset i... Aconseguit!

En un dels pobles de per aquí al costat fan curset de natació els dissabtes al matí a una hora raonable i a un preu molt assequible així que demà mateix anem a apuntar-lo (espero que quedin places). A més, un amiguet de la seva classe farà el curset amb ell així que tenim l'Andreu ben content.

A veure què tal va!

Nomenaments

Avui és aquell dia en que els mestres ens sentim com al sorteig de Nadal. Amb el numeret a la ment i esperant que els "niños de San Ildefonso" cantin el nostre.

La cosa pinta molt malament. Ahir es van fer nomenaments en altres serveis territorials i van sortir molt poques places. Tots sabem que això es deu a que algunes les estan guardant per la propera setmana (així comencem més tard i per tant se'ns paga una setmana menys) i a les punyeteres retallades.

Fa uns anys els nomenaments eren presencials. Això vol dir que tu anaves a una escola on un senyor et donava una llista amb totes les places que hi havien. Més tard aquest mateix senyor anava cridant per ordre i quan et tocava triaves allò que volies o que havien deixat. Feia mandra passar aquelles hores allà però hi havia transparència, una cosa que manca des que s'han instaurat els nomenaments telemàtics. Uns nomenaments que et tenen retinguda davant del pc tot un matí amb els dits creuats esperant.

Avui és el dia en que em toca patir tot i que no tinc massa fe. Això sí, no tot és negatiu, aquest any no estic tan amoïnada pel tema transport. Sort que em vaig treure el carnet! Tot i que no faria cap lleig a una mitja jornadeta ben a prop de casa.

Creu-ho els dits! 

Vacances... Segona parada: Navarra!

El dia 18 arribàvem a Navarra i la primera parada obligatòria era Pamplona on vam dinar per carregar piles.

El cert és que no puc opinar massa sobre Pamplona perquè va ser una visita molt "relámpago" però de la resta... Què dir de la resta de llocs on hem estat? Simplement, m'he enamorat de tots i cadascun dels pobles als que hem anat.

Vam començar el nostre recorregut per Zugarramurdi on vam poder visitar la cova de les bruixes; un indret preciós i de molt fàcil recorregut per als nens.

Al dia següent fèiem marxa fins a San Sebastian i he de dir que va ser arribar allà i sentir amor a primera vista. Em va encantar! Vaig trobar que és una ciutat amb molt encant. La part antiga és simplement meravellosa, amb aquells carrerons plens d'història i de vida actual alhora. La gent omplint els carrers amunt i avall i la nit... Mmm... Quina nit! Plena de vida i com no, de "montaditos". Simplement genial!

Vam visitar també indrets com Sant Jean de Luz...

Elizondo.

I Etxalar.

Aquests dies també hem gaudit molt de la natura. Hem passejat pels boscos del Señorío de Bertíz (queden pendents els jardins).

Vam estar als embalses de Leurtza on els petits es van donar un bany.

I vam visitar les coves d'Urdax.

Han estat unes vacances genials que hem gaudit al màxim tots quatre. Els nens s'han portat molt bé i nosaltres hem pogut fer la marxa que ens agrada fer.

Jo, a més, torno amb la sensació que els pobles del Nord de Navarra i els del país basc senten certa germanor amb Catalunya. Sembla que quan dius que ets català se't rep amb cert respecte i "carinyo". Vaig parlar amb un noi d'un poble del País Basc i em va dir que la cosa del nacionalisme uneix i ves, potser té raó. Sigui com sigui, allà et sents bé.

Ah i no puc deixar d'explicar una anècdota. En arribar al càmping on ens vam allotjar ens vam trobar amb una parella que porta les nenes al cole de l'Andreu i que ens coneixem perquè les dues som membres de la comissió de decoració. Així que els petits van poder compartir estonetes de joc amb unes amigues. Certament, el món és un mocador!

Hogar dulce hogar

Després de tretze dies fora de casa per fi som aquí i dic per fi perquè a mi les vacances m'encanten però arribar a casa també és tot un "gustazo". Seure en el teu sofà, dormir en el teu llit... No té preu!

Ara toca gaudir de les festes majors de Granollers, intentar posar una mica d'ordre en els horaris, patir per la destinació d'aquest curs, anar al ginecòleg... Tota una sèrie de coses que indiquen que el final de l'estiu està molt a prop.

A disfrutar del que queda!

Vacances... Primera parada: Saragossa!

Escric des d'una mini tauleta en una terrassa d'una casa en el Vendrell. Aquí la xarxa no és esplèndida i la taula es belluga sense parar però ja tenia mono de blog. Tenia ganes d'escriure i compartir així que aquí estic, disposada a explicar una part de les vacances que finalment han resultat ser la mar d'entretingudes i boniques.

Des del mes passat que tenia posat l'ullet en un camping a Sunbilla (un petit poble de Navarra) així que ens vam animar i vam reservar una mobil home per una setmana.

Dies abans de marxar arribava el "notición", al Jordi li donaven una setmana més de vacances així que jo encarava aquests dies amb més ànims encara. Per si algú no ho recorda, fa un parell de setmanes o tres podria haver protagonitzat "mujeres al borde de un ataque de nervios" en versió catalana.

Bé, a lo que voy!

Havíem de marxar a Sunbilla dissabte però dimarts al Jordi i a mi ens va començar a picar el gusanillo. I si feiem primer una paradeta per Saragossa? Fa anys vam estar visitant el monestir de pedra i ens vam quedar amb ganes de tornar (jo ja he anat quatre vegades i no em canso). Així que ens vam posar a buscar hotelet i dijous marxàvem disposats a recòrrer aquell paratge amb els nostres enanos.

La veritat és que va anar molt bé, els hi va encantar!

S'ha de dir que juguem amb l'avantatge que el petit és una petita màquina de caminar i aguanta excursions llarguíssimes sense queixar-se gens ni mica. Els dos petits van gaudir molt dels diferents paissatges, les fonts naturals, el riu, les cascades on fins i tot van ficar el cap... I nosaltres ho vam passar la mar de bé veient que als petits els hi agradava tant tot allò, que podem compartir coses que fins ara només eren nostres amb ells.

Evidentment no va faltar la visita de rigor a la plaça del Pilar i el passeig pels carrers de la part més antiga de Saragossa.

Van ser només un parell de dies però molt intensos i divertits!

Vull marxar amb els avis!

Aquesta és la frase que l'Andreu em va deixar anar la setmana passada en saber que els seus avis marxaven al càmping. I allà està el bandarra, passant-s'ho d'allò més bé sense recordar-se dels seus pares.

Cria fills! :-P

A pipi!

Fa unes setmanes en Biel va començar a observar-nos molt i molt cada vegada que un de nosaltres anava al lavabo. Tots (inclús l'Andreu) molt pacientment li anem explicant que fem pipi o caca (sí, els nostres moments All bran tenen públic).

Al principi només ens mirava mentre repetia "a pipi a pipi". Mica a mica va començar a senyalar el seu bolquer mentre nosaltres estàvem asseguts i això va donar pas a intentar baixar-se'l per fer el mateix que nosaltres. Així que vaig decidir que era hora de rescatar un dels super orinals de l'Andreu perquè ell també pugui seure. Què content està!

Cada vegada que veu que algun de nosaltres va al lavabo comença a cridar "a pipi" mentre agafa l'orinal. Aleshores li baixem el bolquer i ell seu la mar de content. La veritat és que encara no ha fet un sol pipi allà dins però penso que és important que el petit comenci a mostrar interès pel tema del pipi i la caca fora del bolquer.

I penso que tot aquest interès l'ha dut a fer un gran avenç en quant al control d'esfínters i ara cada vegada que es fa caca o pipi al bolquer ens ho diu.

Que gran es fa el meu petit!

El dret a decidir

Cada dia estic més convençuda que tenir al govern al PP ens està duent a una època on els nostres drets s'estan veient atacats de manera directa i constant. De vegades els atacs venen més camuflats i d'altres et donen a la cara com una bufetada amb la mà oberta.

L'última bufetada ben donada i amb tota la mà ben oberta ens l'està intentant donar el Gallardon (aquell que es suposava que era el més moderat de la colla). El senyor aquest (per dir-li d'alguna manera) està disposat a acabar amb el dret a l'avortament quan hi ha malformació del fetus i alhora vol retallar l'ajuda per la dependència.

BRAVO! Quina genialitat! No només condemna a famílies i a nens a patir de per vida sinó que a sobre els hi treu els recursos que fins ara tenien per poder tirar endavant. Ostres tu, quina manera més maca de passar a la història.

La veritat és que no sé si la gran idea es deu a que està malament del cap o ve donada per l'ambició de fer-se un espai dins el partit veient que la Espe és molt més estimada que ell. "Anem a radicalitzar-nos que sinó no fem res" haurà pensat. En qualsevol cas em sembla una decisió molt inhumana.

Tenir un fill discapacitat implica moltes coses tant per la família com pel propi individu. Evidentment cada persona és lliure de dur al món al seu fill. Si una dona coneix que el seu fill té una malformació i tot i així el vol dur al món doncs és el seu dret però si pel contrari aquesta dona no està disposada també és el seu dret.

De fet, crec que la decisió de dur un fill al món sempre ha de ser de la dona tant si el fill té una discapacitat o no. No és que jo pensi que l'avortament és una cosa que s'hagi de prendre a la lleugera ni molt menys. Jo fa uns anys tenia molt clar que si quedava embarassada sense voler avortaria però reconec que des que tinc fills la meva visió ha canviat molt. Per mi un avortament ara mateix té la cara d'en Biel o de l'Andreu i segurament seria una cosa duríssima. I per això mateix penso que l'avortament no deu ser una cosa gens fàcil.

No crec que una dona que avorta va on sigui a perdre el seu fill tan contenta i feliç. No crec que aquesta decisió sigui fàcil ni que el després tampoc ho sigui. Per això no entenc perquè ens intenten fer veure que les mares que avorten o bé no saben el que fan o són éssers malignes capaços de fer aquesta atrocitat. No entenc com es suggereixen idees com que les mares que van a avortar abans haurien de veure una ecografia del seu futur fill... Què és això? Algun mode de tortura?

A mi sincerament em sembla que estem fent passos de gegant enrere i mentre el país se'n va a la merda tots aquests fascistes no fan més que perdre el temps en tocar-nos la moral amb coses que s'havien aconseguit amb molt esforç. Ells mateixos, jo penso que la revolta està més a prop del que es pensen!

I tothom opina

Em fa molta "gràcia" la mala costum que tenen algunes persones de respondre quan tu ni tan sols has preguntat. Aquesta frase és el meu estat del facebook avui perquè això és el que penso generalment i aquest cap de setmana amb més motiu.

Imagino que tots ho fem una mica això. És inevitable que opinem quan ens expliquen alguna cosa... Bé, suposo que hi haurà gent que no ho farà però vaja... El que em fa més ràbia però són aquelles persones que et deixen anar una frase d'aquelles apocalíptiques (com diria el Piqueras) quan tu deixes anar una possibilitat.

Entro en detalls. En Jordi i jo tenim en ment la idea de tenir una altra criatura. És una idea que va i bé. Reconec que tinc dies en els que seria mare una altra vegada amb els ulls tancats i dies en els que la sola idea em posa els cabells de punta. Imagino que això és la traducció d'unes ganes boges que es barregen amb molts dubtes també.

L'altre dia hi havia les tietes del Jordi i parlant sobre els meus petits una d'elles em diu que són molt macos però que tenen una marxa increïble. A continuació surt una frase que sento molt "mare meva, jo ara mateix no podria". Fins aquí tot bé fins que arriba el següent comentari que és: "com per tenir un altre, no?".

I jo que sóc com sóc i el que em passa pel cap ho dic, deixo anar un: "doncs mira, no t'estranyi que tingui un altre perquè ens faria il·lusió".

Aquí les cares de les tietes es transformen i es converteixen en una careta de sofriment. " Què dius? Amb la feina que donen" "Però tal i com estan les coses com heu de tenir un altre?" I la millor de totes: "Pobre avi, amb lo cansat que ja va" (referint-se al meu sogre clar).

Una que es educada decideix callar i continuar la conversa només amb el marit d'una d'elles que amb molta curiositat em pregunta si vull un altre fill perquè vull una nena o perquè em fa il·lusió un altre. Amb ell sí que xerro i encara que sembli mentida, és l'únic que acaba amb una frase que m'agrada "això és decisió vostra i els nens sempre són una alegria".

Por partes señoras... Amb la feina que donen! I és que me la faràs tu la feina o què? Vindràs a casa meva a cuidar-lo? Eh que no? Doncs un problema menys que tens. Tal i com estan les coses... Això ho he pensat jo més d'una vegada. Oh i tant que m'amoïna però si la teva filla o el teu fill ara mateix decideixen tenir el primer també els hi diràs això o només és perquè jo ja en tinc dos?

I per últim! Pobre avi? L'avi està boig amb els seus nets i no deixa de trucar quan no els veu, de dir-me que els hi deixi quedar més estona. L'avi i els nens s'adoren i no parlem d'un avi de 80 anys sinó d'un que no arriba als 60 i que li cau la baba gaudint del seu net.

El pitjor és que aquestes tietes no són les úniques que fan comentaris negatius. El pitjor és que fins i tot la meva pròpia mare em deixa anar perles com: "uuuufff! Què dius? jo no ho faria".

No, clar que tu no ho faries, em vas condemnar a ser filla única tota la vida i potser és per això que ara no et vull imitar!