Nadal i contenta!

Ja portem força dies immersos en tot el que suposa el Nadal... família, taules de menjar que mai acaba, amics, regals, il·lusió dels més petits... I a mi m'agrada i molt!

I és igual agafar uns quants quilets de més perquè ja es perdran, trobar els carrers plens de gom a gom perquè ja es buidaran, anar a dormir tard perquè ja tocarà matinar, seure a una taula i no aixecar-se gairebé fins la nit perquè ja vindran les presses després de dinar... A mi m'és igual tot perquè és nadal i estic contenta.

Sóc un nen molt gran!

A casa pensàvem que seria un autèntic calvari treure-li el xumet al petit ja que a la que ens despistàvem el tenia a la boca. Va costar horrors treure-li l'hàbit d'agafar la pipa en quant arribava de l'escola i per la nit no l'oblidava cap dia. Bé, ni a la pipa ni als seus nenes (les mantetes de consol que corren encara per aquí).

Així doncs, ens hem estat preparant el terreny i li hem explicat que si dóna la pipa als reis segur segur que li porten un regal ben gran; un regal de nen gran clar, perquè si els reis et veuen amb xumet et porten regals de bebè. El pobre ens anava dient que sí però jo crec que en el fons pensava que els reis són una mica punyeteros per dedicar-se a treure pipes als nens.

La qüestió és que estàvem patint perquè ens imaginàvem unes nits molt i molt llargues després del regalet als reis. Doncs bé, el meu fillet petit se'ns va plantar al davant ja fa uns dies i amb aquella cara d'home decidit que posa ell quan vol ens va dir: "avui ja no vull dormir amb la pipa perquè sóc un nen molt gran".

I dit i fet, tu! Pensàvem que arribaria la nit i no recordaria pas la promesa però la va recordar i no ha tornat a demanar més el xumet perquè és un nen gran i no el necessita. Ah! I tampoc necessita els nenes perquè si ja no porta pipa, nenes tampoc "mama, que ja sóc gran".

I mira, ens hem tret el tema d'una revolada i tots contents perquè ha estat decisió seva i no ha estat necessari passar per cap calvari. Tot ha anat rodat... Ara, no fa falta que digui que a la mama no li ha estat tan fàcil veure que ja es queda sense bebè però bé, què hi farem? C'est la vie!

La reproducció dels peixos...

I sense que facin falta paraules!

La carrera equivocada

Fa alguns anys que hi rumio i ara ho sé, definitivament em vaig equivocar de carrera. No de la de mestra no, però sí de la d'especialista... l'educació especial no és el meu i aquest any (un any dur) ho estic comprovant de primera mà.

Aquest curs he estat nomenada com a mestra d'educació especial i com a mestra d'audició i llenguatge (bé, això últim ha estat una de tantes pifies que fa el Departament) i confesso que no sóc del tot feliç amb el que faig.

Cada dia vaig a l'escola i puc assegurar que dono el millor de mi mateixa i intento fer la meva feina el millor que sé. He establert uns vincles afectius molt macos amb els alumnes que porto, són nens amb carències i els agafo en petit grup, això fa que hi hagi molta estima entre nosaltres. També estic aprenent molt, és gairebé com fer un master de la meva carrera a passos accelerats. Descobreixo també altres aspectes de les escoles, coses que quan et tanques en una classe i no voltes no ets sempre capaç de veure.

És un any de molts aprenentatges però tot i així noto que em falten cosetes com pensar en "el meu grup", en com ensenyaré les divisions, quina feina farem de plàstica, com anirà la propera sortida... Coses que a mi personalment em donen la "vidilla" del dia a dia. Tinc molt clar que trobo molt a faltar la tutoria, ser la responsable d'un grup i tenir una bona colla al meu càrrec.

Tinc molt clar que hauria d'haver fet primària!

L'anglès... és fàcil?

Jo ho tinc molt clar, no ho és gens de fàcil! De fet, és la meva assignatura pendent però en aquests moments no m'hi podria dedicar ni volent. Els petits i la feina acaparen la majoria del meu temps i el poc que sobra el dedico a coses més lúdiques.

La qüestió és que sempre penso que m'agradaria que els meus fills arribin a grans amb un anglès com a mínim passable. Que els permeti viatjar i tenir oportunitats que jo no podria tenir degut a aquesta mancança.

Vaig estar donant voltes a aquest fet durant molt temps i al final en Jordi i jo vam decidir contractar una mestra particular perquè vingués a fer classes als petits a casa. Pensem que la manera més natural d'aprendre és que vingui una persona i els parli en anglès, jugui amb ells, prepari activitats que es basin en els seus centres d'interès... Vaja, que jo m'havia muntat una pel·lícula del que seria "mi anglès ideal".

Després de buscar vam arribar fins una noia que dóna força classes d'anglès i a més és de confiança (allò de que és família d'una coneguda i tal), vam parlar amb ella i vam acordar com ho faríem. Sempre pensant que quan siguin més grans ja podrem recòrrer a altres métodes...

Bé, avui ha estat la primera "classe" d'anglès i el cert és que no sé si durarà la cosa. Que jo sigui mestra suposo que també em condiciona i fa que em torni més exigent però no és el que esperava. D'entrada jo pensava que la noia podria estar pels dos petits i ja he decidit que no, que millor m'enduré en Biel i el que es quedarà serà l'Andreu. Els dos junts són un perill i pel que he vist, no els sap reconduïr.

A banda d'això, també entenc que és molt difícil treballar amb en Biel i l'Andreu a l'hora ja que estan en moments molt diferents i un distreu l'altre. Ara caldrà veure com ho porta l'Andreu perquè a ell se l'ha de guanyar i no sé si ho aconseguirà ja que de moment considera que l'anglès "és un rotllo". 

De cuando yo leía...

Res, no ho aconsegueixo. M'ho he proposat una i una altra vegada però no aconsegueixo treure temps per agafar un llibre i acabar-lo...

Tinc alguns en el punt de mira i fins i tot un de començat però el rellotge no m'acompanya i passen els dies, les setmanes i els mesos i ni acabo el que tinc començat ni compro d'altres.

Temps enrere quan no tenia cotxe (ostres, que lluny em sembla) i anava a la feina en tren era una autèntica màquina devoradora de llibres. Podia passar el trajecte sencer amb un llibre entre les mans i totalment ficada dins la història. Aquests moments ja han desaparegut totalment del meu dia a dia, ara vaig en cotxe i evidentment la comoditat no té preu. Tot i així hi ha dies que trobo a faltar aquelles estones que eren només per mi i que em permetien fer una cosa que m'agrada.

El cansament també passa factura i és que tenir dos petits com els meus per casa esgota. Hi ha dies que els fico al llit i jo hi vaig al darrera i quan m'he proposat llegir un llibre no he aconseguit avançar més d'un parell de pàgines.

I ara he decidit que no lluito més contra el temps, que quan les ganes vinguin vindran... Com escriure aquí... com seguir llegint i comentant... Quan tot arribi simplement arribarà.

I van 34!

Avui en faig 34 (aquest any ja no sentiré allò de l'edat de Crist) i tot i que no ho podré celebrar per diferents motius (un d'ells la varicel·la d'en Biel), estic contenta.

Avui als meus 34 anys miro al meu voltant i m'agraden la majoria de coses que veig. Sempre hi ha coses a millorar, a polir o que m'agradaria canviar però en general estic satisfeta amb tot.

Als meus 34 puc dir que sóc feliç i això ja és tot un regal!

De Caillou fins els...

Doncs sí, malauradament a casa ha arribat la dèria pel Caillou i això és insofrible.

En Biel el demana cada dia i jo he estat capficada en trobar algun aspecte positiu al "repelente niño Vicente" però que va, no hi ha per on agafar-lo! El cert és que alguna cosa deu tenir perquè als nens els agrada però mirat des de la perspectiva de l'adult és horrible tant de sucre.

Aquella família fa dentera! Tanta perfecció, aquell to de veu sempre condescendent, aquelles xerrades interminables... Tot, absolutament tot és el contrari del que passa en qualsevol família normal. O això o és que a la meva família som bàrbars!

A mi en Caillou em fa ràbia! Ell, la mare, el pare, els avis, els amics... Crec que ja no puc ni veure al gat.

El pitjor de tot? Que ara en Biel ja no ens diu "papa" ni "mama" sinó "mamá" i "papá" i clar, amb tanta desviació d'accent ha canviat fins i tot el "tete" pel "teté". Uf! Quant mal ens està fent en Caillou!

PD: Que ningú esperi ara una foto del Caillou per il·lustrar el post perquè em nego.

Silenci

Massa pel meu gust. Tot s'ha de dir...

Llits de 90

Ahir vam anar a comprar uns llits nous pels nens. En Biel encara dormia a la cuna, sense barreres però a la cuna i l'Andreu tenia un llit d'aquells d'Ikea de 1,60 per 70. Així doncs en Biel necessitava un llit urgentment i tot i que el de l'Andreu hauria pogut durar una mica més doncs ja posats canviàvem els dos...

Els llits els vam comprar de 90 i quan els vam posar a l'habitació i els vaig veure tan grans, no vaig poder evitar sentir una mica de "morrinya". He de reconèixer que últimament em passa molt això d'adonar-me com de sobte que m'estic quedant ja sense bebitos a casa i la veritat és que em fa molta llàstima.

Per això allargo tot el que puc el moment "baby" amb en Biel perquè és el meu petit i perquè té un caràcter que em permet fer-ho. Li agraden els mimos, els bracets, les pessigolles, portar els seus ninos tot el dia a la mà i dormir amb la pipa. I mentre hi ha molta gent que sembla que té pressa perquè el meu fill deixi algunes coses i es faci gran, he de dir que jo no en tinc cap. Potser és l'últim bebè que hi ha a casa i això s'ha d'aprofitar perquè sí, sóc una d'aquelles mares a les que li fa llàstima que els seus fills de vegades es facin massa grans.

La castanyada!

No sóc de dir "NO" a cap festa però reconec que aquesta imatge m'ha fet gràcia i és que no cal que perdem o substituïm tots els costums de la nostra terra, oi?

Dansa polinesa

I obrint un nou capítol de "Esther y sus locuras" ens trobem en el món de la dansa Polinesa.

Com ja sabeu, el passat abril vaig intentar endinsar-me en el món del Bollywood i he de dir que em va encantar! Trobo que és un ball molt divertit i maco alhora però per problemes del tipus: em vaig apuntar amb dues amigues i em van deixar tirada, vaig triar l'horari perquè li anava bé a una de les que em va plantar i el grup està tan avançat que semblo un ànec marejat al costat de les altres, ho vaig acabar deixant.

Em vaig quedar però amb el "gusanillo" així que el passat setembre vaig anar a demanar informació a un lloc diferent. Volia triar un bon horari per no deixar-ho més endavant i a més volia anar jo sola, sense dependre de ningú i començant amb un grup d'iniciació per no sentir-me tan perduda. La qüestió és que els horaris de bollywood no m'anaven massa bé però el de dansa polinesa em quadrava a la perfecció amb la meva vida de mestra i mama de dos. Així que vaig anar a una primera classe de prova i em va agradar molt.

El ball en sí és molt maco (i difícil de nassos, tot s'ha de dir) però el que més em va agradar va ser que l'hora i mitja que vaig estar no vaig pensar en res més que no fossin els passos i la pròpia dansa. Vaja, que la meva ment es va lliurar per una estona dels pensaments de l'estil: he d'anar a comprar peix o poso o no una rentadora?

El grupet el formem quatre noies (de les quatre som tres que ens diem Esther. Curiós, oi?) i la profe i he de dir que m'ho passo genial! Ja us dic ara que mai aprendré a ballar amb aquella elegància amb la que ho fan les que saben però una fa el que pot i escolta, vaig millorant, eh? I passar-m'ho... m'ho passo pipa!

Comentaris desagradables

L'altre dia vaig fer un post sobre homeopatia i algú va deixar (com a anònim clar) un comentari que em va semblar de molt mal gust. El comentari deia algo així com "si li haguessis donat el pit ara tindria més defenses".

Suposo que com és d'imaginar ara no em posaré a entrar en un tema com és el pit i el biberó quan tothom que em coneix (encara que sigui virtualment) sap quina és la meva opinió i també que sóc molt respectuosa amb qualsevol decisió que prengui una mare sobre la criança del seu fill sempre que hi hagi una mica de seny.

Bé, torno al tema. El comentari em va semblar molt desagradable i la veritat és que no entenc ben bé la finalitat. Una escriu un blog amb la il·lusió que un dia els seus fills el llegeixin o simplement que alguna persona el descobreixi i es senti identificada o que passi una estona amena i un dia entres i trobes un comentari com aquest i penses: "realment hi ha gent amb molt mala llet i amb molt poca feina". El que és pitjor és que aquests comentaris sempre són a cara amagada. Mai saps de qui venen perquè la persona amb mala llet en qüestió mai dóna la cara. Vaja, que aquí es veu clar que no hi ha cap tipus d'interès en fer crítica constructiva.

Us he de confessar que la meva primera reacció va ser respondre al comentari d'una manera força borde però després m'ho vaig repensar. Cal fer-se mala sang? Doncs no, així que he decidit que tots els comentaris que vinguin com a anònims els esborraré i sant s'ha acabat.

Per cert, sóc jo o ja no ens parlem tant com abans?

El ratolinet Pérez

Ratolinet Pérez o fada de les dents? Jo ho he tingut sempre molt clar. A casa meva era en Pérez el que deixava les monedetes sota el coixí, així que pels meus fills havia de venir ell. I no cal comentar el fet que fessin una pel·lícula de por que es deia la fada de les dents. A veure qui té valor ara de ficar una dent sota el coixí i esperar-la?

Bé, el que no imaginava és que vindria tan aviat i és que amb cinc anys i set mesos l'Andreu ja té dues dents menys amb les que mastegar. El cert és que li han caigut les dues en molt poc temps i crec que se li comença a bellugar una altra tot i que ell diu que no...

Així que hem complert amb la tradició les dues vegades. El xicotet ha preparat la dent, en aquest cas dins d'un tupper sobre una cadira (si la posem sota el coixí amb tant moviment nocturn el ratolí no la trobaria bé) i quan s'ha llevat ha trobat allà els regalets. Uns regalets que són petits perquè ja sabem que un ratolí és petit i no pot dur massa pes... La primera vegada va deixar dues monedetes per la guardiola i un ou Kinder i la segona tres monedetes per la guardiola i dues de xocolata.

No sabeu com està de content l'Andreu! I la veritat és que nosaltres també estem molt contents de veure la il·lusió amb la que el nostre petit espera el seu ratolí.

3 anys...

Demà farà tres anys que fèiem aquesta foto. Demà el petit de la casa fa tres anys que han passat volant (l'eterna frase)...Podria dir moltes coses sobre en Biel però només em ve de gust dir que sóc una mare amb sort per tenir un fill com ell.

Per molts anys Biel! 

Homeopatia

Aquest dimarts tenim hora per començar a fer tractament homeopàtic pel Biel. El cert és que vaig una mica amb la convicció a mitges... Amb l'Andreu vam provar medicacions homeopàtiques i tot i que al principi semblaven que anaven molt bé, després van deixar de funcionar. Tot i així volem provar amb el petit perquè estem una mica desesperats ja amb el tema virus.

L'homeopatia té molts defensors però també té molts detractors. No sé, jo tinc amigues que l'han provat i estan força contentes. Fins i tot tinc un cosí germà que sempre ha estat tractat amb homeopatia i no ha necessitat mai res més. Casualitat? Bon sistema immunitari? Pot ser, però la qüestió és que sempre ha tirat endavant amb coses naturals i sense recórrer a la medicina tradicional.

Jo no sóc pas massa amiga dels extrems en temes de salut així que quan toqui anar al metge anirem i si toca prendre antibiòtic es prendrà però sí que penso que l'homeopatia té una cosa molt positiva i és que ja comença amb la prevenció. Un aspecte que trobo molt important i que no es contempla gens (per no dir res) a la medicina tradicional. Tothom va al metge quan ja hi és el mal i no pas per no agafar-lo i en el cas dels nens penso que la prevenció hauria de ser una cosa prioritària.

La professional que el visitarà és la mateixa noia que m'ha reeducat a mi a nivell alimentari i ves, em dóna confiança perquè encara no m'ha dit cap bajanada ni m'ha venut cap miracle. A veure com ens va perquè estem ja saturats de tant ibuprofé i tantes "porqueries".

Adéu multiesports

L'Andreu porta fent multiesports a l'escola com a extraescolar des de P3 i sempre ha esperat el dia de l'activitat amb moltes ganes ja que s'ho passava molt bé. Aquest any havíem decidit que també l'apuntàvem i l'expectació era doble perquè en Biel també estava apuntat.

Doncs bé, avui han sortit les llistes d'extraescolars de l'escola i aquesta no s'arribarà a fer perquè només hi ha cinc nens apuntats (per obrir una extraescolar ha d'haver com a mínim vuit). I una vegada més la crisi es fa notar perquè els cursos passats hi havia molts nens fent l'activitat i sé per les mares que ho passaven molt bé, almenys la majoria...

Res, demà toca explicar als bitxos que no podran fer multiesports i la veritat és que no sé si buscar una alternativa o no.

Adéu il·lusió... Ja?

Ahir a la nit l'Andreu ens va sorprendre (i no gratament) amb dues afirmacions que ens van deixar bocabadats.

La primera va ser que és impossible que el tió pugui caminar i cagar regals així que a casa el van dur els avis d'amagatotis i els regals els posem nosaltres sota la manta. La segona és que els reis són senyors disfressats perquè un dia li va veure la goma de la barba a un d'ells...

Bé, ja us podeu imaginar com ens vam quedar en Jordi i jo. L'Andreu té només cinc anys així que no m'agradaria que ja perdés la il·lusió per moltes coses. El cert és que ens vam sortir com vam poder... Vam insistir en que són màgics, que existeixen, que hi ha moltes coses que són inexplicables i un llarg etcètera. Ell mentrestant ens mirava amb cara desconfiada i de tant en tant ens deia: "Dieu-me la veritat".

Jo vull creure que tot això ve d'algun nen gran de l'escola perquè és molt estrany que ens tregui aquest tema pel setembre, un mes en el que no hi ha res a l'entorn que el pugui fer pensar en tot això. No m'agrada pensar que tinc un fill tan racional (perquè ho és i molt) que no és capaç de creure en la màgia perquè ja sé que tard o d'hora s'assabentarà de tot, però tan aviat? Em faria molta llàstima.

Així que res, de nou un repte com a pares. Convèncer l'Andreu que no tot té perquè seguir una lògica i per sobretot, ajudar-lo a que conservi la innocència i la il·lusió per aquestes coses tan de nen.

Virus... ja?

Doncs sí, dos dies d'adaptació d'en Biel a l'escola i demà ja a casa. D'això se'n diu començar amb mal peu...

Rutina

Avui és l'últim dia de vacances per tots, demà tornem a la rutina i jo que voleu que us digui? L'espero ja ansiosa!

L'estiu està molt bé al principi. De fet, l'agafem amb unes ganes brutals després de tot un any de feina però quan passen unes setmanes a mi els dies se m'acaben fent llargs, molt llargs. Això de no tenir horaris ni els hàbits tan marcats com sempre al principi t'allibera però després d'un temps em fa sentir com si visqués dins d'un petit caos i això no m'agrada.

Demà tant els nens com jo comencem el curs escolar. L'Andreu comença P5 ja a l'edifici de primària i això el té boig de content. Ves, es sent gran... En Biel comença P3 i tota l'aventura del que suposa l'educació infantil. I jo torno a començar un curs ja que dilluns vaig ser nomenada.

El nomenament d'aquest any no m'ha deixat especialment contenta. Jo sóc mestre d'educació especial però mai he exercit (bé, sí, un mes però evidentment això no és res). Doncs aquest any m'ha tocat la xina! M'han nomenat per fer de mestra d'educació especial i el cert és que estic trista. Jo volia tenir una tutoria perquè és el que realment m'agrada (el que donaria per poder fer sisè amb els meus alumnes de l'any passat!) i a sobre com no he exercit mai, em sento molt molt inútil. Sé que em tocarà treure la pols dels apunts de la carrera i això em té neguitosa... A més, durant les primeres setmanes ajudaré les mestres de P3 amb l'adaptació i això ja ha estat el remate! No sé si ho he dit mai però m'agraden els alumnes ben grandets i clar, els nens de 3 anys massa grans no ho són. Així que d'entrada la cosa no pinta massa bé tot i que està clar que intentaré fer-ho el millor que pugui.

Però tot no podia ser dolent, no? La bona notícia és que estic a dos pobles de casa i arribo a l'escola en 20 minutets i l'altra és que segurament dos dies faré SEP entrant a les 8:30h i això em permetrà sortir també dues tardes mitja hora abans i poder anar a buscar els nens a l'escola. Carai, això em fa molta il·lusió!

Demà tornem a la rutina i jo espero deixar enrere algunes de les coses desagradables que han passat aquest estiu... Sí, aquest estiu no ha estat fàcil. Hem hagut de cancel·lar unes vacances per la mudança, en Biel va caure per una escala i es va fer una fractura cranial força important, una nit ens van intentar entrar a robar a casa quan jo era sola amb els nens perquè en Jordi era de viatge... Vaja, que ens han passat coses que estic desitjant oblidar ben ràpid.

Ara toca deixar tot enrere i encarar el curs, la tardor, l'hivern, el Nadal... Amb molt optimisme i pensant que tot tot el dolent quedarà oblidat en breu i que tot el que està per venir serà millor segur.

Demà pengem la bata...

Demà és un dia especial pel Biel! A les 10:30h del matí anirem a la que fins ara ha estat només l'escola del tete i ja entrarà a la que serà la seva classe, coneixerà la Núria (la mestra de P3) i penjarà les seves coses al penjador.

Demà podem dir que és el primer dia d'en Biel a l'escola de nens grans i el cert és que jo continuo pensant que el veig molt petit per donar aquest pas. Tot i així vaig tranquil·la perquè estic molt contenta amb l'escola i perquè vam parlar amb la mestra l'altre dia i ens va transmetre molta seguretat. La Núria és una mestra que ja fa força anys que està a l'escola i les mamis que conec que han tingut els seus fills amb ella han quedat molt contentes.

Demà serà un dia ben especial i tant l'Andreu com jo acompanyarem en Biel a penjar la bata... 

Divendres musical: La vie en rose

Recordo que quan era petita i obria el joier de la tieta Mariona em quedava meravellada per la cançoneta que sortia d'ell. La tieta em va explicar que la música era la de "La vie en rose".

Han passat molts anys... el joier no sé si encara deu existir, la tieta ens ha deixat però sempre que sento aquesta cançó la recordo perquè és una cançó tan maca com ho era ella.

Somni d'acomiadament.

M'havien parlat d'ells però mai n'havia tingut un fins avui... De matinada he sabut per un missatge que la tieta ja no està amb nosaltres i és que després d'uns dies a l'hospital ens ha deixat per sempre.

Ja ho sabia però suposo que el meu subconscient s'ha volgut acomiadar de nou així que he somiat que entrava a l'habitació i ella encara vivia. Estava tan maca com sempre, tan arreglada i maquillada com a ella li agradava i em deia que havia de marxar però que m'estimava molt. Jo l'abraçada i sortia de l'habitació sabent que no la tornaria a veure més però marxava amb una sensació molt maca.

Ara toca passar per tot el que no ens agradaria mai passar i ara que ella no hi és et sents trist també pels que queden perquè tots ens l'hem estimat molt i molta gent ho passarà molt malament.

Això no ens ho esperàvem pas. Avui dia 69 anys no són tants... I la seva germana (la meva àvia) encara s'ho esperava menys perquè ha viscut aquestes últimes setmanes amb l'esperança d'un petit miracle per la seva germana petita. I ara que es queda sense tres dels seus germans cada vegada es sent més sola i cada vegada té més por de passar pel mateix aviat.

I quan passen aquestes coses només penso que la vida és summament injusta en molts moments...

El primer petó

Estem veient una sèrie d'aquestes que li agraden a l'Andreu i hi ha un noi que encara no ha fet el seu primer petó a una noia...

- Mama, saps a quina noia li vaig fer jo el meu primer petó?

- No ho sé però... és que tu ja has fet el teu primer petó Andreu?.

- Clar, el meu primer petó va ser per tu.

(I aquí la mama es desfà)

Una setmana més de vacances...

Doncs sí, una setmana més perquè així el Departament es pugui estalviar sous de moltes persones que podrien treballar ja des del dia 1 de setembre però sabeu què? És una setmana més per estar amb els meus fills i una setmana més per aprofitar i fer coses.

Que els bombin a tots!

Ja ens hem començat a preparar...

Això ja s'acaba...

Doncs sí, les vacances s'acaben... No em toca tornar a la feina encara (de fet no sé ni quin dia torno) però l'última setmana d'agost sempre em fa sentir que l'estiu pràcticament està esgotat. Aquest any a més en Jordi treballa aquesta última setmana i això fa que la sensació que tot ha acabat encara s'accentuï més.

No em puc pas queixar de les vacances que tinc, que va! Aquest any vaig quedar a l'atur a últims de juny així que he tingut dos mesos reals (algun dia explicaré que els dos mesos de vacances dels mestres no són ben bé dos mesos). Dos mesos de canvis importants perquè ens hem mudat i estic gaudint molt de la nova casa... Dos mesos en els que he tingut de tot... Des de dies genials fins a dies en que he acabat esgotada per gentilesa dels dos petits terratrèmols que corren per casa. Hem tingut Molló parc, Camprodon, Port Aventura... Vaja, que no hem parat.

Però no ha acabat tot no... Aquesta setmana toca estar pendent dels nomenaments (allò que gaudeixo tant) però també toca viure la festa major de Granollers! No sé si heu tingut mai l'ocasió de venir a Granollers per Festa major. Si heu vingut no cal que us digui res perquè ja sabeu com es viu aquesta festa i si no heu vingut mai, us convido a fer-ho perquè us enganxarà.

Bé, vaig a esmorzar que avui també toca tornar a la dieta. Si és que quan dic que s'acaben les vacances...

Me encanta!

Avui no és "divendres musical". De fet, amb les vacances pel mig el post dels divendres dedicat a la música l'he deixat força aparcat. No, no és divendres musical però em ve de gust posar un vídeo que em té "impactada?", "enganxada?"... No sé com descriure-ho!

Fa algun temps que vaig descobrir el programa "Alaska y Mario" i em vaig fer seguidora. Confesso que m'agrada fer de tafanera i riure amb el tipus de vida que porten, un tipus de vida totalment diferent a la meva i que em sembla surrealista de cap a peus.

Ella sempre m'ha agradat, la trobo una dona summament intel·ligent i conseqüent amb la seva manera de pensar i a ell se li va agafant carinyo tot i no tenir massa clar si és realment com es mostra. Dubto si és molt curt o tot el contrari (crec que més bé deu ser aquesta última opció perquè no veig l'Alaska amb un home ximplet).

La qüestió és que no m'he pogut resistir als encants d'aquesta parella tan singular i quan vaig escoltar "Me encanta" ja em vaig desfer enmig de tant surrealisme.

Que la disfruteu! I "ojo" que el vídeo l'ha dirigit un dels més grans, eh?

Icarly versus Mickey Mouse

Els meus fills es porten dos anys i vuit mesos. Realment no és massa temps, és just el temps que et permet allò que diuen les iaies de "criar-los junts". Ara, hi ha coses per les que aquest temps es converteix en un abisme i els gustos televisius en són un clar exemple.

Cal dir que l'Andreu té uns gustos poc convencionals i és que els dibuixos no li agraden massa. Ell prefereix series de pre-adolescent com "Icarly" o "Victorius". Acceptar aquests gustos ens ha costat una mica al seu pare i a mi perquè no entenem com un nen de cinc anys prefereix veure aquestes series abans que uns dibuixos però bé, si li agraden no hi podem pas fer res.

Però clar, tenim un problema i és que en Biel està en l'etapa Mickey Mouse i Caillou (sí, aquest nen que fa tanta tirria) així que quan es posen davant la tele hi ha tota una odissea abans d'arribar al pacte de "un tu i un jo".

Aquestes discussions pels programes a veure es donen des de fa relativament poc i m'ha fet adonar que en Biel no ha tingut la mateixa dedicació que l'Andreu en quant a dibuixos per mirar. Recordo que a l'Andreu li baixàvem el Baby Einstein i no és que el tinguéssim pas tot el dia davant la tele però sí que de tant en tant en veia algun. També veia els telettubies, algun capítol de "Barrio Sésamo" i es feia farts de ballar amb els "cantajocs". Vaja, que li buscàvem coses pròpies per la seva edat...

Amb en Biel ha estat diferent, sempre ha anat a remolc del seu germà i crec que ni sap qui són els Telettubies perquè quan a ell li tocaven aquests tipus de dibuixos l'Andreu ja demanava del Phineas y Ferb o algun d'aquest estil.

No és que em senti culpable per aquestes situacions que imagino que es deuen donar força sovint ja que els petits van una mica arrossegats pel ritme del primer però de vegades sí tinc la sensació que en Biel ha perdut coses per no ser ell el primer. Ara que en Biel ja parla i demana, toca equilibrar una mica la balança i us asseguro que negociar amb dos nens de cinc i dos anys no és gens fàcil però ho intentem de valent i de vegades, fins i tot, ho aconseguim!

Escapadeta...

Aquest estiu ens hem quedat sense poder anar a gaudir de les vacances que teníem planejades. Si anàvem a Cadaqués tal i com havíem planejat la mudança s'endarreria i no ens ho podíem pas permetre... El cert és que deixar d'anar a Cadaqués ens va suposar un "bajón" ja que teníem moltes ganes de tornar-hi però de vegades toca fer sacrificis i aquest ha estat un.

Dijous passat vam acabar la mudança (bé, sempre queda alguna cosa per fer però el més gros ha passat) i ja recuperats de l'ensurt que vam tenir amb en Biel, vam decidir que ens quedem sense Cadaqués però que ens mereixíem encara que fos una escapadeta de cap de setmana així que l'hem fet i he de dir que l'hem gaudit al màxim.

Hem estat a Can Peric, una casa rural preciosa que es troba a Camprodon. Un lloc tranquil on hem estat ben atesos i on hem pogut desconnectar una mica de tot el que hem tingut al cap durant aquestes últimes setmanes. Molt recomanable!

A banda de la casa en la que hem estat molt bé, també hem fet moltes excursions. Hem repetit visita a Mollo parc , hem visitat algun volcà a Olot, hem anat a Prats de Mollo on vam visitar una fortalesa impressionant, hem dinat a Beget i els nens han pogut remullar-se al riu. Han estat tres dies en família on hem gaudit d'estar junts, dies d'aquells que m'agraden i que no haurien d'acabar mai...

Un procés natural

Fa tres dies que vam deixar de posar bolquers a la nit al petit de la casa. Ja feia més d'una setmana que no es feia cap pipi mentre dormia així que vam decidir que el moment havia arribat.

En Biel porta tres nits sense bolquers i llevant-se totalment sec i evidentment l'hem felicitat per aquest gran pas però ho hem hagut de fer amb la boca petita ja que l'Andreu encara no controla el pipi per la nit. Li vam intentar treure fa un temps però no ho vam aconseguir. Dormia mullat i a més s'angoixava així que vam fer un pas enrere i vam decidir deixar-ho estar.

Confesso que ara que hem tret el bolquer nocturn al petit em pregunto perquè l'Andreu no ho aconsegueix. Ja té cinc anys i sembla que aquesta maduració no arriba... La pediatra sempre m'ha tranquil·litzat molt en aquest sentit. Diu que és un procés natural i que tard o d'hora arribarà.

I estic convençuda que és totalment cert. No sé de ningú que hagi arribat als 18 fent-se pipi al llit però és una mica estrany de veure com el teu tros de fill de 5 anys va a dormir amb el seu bolquer mentre el petit dorm només amb el pantalonet.

Final d'una etapa...

Avui hem anat a l'escola bressol d'en Biel a dir adéu a tothom. Aquests últims dies no ha anat degut a un accident que potser algun dia explicaré.

Bé, hem anat a l'escola bressol a dir adéu i aquí s'ha tancat una etapa del petit de la casa. A partir de setembre ja anirà a l'escola de nens grans amb el tete i aquest canvi és un canvi important.

El pas de l'escola bressol a l'escola "de grans" de l'Andreu va anar molt bé, podríem dir que va anar rodat i estic convençuda que el d'en Biel també anirà genial perquè és un nen molt eixerit. I perquè allà l'esperen noves aventures que segur que el fan gaudir d'allò més! Està boig per anar a jugar a aquell pati tan gran i per sobretot per poder jugar a basquet com el tete (bé, aquí tenim una mica de creuament de cables amb el casal).

I a mi em fa molta il·lusió veure'l content amb aquest canvi i què voleu que us digui? per una banda serà un descans a nivell de logística el fet que els dos vagin a la mateixa escola i tinguin els mateixos horaris però per altra banda no puc deixar de sentir una mica de "morrinya" perquè el meu petit ja deixa de ser tan petit i quan a la mami se li acaben els bebès no pot deixar de sentir peneta.

Ais, com passa el temps...

Nomenaments (la historia interminable!)

Doncs sí, arriba l'estiu i amb ell "la historia interminable" dels nomenaments. Quin avorriment! Gaudeixes l'estiu a mitges perquè et toca estar pendent de la "loteria", perquè si et toca pots treballar tot l'any a jornada completa i sinó doncs ja veurem en quines condicions ho fas (si és que ho fas).

Ahir van sortir algunes adjudicacions de places i tal i com esperava, a mi res de res. No m'ha sorprès gens la veritat... Amb el meu número fa uns anys hagués tingut feina per tot l'any sí o sí però al ritme que va la cosa toca esperar. El que fa patir és que cada vegada una té menys clar de quant serà aquest temps d'espera i sincerament, fa por.

En fi, semblava que tenir un partit d'esquerres al costat d'un de dretes havia de fer la cosa més light però que va. Tots són iguals! Allò que es diu de "perros con distinto collar" perquè es veu que ara ERC també té molta presa en que s'aprovi el famós decret de plantilles (dícese de un decreto donde los directores podrán escoger a dedo a los maestros de las escuelas).

Res, que toca esperar mínim fins l'agost així que guardarem la papereta i ja la tornarem a treure quan la senyora Gripau torni a treure el seu bombo.

Divendres musical: Wake me up before you go-go

Una de ben mítica per començar el cap de setmana amb energia!

Nova vivenda

Doncs sí, ja m'ha tornat a picar el cuc i és que sembla que no puc estar més de dos anys al mateix pis. Visc a l'estil nòmada així que quan acaben els fruits canvio de territori... En aquest cas he de dir que el territori ens ha buscat a nosaltres més que no pas nosaltres a ell, la qüestió és que ens mudem.

Fa ja uns mesos vam intentar que els nostres llogaters ens baixessin el preu del pis on vivim i no ho vam aconseguir. Aquest fet sumat a uns veïns de sota bastant poc tolerants amb els nens han fet que em dediqués a buscar i buscar. El cert és que teníem els ulls posats en una caseta, volíem un pati ampli i un lloc sense veïns on els nostres nens puguin ser nens sense que ningú els esbufi.

Bé, la caseta no ha arribat però anem a un pis d'un familiar d'en Jordi que està en una segona planta d'una casa així que no podem dir "tenim una casa" però carai, s'acosta molt a la idea que teníem.

He de dir que la decisió ens ha costat perquè a mi m'agrada molt el pis on som però avui dia tal i com estan les coses s'ha de mirar tot i quan veus que els del bloc del costat paguen uns 200 euros menys que tu pel mateix pis et sents veritablement idiota. Al pis nou tenim preu familiar així que al pagar cada mes no tindré la sensació que estic pagant molt més del que tocaria.

I res, en això estem... En deixar decent un pis i en fer una mudança. Les meves vacances comencen així, amb l'estrès d'un canvi de vivenda però amb la sensació que estem fent el correcte i que a la llarga aquest canvi ens ha d'aportar moltes coses.

Divendres musical: Al mar

Diria que ja he posat en algun altre post aquesta cançó dels Manel. Manel és un grup que no m'agrada perquè els considero molt lents però aquesta cançoneta és diferent. No sé que té però m'agrada i ara la torno a tenir rondant-me pel cap.

Suposo que es deu a que per fi ha arribat la caloreta i tot olora a mar, al mar, al mar...

El recetario mágico

Qui em llegeix últimament sap que he fet un canvi d'hàbits alimentaris força radical del que estic molt orgullosa. Una vegada fets aquests canvis en la meva alimentació només em queda traslladar-los a la família però no és tasca senzilla ja que el meu marit i el meu fill gran se'm resisteixen. De tota manera amb l'Andreu no em puc enfadar massa ja que és un nen que menja gairebé de tot i d'una manera molt sana, el marit ja és una altra cosa... Bé, que marxo del tema!

Doncs l'altre dia pensava que a l'Andreu li agrada molt ajudar-me a cuinar però sempre que cuinem junts és per preparar dolços o pizzes i jo vull que m'ajudi a cuinar altres coses així que buscant i buscant per Sant internet vaig trobar-me amb la pàgina web de "El recetario mágico".

Ha de confessar que em vaig enamorar! És una web en la que es parla molt de la importància de la bona alimentació i es donen receptes per fer amb els menuts de la casa. Hi ha plats que són una meravella i tant em va agradar que vaig decidir que el petit xef de la casa havia de tenir un exemplar del llibre.

Cal dir que l'autora del llibre, la Desiree escriu d'una manera molt dolça i propera i a més té el detall de signar els llibres que es demanen des de la web. Nosaltres vam tenir un petit problema amb l'última pàgina de compra i no sabíem si el podria dedicar al petit. Quan li vaig escriure un mail per explicar-li què havia passat, va parlar amb l'agència de transports per a que li retornessin el llibre i poder signar-lo. Dóna gust comprar així!

I bé, ara que tinc el llibre a les mans puc dir que és genial! Des dels personatges que ens ensenyen a fer les receptes fins les il·lustracions fetes amb un gust extraordinari. Hi ha consells sobre com preparar menjars i informació sobre molts aliments del nostre dia a dia, curiositats sobre alguns plats i mil coses més que interessarien a qualsevol. I les receptes... les receptes enamoren perquè qui no es menjaria un pingüino berenjeno o un búho lenteja?

Res, que estem encantats i ben preparats per convertir-nos en uns grans xefs de la cuina màgica.

Divendres musical: Todo se transforma

Avui acabo el curs escolar 2012-2013 i començo les vacances. El treball d'aquests mesos es transforma en descans, els nervis en energia... hi ha tantes i tantes transformacions... Espero que els que han estat els meus alumnes també sàpiguen transformar tot el que hem fet junts aquest any i ho converteixin en allò que més els serveixi.

Ara sí, bon estiu!

Acabant P4

Doncs sí, l'Andreu ha acabat P4 així que el tenim ben cofoi perquè l'any vinent serà de P5 i això vol dir que serà del curs dels més grans de la comunitat de petits.

No fa ni dos dies que entrava a P3 i ja el tenim acabant P4. El cert és que aquest curs m'ha passat volant (suposo que també es deu a que he treballat a jornada completa) i l'hem viscut d'una manera més tranquil·la. No és que P3 fos un estrès però quan entres nou en un lloc no acabes de dominar i ara doncs mira, ja som una mica "veterans" i això és un grau.

Continuem molt contents amb la nostra elecció i l'Andreu va a escola molt feliç. El més destacable per mi de P4 ha estat que el petit es troba immers en l'aprenentatge de la correspondència so-grafia i ara tot sovint seu amb una llibreta i un bolígraf per poder escriure. L'altre dia fins i tot volia fer un conte!

Aquest matí ha tocat fer la reunió de rigor amb la mestra i el cert és que continuem tenint de tots els colors. L'Andreu és un nen dels que se'n diu "que tira". A nivell d'aprenentatges és molt bo però la mestra continua insistint en que seria encara millor si no es dediqués a fer de policia amb els seus companys. Vaja, que continua massa pendent del que fan els altres i això el fa despistar...

Per altra banda tenim un altre problema i és que necessita controlar-ho tot. És un nen que sap perfectament en quin dia es troba i què toca fer així que si els plans canvien s'enfada i costa que entengui per què no es fa. Aquest problema el tenim també a casa però ja ens hem posat mans a l'obra i esperem que amb una mica d'improvisació les coses canviïn perquè és una cosa que el fa patir.

A banda d'això, l'Andreu continua sent un nen sociable i amb moltes inquietuds. Li agrada molt participar i és molt feliç fent activitats a classe amb els seus companys i amb els diferents mestres. És una petita espongeta i tot i que el seu traç no sempre és del tot proporcionat penso que ho està fent molt i molt bé. Que voleu que us digui... Jo estic molt orgullosa!

Addicta a les hamburgueses vegetals

Ho confesso, va costar que entressin a la meva vida però ara són bàsiques a la meva dieta. Des que vaig dir "hola tofu" que se m'han obert un munt de possibilitats alimentàries i el descobriment per excel·lència pel moment són les burguers vegetals.

Hi ha de tota classe! De carbassó, d'albergínia, jardineres, escalivades, amb bolets, d'espinacs i formatge... N'hi ha tantes per provar que gairebé cada setmana en faig un descobriment.

Ara ja tinc fins i tot la meva botiga de confiança per anar a buscar-les i em sorprèn la quantitat de gent que entra a comprar-hi. Sincerament, tot aquest tipus d'alimentació la relacionava molt amb gent vegetariana i amb altres costums però d'això res, cada vegada hi ha més gent que s'apunta al menjar d'aquest tipus i suposo que això es deu a la preocupació per una dieta sana.

També confesso que estic bastant més "toca nassos" des que em cuido i ara moltes vegades fins i tot m'enfado quan veig que gent propera menja d'una manera molt poc saludable. Si us dic jo que aquesta dieta m'està canviant la vida!

PD: Porto ja perduts cinc quilos i sis-cents grams. Visca!

Divendres musical: Try

Aquesta és la cançó que últimament tinc ficada al cap i no puc deixar de cantar mentalment. La vaig escoltar fa temps i no en vaig fer massa cas però els meus alumnes la demanen tot sovint quan a plàstica els deixo posar música de fons i mira, li he agafat el "gustillo".

La Pink té d'altres cançons que m'agraden però crec que aquesta és una de les millors que té. A banda d'això, trobo que el vídeo està molt ben aconseguit perquè no et deixa pas indiferent... A mi em provoca una sensació estranya que està entre el patiment i l'emoció.

Si us animeu a veure'l ja em direu que us provoca. Bon cap de setmana!

 

La recompensa...

Avui em permeto ser una mica... vanidosa? Però és que aquesta és la recompensa més gran que té la meva feina!

I el cert és que jo també me l'estimo.

Divendres estresat!

Avui tocava divendres musical i el post sempre el deixo preparat la nit anterior perquè es publiqui cap a les 8h però ahir no vaig tenir ni temps ni ganes.

Estic a la recta final del curs així que nedo entre informes, juntes d'avaluació, reculls de feines, programacions, àlbums i per sobretot... per mig d'uns nens que ja oloren l'estiu i estan moooolt nerviosos.

Avui canvio el divendres musical pel divendres estresat. Sort que ja ve el cap de setmana!

Quan la paciència diu prou!

Avui he passat una d'aquelles tardes en que se m'ha esgotat tota la paciència que intento tenir dia rere dia amb els meus fills. Sóc molt conscient que als cinc i dos anys hi ha moltes coses que no s'entenen i que les baralles són molt normals entre germans però és que hi ha dies que faria les maletes i marxaria a la Xina per no tornar.

Aquesta tarda hem anat a la perruqueria a que tallessin el cabell als dos senyorets i ha estat HORRIBLE! Mentre eren ells els que eren atesos cap problema però innocent de mi he pensat que podia aprofitar per escalar-me el cabell i aquí ja ha començat la gresca.

Tinc un fill gran que ha après a deixar anar el "no" amb una facilitat increïble. A més tot és culpa del seu germà i de que sempre el renyem a ell, no l'estimem, volem més el petit... Vaja, el "niño drama". A tot això se li ha de sumar el que els nostres "no" li rellisquin i continua fent el que li rota.

I tinc un fill petit que no para en tot el dia i que a la mínima aprofita per fer la punyeta al seu germà i que, a més, imita tot el que pot al gran així que si aquest té una idea d'aquelles de bombers, ell va i la fa més grossa.

Així que aquest còctel tan perfecte havia d'esclatar en algun lloc i on havia de ser? En una perruqueria on em coneixen molt i on em puc morir de la vergonya directament per veure com els meus dos fills es tiren a terra a pegar-se davant de tothom.

Sí, són nens i és normal que s'avorreixin allà i comencin a fer coses que no toquen però prometo que he vist una classe de nen que no fa tot això. He vist nens que s'entretenen amb els cotxets que han portat les mares perquè juguin, que seuen a la falda de la mare pacients mentre somriuen i xerren, nens que no toquen tot allò que no es pot tocar... Jo vull uns nens com aquests! I tinc la sensació que si no els tinc és perquè estic fent les coses malament i això, això és el que porto pitjor!

Posdata: A sobre m'han fet una merda (amb perdó) de tall!

Operació basquet fallida...

Doncs sí, sembla que l'Andreu ha meditat i això "d'on es fan més punts?" li dóna igual. Ell ha fet el seu tastet unes setmanes i ha decidit que el bàsquet no és el seu esport. Així que per molt greu que em sàpiga començo a tenir molt assimilat que el nostre petit tirarà cap al futbol.

L'altre dia ens van donar el paper per poder fer la pre-inscripció per la temporada de l'any vinent i ens va dir que nanai de la xina. Que ell vol fer futbol i que no volia que l'apuntéssim a bàsquet. Així que res, ja no aspirem a un Gassol...

Ara tocarà triar les activitats esportives a fer l'any vinent i em sembla que de moment anirem al més senzill. Tant ell com el seu germà faran niu els mateixos dies i després faran els dos junts multiesports (s'ha de gaudir això de que els dos vagin a la mateixa escola i facin infantil encara que només sigui aquest any). I quan siguin els dos més grandets doncs ja buscarem equip.

Ara falta que als dos els agradi el mateix esport!

Divendres musical: Mika y los ciudadanos de un lugar llamado mundo.

Des que vaig assabentar-me que en Mika faria la cançó de l'anunci de San Miguel que vaig estar pendent i el cert és que no m'ha decebut gens. M'encanta el bon rotllet que transmet la cançó, m'agrada en Mika i m'agrada començar a respirar l'estiu!

El parc... ese extraño zoo!

Doncs sí, jo cada vegada estic més convençuda que els parcs infantils i els zoos tenen moltes coses en comú; sobretot la classe d'espècies estranyes que et pots trobar allà mateix assegudetes en un banc ben a prop teu. I començada la temporada estiuenca te'n fas un fart de veure criatures d'aquestes rares que no s'assemblen (per sort) gens a tu. Avui mateix he tingut l'ocasió de compartir banc amb una d'elles i he quedat alucinada.

Situació: jo sóc a un banc que hi ha just davant del sorral dels petits i arriba una mare amb la seva filla petita (uns dos anys). La nena es passa una bona estona jugant amb un mòbil fins que decideix anar al sorral amb les SEVES pales i el SEU cubell.

Just arriba i se li acosta una nena que li intenta prendre una de les pales. La mare d'aquesta nena s'acosta immediatament i molt tranquil·lament diu:

- Això no ho pots fer, les coses no es prenen. Has de demanar permís per jugar amb les pales de la nena.

La nena es mira la mare, mira l'altra nena i diu:

- Que em deixes una pala?

La nena que té les SEVES pales i el SEU cubell se la mira i diu:

- No.

S'aixeca i marxa amb la seva mare i què fa la mare? Es posa a riure i li diu a l'altre mare:

- Lo siento ¿eh? pero no se la deja. Es que aún no sabe compartir.

I apa, es queda més ample que llarga amb la nena asseguda al seu costat que ha passat de les pales i s'ha posat a jugar novament amb el mòbil.

Buf! I jo en aquests moments em pregunto què faig baixant al parc si sempre acabo emprenyada per una cosa o una altra. Em mossego la llengua i penso "no t'hi fiquis on no et demanen" però m'aixeco, canvio de banc i ofereixo a la nena que s'ha quedat sense pala un dels cotxets que portem sempre a sobre.

Que no sap compartir? Clar que no en sap i mai no pot aprendre si tu no l'ensenyes. Si és que de vegades com podem exigir segons què a alguns nens amb aquests pares al darrera! 

Colònies familiars (II)

Sí, aquest cap de setmana hem repetit les colònies familiars i els peques ho han passat genial.

Aquest any però l'Andreu no ha tingut la companyia de cap nen de la seva classe i crec que ho ha notat, a mida que es va fent gran les seves amistats ja van prenent forma i tot i que juga amb qui sigui es nota quan hi són "els seus". Bé, a mi em passa igual i imagino que a tothom, no? Pots ser de xerrar amb un pal (com és el meu cas) però sempre agraeixes la teva colleta.

Ara, la diferència més notable amb l'any passat l'hem observat en el Biel. L'any anterior era pràcticament un bebè i aquest ja és tot un noiet que ha participat en totes les activitats sense perdre's cap moment. Fins i tot va ballar a la discoteca fins quedar-se dormit en braços del pare.

I bé, ara toca endreçar maletes, fer rentadores i continuar amb el de sempre... Hogar dulce hogar.








Fem un circuit d'aventura!

Hem anat a la platja a buscar animalons per les roques.

Divendres musical: Candy

Perquè jo em demano un angelet de la guarda com aquest i perquè de tant en tant també em vull sentir caramelet!

Nova decoració a casa!

Us agrada?

Cinema en família!

Ahir a la tarda vam anar al cine i la novetat va ser que en Biel també va venir. Fins ara al cinema només ens havíem atrevit amb l'Andreu, ell ja fa temps que hi va i aleshores ens anàvem tornant en Jordi i jo per dur-lo. Ahir però vam decidir provar d'anar tots quatre i la veritat és que va anar molt bé.

El petit de la casa s'ho va passar genial i només vam haver de sortir una vegada de la sala per fer un pipi. Així que ja tenim una nova activitat familiar per fer els quatre junts. Això sí, no podem pas abusar perquè els preus estan pels núvols.

Ah! i dir que la peli triada per l'ocasió va ser "Brave" que als nens els va agradar i a la mami li va encantar. Si no l'heu vist encara, no us la podeu perdre!

Per què plou?

Doncs per què ha de ser? Perquè els núvols vomiten!

I a mi que encara no se m'havia acudit...

Divendres musical: Pan y mantequilla.

Senzilla i amb ritme. Segur que algun somriure arrenca... Bon cap de setmana!

Hola tofu?

Fa unes tres setmanes que em vaig decidir a començar l'operació biquini. Feia mesos que no em trobava bé amb mi mateixa i vaig decidir que ja n'hi havia prou així que vaig demanar hora amb una dietista. La raó de demanar ajuda a una professional és que porto tota la vida fent dietes de les que em canso en un tres i no res i també perquè confesso que sóc com una nena petita, necessito una persona que em guii, que em pesi i que em renyi (sí, tal qual).

Bé, doncs vaig demanar hora i em vaig trobar amb una dona que em va agradar molt. No em va vendre cap producte ni em va proposar res fora del normal, ni fórmules màgiques ni resultats a corre cuita... Només em proposava una cosa, un canvi radical en els meus hàbits alimentaris.

Durant la primera sessió em va preguntar què menjava i com ho menjava i vam arribar a la conclusió que la meva alimentació (tot i que menjo de tot) no és del tot saludable i aquí és on va començar el meu propòsit de canvi.

Porto dos quilos i sis-cents grams perduts i estic molt contenta! Però per sobretot em sento contenta perquè em trobo molt i molt bé. No passo gana (tot i que tinc moments de debilitat) i no tinc ni marejos ni mal de cap (n'he passat per molts amb segons quines dietes).

I què menjo? O en que ha canviat tot? Doncs he deixat els làctics perquè segons ella el calci que contenen a la meva edat ja no serveix per a res. No barrejo hidrats de carboni amb proteïnes i la resta doncs és sumar! He sumat la fruita seca i els fruits secs, les hamburgueses vegetals, les infusions, la llet vegetal, els iogurts de llet de cabra, la pasta integral, el tofu... (això del tofu puc prometre que em va semblar una autèntica barbaritat en un principi i ara confesso que li he agafat el gustillo).

Menjo cinc vegades al dia! Inclús més que abans! I res, que em trobo estupenda.

La idea? Mantenir aquests hàbits saludables durant tot el temps que pugui i si algun dia em passo que no signifiqui plegar i deixar-ho córrer.  Sé que això costarà perquè acabo deixant totes les dietes aparcades però alguna vegada haurà de ser la definitiva. Si més no ara per ara estic motivada!

De negatiu a positiu!

Avui venia en el cotxe pensant en un possible post on anava a desfogar-me una miqueta. Volia treure algunes coses que porto carregant des de fa uns dies i sí, despotricar... Però en arribar a casa he obert un calaix per buscar una cosa i he vist allà ben posadetes les entrades del concert d'en Miguel Bosé i serà una xorrada però he decidit que avui no escric el post.

Que carai! hi ha moltes coses positives a la vida i molts moments que per petits que siguin ens poden treure un somriure. Així que avui canvio tot el negatiu per tot el positiu.

Divendres musical: Billie Jean

Quan escolto qualsevol de les cançons d'en Michael Jackson no puc evitar sentir molta llàstima perquè ja no hi és. Per sort, la seva música sempre quedarà! I aquí va una de les bones...

Bon cap de setmana!

De colònies! I ara la que marxa sóc jo...

Doncs sí, demà marxo de colònies tres dies i dues nits amb els meus alumnes i ho faig amb el cor en un puny perquè deixaré els meus petits. Que sí, que els deixo amb el papa i amb l'ajuda dels avis però carai, costa molt!

La decisió de marxar de colònies la vaig prendre gairebé a principi de curs i el cert és que no va ser gens fàcil. Per una banda tinc els meus nens i per l'altra crec que s'ha de considerar tot el que significa anar-hi. Anar a unes colònies avui dia significa anar a treballar les 24 hores durant els dies que hi som fora sense veure ni un sol euro (fa uns anys es cobraven uns 100 euros en total per anar de colònies però ara ni això) i assolint una responsabilitat tremenda.

La veritat és que quan les coses estan tan negres com ho estan ara mateix hi ha moltes coses que no s'haurien de fer i les colònies són una d'elles però clar, estem en el de sempre... Treballem amb nens! I com esperen aquests nens les colònies? Doncs evidentment, les esperen amb candeletes.

I jo ja tenia la meva decisió presa i no pensava anar però és difícil resistir-se quan la majoria dels teus alumnes et fan comentaris constantment on donen per fet que tu els acompanyes.

Així que res, aquí estic... Preparant la motxilla i taladrant el marit! I demà cap al Delta!

Divendres musical: When I whas your man.

Avui deixo una altra joia d'en Bruno Mars perquè quant més m'escolto aquest noi més m'agrada. A més aquest vídeo em sembla molt maco tot i la senzillesa i perquè (per què no dir-ho?) està guapíssim!

Bon cap de setmana.

Avui...

Colònies!

L'Andreu ha marxat de colònies després de passar uns dies plens de dubtes sobre si podria marxar o no i es que pobret, va amb la motxilla a un costat i un antibiòtic a l'altre.

Tot va començar diumenge al matí quan en arribar a casa de la meva àvia el vam trobar molt aixafat, li vam posar el termòmetre i apa! Febre al canto! En Jordi i jo vam buscar una farmàcia d'urgències i Sant Ibuprofé va fer la resta. Vam esperar a veure si era una cosa passatgera però no ho va ser pas, la nit del diumenge també la va passar enfebrat. Ahir al matí però es va llevar millor però tot i així el vam dur a la pediatra. Diagnòstic: plaquetes de pus al coll.

Vaig parlar amb la seva mestra i també vam consultar a la pediatra i les dues coincidien en que si no tenia febre aquesta nit, no hi havia cap problema per dur-lo. La mestra de seguida es va oferir a donar-li la medicació que calgués i em va tranquil·litzar molt dient-me que si es posava pitjor ja em trucarien.

Bé, deu ser cosa de l'emoció però aquesta nit no ha tingut gens de febre així que amb el seu xaropet ha marxat de colònies tot feliç i content. I la mami està una mica neguitosa perquè preferiria que hagués marxat sense cap medicació i sa del tot però sé que s'ho passarà molt bé i ho gaudirà. És tan gran ja! I jo tan bleda...

Chammak challo

Avui les meves companyes de Bollywood fan una exhibició. He de dir que jo he estat convidada però:

a) ho faig força malament i més aviat aniria a deslluir que no pas a lluir.

b) potser canvio d'idea amb el temps però a dia d'avui penso que la meva època de festivals va acabar a EGB.

c) he quedat per anar al Tibidabo amb uns amics i els nens.

Així que no hi aniré però em fa molta il·lusió compartir al meu blog el vídeo de la cançó que ballaran perquè quan vaig a Bollywood jo també la ballo i perquè és molt maca!

Divendres musical: "Tu recuerdo"

Hi ha duets que trobo meravellosos i aquest és un d'ells. La combinació entre Ricky Martin i la Mari de Chambao em sembla simplement genial.

Espero que el gaudiu. Bon cap de setmana!

En Biel a la llar d'infants

Avui he tingut reunió amb la "profe" del Biel i el cert és que he sortit molt contenta! La descripció que m'ha fet d'ell s'acosta molt al que podem percebre a casa i tot i que allà es porta millor (tindrà barra) me l'ha presentat tal i com és. I com és en Biel?

Doncs en Biel és un nen molt visceral tant per les coses bones com per les dolentes. Quan està de bon humor és un cel. És petoner, carinyós, demana bracets... Un amor! Ara, quan s'enfada hi posa també tot el seu cor així que no és gens estrany veure'l fent alguna rebequeria d'aquelles típiques d'anunci.

En Biel tant a la llar com a casa ens sorprèn quasi a diari. És despert i alegre i està en ple procés de desenvolupament del llenguatge així que cada dia et ve amb una paraula nova. Aquesta fase l'està gaudint al màxim i per ell cada nou descobriment és una satisfacció. Quan aprèn està content i feliç i ho transmet.

És molt independent i tot i que sempre ens demostra que ens necessita a nivell emocional, la resta de coses sempre les vol fer "jo solet". Així que no és res estrany veure'l barallar-se amb una ampolla perquè no la pot obrir, intentant treure's un mitjó que se li resisteix o tot concentrat intentant posar-se les sabates.

En Biel aprèn milers de coses cada dia i nosaltres també aprenem molt d'ell. A casa estem molt contents per tot el que ens dóna el petit dia a dia i sembla ser que a la l'escola bressol també. Una de les "profes" deia: "El trobarem a faltar l'any vinent". I és que en Biel és molt Biel!

Per on començo?

Hi ha vegades que les idees per fer un post es van acumulant i em vaig dient: "he de fer un post sobre això, ah i sobre allò, ostres i també sobre allò altre..." Però la manca de temps fa que no pugui fer-los tots un a un. Així que de tant els ajunto i surten unes barreges una mica estranyes però mira, ben resumidetes tu.

Aquest post és una barreja de moltes coses i de temes pendents així que si teniu mandra millor no llegiu!

Fa dues setmanes vaig fer un post per dir que m'apuntava a Bollywood i en ello estoy! El cert és que estic encantada tot i que és més difícil del que sembla, eh? El primer dia vaig alucinar només amb els escalfaments. Mare meva, quina canya ens van donar. Ara, estic molt contenta de fer-ho, eh? Primer perquè és un ball que m'agrada molt. Potser sembla una tonteria però els moviments son tan femenins que et fan sentir la dona més sexi del món (llàstima que després es torna a la realitat jaja) i segon perquè el fet de fer una cosa per a mi soleta durant la setmana m'aporta una bona dosi d'energia positiva.  Vaja, estic encantada de la vida!

Dimarts que ve tinc visita amb un dietista! He fet un cop de cap i he decidit que m'he de treure pes (res, els 200 gramets que em sobren jeje!). Ja estic cansada de mirar-me i veure que no m'agrado, que la roba no em senta bé... I com jo sola no tinc voluntat doncs vaig a provar si anant a un dietista aconsegueixo que m'eduqui a nivell alimentari. Perquè jo menjo de tot, eh? Però crec que no ho faig massa bé. Bé, segur que no ho faig bé perquè sinó no tindria pas el cul així de gros. Així que a veure com va, estic molt motivada així que començo amb ganes!

Hem trobat una caseta per internet a la que li hem tirat l'ullet i vull parlar amb la immobiliària (sí, els chupa-sangres) a veure si aquesta setmana la puc anar a veure. Ai si ho aconseguim! Quina alegria!

Més cosetes... Repeteixo concert de Bosé! I estic com una nena petita. M'encanta, m'encanta i m'encanta així que estic molt i molt contenta. Ara a veure si hem encertat amb les entrades que el Sant Jordi és molt gran.

El pixaner de la casa continua igual, pixaner. El nen és taaaaaaan maco que fa més pipis al lavabo de l'escola bressol que al de casa. Sembla però que ho va agafant. Ara, demanar no en demana ni un. I clar, les comparacions són odioses i quan has tingut un que en una setmana ho va agafar i veus que aquest va més lent desespera una mica però vaja, ho portem bé i crec que podria ser molt pitjor.

I per últim, una queixa, com no! No sé si ho heu sentit però el Departament d'Ensenyament està estudiant la possibilitat d'aprovar un decret que ja seria la creme de la creme. Amb aquest decret els directors serien els que triarien plantilles de les escoles. Així que oblidem-nos dels anys treballats, el número d'ordre... de tot això res! Clar, se suposa que han de triar persones que s'adaptin al centre i d'entrada això fins i tot sona bé, oi? Però quina por quan penses en que potser es tria per amiguisme, no? Pensar que potser la veïna de o la germana de té més feina que un altre només perquè és veïna de o germana de...Bé, si realment això es duu a terme ja ens podem oblidar de la paraula "pública" així que novament gràcies Rigau, moltes gràcies per tot!

Divendres musical: "Forget you"

Ritmillo a l'antiga! I un, dos, tres...

Casal i prova de bàsquet!

Ja està, ja tenim casal! Després de donar unes quantes voltes al tema hem decidit que aquest estiu l'Andreu farà unes setmanetes de casal al matí al club de bàsquet Granollers. Després de mirar algunes opcions ens hem decidit per aquesta perquè les activitats esportives són les que més li agraden al noiet i a més dos dies farà piscina i això ja l'ha acabat de convèncer.

Així doncs, dilluns a la tarda vaig anar a demanar la informació del casal i xerrant xerrant em van dir també que l'Andreu podia anar a provar si li agrada el basquet. Vaig arribar a casa i quan li vaig dir feia salts d'alegria! Per ell hagués anat en aquell precís instant però ha hagut d'esperar fins avui per fer el seu debut com a jugador de la NBA.

Aquesta tarda ha provat i li ha encantat. El cert és que s'ha mostrat molt "desparpajado" i ha fet totes les activitats la mar de bé (o això m'ha semblat a mi mentre babejava des de la grada). Està tan content que m'ha demanat tornar-hi així que he parlat amb els del club i ja el tenim dins.

Cal dir que els del club de basquet s'han portat genial perquè al ser final de temporada no ens cobraran absolutament res per les "classes" que farà (penso que aquestes coses s'han de dir).

Així que ja tenim el petit Andreu fent d'esportista i gairebé formant part d'un equip. Ara faltarà veure si realment es quedarà amb aquesta opció o farà un tastet... Ja es veurà!

Un Sant Jordi molt infantil...

Aquest any no hi ha llibres pels grans. En Jordi encara té un parell de llibres per llegir i li fa més falta una camisa. I jo... Buf! Per molt que ho intenti no hi ha manera. Em vaig proposar tornar a la lectura però no tinc temps! I el poc temps del que disposo sempre acabo invertint-lo en altres coses.

Resumint, aquí a casa els que més "llegeixen" són els petits. Així que per a ells han estat les compres literàries d'aquest any.

Aquest matí m'he enamorat d'aquest conte:

  

Perquè totes les històries tenen sempre molts punts de vista, oi? Perquè potser el drac no era tan dolent ni Sant Jordi tan bo. M'ha fet gràcia poder agafar un llibre on s'explica per una banda la història vista des de la perspectiva del cavaller i per l'altra, la del drac!

I ara només queda la versió de la princesa que ara que em consta que existeix crec que tard o d'hora arribarà a casa. S'ha de sentir a tothom, no?

Bé, a la tarda i ja a les paradetes l'Andreu s'ha decidit per "Bestiari".

A ell l'ha conquistat el fet que dugui un memory per jugar i que sigui un llibre de buscar cosetes (cosa que al meu fill li encanta). A les diferents pàgines passen moltes coses... Alguns animalons tenen parts d'altres, n'hi ha algun que no té potes, d'altres que s'han canviat el color... I els hem de buscar. Això tindrà força entretingut l'Andreu que és un gran detectiu. A mi m'han conquistat les il·lustracions que em semblen molt originals i divertides, ben diferents.

I per últim, el llibre pel petit Biel que s'ha decidit per...

La Pepa! Aquesta porqueta que ja ens té el cor robat a tots a casa.

Operació fora bolquer de dia!

La data proposada era l'1 de maig però ahir el petit de la casa va demanar fer caca a la gibrelleta. Aquesta petició junt amb el fet que no teníem massa plans pel cap de setmana em van fer decidir a treure-li el bolquer així que senyors i senyores (redoble de tambor) ja estem immersos en "l'operació fora bolquer".

I la pregunta de marres és... Com va? Bé, diguem que la rentadora està fent hores extra perquè el meu petit demana la caca i seu a la seva gibrelleta amb tota la intenció del món de fer-la però no s'inspira. El fet que no s'inspiri provoca que ho intenti durant una estona i s'aixequi dient que no surt per passar a fer-s'ho a sobre durant els cinc minuts després.

Res, paciència! Mirem la part positiva i és que almenys és conscient de que té caca i intentar-ho ho intenta.

El pipi... El pipi no el demana així que el papa i jo cada hora aproximadament li anem recordant que ha de provar i de moment hem obtingut dues possibles respostes per part de la joia:

a) fa un crit: "no vull pipi" i posa uns morros d'aquí a Lima.

b) va dient: "a pipi" tot content mentre seu a la gibrelleta. Confesso que aquesta resposta la dona davant de comentaris com: "has de fer pipi per poder marxar al carrer" o "quan hagis fet el pipi et donaré la pipa". Allò que se'n diu xantatge pur i dur.

Aquest migdia però ens ha sorprès amb una tercera opció i és:

c) no dic res, em baixo els pantalons, intento fer pipi a la gibrelleta i pixo a tot arreu menys dins.

He de dir que aquesta última és la que més m'agrada encara que hagi d'anar amb el motxo al darrera. Hi ha una intenció i és una mostra clara d'autonomia.

Així que bé, així estem. En plena retirada del bolquer i amb la sensació de que "esto va pa largo". Ara a veure si el temps no ens dóna la raó i aquest petit ens sorprèn abans del que pensem que ho farà o potser haurem de pensar en jubilar anticipadament la rentadora.

Mama, on es fan més punts?

El meu petit Andreu té últimament una tasca molt dura a fer i és que està intentant triar quin esport vol fer l'any vinent. Ha arribat l'hora en que ha de triar entre els seus dos esports favorits i no està sent gens fàcil.
 
Que a l'Andreu li agrada l'esport és una cosa força evident ja que l'única extraescolar que ha volgut fer és multiesports. Ara ja comença a demanar veure partits amb el papa o a mirar per la finestra com juguen a bàsquet al pavelló de davant de casa. El món de l'esport li crida molt l'atenció i també és cert que des de casa ho potenciem perquè tant a en Jordi com a mi ens agradaria que en fes algun.

En aquest punt però és quan els papes ens dividim perquè a mi m'agrada el bàsquet i al meu marit li agrada el futbol. Això però no fa que el condicionem perquè hem decidit que ell ha de triar el que més li agradi i no pas el que ell o jo vulguem. De la mateixa manera que si al final decideix que no fa cap dels dos i li agrada fer qualsevol altra cosa (sigui o no esport) li respectarem.

Nosaltres li hem plantejat que l'any vinent pot fer un canvi. Ja és gran i per tant si vol (sempre si vol) pot deixar multiesports per entrar en algun equip i això li agrada molt però també li suposa haver de triar i clar, com s'ho fa un nen de 5 anys per saber si un esport és "millor" que l'altre? Doncs molt fàcil, fent preguntes com: "Mama, on es fan més punts?".

Clar, si s'ha de decantar per algun esport que sigui per aquell que el farà guanyar més punts. Si és que és d'una lògica aplastant!

Divendres musical: "The best"

Aquesta és una altra de les cançons que apareix en el cd del que us parlava la setmana passada. Una cançó que m'encanta perquè la canta una dona increïble a la que (per molt estrany que soni) no puc deixar de mirar-li les cames en quant la veig.

Ella sí que és the best!

I avui faré de... mama "quejica"!

Sí senyor, perquè a mi també em toca de tant en tant. Perquè les que som mames-mestres moltes vegades inclús som massa condescendents amb les mestres dels nostres fills perquè entenem segons què, perquè ens fiquem en la seva pell i perquè fins i tot et fastidia quan veus que altres mares critiquen un company o companya. Vaja, que et solidaritzes...

Avui però m'ha tocat el dia en que em toca queixar-me de l'escola del meu fill. Tiembla, tiembla! I és que tot i que estic molt contenta de com funciona, hi ha una cosa que no porto gens bé i és la poca informació que ens arriba als pares que tenim la "desgràcia" de no poder anar a dur i recollir als nostres fills. M'explico!

Allà les notes es veu que estan comptades amb comptagotes i arriben quan hi ha coses importants (o que qui sigui que decideix el tema de les notes decideix que és important) com quan hi ha una excursió, unes colònies... Ara bé, després hi ha coses que són anotades en una mini (perquè us asseguro que és mini) pissarra que hi ha junt a la porta de sortida. Coses com la d'avui i que m'ha arribat per casualitat...

Resulta que a l'escola hi ha un intercanvi amb uns nens bascos i arriben demà. Els nens porten com dues o tres setmanes assajant cançons i balls per rebre'ls. Que vinguin els bascos és molt important pels nens i els hi fan una rebuda ben especial. Doncs bé, es veu que avui a la pissarreta de la porta la mestra ha escrit que demà els nens havien d'anar vestits amb texans i una samarreta blanca.

Aquesta informació en el meu cas (i suposo que en el de molta altra gent) no ha arribat perquè avui el meu fill es quedava a niu i a niu es recullen els nens més tard i en una classe de l'altra banda on hi ha la pissarreta. Vaja, que era impossible que avui cap de nosaltres la pogués llegir.

Fa un parell de setmanes el meu marit va comprar unes samarretes negres amb el símbol de Batman als nens i l'Andreu estava boig per estrenar-la demà així que si no arriba a ser perquè una mare m'ha avisat del tema de la roba, el meu fill demà va de negre i amb un símbol de Batman al pit mentre els seus companys van de blanco immaculado.

Potser ningú no s'ha parat a pensar en aquest detall però carai, no crec jo que l'Andreu s'hagués sentit massa bé. Com tampoc s'hi sent quan demanen que portin algun material i a ell se li oblida dir-nos-ho (coi té memòria però també cinc anys) i clar, nosaltres no hem pogut llegir la pissarreta o d'altres coses que ja m'han passat amb el tema pissarra.

Mai despotrico massa perquè penso que no és just però tampoc ho és que les mares que no podem anar a l'escola no estiguem igual d'informades que la resta. Vaja, a mi no m'ho sembla de just! Així que en quant pugui la deixo anar. He dicho!